Carme Mas

Si alguna persona té legitimitat moral per parlar de la dictadura de Pinochet i de la repressió del dictador a Xile és, precisament, Isabel Allende, filla de l'assassinat president Salvador Allende.

La diputada xilena era a Madrid en el moment d'esdevenir-se la mort del dictador. La mort de Pinochet, havent aconseguit eludir el pes de la justícia en els darrers anys ha estat un revulsiu a la societat xilena. Veus a favor, veus en contra, enfrontaments entre manifestants.... No és fàcil, en un país dividit, objectivar la història recent. Milers de represaliats, vides trencades, ràbia, impotència, desig de revenja, de justícia, de reparació...

La presidenta Michele Bachelet, que ha patit la repressió en pròpia carn haurà de jugar un paper històric en impulsar la reconcicliació del país sense fer-ho sobre la base de la desmemòria.

Isabel Allende ens ha donat una lliçó de fermesa i de diàleg, de pau i de dignitat.

De l'entrevista publicada avui a El País en vull destacar uns fragments:

P. De todos los sentimientos que produce una noticia así, la muerte del hombre que traicionó a su padre, ¿cuál no ha tenido?

R. Nunca sentí odio. Estoy muy serena y muy tranquila, y creo que eso es lo que nos debe pasar, y tengo el ejemplo para sentir esa serenidad... Recuerdo siempre las últimas palabras de mi padre, esa capacidad de transmitir cariño, esperanza, ese discurso suyo confiando en que se abrirían en el futuro, de nuevo para la paz y la concordia, las grandes alamedas de Chile... Realmente es muy difícil no conmoverse cuando escuchas esas palabras, qué lección de grandeza, de dignidad, de serenidad, con qué cariño se va despidiendo, cómo recuerda en ese momento a la mujer. Qué lección política sobre la entrada del fascismo en nuestro país. Imposible no vivir este momento pensando en todo eso.

P. ¿Nunca ha odiado a Pinochet?

R. No, nunca he sentido odio. Nunca lo podría sentir. Lo que he sentido siempre, más bien, es la sensación de que es un ser despreciable, que traicionó su juramento, que nunca enfrentó la justicia, que nunca fue capaz de someterse a los tribunales, e incluso se humilló a sí mismo simulando una demencia senil... Pretendió la inmunidad parlamentaria, se acogió a una enfermedad como esa, y además no le importó, en esas circunstancias, aparecer con los suyos en un restaurante o caminado por la calle. ¡Prefería ser tenido por un demente senil que ofrecer sus argumentos sobre su supuesta inocencia! Ha sido muy indigno.

P. ¿Es tiempo de brindar?

R. Entiendo la legítima alegría que para muchos significa el fin físico de un dictador. El final de Pinochet ya se había producido hace tiempo, porque estaba muy aislado; sus propios partidarios no lo visitaban, y los candidatos presidenciales próximos a su ideología no lo querían ni en fotografía. Jamás se sacaron una foto con él. Ya ese final le había llegado. Y entiendo la legítima alegría de la gente que ahora celebra su fin definitivo. Lo que no comparto son las acciones de esos encapuchados que pretenden alterar el orden; no nos representan, ni de lejos me siento representada por ellos.

Adolfo Pérez Esquivel, Mario Soares, Federico Mayor Zaragoza, Pere Casaldàliga, Danielle Mitterrand, Arcadi Oliveras i Ernesto Cardenal són alguns dels primers signats del MANIFEST A FAVOR DE LA VIDA, LA PAU I LA IGUALTAT, que ha impulsat la Fundación Cultura de Paz.

Llegiu i signeu el manifest!

Manifiesto a favor de la Vida, de la Paz, la Igualdad

Cada día mueren 35.000 niños de hambre según la FAO. Es un genocidio de proporciones impresionantes, al que asistimos impasibles. Al mismo tiempo, se calcula que el gasto diario en armamento es de 2.800 millones de dólares y los subsidios agrícolas de los Estados Unidos y de la Unión Europea rondan los 800 millones diarios. No hay fondos para el tratamiento del SIDA... pero los beneficios del complejo industrial bélico–militar dirigen en buena medida la economía mundial. Es apremiante compartir justamente. No hay mejor caldo de cultivo de la radicalización, la animadversión y la agresividad que la humillación y la exclusión. La violencia no se justifica, pero sus orígenes deben de examinarse atentamente.

En lugar de fortalecer el multilateralismo y dotar a las Naciones Unidas de los medios y autoridad necesarios para emprender un gran plan global de desarrollo en beneficio de todos, se siguen explotando los recursos naturales de países progresivamente empobrecidos cuya ciudadanía se ve forzada a emigrar en circunstancias que con frecuencia constituyen un agravio a su dignidad. No es con votos cautivos, con obediencia ciega y con temor como se construye y consolida la democracia genuina. No es con guerras de codicia, con demostraciones de fuerza, acciones bélicas e invasiones dirigidas por intereses económicos y energéticos -que generan una espiral de violencia, de acción y reacción, de intervención y represalia- como puede hacerse frente a los grandes desafíos y asimetrías de todo orden que presenta la situación mundial.

