Carme Mas

El matí del darrer diumenge de gener s’ha presentat fred i encalmat. A partir de tres quarts de dotze la plaça sant Jaume ha vist com hi acudien persones de molt diverses procedències i maneres de pensar, associacions, ONG’s i moviments, entre els quals Ciutadans pel Canvi, per afirmar amb rotunditat un SÍ al diàleg, un SÍ a la pau, un SÍ al diàleg per la pau, tal com expressava el lema de la pancarta: “Sí al procés de pau. El diàleg és l’únic camí”.

No hi ha hagut protagonismes, perquè ha estat la societat civil qui ha fet sentir la seva veu, qui ha estat fent un exercici de democràcia ciutadana, d’afirmació col·lectiva per la pau com a prioritat política.

Carme Sansa ha fet de conductora de l’acte en el qual ha estat colpidor el testimoni de les dones basques d’Ahotsak, Veus per la pau. Ha estat un privilegi poder compartir amb elles la seva força i el seu coratge personal per una aposta de diàleg més enllà de la seva militància política, més enllà del tacticisme i l’estratègia partidista. Ja són més de 5.000 les dones que els donen suport, que volen ser subjectes actius en el procés de pau a Euskadi. Les dones d’Ahotsak entenen la diversitat com una riquesa, la pluralitat com una oportunitat, el debat com una fórmula per al coneixement, la discrepància com una possibilitat d’acord.

Les sis dones presents a la concentració han intervingut per compartir la seva experiència i animar a continuar la lluita per la pau. Duñike, Carmen, Ainhoa... i, molt especialment una de les impulsores d’Ahostak, Ione Goirizelaia, han transmès la seva força, la seva decisió, la seva perseverança en seguir lluitant per la pau i la reconciliació, amb el diàleg com a punt de partida per cercar les solucions.

Montserrat Carulla ha fet la lectura del manifest unitari de la campanya “Sí al procés de pau”, el qual, tot expressant el rebuig al darrer atemptat d’ETA i el condol i la solidaritat amb els familiars de les víctimes de Barajas, ha explicitat tres principis comuns: el suport al diàleg per a la recerca d’un procés de pau, el suport a totes les iniciatives ciutadanes que es desenvolupin en el mateix sentit i l’afirmació que la pau s’ha de donar en absència de violència i amb respecte dels drets humans per a tothom.

Raimon ha posat punt i final a l’acte amb la cançó que va compondre l’any 67, País basc, malauradament encara actual al cap de tant de temps. A la plaça sant Jaume, el darrer diumenge de gener, també s’hi han aplegat “tots els colors del verd”, certament, l’esperança compartida que, amb la força de la ciutadania i els valors de la democràcia, el diàleg és possible, la pau és possible, la reconciliació és possible. I, de tot això, l’olivera de les dones d’Ahostak n’ha estat el símbol i l’emblema. “No hi ha treva per la pau”.

A VILAWEB podeu veure un video de la Concentració.

No per esperada i temuda -tenint en compte la composició de l'Audiència Nacional- deixa de semblar-me injusta la decisió que ha pres amb el vot de dotze dels setze jutges que han denegat a Iñaki de Juana Chaos la petició de presó atenuada, una mesura humanitària tenint en compte que el pres està en presó preventiva per dos articles publicats al diari "Gara" i que el seu estat de salut, a causa de la vaga de fam, és molt crític.

Ningú no nega, ni ell mateix, la seva culpabilitat en la mort de 25 persones, per la qual ja fou jutjat i va complir condemna d'acord amb la legislació vigent. En justícia hi ha un principi "non bis in idem", és a dir, no condemnar dues vegades pel mateix fet. Entre la falta i la pena s'ha d'aplicar, a més, el principi de proporcionalitat. ¿Els ha aplicat l'Audiència Nacional? O, més aviat, ¿s'ha deixat emportar pels prejudicis contra el pres per la causa anterior? Si no hagués estat així, ¿hauria estat una altra la seva decisió?

