El FC Barcelona va perdre ahir l'eliminatòria de semifinals de la Champions davant el Manchester United. Moscou, la seu de la final, ja quedava lluny abans de començar el partit i al final es va esfumar. El Barça va perdre justament l'eliminatòria. L'United va fer un partit intel·ligent a Barcelona i ahir va controlar perfectament el temps del matx. Si hi afegim que van fer un gol ben bonic, doncs ja tenim el resultat.

No vull, però, parlar de futbol, sinó del Barça, encara que sembli contradictori. Hi ha en aquest club quatre actors principals. L'afecció, els jugadors, l'entrenador i la directiva. Són els protagonistes del drama actual, com ho van ser també de l'èxit dels anys anteriors. No sóc un dels milers d'entrenadors que el Barça té, per això no vull parlar de futbol perquè no hi entenc. Vull parlar del Barça com ho podria fer si parlés de qualsevol altre tipus d'organització.

Comencem amb l'afecció. No m'agrada l'afecció. És una afirmació contundent, però és la veritat. No m'ha agradat mai. Sobretot la del futbol. I no m'agrada per comparació. Ningú podrà negar-me que no s'emocionava amb la passió, els cants, el suport, que els afeccionats anglesos donaven al seu equip. Ningú podrà negar la seva admiració per l'afecció del Liverpool, del Chelsea. Aquí tenim una mostra clara que aquests clubs estan en un estadi infinitament superior al Barça. És així. Ningú no ha sentit mai aquesta cridòria al Camp Nou. Bé, sí, l'hem sentit quan han vingut els anglesos a jugar-hi.

L'afecció del Barça és una afecció acomodada. Que assisteix al futbol com qui assisteix a una representació operística. És una característica respectable, però no em sembla pròpia d'un club de futbol. Té un paper passiu i necessita que els intèrprets del terreny de joc la facin vibrar una mica. Té una dependència massa gran del moment. El barça tampoc ha fet gaire cosa per dotar a la seva afecció de recursos. No tenim cap cant, ni un, que ens serveixi per a fer del Camp Nou una festa. Tots sentim cants a Anglaterra que coneixem i que res no tenen a veure amb el futbol, però que ells adapten per a fer-los corejar a milers de persones. Pagaria la pena que algú es dediqués a aquesta tasca. Aquí fem servir quatre eslògans i ja està. Allà ens canten cançons senceres.

Allò del jugador número 12 és un tòpic que s'ha fet realitat en comptades vegades. El que fa respecte als rivals que venen a jugar al Camp Nou és com 100 mil persones poden estar tan callades. Això sí que impressiona. Vaja, queda clar que no m'agrada gens l'afecció culé.

Els jugadors. Aquests tenen el paper principal. Com a mínim, són els que tenen el caxé més elevat. Els darrers dos anys ens han decepcionat molt. No tenen professionalitat. Perdoneu, no sóc just amb aquesta afirmació. Les vedettes s'han mostrat mancats de professionalitat i de compromís. No ja amb els colors, que això ja no importa a gairebé ningú. Sinó a qui els paga. Han estat massa mimats, massa protegits. Els han convertit amb uns nens malcriats. I tothom ho ha consentit mentre les coses han anat bé. Però quan han anat maldades, hem pogut comprovar que ells seguien fent el que els rotava, perquè han perdut el respecte a l'afecció i al club. És el que acostuma a passar amb els nens malcriats. I aquestes actituds necessiten ser corregides amb celeritat i si no es fa la situació s'escapa.

L'entrenador. No puc començar parlant de l'entrenador si no és dient que és tot un cavaller. Penso que, en general, ell sí que pot ser mostrat com a un exemple davant multitud de nens i nenes que segueixen al Barça. La seva serenitat, la seva calma, el seu saber estar són lloables. Alguns, legítimament, poden pensar que ha estat massa tou amb la seva plantilla. Segurament és cert. Però és un home que ho ha donat tot pels seus jugadors. Els ha defensat fins i tot l'indefensable. No se'l mereixen. Ni ahir, ni avui, cap dels seus defensats ha tingut un mínim gest de complicitat amb ell. Ara que tothom ja el critica obertament i se li demana el cap, ni un sol dels seus jugadors s'ha atrevit a donar-li suport. Com que no se senten responsables de res, ja els hi va bé que les responsabilitats es desvïin cap a ell. Quins professionals, mare meva.

El senyor Rijkaard ha comès alguns errors, segur, i dels seus errors se'n poden derivar responsabilitats, però només dels seus. Segurament li ha arribat el final de la seva etapa barcelonista. Però si tenim dignitat, li hem de reconèixer, també a ell, la dignitat que s'ha guanyat. No crec que ho sàpiguen fer així. Tant de bo m'equivoqui.

El club, la directiva. No sé per on començar. Els sobren moltes coses. Xuleria, prepotència, afany de protagonisme en els moments bons. S'ha de reconèixer que han fet bona feina en els inicis, tant esportivament com econòmicament. Però són, penso jo, els màxims responsables que les coses s'hagin degradat tant i que hagin sortit de mare. La imatge dels directius del Barça a l'aeroport de Manchester donant l'esquena al seu entrenador, és una imatge brutal i diria que inhumana. És una directiva feta per a l'èxit i que no està preparada per a assumir el fracàs. No han sabut actuar a temps, no han sabut donar suport a l'entrenador, han carregat contra els que els han criticat, en definitiva, han perdut els papers. Recordem el desgavell del bàsket en els primers anys, a l'handball.

Ara faran plegar Rijkaard i sembla que hi volen posar Guardiola. Un home sense experiència com a entrenador a la primera divisió. No m'agrada. Potser en el futur, sí, però penso que no és el moment de Guardiola. Si accepta, crec que s'estavellarà. Penso que al Barça li cal enterrar una època i una era dominada per la filosofia Cruyff. I Guardiola perpetua aquesta era. Penso que els culés ja en tenim prou de jogo bonito. Hem de ser pràctics, com el anglesos, retornar a la força física acompanyada de  la tècnica. A l'esforç, a les ganes, a la lluita fins el darrer moment. Hem de passar de tanta possessió de la pilota, només serveix per a l'estadística, no pas per guanyar títols.

Dos equips anglesos jugaran la final de la Champions, i tres han jugat les semifinals. Fent paròdia d'aquell "Que n'aprenguin" de Laporta, m'atreveixo a dir "a veure si n'aprenem".