Los gobernantes abdicaron de sus responsabilidades políticas, sustituyendo valores universales por las leyes del mercado. El resultado ha sido la concentración de la riqueza en unas cuantas manos y la ampliación de las brechas sociales y económicas.

¡NO A LA POBREZA! Hay que exigir a los gobernantes, a través de un auténtico clamor a escala mundial, que den prioridad al cumplimiento de los Objetivos del Milenio. Ha llegado el momento de la no resignación, de la implicación personal.

Proclamamos, una vez más, que no justificamos los atentados y la violencia, venga de donde venga. Condenamos todo tipo de terrorismo: el de los grupos ocultos en las sombras y el terrorismo de Estado. Se ha utilizado la tortura, el trato cruel y degradante, violando reiteradamente el derecho internacional y humanitario.

Es necesario que la Comunidad Internacional ponga fin a la barbarie, a las masacres. Como se establece en la Carta de las Naciones Unidas son los pueblos los que deben decidir sobre su destino. Debemos sumar con apremio voces de todos los pueblos del mundo para decir: ¡BASTA! A LA GUERRA Y A LA VIOLENCIA.

Hemos callado en exceso. Ahora se acabó el silencio. Los pueblos elevarán su voz. La guerra es una tragedia para todos. Es urgente desarmar la razón armada. Hoy más que nunca son necesarios la capacidad de diálogo y de alianza, el compromiso de intentar la resolución pacífica de conflictos, fomentando actitudes de encuentro y respeto a los demás, mediante la aplicación cotidiana de los Derechos Humanos.

Es necesario cambiar el curso de los acontecimientos a través de acciones colectivas, desarrollando la solidaridad entre los pueblos. Es urgente que los intelectuales, artistas, educadores, científicos... abandonen su pasividad y pasen a la acción. Sólo así sus escritos y sus palabras serán creíbles y podrán contribuir a sumar sus esfuerzos a los de muchos otros para detener la locura de la guerra, de la confrontación y de la violencia.

Ha llegado el momento de la gente. Y, sobre todo, de los jóvenes, de los hombres y mujeres que reclaman otro mundo posible. Las instituciones y medios de comunicación deben ayudar a la ciudadanía mundial para que, por fin, dejen de ser espectadores y desempeñen su función de protagonistas en el diseño del futuro. Los gobernantes, parlamentarios, miembros de los Consejos Municipales... tienen una especial responsabilidad en este cambio histórico.

Ha llegado también el momento de las culturas y religiones más diversas para que, unidas por la solidaridad y amor al prójimo que les es inherente, se sitúen en la vanguardia del rescate de la dignidad humana.

Es necesario que los pueblos asuman la resistencia social, cultural, política y espiritual a través de movilizaciones, de la no cooperación a la violencia e injusticia, de sumar esfuerzos con otros pueblos y denunciar a los responsables de dominaciones y del dolor que afecta la humanidad.

Hay que ponerse en pie, en pie de paz y caminar hacia nuevos horizontes de vida y no de muerte. A pesar de todo, esa es la esperanza.

Por cuanto antecede, con la mirada puesta en las generaciones venideras, hacemos un llamamiento a todos quienes se sientan igualmente concernidos para que manifiesten pacíficamente, a través de todos los medios a su alcance, presenciales y virtuales, su adhesión a la paz:

NO A LA GUERA Y A LA VIOLENCIA!

SÍ A LA PAZ Y A LA JUSTICIA!

Durante 24 horas, en todas las partes del mundo, nos manifestaremos de viva voz o a través de los medios de comunicación los próximos días 10 y 11 de diciembre de 2006, en conmemoración de la Declaración de los Derechos Humanos.

Si logramos avances progresivos, pronto podrá alcanzarse la “mundialización de la conciencia”, la independencia real de los pueblos.

 (Segueix)

L'amic Valentí Parrilla m'ha fet un petit encàrrec: passar un "meme" que, segons diuen, és la mínima part d'informació personal que passa de bloc en bloc, una manera de compartir informació a la xarxa.

Què s'ha de fer? Doncs es tracta d'obrir el llibre que tinguis més a la vora per la pàgina 123 i escriure la cinquena línia o frase. Cal que diguis de quin llibre es tracta i donis les referències de l'autor.

Questo m'invita, questo m'assicura

con reverenza, donna, a dimandarvi

d'un 'altra verità che m'è oscura.

Dante Aliguieri, La divina Commedia. Paradiso. Milano, Oscar Mondadori, 2005

Ara només em cal passar-lo a 5 blocaires més:

Paco

Mohamed

Toni

Carme

Xavier

 (Segueix)

M'ha interessat molt l'article de Carme Valls publicat a El País d'avui. La presidenta de la Fundació Catalunya Segle XXI reflexiona sobre el comportament de la ciutadania en les passades eleccions a Catalunya. S'interroga sobre el significat i les causes de l'abstenció, com a renúncia a exercir un dret democràtic i, també, dels vots en blanc. ¿Què ha faltat? ¿Quins mecanismes s'haurien de posar en marxa per estimular la participació? ¿Com ha de ser el lideratge polític del segle XXI?