Em pregunto què en dirà el Tribunal d'Estrasburg quan aquesta decisió es recorri i pugui dictaminar. Potser, aleshores, la vulneració dels drets humans en aquest cas ja no tindrà volta de full, sabent l'estat greu de la salut del pres. ¿És aquesta la justícia que volem?

Avui, alguns editorials de la premsa escrita hi ha expressat la seva opinió. Podeu llegir, tot seguit, el del diari "El País"

 (Segueix)

El grup impulsor de la campanya "Si al procés de pau" ha presentat aquest migdia el manifest unitari "Cap violència, si a la pau" a la seu de les Federacions Catalanes d'ONG.

Ja s'hi han adherit les entitats següents: Col·lectives ACAT; Avalot –Joves de la UGT de Catalunya; Ciutadans pel Canvi (CpC); Centre Cultural Euskal Etxea de Barcelona; CTD; CJC; Dones x dones; En lluita; Entrepobles; Els Verds – EEC; EUiA; IAC; Justícia i Pau; Marxa Mundial de Dones de Catalunya; ODG; PSUCviu; Revolta Global Sodepau; Tamaia, dones contra la violència; USTEC-STE’s ....

Us hi podeu adherir, també, indivualment, escrivint a:

sialproces@mesvilaweb.cat

MANIFEST UNITARI

Cap violència, sí a la pau

“Les persones i entitats sotasignades, vinculades al moviment per la pau, la solidaritat i la societat civil del nostre país impulsem la campanya “Sí al procés de pau”.

En primer lloc, manifestem el nostre més ferm rebuig a l’atemptat que ETA ha comès a Madrid i que ha causat la mort de dos treballadors equatorians, tot expressant el nostre condol i solidaritat als seus familiars i amics.

Totes les entitats sotasignades ens apleguem sota els següents principis comuns:

1) Continuar amb el nostre compromís en suport al diàleg i la recerca d’un procés de pau.

2) Donar suport a totes les iniciatives ciutadanes que es desenvolupin en aquest mateix sentit

3) Reafirmar que la opció per la pau s’ha de donar en absència de violència i amb el respecte de tots els drets humans per a totes les persones.

No volem tornar al passat i considerem que l’objectiu de la pau és una prioritat política de la màxima importància. No volem ser espectadors ni espectadores i considerem imprescindible la participació activa de la societat civil per assolir aquest objectiu. Tots i totes compartim que construir un escenari de pau requereix d’una realitat de no violència i respecte a tots els drets. Aquest és l’únic camí.

No hi ha treva per la pau
Catalunya, 19 de gener de 2006

CONCENTRACIÓ

A LA PLAÇA SANT JAUME DE BARCELONA

DIUMENGE 28 DE GENER, A LES 12.00 HORES

Els milers de ciutadans i ciutadanes que s'han manifestat aquest vespre a Madrid i a Bilbao han expressat la seva veu a favor de la pau i en contra del terrorisme d'ETA. I amb no menys contundència, en el comunicat llegit a Madrid, han demanat la unitat dels demòcrates, la unitat dels partits polítics en la lluita per la pau.

Malgrat el canvi de lema, el PP no ha donat suport a cap de les manifestacions d'avui. A favor de qui està? Algun dia serà capaç de deixar de banda els interessos partidistes per prioritzar els del país?

El fi de la violència, la represa del diàleg i la unitat de les forces polítiques democràtiques en el suport a un procés de pau són imprescindibles per aconseguir la pau a Euskadi.

Recordo les paraules de Gemma Nierga -fora de guió- al final del manifest llegit en la multitudinària manifestació a Barcelona condemnant l'atemptat que va matar Ernest Lluch, adreçades a la classe política: "Ustedes que pueden, dialoguen."

