Portem ja quatre reunions de negociació del Conveni de Lear. Com ja he anat explicant, de moment, és una negociació que no ha avançat gairebé en res. Tinc la impressió que les parts, la direcció i els treballadors, estan encara en la fase de monòleg. Vull dir que no ens escoltem massa, o potser ens escoltem massa nosaltres mateixos. Segurament, aquest tipus de reunions necessiten seguir el seu ritme, un ritme que penso que tampoc satisfà ningú.
També deu ser cert que els ritmes i els temps de cada part són diferents. La part social representa als treballadors i treballadores de l'empresa que porten tres mesos en què el seu poder adquisitiu s'ha vist minvat de forma substancial. Els IPCs de gener, febrer i març no han parat de pujar i els salaris no s'han mogut des de l'any passat. Els nostres diners cada vegada s'escurcen més quan anem al mercat o quan anem a omplir els dipòsits dels nostres cotxes. Els preus pugen i nosaltres hem de fer mans i mànigues per a arribar a finals de mes. Però ja se sap, ningú va dir que viure fos barat.
Hom pot pensar que els treballadors i treballadores tenim pressa per tancar la negociació, per allò tan català del "peix al cove". Penso, però, que això no és ben bé així. Evidentment, no cerquem una negociació llarga, tenim, però, el nostre temps. I amb el temps també hi sabrem jugar. Així ho crec.
Com ja he dit, la negociació no avança. Crec que ens acostem ja a la fi de la primera fase. Alguna reunió més i caldrà passar a la segona. Algú es deu preguntar en què consisteix la segona fase, això, però, ho decidirem entre tots. Les possibilitats d'actuació dels treballadors són múltiples, però penso que han de tenir un element comú. Entrar en una segona fase de la negociació ha de passar inevitablement per fer evident la determinació de tot el col·lectiu per a aconseguir un avenç substancial en el nou conveni col·lectiu. Avenç social i avenç econòmic.
Les parts tenen encara alguna possibilitat de poder ajornar aquest canvi de fase, desitjo que l'aprofitin.