Us animo a llegir el seu article.

Quantes dones no van anar a votar el passat 1N? Alguna d’elles va pensar que només fa 75 anys que podem votar al nostre país? Per què malmetre un dret que es va aconseguir després de tantes lluites?

Sovint cal fer memòria del passat per interpretar el present i encarar el futur. El dret de vot per a les dones no va ser fàcil. Primer es va aconseguir per a les solteres emancipadees i les vídues, el 1924, durant la dictadura de Primo de Rivera. No podien votar les casades amb la increible raó d’”evitar les disputes entre cònjuges”.

Amb la II República es va atorgar a la dona el dret de ser elegible però no electora. Aquest dret va facilitar l’accés a les Corts espanyoles de Clara Campoamor i Victoria Kent. Una i altra defensaven postures diferents. La primera, decididament a favor i la segona, amb reticències, perquè creia que les dones eren majoritàriament conservadores i podrien votar en contra de la República. Sortosament Campoamor es va sortir amb la seva i l’1 de octubre de 1931 es va aprovar el dret de vot per a la dona.

Ara, 75 anys després, l’1 de desembre de 2006, s’ha aprovat una Proposició no de Llei sobre la commemoració del reconeixement del dret a vot femení.

Si al segle XX va ser un repte aconseguir el vot de les dones, ara, en ple segle XXI, el repte es la paritat. La dona continua encara sent invisible en consells d’administració, en els primers nivells de l’administració, en els òrgans legislatius i consultius del país.

Resta encara un llarg camí per aconseguir la paritat de gènere. La tasca de les pioneres encara està per concloure.

 (Segueix)

L’any Mozart està arribant a la seva fi. Hem commemorat els 250 anys del seu naixement a Salzburg, el 27 de gener de 1756. Avui es compleixen 285 anys de la seva mort en plena joventut, als 35 anys, esdevinguda a Viena el 5 de desembre de 1791.

Quin millor homenatge que la seva música? Die Zauberflöte va ser la darrera òpera que Mozart va estrenar, just un parell de mesos abans de morir. Ell mateix va dirigir l’estrena al Theater an der Wien de Viena el 30 de setembre de 1791. La magnífica ària de coloratura per a soprano de la Reina de la Nit, Der Hälle Rache kocht in meinem Herzen, fa justa memòria de la seva genialitat.

El conseller Ernest Maragall és el responsable d'impulsar la política educativa del govern d'entesa, dibuixada, a grans trets en el document programàtic.

El primer i gran objectiu és desplegar i consolidar el servei públic d'educació. Això implica que la xarxa de centres al servei públic educatiu ha de ser entesa com la concurrència entre la iniciativa pública i la iniciativa privada amb voluntat social en l’àmbit educatiu, que suposi per a la ciutadania un autèntic servei públic en educació, i sigui capaç de crear les condicions perquè la igualtat d’oportunitats i la llibertat siguin reals i efectives.

El servei públic educatiu ha d’implicar, consegüentment, centres amb autonomia, caracteritzats per la seva qualitat, integració i innovació, que comparteixin les mateixes obligacions i responsabilitats, que escolaritzin en igualtat de condicions els alumnes de necessitats educatives especials i d’incorporació tardana.

Parlar d'autonimia de gestió és, també, parlar de reforçar les responsabilitats directives, d'estimular el compromís del professorat amb perspectives de progrés professional i de consolidar la participació de la comunitat educativa.

El Pacte Nacional per a l'educació ha iniciat aquest camí. Ara toca desenvolupar-los i, sobretot, des del nou marc estatutari, fer possible la Llei d'Educació de Catalunya, que el nou govern preveu per a finals de l'any vinent, una llei que sigui realment -com es diu en el document del pacte- “una oportunitat per consolidar un projecte educatiu de país que garanteixi el dret a l’educació de tots els ciutadans i de totes les ciutadanes i que, prenent com a fonament la igualtat, l’equitat i la justícia social, els ofereixi una educació gratuïta i de qualitat”.

L'article de Fabricio Caivano, avui, publicat a El Periódico, centra les seves reflexions en una de les primeres declaracions del conseller Maragall, sobre el repte l'excel·lència del nostre sistema educatiu.

 (Segueix)

Em sento afortunada per haver estat testimoni de dos esdeveniments cabdals en la nostra història recent: la presa de possessió del president Pasqual Maragall, el 2003, que va iniciar l'alternança política a Catalunya i va fer possible l'Estatut i la del president José Montilla, que continuarà la tasca iniciada i la consolidarà.

L'emoció era a flor de pell, com s'escau en aquests esdeveniments. La solemnitat s'imposava i així, amb gravetat i orgull, José Montilla va expressar el seu compromís amb el poble de Catalunya:

En rebre l’honor de ser investit President de la Generalitat de Catalunya, assumeixo aquestes responsabilitats amb la consciència de ser el dipositari d’un llegat al servei del poble de Catalunya. Reconec el profund sentit històric de l’autoritat institucional que m’ha estat conferida.