El diàleg era el que sempre havia preconitzat l'Ernest, que va lluitar fins el darrer dia per la pau a Euskadi. Home de compromís i bon coneixedor del País Basc, s'havia pronunciat obertament sobre la sortida política al conflicte d'ETA.

Amb motiu del 6è aniversari de la seva mort, Jon Arrieta va publicar, el passat 4 de desembre, al "Diario Vasco", un article amb els seus comentaris, tan actuals encara, sobre el procés de pau a Euskadi, una bona reflexió per a la diada d'avui.

La seu del PSC de l'Agrupació de Tarragona s'ha omplert aquest vespre de gom a gom per celebrar l'assemblea en què s'havia d'escollir oficialment el cap de llista a les municipals i candidat a l'alcaldia. La candidatura de Josep Fèlix Ballesteros ha estat indiscutible. L'han avalat 192 vots a favor i un de nul, dels quals 158 eren de militants i 35 de simpatitzants.

En l'ambient es respirava confiança, esperança i desig de canvi, voluntat compartida de treballar per una Tarragona millor, gestionada des de la proximitat amb il·lusió i rigor, des del projecte compartit i participat que mira lluny, que imagina la ciutat apassionadament.

Ballesteros ha tingut mots de reconeixement per tots els regidors i regidores socialistes que l'han precedit, començant per l'alcalde Recasens, dels quals se'n sent hereu i continuador de la tasca duta a terme. "No us fallaré", ha dit, convençut del suport que la militància i gran part de la ciutadania li està brindant.

Ara, comença l'escalfament de motors de la campanya electoral. La clau del programa socialista és el servei a la ciutat, res més senzill ni més complex. L'oportunitat del CANVI a TARRAGONA és a tocar de dits.

Coratge i ànim, Pep Fèlix!

El col·lectiu Ahotsak, Veus de Dones per la Pau, va celebrar una jornada el 2 de desembre, al Palau Eskalduna de Bilbao. Ester Capella, presidenta de l'Associació Catalana de Juristes Demòcrates i membre de Ciutadans pel Canvi hi va ser. Podeu llegir el seu relat al Butlletí núm. 79 de CpC.

Aquesta segona declaració es va fer abans de l'atemptat d'ETA a Barajas, un cop fort contra el procés de pau a Euskadi. ¿S'han trencat tots els ponts de diàleg? ¿Serà possible refer-los? ¿ETA abandonarà definitivament la lluita armada? ¿Es prioritzarà la pau i el diàleg per sobre de tot?

Les negociacions pertoquen als polítics, però la societat civil hi té molt a dir. Les dones del País Basc ja ho estan fent. ¿Ens creuarem de mans, nosaltres? La seva lluita és un exemple de fermesa i de coratge.

SEGON MANIFEST D'AHOTSAK

De nuevo, mujeres de diferentes ámbitos de la sociedad del País Vasco, de Euskal Herria, nos encontramos hoy aquí para reiterar que estamos comprometidas en la búsqueda de la paz y de la normalización política. Somos más y también más plurales.

Las experiencias de otros conflictos internacionales (Israel, Colombia, Serbia etc) nos enseñan que muchos grupos de mujeres se han unido salvando líneas divisorias nacionales, étnicas, políticas o religiosas para hacer oír sus voces en los procesos de paz, y que su participación activa ha sido clave a la hora de buscar soluciones.

La resolución 1325, aprobada por el Consejo de Seguridad de la ONU, insta a los Estados miembros a incorporar la perspectiva de género en todos los procesos de paz.

Las mujeres constituimos la mitad de toda la comunidad, por lo tanto, debemos ser también la mitad de la solución.

En Ahotsak tenemos claro que las mujeres, con nuestra participación activa, estamos contribuyendo de forma decisiva a la puesta en marcha de un proceso que servirá para cerrar definitivamente conflictos históricos .

