El procés de negociació del conveni col·lectiu de Lear Corporation ha arribat a la seva fi. Feia molts anys, no sé si havia passat mai,  que no es tancava una negociació en un període tan breu de temps. Temps, però, que la dinàmica de la negociació ha demostrat que era suficient. Les discussions no feien viable, de cap manera, que les negociacions s'allarguessin fins després de l'estiu. La plantilla de Lear començarà les seves vacances amb la tranquil·litat de saber que tenim ja conveni per als propers quatre anys.

Vull fer quatre consideracions sobre tot el procés negociador. Consideracions molt personals, això sí.

En primer lloc un fet molt important, la unitat d'acció sindical que totes les seccions sindicals han mostrat al si del Comitè d'Empresa. Ha estat responsabilitat i mèrit de tothom, però major responsabilitat de qui tenia l'encàrrec democràtic de liderar el Comitè en els pròxims anys, és a dir, CCOO. Un primer punt positiu. Molt positiu.

En segon lloc, la connexió que ha existit en tot moment entre el Comitè d'Empresa i la plantilla de Lear. Una bona feina, també, en aquest sentit. Tant d'informació, com de comunicació. Tothom, amb humilitat, se n'ha de sentir orgullós.

En tercer lloc, el realisme esperançat, o l'utopia real, digem-ne com vulguem. Ni porucs, ni acollonits, però tampoc perdent el món de vista, amb els peus a terra. Sense deixar-nos enlluernar per altres exemples que a mi no m'atrauen gens. Penso que hem aconseguit la mesura justa. Anant endavant. En els pròxims anys haurem de seguir en aquesta mateixa línia, així, si més no, ho crec jo.

Dites aquestes coses hem de constatar, igualment, algunes coses que no ens van a favor. La mundialització refusable. Hi ha aspectes molt positius de la mundialització (globalització), però, alhora, n'hi ha molts d'indesitjables. Estic a favor del desenvolupament dels països pobres i dels països en processos de desenvolupament, però estic en contra de la utilització i de l'aprofitament que d'aquests en fan les companyies per a aconseguir guanys ràpids i suculents; perquè aquests aprofitaments es fan a costa de drets i condicions que cap de nosaltres no acceptaria.

No ens va a favor, tampoc, l'allunyament dels centres de decisió. Qui mou les cireres a les grans empreses multinacionals i qui dirigeix els grans capitals especuladors són a milers de quilòmetres i estan mancats de tot tipus de responsabilitat social i humana. L'únic que interessa és l'enriquiment d'uns pocs per damunt del benestar de molts altres. El món és així, però això no significa que l'hàgim d'acceptar tal com és.

Quan, a vegades, sento els nostres governants i economistes dir que necessitem empreses pròpies fortes per no ser tan depenents, trobo a faltar que afegeixin que no és perquè facin el mateix. Si l'únic que volem és que els explotadors i els aprofitats siguin els nostres enlloc dels altres, no contribuïm gens a que el món vagi per altres camins. I jo vull creure allò de que un altre món és possible, però sense somiar, amb realisme.

Ja veieu que he començat parlant d'una cosa i n'acabo parlant d'una altra. Tot, però va lligat, no ens en podem escapar. Ni ho hem de fer. El que cal fer és actuar. I tot comença per un mateix. Jo no perdo l'esperança.