Assumeixo aquesta responsabilitat amb el convenciment de que les meves accions i actituds -i les del meu govern- aniran encaminades a convertir aquesta autoritat institucional en lideratge del país.

Estic convençut que si el govern de Catalunya treballa de valent i amb fermesa, si decideix amb autoritat democràtica, si confia en l’enorme potencial de la societat catalana donant-li el paper protagonista que ha de tenir, si es compromet a retre comptes amb transparència, si fa tot això, que els ben asseguro que ho farà, assolirà els objectius programàtics que vaig exposar dijous passat en el debat d’investidura.

Acomplint amb aquests compromisos estic segur que aconseguirem crear i garantir el clima de confiança política, social i cívica que necessita qualsevol país per afrontar els nous problemes des de l’esperança i la confiança en les seves possibilitats.

Vaig dir que vull que el meu govern tingui com a mots d’ordre els de pensar ordenadament, actuar racionalment i atendre càlidament. I els ben asseguro que serà així. Sé que, seguint aquesta línia d’actuació aconseguirem la confiança dels catalans i les catalanes.

No sóc un home donat a les citacions poètiques, però he trobat, en uns versos de Salvador Espriu a La pell de brau una manera inigualable d’expressar els meus sentiments més íntims, en el moment d’assumir la presidència de la Generalitat de Catalunya. Diu el poeta:

Si et criden a guiar

un breu moment

del mil·lenari pas

de les generacions,

aparta l’or,

la son i el nom.

També la inflor

buida dels mots,

la vergonya del ventre

i els honors.

Imposaràs

la veritat

fins a la mort,

Sense l’ajut

de cap consol.

No esperis mai

deixar record,

car ets tan sols

el més humil

dels servidors.

El desvalgut

i el qui sofreix

per sempre són

els teus únics senyors.

Excepte Déu,

que t’ha posat

dessota els peus

de tots.

Així és com afronto la responsabilitat que des d’aquest mateix moment assumeixo: com el més humil dels servidors del poble de Catalunya.

Moltes Gràcies.

En l'àmbit educatiu és coneguda la solvència de criteri del professor Marchesi en les reflexions sobre educació. L'article que publica avui El País focalitza sobre aspectes que somouen, avui, el món educatiu. Com s'ha d'afrontar els problemes de convivència a les aules? Com s'ha d'atendre els alumnes amb conductes disruptives? Quines actituds i aptituds exigeix la docència, avui, per als seus professionals? Quin compromís ha de tenir la societat en la tasca educativa dels seus infants i joves?

Us convido a llegir l'article d'Àlvaro Marchesi, que transcric textualment.

Amb serenitat i fermesa, encara com a candidat, José Montilla, va pronunciar dijous un discurs inicial en què plantejava les grans línies d'aquesta legislatura. Després, entre dijous i divendres, la litúrgia del debat amb la intervenció de cadascun dels líders dels grups parlamentaris i els torns de rèpliques subsegüents. Mas, Carod, Piqué, Saura, Rivera i de Madre van fer les intervencions en nom dels seus grups parlamentaris.

I, finalment, al caient del capvespre d'ahir, José Montilla va ser investit President de la Generalitat de Catalunya.

Aquestes van ser les seves primeres paraules com a President:

Quantes dones hauran de morir encara fins que eradiquem de la nostra societat la violència contra les dones? Fins quan la gelosia, la possessió, el despit... les actituds masclistes més abjectes faran que les dones siguin maltractades o assassinades per aquells que s'hi creuen amb tot el dret?

Aquest migdia, a la Plaça de la Font de Tarragona s'ha llegit de manera anticipada aquest manifest, impulsat per l'Institut Català de les Dones, les diputacions i les entitats municipalistes. Demà es farà, a Barcelona, a la Plaça de Sant Jaume. Tant de bo que, en un futur molt proper, no sigui necessari fer cap altre manifest com aquest.

ATURAR LA VIOLÈNCIA VERS LES DONES, UNA RESPONSABILITAT SOCIAL

Avui, 25 de novembre, Dia internacional contra la violència vers les dones, volem expressar el nostre rebuig més rotund a la violència de gènere. Una violència malauradament encara present a les nostres societats i que ens obliga a esmerçar tots els esforços, tots els recursos i totes les voluntats per assolir la seva eradicació.

Volem deixar palesa la necessitat d’un treball conjunt, de totes i tots, les administracions públiques i la ciutadania, en la lluita contra aquesta xacra. Hem de continuar avançant en la coordinació d’actuacions, en el desplegament del mapa de recursos i, molt especialment, en un canvi cultural que contribueixi a l’equitat de gènere i al reconeixement del dret a gaudir d’una vida lliure de violència.

Per això manifestem:

• El nostre rebuig a tots els actes de violència de gènere, treballant conjuntament en el foment d’una educació basada en els valors de diàleg, respecte i tolerància, que eviti la repetició de comportaments violents i superi l’existència d’estereotips de gènere.

• La necessitat de reforçar les polítiques preventives que situen la desigualtat entre dones i homes com la causa central de la violència i que ens permeten qüestionar les idees i creences sexistes presents a la nostra cultura.

