Aigua. El Fabra defineix aquesta paraula com a "líquid transparent, inodor, insípid, compost d'hidrogen i oxigen, de fórmula H2O, que fon a 0º i bull a 100 ..."

És curiós que un element amb tan poca salsa, no té color, per tant no sembla tenir vida, inodor, el nostre nas té poca feina ensumant-la, insípida, pugui portar tant de cap tota la humanitat. Alguna de les característiques de la definició sembla que no acaben de ser del tot exactes. Ara descobrim que una colla de someliers ens diuen que sí que te gust i que té olor.

Molts analistes polítics asseguren que aquest líquid serà la causa més comuna de les guerres del futur. El control de l'aigua serà tant o més estratègic que el de l'energia. De fet, no seria estrany, tots hem sentit allò de l'aigua és vida. I de moment, sembla que tots volem seguir vivint.

Aquests dies patim tots una mica de torticoli. Ens han dit que aquesta setmana havia de ser plujosa i tots mirant al cel desitjant que la mare natura no s'hagi oblidat de com fer ploure. I la mare natura sembla que no se n'acaba de sortir. Entre tots, uns més que altres, l'hem fet tornar boja. Si per si sola, sembla que ja s'hi torna cada cert temps, ara els humans la desorientem encara més. La nostra cultura cristiano-jueva en té bona part de culpa. És l'herència de Déu per als homes, i ara també per les dones. Hem fet coses meravelloses amb la natura, però també hem fet moltes barrabassades. Es veu que aquest tal Barrabàs devia ser com l'Spencer.

Catalunya té set. I com acostuma a passar quan tenim problemes, sempre fem tard. Ningú no ha volgut remenar el tema de l'aigua per la impopularitat que la qüestió genera. Caldria afirmar, també, que bona part de la impopularitat l'han generat ells, em refereixo a una bona colla de polítics, que amb molta demagògia i popularisme han jugat amb aquesta qüestió. Hi han barrejat sentiments, propietats, discursos abrandats, etc.

El nostre país, la seva gent, els seus polítics, no han volgut afrontar mai serenament, objectivament, amb temps, un debat seriós sobre l'aigua. De qui és l'aigua, a part del què diguin les lleis? Alguns en són propietaris? Tots hi tenim drets? El debat s'ha de fer sota uns paràmetres de solidaritat, sostenibilitat, reciprocitat, a mig i llarg termini, sense prejudicis ni perjudicis. Els del nord o els del sud no podem ser indiferents a la necessitat real dels catalans que habiten al centre del nostre país. La conurbació de Barcelona és igual d'important per a ells com per als altres. Humanament, econòmicament, estratègicament. És important per al país que l'aigua arribi a aquesta gran àrea amb garanties. No hi fem bromes amb això.

No fem broma, tampoc, amb les necessitats reals de la resta del país. Necessitats de tot tipus. Pagesia, desenvolupament econòmic, industrial, turístic. No hauria de caldre recordar al país que les centrals nuclears del país estan concentrades al sud, amb els beneficis i els costos que això significa. Que sud i nord aporten aigua a bona part del país. Per tant, petits com som, no hauria de costar gaire de fer una mirada general al país i veure les seves necessitats, les seves urgències, i la localització de la diversitat de necessitats i urgències que cada regió geogràfica té. Si demanem que Catalunya ha de trencar la radialitat que Barcelona focalitza, fem-ho amb tot, aigua, infaestructures que ajudin a un bon desenvolupament integral del país, serveis. Llavors, segur que trobarem les decisions adequades per al conjunt de la població.

Però crec que repetirem els errors que els catalans hem comès massa sovint. Amb l'estatut, amb el finançament, amb les infraestructures. La baixa política ho engegarà tot en orris. Els baixos polítics ho espatllaran de nou. Volem assemblar-nos a Finlàndia, però no fem els esforços suficients per anar en aquesta direcció. Volem ser potents com Flandes, però ens barallem amb les infraestructures. Volem regar com Israel, però defugim de prendre decisions i fem demagògia.

Què voleu que us digui. No hi confio gaire. Però va, home, sorpreneu-nos a tots plegats, deixeu-nos bocabadats. Agafeu el repte. La llàstima, però, és que dels pocs que llegireu aquestes quatre ratlles, no n'hi haurà cap que pugui agafar el guant. Però bé, jo ho he provat. El temps, però, passa, per les persones, per als països, per a les seves oportunitats. I podent, no voldrem!