Carme Mas

Indignació, ràbia, dolor, impotència… aquests han estat els sentiments que la massacre de Gaza em provoca en aquest traspàs d’any. Estem davant d’un crim contra la humanitat, d’un atac indiscriminat d’Israel contra Hamas que no respecta la població civil. Ja es compten uns 800 morts i més de 3.000 ferits i la xifra va creixent.

Gaza viu des de fa anys un estat de permanent genocidi, on la violència engendra violència i són desatesos els processos de diàleg i de pau. Només hi ha hagut tres hores de treva des que es van iniciar els atacs israelians en els darrers dotze dies per donar socors al milió i mig de persones que viuen en aquesta franja mediterrània de quaranta quilòmetres en un autèntic camp de concentració, aïllats, amb escassetat d’aliments, medicines i combustible.

Els reiterats atacs aeris d’Israel, com a potència ocupant, no respecten el dret humanitari que s’estableix en els convenis de Ginebra. Els atacs a pretesos amagatalls terroristes han destruït objectius militars però també han provocat el bombardeig d’una escola de l’ONU o de la universitat de Gaza.

Ni Israel ni Hamas no respecten la resolució d’alto el foc immediat que el Consell de Seguretat de les Nacions Unides ha aprovat recentment, amb l’abstenció dels EUA. Mentre la ciutadania es manifesta arreu del món, els dirigents polítics emeten febles comunicats de condemna. Em pregunto si el motiu més obscur de la manca d’acords rau en els interessos del comerç mundial d’armament i l’aliança dels darrers anys entre Israel i els Estats Units en què Israel es podria considerar l’estat 51.

Europa és corresponsable d’aquesta situació: perquè és responsable de l'origen del conflicte, fa 50 anys, i perquè ara fa seguidisme dels EUA en la seva política pro-israeliana. Actualment, la UE és el principal soci comercial d’Israel (compra el 70% de les exportacions israelianes) i, si volgués, podria aprofitar aquesta circumstància per exercir una pressió definitiva sobre el govern israelià. Només cal recordar que l'apartheid a Sudàfrica es va acabar en quatre anys gràcies a la pressió dels socis comercials del país. Reclamem, doncs, que la UE assumeixi el paper que li escau com a actor polític internacional.

Barak Obama diu que té clar el que cal fer a Gaza i que es proposa entre les seves prioritats un pla de pau per a l’Orient Mitjà. No ho tindrà fàcil, però s’hauria d’arriscar a impulsar i donar suport a les bases d’un futur Estat Palestí.

Cal esperar que prosperi la proposta d’alto el foc del president egipci Hosni Mubarak, que compta amb l’acord de França i de la Unió Europea i que Israel i Hamas s’asseguin a la mesa de negociacions per acabar amb un conflicte endèmic que només pot tenir fi per la via política i del respecte mutu a les llibertats democràtiques i als drets humans.

 

 

No ens podem quedar impassibles davant la massacre freda i despiatada que ha iniciat Israel contra la franja de Gaza.

Les xifres de morts i de ferits creixen a cada moment. Les darreres parlen de 345 morts, entre els quals uns 90 civils-entre ells una vintena de criatures- i 1.600 ferits.

 

Els darrers tres dies no han cessat els bombardeigs aeris i ja es preparen els tancs per una incursió terrestre. L'exèrcit israelià ja ha mobilitzat uns 6.500 reservistes.

I mentre, sembla que la comunitat internacional no hi pugui fer res. Quina força hi tenen les Nacions Unides? No es pot aturar aquesta massacre? On són les forces de pau? On queda el diàleg entre les nacions?

Les veus de la ciutadania es fa sentir a la majoria de capitals europees.

ATUREU LA GUERRA A GAZA!

 

 

 

 

 

 

 

 (Segueix)

L’associació cívico-política Ciutadans pel Canvi (CpC) ha aprovat la resolució CpC davant la crisi financera i econòmica de les darreres dècades. El document analitza les causes de la crisi, fruit del capitalisme global neoliberal, recull la demanda ciutadana de respostes urgents i formula les propostes que creu necessàries per no repetir, en el futur, les condicions de la crisi econòmica actual.

