Recordaré sempre aquesta frase de Lanza del Vasto, un activista de la no-violència i deixeble de Gandhi. Davant qualsevol circumstància, respira fons i mantén-te dret. Recordaré, també, sempre, la primera vegada que vaig tenir coneixement d'Aung San Suu Kyi. Em va causar un gran impacte quan la vaig veure per primera vegada. No pas per el què deia, això no ho recordo. Sí que recordo, però, la seva enorme presència, ella, petitona com és, tenia una gran, gran presència.Ella, precisament, em fa recordar aquella frase de Lanza del Vasto. La seva presència està plena de dignitat. He pensat en ella per dues circumstàncies ben diverses. Primer perquè li han atorgat el premi Internacional Catalanya, ex aequo amb una compatriota seva, i després, per l'enorme tragèdia humana que ha suposat el cicló Nargis. Birmània, un país dominat per una brutal dictadura militar, sense llibertats i amb un sofriment molt gran del seu poble.

No sabria explicar el perquè, però he sentit des de fa molts anys una gran simpatia per a tots els pobles que formen la península d'Indoxina. Com dic, és bastant inexplicable perquè no hi he estat mai, però potser per generació, sempre ha estat present a la meva vida, el Vietnam, Cambodja. 

Segurament, també, com a occidental tinc els meus remordiments per l'aprofitament que la nostra civilització ha fet de multituds de països del món, dels quals ens n'hem despreocupat i abandonat quan n'hem marxat. Pensem en el Sàhara, per exemple.

Un fenòmen de la natura ha fet que un país com Birmània, que no apareixia a les portades dels diaris des de la passada revolta dels monjos, hagi ocupat altra vegada la portada de tots els rotatius i televisions occidentals. Milers de morts, milers de desapareguts, cadàvers surant pels rius, manca d'aigua potable, manca d'aliments, medicines, .....I la Junta militar està molt interessada en què demà se celebri una farsa de referèndum per a no sé què. 

Moltes vegades he intentat imaginar-me què m'hauria passat si, per atzar de la vida, la meva vida hagués estat biològicament formada en un país com aquell. El panorama que se'm presenta d'aquesta visió és molt negre. Hauria sobreviscut a la meva infància? El meu cos fràgil hauria vençut la malaltia i la malnutrició? M'hauria compromès políticament? Estaria al costat dels dèspotes o dels oprimits? I com que no tinc resposta possible per a aquesta ficció, l'únic que se m'acut és que he tingut una sort immensa d'haver nascut aquí. Que el meu poble també ha patit al llarg de la història, però el nostre patiment ha estat suportable. Incomparable amb el seu. I això em revolta.

Assistim a la indiferència més cruel que els militars birmanesos demostren pel patiment dels seus compatriotes. Assistim impertèrrits davant l'actitud de la comunitat internacional que s'ha mirat de lluny la permanent violació dels drets humans i del dret a la vida per part de les autoritats d'aquell país. Hem fet del famós principi d'ingerència humanitària un instrument que només utilitzem quan utilitzar-lo representa un benefici per a occident. 

Hem prostituït els principis de la legalitat internacional un cop rera altra. Enmig d'aquest món tan poc esperançador, enmig de les misèries humanes, enmig del patiment habitual dels birmanesos i del patiment actual pel desastre natural, s'aixeca una figura feble, graciosa, riallera malgrat tot, que respira fons i es manté dreta. Aung San Suu Kyi va demanar, mesos enrere, que la comunitat internacional no emprengués accions que, de retruc, augmentessin el patiment del seu poble. Em sento tan petit davant una figura com ella, davant una persona com ella!

I nosaltres què hi fem davant de tot això? I jo què hi faig? Escric aquestes ratlles envaït per un profund sentiment de vergonya, pròpia i aliena, em sento realment miserable com a ésser humà. I malgrat tot, sé que alguna cosa he de fer i penso que com ella, com Lanza del Vasto, he de respirar fons i m'he de mantenir dret esperant el desvetllament de les consciències, de les nostres consciències, de les de tota la humanitat.