Mujeres de partidos políticos, de sindicatos y del movimiento feminista, utilizando el diálogo sin condiciones ni exclusiones y, sobre la base del respeto a los derechos de todas las personas, hemos conseguido definir lo que nos une, consensuando principios básicos y democráticos sobre los cuales entendemos que es posible iniciar el diálogo político.

La aportación realizada es el acuerdo que mayor consenso político, sindical, social y territorial ha conseguido hasta este momento.

Además, estamos convencidas de que la perspectiva de género es una premisa insoslayable en todo acuerdo. Por ello, no sólo queremos participar, sino que lo vamos a hacer reclamando nuestros derechos, ejercitando nuestras libertades y actuando en los espacios que nos pertenecen, también a nosotras, de una vez por todas.

Sólo si las mujeres desempeñamos un papel activo, pleno e igual en nuestro pueblo, en nuestra sociedad, podremos sentar los cimientos de una paz duradera y contribuir a la creación de una sociedad más justa, más democrática y más igualitaria.

Somos conscientes de que esta tarea no es fácil y para su desarrollo creemos que es necesario que las mujeres participemos directamente en la toma de decisiones.

Con el objetivo de crear un espacio de comunicación, reflexión, encuentro y aportación al proceso de paz y normalización política, estamos impulsando la creación de “Foros de Ahotsak de ámbito municipal”. Foros que sean lugar de diálogo, encuentro y aportación, de todas las mujeres que quieran trabajar para que las cosas no sigan igual y la paz sea irreversible.

Apostamos por el diálogo aunque no siempre sea comprendido por todas las partes de la sociedad y estamos dispuestas a pagar su precio. Sabemos, porque no somos ajenas a la realidad social, que en este momento las cosas no son fáciles, que existen dificultades.

En la evolución de todos los procesos de paz y de solución democrática, intervienen múltiples factores que inducen a unas partes a hablar de bloqueo, a otras de dificultades y a establecer distintas responsabilidades sobre la situación.

Desde Ahotsak, haciéndonos eco de nuestro compromiso de trabajar para que este proceso de paz sea irreversible, porque queremos aprovechar esta ocasión histórica para que las generaciones futuras tengan una sociedad diferente y puedan, verdaderamente, disfrutar de ella, nos vemos en la obligación, por responsabilidad política, de hacer un llamamiento a todas las partes implicadas en la resolución :

1º.- A buscar los puntos de encuentro y aparcar las diferencias.
2º.- A reconocer en el otr@ la parte de verdad que le asiste.
3º.- A utilizar el diálogo sin condiciones, sin prejuicios como herramienta para el acercamiento y la discusión política como método único para llegar a acuerdos y alcanzar objetivos políticos.
4º.- A apelar al sentido común y a la responsabilidad de acordar principios, defender valores y establecer procedimientos democráticos que pongan las vías para la solución.
5º.- A asumir la perspectiva de género como premisa insoslayable en el proceso y en el acuerdo.

Las mujeres que aquí estamos, creemos, al igual que otras mujeres afectadas por la resolución de conflictos políticos y armados, debemos buscar también lo que nos une y trabajar en una agenda de paz.

Con este objetivo, hemos establecido contactos con otros movimientos de mujeres que trabajan por la paz en otros conflictos internacionales, a fin de crear una red internacional que trabaje en el desarrollo de este objetivo.

Es hora de implicarse y, además, las mujeres vascas queremos hacerlo. Este es el tiempo histórico que nos ha tocado vivir. Reunidas en el Palacio Euskalduna de Bilbao, hacemos un llamamiento a toda la sociedad vasca y, en especial a las mujeres, para que todas juntas y cada una desde su espacio, mantengamos abierta la puerta de la esperanza y hagamos realidad esta expectativa ilusionante.

Ja és un clàssic el concert d'any nou que es retransmet en directe des del Musikverein de Viena. Enguany, sota de direcció de Zubin Metha, la música vienesa ens va acompanyar, un cop més, les primeres hores de l'any nou.