CpC viu amb indignació, com molta part de la ciutadania, el fet que s’hagi hagut de fer servir les reserves de diner públic, acumulat amb els impostos i els esforços de molts ciutadans i ciutadanes, per pal·liar errors d’alguns directius i de la manca de regulació política de l’economia. L’associació es fa ressò de la perplexitat dels ciutadans, que veuen com en poques setmanes els governs han estat capaços de mobilitzar centenars de milers de milions de dòlars o d’euros per salvar el sistema financer i, en canvi, són incapaços d’actuar de la mateixa manera per tal de lluitar contra la pobresa extrema, que afecta a pràcticament la meitat de la població mundial, o posar-se d’acord per reduir el canvi climàtic. No obstant, també considera que els bilionaris plans de rescat dels mercats financers són actualment inevitables i que s’han d’executar amb una total transparència.

Per a CpC aquesta crisi ha demostrat que els mercats financers autorregulats són extraordinàriament inestables i que, en comptes de ser una font de riquesa, han acabat esdevenint una font d’emprobriment de les societats; que els mercats financers requereixen estrictes mecanismes de regulació; i que el paradigma neoliberal –iniciat amb l’arribada de Thatcher i Reagan a principis dels anys 80- ha entrat definitivament en crisi. Per això creu que ha arribat el moment de retornar l’hegemonia de la política, i demana una major transparència, l’establiment de codis de conducta i un control i supervisió dels mercats financers. També advoca per reformar i democratitzar el Fons Monetari Internacional, suprimir els paradisos fiscals i regular el sistema de salaris i bonificacions dels directius de les entitats financeres. 

CpC reivindica que, a més de ser liderat pels G-20 (ampliat), el procés de canvi de l’arquitectura financera internacional (l’esperat nou “Bretton Woods”) compti amb la veu de tots els països, ja que tots ells patiran l’impacte de la globalització. La UE ha d’esdevenir un actor decisiu en el procés, com a garant d’un paradigma de globalització basat en els drets socials. En aquest sentit, CpC creu que en l’actual crisi fa encara més necessari accelerar el procés d’integració política europea. 

Els efectes quotidians de la crisi en la ciutadania

 La crisi financera global es tradueix en una crisi econòmica local. A nivell català, CpC creu que caldria aplicar, amb tota la seva profunditat, l’Acord Estratègic per a la Competitivitat i la Internacionalització de l’Economia catalana, accelerant les mesures que contribueixin a reactivar la nostra economia, fent inversió pública i adoptant polítiques expansives, fins i tot a costa del dèficit si és necessari. Cal, també, reforçar les polítiques socials per compensar els efectes de la crisi entre les famílies i ciutadans més vulnerables i fugir de la recepta ortodoxa de la dreta partidària de la reducció d’impostos.  Per contribuir a la recuperació de l’economia, CpC apel·la també a la responsabilitat de les entitats financeres per tal que abandonin l’actual excés de desconfiança i recuperin la seva funció de finançadores de les empreses i de les economies familiars. 

Necessitat d’una nova cultura cívica global 

CpC pensa que la història del capitalisme ens ha deixat una lliçó: cal una reflexió col·lectiva per tal d’assumir, de manera madura, noves formes de convivència, desenvolupament social i de desplegament de la creativitat personal i col·lectiva que no es basin en la cultura de l’enriquiment a qualsevol preu, de l’especulació, de l’individualisme materialista, del menyspreu de l’interès general i de la no intervenció pública.

Si alguna persona té legitimitat moral per parlar de la dictadura de Pinochet i de la repressió del dictador a Xile és, precisament, Isabel Allende, filla de l'assassinat president Salvador Allende.

La diputada xilena era a Madrid en el moment d'esdevenir-se la mort del dictador. La mort de Pinochet, havent aconseguit eludir el pes de la justícia en els darrers anys ha estat un revulsiu a la societat xilena. Veus a favor, veus en contra, enfrontaments entre manifestants.... No és fàcil, en un país dividit, objectivar la història recent. Milers de represaliats, vides trencades, ràbia, impotència, desig de revenja, de justícia, de reparació...