• El reforçament de les polítiques de gènere i igualtat d’oportunitats que permeten identificar i superar les desigualtats entre dones i homes i les relacions de poder per establir el reconeixement entre les persones tant en l’esfera social com en la personal.

• La necessitat de seguir avançant en l’activació de recursos socials, de millorar els instruments i procediments legals reconeguts en la legislació actual i també d’avançar en la promoció de la investigació, per tal de donar respostes integrals a les dones que pateixen violència.

• La nostra implicació en un treball conjunt de totes les administracions, de tots els estament socials, de totes les ciutadanes i tots els ciutadans, de la societat civil i de les associacions de dones, en un debat obert i una actuació decidida per eradicar les causes de la violència i defensar amb fermesa els drets fonamentals de les dones.

Per acabar volem expressar la nostra solidaritat amb totes les dones que pateixen i han patit violència, i el nostre reconeixement més sincer a totes aquelles que al llarg d’aquest any han mort assassinades per les seves parelles o exparelles. Per a totes elles el nostre homenatge.

La VIII legislatura ha començat a caminar. L'amic Josep M. Balcells, de Ciutadans pel Canvi, ha tingut l'honor de presidir la mesa d'edat. Del seu discurs en destaco alguns paràgrafs que ajuden a reflexionar sobre la situació política actual.

Quin missatge volem donar els 60.000 vots en blanc?

... voldria explicitar una preocupació que de ben segur la majoria de la cambra comparteix. Em refereixo a l’alt percentatge d’abstenció que hi va haver en aquesta darrera consulta i que pot ser interpretada com una desmotivació en l’exercici dels drets de ciutadania o senzillament com una preocupant indiferència cap a l'activitat o representativitat política.

Quina significació atribuim a l'abstenció?

Algú ha dit que l’abstenció té el risc de fer més febles les nostres institucions públiques. Seria lamentable. Caldrà sumar voluntats i compromisos per evitar-ho. Voluntats i compromisos, per començar, del govern, dels parlamentaris i dels partits polítics però també dels col·lectius més dinàmics de la societat civil i amb un plus específic dels mitjans de comunicació.

Què ha de fer el Parlament?

En aquest Parlament decidim lleis que són molt importants no només per fer un país econòmicament potent, culturalment fort, socialment cohesionat sinó també per garantir condicions i qualitat de vida estables al conjunt dels nostres conciutadans. No deixem que els nostres plets partidistes, que el nostre argot professional o que les nostres legítimes discrepàncies derivin o es tradueixin en brega o bronca sorollosa que, com bé saben, no dignifiquen, als ulls de la ciutadania, la nostra tasca parlamentària. Pot o hauria de ser un objectiu compartit per tots els grups parlamentaris aconseguir una nova manera de fer política que estimuli la participació, que doni peu al debat col·lectiu i públic i que engresqui, sobretot als joves, el compromís polític.

Quina ha de ser la tasca dels polítics?

Deixin que expressi un altre desig que formularia dient: Siguem didàctics els polítics, amb els gestos, amb les paraules, amb les reaccions, amb les actituds. I no a títol individual sinó col·lectivament. L’Estatut en el seu article 55 diu que el Parlament és la seu on s’expressa preferentment el pluralisme i es fa públic el debat polític. Que la discussió sigui sobre propostes i alternatives. I que les discrepàncies i el contrast d’unes i altres serveixin per enriquir el debat a dins i a fora de l’hemicicle. Política és també pedagogia.

És possible el diàleg des de la diferència?

Si se’m permet d’expressar un desig demanaria que evitéssim en tot moment la imatge de vencedors i vençuts. Al Parlament només hi ha majories i minories, és cert, però també diàleg, pacte i transacció. No oblidem que la ciutadania ens observa i potser ho fa de forma reticent. Evitem tot allò que pugui menystenir o humiliar una part de l’hemicicle i desterrem també allò que pugui afeblir el nostre sistema democràtic. Només així ens farem progressivament dignes de l’estima i de la complicitat de la ciutadania a la qual ens devem. I no oblidem en cap moment que aquest Parlament és el Parlament d’una nació que està en el punt de mira no només dels nostres conciutadans, sinó també dels altres pobles d’Espanya i dels pobles veïns de la vella Europa i de la Mediterrània.

I la tasca del govern?

Acabo amb una cita del President Kennedy, un referent per a la meva generació:

“Per fer totes les polítiques que necessita un poble no n’hi ha prou amb 100 dies, ni amb 1000 dies, ni amb una sola legislatura. Potser ni en tota una vida. Per això, cal que ens posem a treballar immediatament”.

La plaça de Sant Jaume va ser l'escenari, ahir, d'una manifestació en contra de la formació d'un govern d'esquerres. Senyeres amb crespons negres i unes 900 persones -segons la guàrdia urbana, com diu avui la premsa- van expressar el seu rebuig a una opció legítima de govern.

