M'han sorprès les paraules d'Eto'o (perdoneu si no s'escriu així). L'home s'ha cansat de no guanyar títols, imagino que es refereix a títols col·lectius, però, de ben segur, que també pensa en els títols individuals. En el fons, la seva reacció és ben normal. Tothom vol ser en el lloc adequat i en el moment adequat.

Les persones que estan acostumades a aparèixer permanentment en els mitjans públics, ho volen fer en un context d'èxit. Si no és així, la seva imatge se'n ressent. Diria que és una pretensió ben humana. Ningú persegueix formar part d'una notícia negativa. L'únic que no em quadra de les paraules d'Eto'o ara, de Deco en altres moments, és que en parlen com si ells no formessin part de la causa del fracàs dels darrers dos anys. (Bé, falta veure com acaba això del Manchester). Dic jo que aquestes figures, junt amb Ronaldinho, Messi, Márquez, etc. havien de ser actors principals de l'èxit d'aquest Barça. Suposo que no imaginaven que Puyol, Oleguer, Xavi, Bojan, Giovanni, etc. fossin els motors de l'equip!

Aquest és un fet que es repeteix en moltes ocasions i en molts àmbits. En la política, per exemple, també acostuma a passar. Tothom s'apunta als èxits i tothom fuig dels fracassos. Diguem que hi ha, en general, poca autocrítica, i, clar, sense autocrítica i sense assumir responsabilitats, es fa difícil ser conseqüent.

Ens hem acostumat a viure amb els èxits i no sabem viure amb els fracassos. El fracàs forma part consubstancial de la nostra vida. És inevitable. Conviu amb l'èxit, sí, però de mala manera. Ens emmirallem tant en els èxits mediàtics que no sabem gestionar, de forma serena, els fracassos.

En el camp de l'esport els afeccionats són els únics que viuen amb intensitat les emocions de l'esport, d'una forma desinteressada. Tenia un professor que sempre deia que al Camp Nou, els dies de partit, hi havia cent mil persones que jugaven i vint-i-dues que treballaven. I això ens porta al diner. Ai el diner! Més val que ho deixi córrer que encara m'enredaré. Aquests futbolistes n'estan carregats de peles, però no n'hi ha prou amb els diners. Volen triomfar, però no entenen que els afeccionats també volen que triomfin. I se senten incompresos, pobrets. No recordo quin jugador, fa anys, va dir que no se sentia estimat i demanava que se l'estimessin.

Márquez deia ahir que el Barcelona té un problema històric amb les figures. Repassava la sortida que han tingut alguns futbolistes a Can Barça. Com a fet descriptiu penso que té raó, però també afirmo que no s'ha parat a analitzar-ne les causes. Jo, de fa temps, tinc la teoria que les figures futbolístiques han d'estar en un equip com a màxim dos anys. Els resultats esportius i econòmics d'un jugador d'elit dura, de mitjana, uns dos anys. Amb aquest temps, el jugador ha donat tot el bo que tenia i ha donat també el rendiment econòmic possible. El tercer any, encara que aguanti un cert nivell, se l'ha de traspassar perquè doni fruits en un altre lloc i no sigui una rèmora futura per l'equip. Cal pensar que encara que el seu renidiment baixi estrepitosament, el salari que cobren segueix augmentant. Si repassem les estadístiques de can Barça, penso que podríem treure aquesta conclusió.

Parlem de negocis, no de res més. Els afeccionants ens hauríem d'acostumar a veure-ho així, tal com fan els futbolistes. Llavors podrem posar les nostres emocions en l'equip, els colors i no en els seus integrants. Aprenguem-ne d'ells, sé que costa, però és imprescindible. Tenim, encara, una visió romàntica del món de l'esport que no s'ajusta a la realitat actual. I ens costa desempellegar-nos d'aquest romanticisme. En el fons, no volem acceptar que l'esport no és el que era, que l'economia ho mana tot. No volem acceptar, que també en això, hem fracassat col·lectivament.