La presidenta Michele Bachelet, que ha patit la repressió en pròpia carn haurà de jugar un paper històric en impulsar la reconcicliació del país sense fer-ho sobre la base de la desmemòria.

Isabel Allende ens ha donat una lliçó de fermesa i de diàleg, de pau i de dignitat.

De l'entrevista publicada avui a El País en vull destacar uns fragments:

P. De todos los sentimientos que produce una noticia así, la muerte del hombre que traicionó a su padre, ¿cuál no ha tenido?

R. Nunca sentí odio. Estoy muy serena y muy tranquila, y creo que eso es lo que nos debe pasar, y tengo el ejemplo para sentir esa serenidad... Recuerdo siempre las últimas palabras de mi padre, esa capacidad de transmitir cariño, esperanza, ese discurso suyo confiando en que se abrirían en el futuro, de nuevo para la paz y la concordia, las grandes alamedas de Chile... Realmente es muy difícil no conmoverse cuando escuchas esas palabras, qué lección de grandeza, de dignidad, de serenidad, con qué cariño se va despidiendo, cómo recuerda en ese momento a la mujer. Qué lección política sobre la entrada del fascismo en nuestro país. Imposible no vivir este momento pensando en todo eso.

P. ¿Nunca ha odiado a Pinochet?

R. No, nunca he sentido odio. Nunca lo podría sentir. Lo que he sentido siempre, más bien, es la sensación de que es un ser despreciable, que traicionó su juramento, que nunca enfrentó la justicia, que nunca fue capaz de someterse a los tribunales, e incluso se humilló a sí mismo simulando una demencia senil... Pretendió la inmunidad parlamentaria, se acogió a una enfermedad como esa, y además no le importó, en esas circunstancias, aparecer con los suyos en un restaurante o caminado por la calle. ¡Prefería ser tenido por un demente senil que ofrecer sus argumentos sobre su supuesta inocencia! Ha sido muy indigno.

P. ¿Es tiempo de brindar?

R. Entiendo la legítima alegría que para muchos significa el fin físico de un dictador. El final de Pinochet ya se había producido hace tiempo, porque estaba muy aislado; sus propios partidarios no lo visitaban, y los candidatos presidenciales próximos a su ideología no lo querían ni en fotografía. Jamás se sacaron una foto con él. Ya ese final le había llegado. Y entiendo la legítima alegría de la gente que ahora celebra su fin definitivo. Lo que no comparto son las acciones de esos encapuchados que pretenden alterar el orden; no nos representan, ni de lejos me siento representada por ellos.

Acabo de rebre un missatge esperançador. La campanya Armes sota Control ha aconseguit una gran victòria: la comunitat internacional acaba d'aprovar, per àmplia majoria, una resolució que permetrà començar a treballar en un Tractat Internacional sobre el Comerç d'Armes. La resolució, que ha aconseguit el suport definitiu de 139 governs de tot el món (dels 164 que la van votar), compromet l'ONU a establir un grup d'experts que analitzi i defineixi les bases per a un futur Tractat sobre Comerç d'Armes.

El camí que ara cal recórrer fins que el tractat entri en vigor serà llarg, però aquest és un gran primer pas, després de tres anys d'intens activisme que ha comptat amb el suport de centenars de milers de persones i desenes de països que han donat suport a la campanya Armes sota Control.

Podeu consultar aquest mapa interactiu per conèixer què podrà evitar el futur Tractat sobre Comerç d'Armes.

Si voleu saber més consulteu: www.IntermonOxfam.org.

En l'actual conjuntura històrica del poble cubà, milers de persones s'han pronunciat a favor de la decisió sobirana de Cuba sobre el seu destí, alarmats per veus d'alts funcionaris del govern dels Estatus Units com Tony Snow, secretari de premsa de la Casa Blanca, o del mateix president Bush, que fan témer un intervenció.