Qui ha fet creure aquestes persones que estem en un país presidencialista? Qui està darrera les convocatòries per mòbil? És aquesta la millor manera d'expressar la discrepància? És així com s'estimula la participació política?

Si us plau, senyor Mas, respecti les institucions i la legitimitat democràtica. No vulgui ser el responsable d'importar les formes del PP a Catalunya, de madrilenyitzar la relació de la ciutadania amb les institucions, com encertadament comenta Pere Martí al diari Avui. Faci política d'oposició, representi dignament els seus votants i respecti les Institucions del país i la legitimitat del partits de la cambra catalana a formar una majoria de govern per a Catalunya

 (Segueix)

El Parlament de Calalunya va ser l'escenari on ahir a migdia els líders de l'Entesa Nacional pel Progrés, acompanyats pels diputats i les diputades de les respectives forces polítiques, van expressar davant la ciutadania el seu compromís per al nou govern.

La imatge va ser de complicitats i confiances mútues, amb els diputats i diputades volgudament intercalats, per simbolitzar la voluntat de treball conjunt i en xarxa.

Aquesta és la declaració del futur president de la Generalitat, José Montilla, que marca les línies de treball per a la propera legislatura:

"Els catalans i les catalanes van fer sentir la seva veu i van atorgar una majoria per governar a les forces catalanistes i progressistes.

Els que havien plantejat les eleccions com a plebiscit contra un govern catalanista i d’esquerres van ser derrotats, i no van obtenir la majoria suficient per poder governar.

Catalunya necessita un majoria forta, per a garantir una governabilitat estable, i això només ho podem assegurar les forces catalanistes i progressistes representades al Parlament.

Avui es presenta aquesta majoria parlamentària, per fer un govern D’ENTESA NACIONAL PEL PROGRÉS. Una majoria formada per 70 diputats i diputades electes. La majoria que avui m’acompanya en aquest acte.

No vull creure que calgui demanar respecte a les nostres institucions i al nostre sistema polític. I menys encara que s’hagi d’exigir aquest respecte a forces inequívocament democràtiques.

El poble de Catalunya ha donat la confiança a una majoria parlamentària per avançar en la construcció d’un país modern i avançat, integrat per ciutadans i ciutadanes lliures, que gaudeixin del benestar social, les oportunitats i les llibertats democràtiques i nacionals, que puguin viure en un territori endreçat, respectuós del medi ambient i compromès amb la sostenibilitat.

Conscients de la responsabilitat que tenim envers la ciutadania, volem agrair als catalans i a les catalanes la confiança atorgada, així com adquirir el compromís que el proper Govern de la Generalitat treballarà de valent per construir una Catalunya més justa, igualitària i orgullosa de la seva identitat nacional.

La majoria parlamentària que es presenta avui davant la ciutadania té el convenciment que el Govern d’Entesa que ens proposem de formar obre una nova etapa per al nostre país.

Els reptes que tenim davant nostre són molts i els afrontem amb el convenciment que l’èxit del nostre projecte serà una gran victòria del conjunt dels catalans i les catalanes.

Aquests són els nostres objectius que compartim i als que ens comprometem:

- En primer lloc, la construcció i consolidació d’una societat de benestar, l’atenció a les persones, l’ajut a les famílies, la disminució de les desigualtats socials, l’eradicació de la pobresa, l’accés a la cultura, i l’avenç cap a una societat d’homes i dones lliures i iguals.

- Volem assegurar la continuïtat de la bona situació econòmica que té el país, impulsant la creació de més ocupació i que aquesta tingui més qualitat i incorpori més valor afegit, reduint la precarietat i la sinistralitat, així com garantir que Catalunya segueixi tenint un teixit industrial competitiu, gràcies al dinamisme i la força d’innovació que sempre ha caracteritzar a aquest país i a la capacitat i qualificació del món del treball. La prosperitat econòmica és un requisit indispensable per a la societat del benestar que volem construir.

- Ens comprometem al ple desplegament del nou Estatut d’Autonomia aprofitant les potencialitats que aquest ens dóna des del punt de vista competencial, de finançament i de reconeixement de la nostra identitat nacional.

- Finalment, treballarem per l’equilibri territorial i ecològic del nostre país, impulsant totes les infrastructures que ens permetin afrontar amb garanties el futur, i un creixement econòmic sostingut i sostenible.

Vull presidir un govern compromès amb les persones, els seus problemes i els seus neguits.

L’escassa participació de les últimes eleccions ens ha de fer reflexionar a tots.

És preocupant que es produeixi aquesta desconnexió entre política i societat.

No podem resignar-nos a que una part significativa dels nostres conciutadans sentin una desafecció del sistema polític tan profunda com la que es posa de manifest en uns nivells d’abstenció tan alts.

Així hem de llegir també l’expressió democràtica d’una crítica profunda a través del vot en blanc.

Vull encapçalar un govern que retorni a la gent l’interès per la política, per les institucions i pels seus representants.

Vull contribuir a l’enfortiment del prestigi de la política, entesa com a instrument cívic de participació, representació i gestió eficaç al servei de l’interès públic.

Vull un govern sòlid, seriós, de mirada àmplia i de durada llarga.

