Sovint em dic a mi mateix que he de reduir els meus camps d'interès. Els dies i les hores se'm fan curtes, segurament l'edat també hi té a veure. Però és ben veritat que sóc una persona interessada per la vida en els seus múltiples àmbits. Animals, socials, polítics. I per les relacions humanes, també en múltiples àmbits. Me n'adono que ni amb 50 reencarnacions no en tindria prou per a abastar tot allò que m'interessa. De fet, cal tenir en compte que en alguna d'aquestes reencarnacions segur que seria un pobre miserable que no em podria permetre el luxe de tenir altre interès que arribar al dia següent havent fet dos àpats com a mínim. Mirat així, doncs, el primer que constato és que sóc un privilegiat.

La primera lliçó que n'extrec de tot plegat és que la vida s'ha de viure intensament, que no vol dir frenèticament. I que ni els temps, ni els ritmes temporals que ens hem imposat no han de dominar la meva vida. La segona lliçó, encara que no m'agrada aquesta paraula, és que per viure amb intensitat la vida cal fer-ho amb llibertat. I la tercera lliçó, segueix sense agradar-me aquesta paraula, és que per ser lliure, cal no tenir por de res. Perquè la por és el gran enemic de la llibertat. Aquesta és, al menys, la meva experiència vital fins el moment.

La vida està plena de renúncies, encara que no ens n'adonem. En economia, crec, es parla del cost d'oportunitat, si faig això, no puc fer allò altre. El llenguatge tradicional i religiós ha parlat, i parla, sovint de sacrifici. Aquesta és una paraula que a mi no m'agrada gens, perquè implica renúncia del desig, i això comporta angúnia, recança.

El bonic de les renúncies que anem fent al llarg de la vida és fer-les amb llibertat. I és plaent fer-ho sobre coses experimentades, no pas sobre coses somiades, que potser mai s'haurien realitzat. Quan jo vaig triar, lliurement, de conviure amb la Montse, ho vaig fer ple de goig i renunciant a fer-ho amb qualsevol altra. Aquestes renúncies estan plenes de goig i de felicitat, perquè no hi recança. 

En temps passats, dedicava més temps de la meva vida de cara enfora, a les relacions socials en àmbits diversos. Ara els àmbits s'han anat restringint i miro més cap endins. Cap al meu interior, cap a la meva llar, cap a la meva família i amics. Les meves renúncies no han estat mai agredolces, tan sols lliures i per tant plenes. Sense pors.

Vet aquí que quan he començat a escriure aquestes quatre ratlles m'havia proposat de parlar de coses ben concretes i he acabat parlant de coses senzilles i tendres, encara que tampoc no sé si amb massa sentit. Però ja és això la vida, malgrat que hom intenti planificar-la, fil per randa, sovint va per allà on hom no es pensava que aniria.