Entre els primers signats del manifest trobem José Saramago, Adolfo Pérez Esquivel, Dario Fo, Desmond Tutu, Rigoberta Menchú, Nadine Gordimer, Noam Chomsky, Mario Benedetti, Samir Amin, Leonardo Boff, Ernesto Cardenal i Pere Casaldàliga.

A hores d'ara, el manifest La soberanía de Cuba debe ser respetada, ja ha rebut el suport d' 11767 persones d'arreu del món.

 (Segueix)

A poques hores d’entrar en vigor l’alto el foc marcat per la Resolució 1701 del Consell de Seguretat de l’ONU que ha estat acceptat pel primer ministre israelià, Ehud Olmert, i el pel primer ministre libanès, Fuad Siniora, han continuat amb virulència els enfrontaments entre Hezbol·là i Israel.

En aquest moment crític, que precedeix el cessament de les hostilitats per una i altra banda, podeu llegir la declaració que el premi Nobel de la Pau, Alfonso Pérez Esquivel, ha fet sobre aquest conflicte.

 (Segueix)

La premsa d’avui dedica moltes pàgines a Fidel Castro, el vell comandant cubà que avui compleix 80 anys amb la incertesa dels cubans sobre el seu estat de salut. Des del web de Juventud rebelde, tanmateix, s’han fet públiques unes fotografies que mostren el dirigent amb aspecte saludable. Convalescent, sembla que guanyarà una nova batalla. En aquest diari digital es pot trobar un text de Gabriel García Márquez sobre Fidel Castro, El oficio de la palabra hablada, que tot i haver estat escrit fa gairebé vint anys, manté la seva actualitat pel testimoni personal del seu autor.

No és fàcil parlar de Cuba i de Fidel Castro sense entrar en els clarobscurs de la revolució i dels anys de govern del Comandante. És interessant, en aquest sentit, l’article, El invierno del comandante, de Mauricio Vicent, que publica avui “El País”.

D'altra banda, el diari oficial cubà, "Granma", en la seva edició digital, publica un monogràfic sobre Fidel Castro sota l'epígraf Absuelto por la historia, amb comentaris de personatges tan diversos com J.F. Kennedy i Manuel Fraga, Joaquin Sabina i Naomí Campbell , el Cardenal Casaroli i Mario Benedetti. Per llegir.

El destí de Cuba ha estat lligat al destí de Fidel durant més de quaranta anys. Tard o d'hora Cuba haurà de començar a escriure la seva història sense el Comandante. I la comunitat internacional haurà d'estar al seu costat.

Cada dia mor més població civil com a conseqüència dels enfrontaments entre Israel i les milícies libaneses de Hezbol·là. L'Observatori dels Drets Humans, Human Right Watch , acaba de fer públic un informe en què denuncia la sistemàtica omissió per part d'Israel de distingir entre combatents i població civil.

L'informe, que es titula Fatal Strikes Israel: Indiscriminate Attacks Against Civilians in Lebanon, ha analitzat una vintena de casos en què s'han fet atacs aeris i d'artilleria contra edificis i vehicles civils, amb un resultat de 153 víctimes civils, entre les quals hi havia 63 criatures.

Molts dels casos estudiats per Human Right Watch són considerats com autèntics crims de guerra. És per això que l'Observatori fa una crida a Israel perquè aturi els atacs indiscriminats, a Estats Units a suspendre la venda d'armes i demana que les Nacions Unides desplacin una Comissió al Liban per examinar els casos de violacions dels drets humans i possibles crims de guerra per tal d'exigir-ne responsabilitats.

Human Rights Watch havia tractat ja, en comunicats anteriors, altres aspectes de la violació dels drets humans en aquest conflicte per part de Hezbol·là, com en l'informe Lebanon: Hezbollah Rocket Attacks on Haifa Designed to Kill Civilians, i havia tramès cartes al president de Síria, Bashar al-Asad i al de l'Iran, Ahmadinejad, demanant-los la seva mediació pacífica al conflicte.