Per això afirmo que aquest serà un govern de llarg recorregut, perquè afronta reptes que no s’esgotaran en una legislatura.

Volem seguir transformant Catalunya, construir una societat de benestar avançada al servei de les persones i de les famílies.

Ho farem amb un Govern que afronti el futur amb il·lusió renovada, que apliqui l’experiència adquirida, aprofitant el molt que s’ha fet i aprenent d’allò que no ha funcionat prou bé.

Sóc conscient, tots i totes que estem aquí ho som, que no tot va ser positiu durant la darrera legislatura, però a la vida l’important no és no equivocar-se, sinó aprendre dels errors, i crec que puc afirmar amb rotunditat que aplicarem el millor d’allò que hem après i que no repetirem errors que haguem pogut cometre.

Presidiré un govern que faci del diàleg el seu mètode de treball, i de la capacitat d’arribar a acords polítics i socials la seva fortalesa.

Vull un govern que sigui dialogant però ferm. Que eviti la crispació però defensi amb contundència els interessos de Catalunya. Que no vulgui trobar excuses en el victimisme, que treballi de valent amb l’instrument d’autogovern més potent de la nostra història, que dialogui amb flexibilitat i generositat però sense oblidar les nostres conviccions.

Presidiré un govern que pensi en Catalunya, els catalans i les catalanes. Un govern conscient que no hi ha res més important que l’interès del país i de la seva gent. Un govern cohesionat per dirigir la política del nostre país. Un govern que no estarà sotmès a tutel·les de partit ni a ingerències externes.

El Govern que ens proposem formar ofereix i reclama lleialtat institucional. En primer lloc, als governs locals. Continuarem amb l’esforç per millorar els recursos dels ajuntaments i per millorar la distribució de competències entre Generalitat i Ajuntaments pel bé de l’eficàcia i la qualitat del servei que se li dona al ciutadà, en qualsevol punt del territori, als pobles i les ciutats, als barris i les comarques.

El nou Govern mantindrà el rigor i la eficiència en la gestió de les finances públiques. S’ha demostrat que és possible millorar la gestió de l’endeutament, reduir el dèficit, augmentar la inversió i fer més transparents els processos pressupostaris i administratius de la Generalitat. Així seguirà sent.

Per a mi el primer són i seran les persones de Catalunya, els seus problemes.

Aquesta és la raó de ser del meu compromís polític i del de les persones que avui m’acompanyen.

Vull una Catalunya de la que tots els catalans i les catalanes puguin sentir-se orgullosos, perquè gaudeixin dels mateixos drets i estiguin obligats pels mateixos deures, perquè la societat proporciona oportunitats a tothom i és capaç d’ajudar els que més ho necessiten, perquè gaudeix d’uns serveis públics de primera, perquè té unes institucions respectades i que es fan respectar. Aquest és el país que volem construir i al que volem servir.

Vull fer de Catalunya un país pròsper, segur, d’igualtat i de justícia social.

Vull una Catalunya que assoleixi els nivells de benestar als que té dret, els que sempre ha somiat i els que avui té a l’abast.

Vull fer de la nostra educació, de la nostra sanitat, dels nostres serveis a les famílies i d’atenció a les persones amb autonomia personal reduïda, un exemple a seguir arreu.

L’objectiu prioritari de l’acció de govern és construir una societat del benestar, capaç de combinar mercat amb sector públic; creixement amb redistribució; esperit emprenedor i innovació amb seguretat; competitivitat amb respecte a l‘entorn i cohesió territorial i social; estímul a la llibertat amb igualtat d’oportunitats.

Però hem de aprofundir i adaptar les polítiques socials perquè responguin als canvis demogràfics, culturals i socioeconòmics en la línia del que estan fent altres països europeus; tot i essent perfectament conscients que el nostre punt de partida és diferent: quan Europa ja pensava en com reformar el seu Estat de Benestar, nosaltres tot just l’estàvem iniciant.

Volem continuar amb una acció decidida per aconseguir que barris i viles de tot Catalunya tinguin les condicions de dignitat mínimes que puguin garantir la convivència i la solidaritat quotidiana entre tots els que viuen a Catalunya.

L‘accés a l‘habitatge s‘ha mostrat com un dels grans problemes de la societat catalana. Els preus de l‘habitatge han seguit augmentant a un ritme molt superior al de l’increment dels salaris i de la inflació. Això afecta sobretot els joves, els treballadors de rendes baixes i ocupació temporal o eventual i els sectors socials afectats per problemes d‘exclusió social.

El nostre repte col·lectiu és fer de Catalunya una de les nacions més avançades del món.

Vull que Catalunya tingui el lideratge i el reconeixement a Espanya, a Europa i al món que sempre ha somiat, que sempre ha merescut.

Vull que aquest lideratge es fonamenti en la fraternitat, molt especialment amb la resta de pobles de l’Estat, amb els que ens uneix un anhel de llibertat, de prosperitat i de justícia, la voluntat de garantir un futur millor per nosaltres i els nostres fills.

Estem en disposició de fer-ho!

Ho farem!