Fa uns anys vaig tenir l'oportunitat d'assistir a un concert, en aquella ocasió, de l'Orquesta Sinfònica de Viena en el mateix escenari, en els seients que hi ha darrera l'orquestra, darrera la persussió, una experiència magnífica, perquè tens l'oportunitat de veure el director de cara i et sents una mica part de la mateixa orquestra.

L'amic López-Burniol també va escoltar aquest concert i en fa una petita reflexió a les pàgines de "El Periódico" d'avui. Em permeto de reproduir-lo i il·lustrar-lo amb una de les peces musicals novetat d'aquell concert: l'opus 238 d'Eduard Strauss, Ohne Bremse- Polka shnell (sense fre).

L'associació Educació per a l'acció crítica ha publicat a la seva web un conte per reflexionar, en un dia com avui, sobre la infantesa, les joguines l'explotació infantil i les multinacionals.El conte es titula Les empreses que jugaven amb els infants del món. Aquest és el relat:

Quedaven només deu dies per la nit de Reis i l’ Alba estava molt excitada. Es passava tot el dia pensant que els demanaria. Encara no havia escrit la carta, però repassava mentalment el que li agradaria que li portessin.

Demanaré una Barbie amb molts vestits, i una pilota de futbol Nike, i una Play i…

S’havia portat bé tot l’any i havia tret molt bones notes, així que els seus pares li van dir que podia demanar tot el que volgués.

Per fi va arribar el gran dia. L’Alba es va despertar i va fer un salt del llit per a anar corrent fins al menjador, on l’esperaven molts regals embolicats en papers de colors. Va començar a obrir els embolcalls. Tenia tot el que havia demanat! No faltava res! Fins i tot li havien portat regals que ella no havia demanat... Quina alegria! L’Alba tenia una nova Play Station, una pilota de futbol Nike, una Barbie amb un munt de vestits: el de passeig, el del ball, el de la feina, el d’esport, el d’excursió … També un ós de peluix de la Disney… L’Alba va passar tot el dia jugant sola a l’habitació amb les noves joguines.

A la nit estava molt cansada de tant jugar. La seva mare i el seu pare li van desitjar bona nit i es va quedar dormida.

A mitja nit, l’Alba va sentir un soroll i es va despertar: La pilota Nike havia caigut de la prestatgeria.

- Què estrany... –-va pensar.

Es va aixecar del llit per deixar-la de nou a la prestatgeria. Quan l’anava a agafar, la pilota es va moure. L’Alba, va intentar d’agafar-la un altre cop, però la pilota es va tornar a resistir. Va saltar-li al damunt per evitar que s’escapolís de nou i aleshores va escoltar un gemec:

- Ai ai ai! Em fas mal“

Fa uns dies vaig llegir una entrevista al suplement de "El País" a la filòsofa Amelia Valcárcel en què se li preguntava sobe el que ella anomena la nova ètica política. La seva resposta em va semblar d'allò més lúcida. Per a Valcárcel, la nova ètica política és:

"Visión de largo alcance,

valor para llevarla a término,

capacidad de pacto para acordar las cosas que no se pueden dejar a una legislatura,

prudencia para`pensar objetivos y cuáles son realizables

-porque no se hace girar un transatlántico en diez minutos-

y mucha generosidad para pensar en los demás."

Aquesta reflexió, succinta i amb càrrega de contingut, és un autèntic full de ruta per a la legislatura que ha començat, un camí per aconseguir una nova forma de fer política.

És una bona manera de començar el 2007!

 (Segueix)

La Comissó Permanent de Ciutadans pel Canvi ha emès el comunicat següent:

• Ciutadans pel Canvi condemna rotundament l'atemptat d'ETA del propassat dia 30 de desembre i mostra la seva plena solidaritat amb les víctimes i les seves famílies.

