Una reunió més de la negociació del conveni de Lear. Si he de triar un adjectiu que la definieixi diria que ha estat una reunió infructuosa. Els treballadors i treballadores hem presentat una nova proposta que, si més no, pensàvem que la Direcció sabria apreciar. No es tractava que fos una proposta que hagués de satisfer les expectatives de l'altra part, no es tractava d'això. Però sí que pretenia fer un passet més cap a la convergència.
Però s'ha de tenir present que som éssers limitats. Allò de l'empatia és una cosa no gens fàcil. Hom intenta posar-se a la pell de l'altre i preveure les seves reaccions davant una proposta que creu que rebrà una bona acollida, si més no, que serà valorada més positivament que negativa. Però no sempre és així. I cal acceptar-ho.
Penso que la reunió d'avui marcarà un abans i un després. Significarà un punt d'inflexió. Els punts de trobada estan fixats. Uns costaran més de pair que d'altres, però les parts s'han manifestat en el sentit que no seran impediment per a aconseguir l'acord.
Altres no suposen cap mena de cost afegit, tan sols recollir en el conveni el què ja estem fent i practicant. Només la tossuderia i la personalització del poder s'interfereixen en l'acord.
I per últim, la confrontació que ens apareix com a inevitable en aquests moments és per l'increment salarial. Serà el camp de batalla principal. I en aquests moments m'atreveixo a dir que ja tenim camp de batalla. Els exèrcits hauran de començar a prendre posicions. Estic convençut que la millor batalla és la que no es produeix mai. Però quan s'inicien els preparatius i la maquinària es comença a engrassar els esdeveniments es precipiten.
Com ja he dit en més d'una ocasió, no pretenc aquí fer una anàlisi completa de la negociació. No és el lloc adequat. No expresso tampoc una posició representativa de res. Sobretot, expresso, o intento expressar, els sentiments que el desenvolupament de la negociació em desperten a nivell personal.