Visca Catalunya!"

En data d'ahir, les forces d'esquerres que han arribat a un acord d'Entesa Nacional pel Progrés, van fer aquesta declaració:

"A les eleccions al Parlament del passat 1 de novembre, els catalans i les catalanes van atorgar una majoria per governar Catalunya a les forces catalanistes i progressistes.

Aquesta majoria d’esquerres suposa una nova oportunitat per avançar en la construcció d’un país modern i sostenible, de ciutadans i ciutadanes lliures, que gaudeixin del benestar social, les oportunitats i les llibertats democràtiques i nacionals més plenes.

L’electorat amb la seva menor participació i el seu vot en blanc ens ha manifestat una clara preocupació d’amplis sectors per l’allunyament entre l’acció política i la ciutadania. En el període que ara s’inicia serà un objectiu fonamental del nou Govern implicar la ciutadania en els afers públics i incorporar-la a la participació electoral, com una qüestió fonamental de qualitat democràtica.

Conscients de la responsabilitat contreta amb la ciutadania de Catalunya, les forces sotasignants volem manifestar la nostra ferma voluntat d’iniciar una llarga etapa d’estabilitat, cohesió social, progrés econòmic, desenvolupament sostenible i ambició nacional que estarà presidida pels següents objectius:

● El manteniment de la cohesió social i per tant nacional és el primer objectiu de la propera legislatura. Catalunya ha de continuar avançant en la construcció de l’estat del benestar, en la superació dels dèficits socials i l’eradicació de la pobresa, l’accés a la cultura, avançant cap a una societat de plena igualtat d’homes i dones, i respondre al repte de la immigració. L’atenció a les persones serà una de les principals prioritats del Govern, a partir del ple desenvolupament de drets i deures del nou Estatut. Unes polítiques socials i inclusives i de la qualitat que no expulsin les capes mitjanes dels serveis públics i les polítiques d’integració lingüística ui cultural, són reptes bàsics per a la propera legislatura.

● La creació d’ocupació de qualitat i generadora d’alt valor afegit, la disminució de la precarietat laboral i de la sinistralitat laboral i l’impuls del dinamisme empresarial, garantint que Catalunya tingui un teixit industrial competitiu són prioritats nacionals. Les pimes i l’economia social com pincipals creadores d’ocupació han de ser un eix fonamental.. Així com la garantia del procés emancipador dels joves pel que fa a l’habitatge i de es polítiques de suport a les persones dependents.

● L’equilibri territorial, la modernització ecològica, el desenvolupament de les infrastructures bàsiques amb respecte pel territori, la lluita contra el canvi climàtic, la preservació de la biodiversitat, la nova cultura de l’aigua i l’energia, són reptes fonamental d’una societat del segle XXI.

● Un cop aprovat el nou Estatut d’autonomia de Catalunya, amb independència de les posicions mantingudes al llarg del debat estatutari, és obligació del Govern de Catalunya desplegar-lo amb totes les seves potencialitats per tal d’omplir els espais d’autogovern generats en benefici de tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya.

Les forces polítiques estem convençudes que el GOVERN de l’ENTESA, lliurement decidit per les forces polítiques catalanes és garantia d’èxit, en el marc del desenvolupament progressiu de l’Estatut, per a superar aquests reptes.

Des de L’ENTESA NACIONAL PEL PROGRÉS constaten la seva voluntat de governar per:

● promoure la construcció a Catalunya d’una societat democràtica avançada, on es respectin plenament els principis de la igualtat entre ciutadans i ciutadanes, el control efectiu sobre els poders públics, l’ètica i la transparència com a principis de bon govern, i la participació ciutadana en la presa de decisions polítiques, els principis de proximitat, subsidiarietat i col·laboració lleial entre institucions, especialment amb els ajuntaments i l’eliminació de tota forma de corrupció pública;

● avançar en l’expressió plena de la nació catalana, entesa com a comunitat de ciutadans i ciutadanes que –sense excepció- estan dotats dels mateixos drets i són responsables dels seus deures;

● assegurar que les oportunitats arriben a tota la ciutadania i a tots els territoris del país, per garantir la cohesió social i territorial, i l’equilibri mediambiental;

● impulsar la prosperitat dels catalans i catalanes, amb una estratègia econòmica de país basada en l’educació, el coneixement, la innovació tecnològica i científica, la modernització ecològica, i un model d’infraestructures coherent amb el país.

Emparades en aquesta voluntat comuna, les forces que subscriuen l’acord han convingut a adoptar les mesures de govern que s’inclouen en el present document i que s’articulen al voltant de quatre objectius:

PEL DESPLEGAMENT DE L’AUTOGOVERN I DE LA QUALITAT DEMOCRÀTICA

PER UN PAÍS D’EMPRENEDORS I AMB TREBALL D’ALT VALOR AFEGIT

PER UN PAIS AMB BENESTAR PER A TOTHOM

PER LA MODERNITZACIÓ ECOLÒGICA, UN TERRITORI EQUILIBRAT, AMB INFRAESTRUCTURRES MODERNES I SOSTENIBLES."