• CpC reitera, un cop més, que el terror és incompatible amb la democràcia i que cap reivindicació política pot ser assolida per mitjans violents en un Estat de Dret. En aquests moments, l'esquerra abertzale ha de demostrar que ha entès que el diàleg és incompatible amb els atemptats i provar que ha apostat inequívocament per la pau.

• CpC dóna suport a la decisió del president del govern de suspendre les converses amb ETA mentre no hi hagi condicions mínimes per al diàleg, que passen d'entrada pel retorn de l'organització terrorista a la treva.

• Esperem de totes les forces polítiques espanyoles, inclòs el principal partit de l'oposició, un comportament responsable, que permeti mantenir la unitat de totes les forces democràtiques.

• Només una situació d'absència total i demostrable de qualsevol tipus de violència pot permetre, en el moment adequat, emprendre les oportunes mesures de flexibilització penitenciària i la participació de l'esquerra abertzale en la vida institucional.

• CpC vol donar suport a totes aquelles iniciatives transversals, com ara la xarxa de dones Ahotsak -Veus de dones per la pau-, i de la societat civil que treballen activament per la culminació del procés de pau.

Amb els millors desigs per a aquestes festes

i la confiança que el 2007

serà l'any del canvi i el progrés a Tarragona

i el de la pau a Euskadi.

El passat divendres es va celebrar a Girona, al pavelló municipal de Fontajau, la 56 edició de la Nit de Santa Llúcia, a la qual va assistir el president de la Generalitat, José Montilla, el vicepresident, Josep-Lluís Carod-Rovira i altres membres del govern.

El premi Sant Jordi de novel·la va ser per a Joaquim Pijoan amb “Sayonara Barcelona” i la finalista va ser Maite Salord, amb el llibre "Anagnòrisi". El premi Carles Riba de poesia el va guanyar Jaume Pont, amb el recull “Enlloc”, i el premi Mercè Rodoreda de contes va ser per a Borja Bagunyà, amb "La mida de totes les coses". El premi Folch i Torres va ser per a Àngel Burgas; els premis de Ràdio i de Televisió, respectivament, per a Santi Carreras i Sílvia Cóppulo i el premi Joan Profitós per a Josep Otón i Catalán.

Vull destacar, especialment, un dels premis que, sovint, queda eclipsat al costat dels grans de novel·la o poesia. És el premi Ferran Soldevila, de biografia, memòria i estudis històrics, atorgat a l’amic Rafael Roca Ricart pel seu treball “Teodor Llorente, líder de la Renaixença valenciana”. Investigar el segle XIX és una tasca lenta, de moltes hores als arxius, de transcriure documents, de cercar aquí i allà les informacions esparses sobre un o altre autor. El premi atorgat a Rafael Roca és un merescut reconeixement a la seva rigorosa tasca i un motiu d’encoratjament per als investigadors d’una etapa tan cabdal per a la nostra literatura com ho fou La Renaixença.

Enhorabona, Rafael!

Del film Yo soy la Juani a l'anàlisi de les eleccions. Aquest és l'exercici que fa Joan Subirats en l'article ¿Votará la Juani? publicat dijous a El País.

Encara no he vist la pel·lícula, però segur que l'aniré a veure, entre d'altres coses per haver estat rodada al barri de Bonavista de Tarragona, al qual he estat vinculada per motius professionals en diferentes etapes de la meva vida, molt especialment en la dècada dels setanta.

Per la transcendència que el vot d'aquest barri pot tenir per a la ciutat de Tarragona, a les envistes d'unes eleccions municipals, val la pena reflexionar sobre el que diu Joan Subirats:

La pregunta que me asalta es: ¿ha votado Juani?, ¿lo hará en el futuro? La respuesta a la primera pregunta es, probablemente, no. No hay mucho interés en la política institucional por el mundo de los y las Juanis. Sobre todo si atendemos a lo que ocurre en barrios como el de Bonavista de Tarragona, marcadamente abstencionistas, y más aún entre el electorado más joven. En las elecciones del pasado 1 de noviembre, en Bonavista fueron a votar solo el 38% de los habitantes del barrio que tenían derecho a hacerlo. Si a pesar de todo Juani lo hubiera hecho, lo más probable es que hubiese votado socialista (55%) y lo menos probable es que hubiese votado a un partido nacionalista (CiU, 12%; ERC, 2%). ¿Lo hará en el futuro? No es que confunda política con elecciones, pero es evidente que si atendemos a lo que parecen sus preocupaciones actuales, no parece probable que la política en su sentido más amplio, de aventura colectiva, le preocupe demasiado. ¿Qué conclusión sacamos de todo ello? Me resisto a creer que el mundo de Juani sea el marco de la innovación cultural y social que necesitamos. Ni creo que podamos sentirnos satisfechos con el hecho de que la estética y el glamour que generen las Juanis traspase barreras económicas y sociales e influya en creadores de moda o boutiques de diseño. Más bien convendría imaginar qué aspectos educativos, de convivencia social, de construcción colectiva de progreso deberíamos mejorar y modificar para conseguir que las Juanis Jurado tengan perspectivas de emancipación, de mejora individual y de su entorno que vayan más allá de las muy trilladas y sinuosas perspectivas del american dream a la española.

M'ha interessat molt l'enfocament de l'article d'Irene Boada que ahir va publicar El Periódico. Des del concepte de nació, pasant per la reformulació del catalanisme social i la formació del nou govern d'Entesa, l'autora aborda la necessitat dels països, també Catalunya, és clar, de reinventar-se constantment, d'anar-se construint, de recrear-se integrant la diversitat i garantint la igualtat d'oportunitats, essent una de les seves expressions la paritat.

Us convido a llegir l'article.

 (Segueix)

Aquest matí ha finalitzat el 1r Simposi sobre les desigualtats que ha organitzat la Fundació Jaume Bofill. Els passats dies 11 i 12, a la capella de Santa Àgata de Barcelona, s'ha debatut sobre un dels reptes socials més importants a Europa. Els estats del benestar demanen que un dels seus pilars, el de l'educació, compleixi dues finalitats, l'equitat i la qualitat.

Les dades proporcionades pels resultats de les proves PISA són una font -encara que no pot ser l'única- per analitzar i comparar els efectes dels sistemes educatius, amb un interès preferent pels europeus.

Des de diferents aspectes, els investigadors ponents en el simposi han anat compartint els resultats de les seves recerques sobre l'equitat en els sistemes educatius, les relacions i/o correlacions entre variables tals com les formes de regulació dels centres, la comprensivitat o la segregació dels sistemes educatius; l'anàlisi interna de la dispersió de resultats dins un mateix sistema educatiu i quin paper hi juga l'herència social en els resultats dels alumnes. Aquests han estat, entre d'altres, algus dels temes tractats en el simposi.

D'especial rellevància per a Catalunya ha estat la presentació del treball coordinat per Xavier Bonal: L'estat de l'educació a Catalunya. anuari 2005, publicat per la Fundació Jaume Bofill, que es presenta organitzat el vuit àmbits: demografia educativa, finançament, escolarització 0-3, resultats educatiu, fracàs escolar, estudis postobligatoris, educació i ocupació i formació al llarg de la vida.

Entre les conclusions de l'estudi s'apunten tres línies per a l'acció política:

• accés: polítiques contra la forta segregació educativa
• procés: polítiques de subjectivitat, més adaptades a la realitat, compensadores dels centres en zones amb fort risc d'exclusió
• resultats: polítiques quetinguin clar que la igualtat d'oportunitats hi ha de ser en els resultats, afavorint l'accés a la postobligatòria.

EL REPTE:

EQUITAT I EXCEL·LÈNCIA

EN EL SERVEI PÚBLIC EDUCATIU

En relació a aquest tema us convido a llegir l'article de Jordi Sànchez que transcric tot seguit.