Carme Mas

Dignitat! Aquesta ha estat la paraula que ha encapçalat l’editorial de dotze diaris publicats a Catalunya en un gest insòlit en els nostres mitjans de comunicació, tota una lliçó per a la classe política i la ciutadania d’aquest país, i a la qual Ciutadans pel Canvi s’ha adherit.

Sí, dignitat per existir com a poble i lluitar per un millor autogovern. Dignitat per defensar la relació amb Espanya i els seus territoris des del respecte mutu i la solidaritat. Dignitat per ser capaços d’afrontar els reptes de regenerar la nostra democràcia i les nostres institucions.

Perquè... si Catalunya perd, Espanya hi perd. La presumpta mutilació de l’Estatut, una llei aprovada pel Parlament de Catalunya, pel Congrés dels Diputats i referendada pel poble de Catalunya és un escac i mat al nostre sistema democràtic i tots, absolutament tots, en sortirem perjudicats.

No s’hi valen les lamentacions. És temps d’actuar, de tenir la mirada ben alta i donar un pas més enllà de la transició, més enllà de l’estat de les autonomies, el de l’Espanya federal.

Aquest dissabte, a Santa Coloma de Gramenet, Ciutadans pel Canvi celebra la seva 10a Convenció. I ho fa amb una aposta clara de futur, el canvi federal que possibiliti un estat federal plurinacional, amb la necesària reforma constitucional, un Estat en què les competències estiguin en el nivell de govern més adequat per garantir els drets dels ciutadans. 

Respectar identitats i compartir projectes, aquest és el camí que tan decididament va traçar el president Maragall. En paraules seves, “aquesta és la gran aposta per a què l’Espanya del segle XXI segueixi avançant amb totes les garanties per una via democràtica basada en els valors de la igualtat, la diversitat i la llibertat”.   

Els diaris: El Periódico de Catalunya, La Vanguardia, Avui, El Punt, Diari de Girona, Diari de Tarragona, Segre, La Mañana, Regió 7, El 9 Nou, Diari de Sabadell i Diari de Terrassa s'han posat d'acord per publicar, en bloc, l'editorial següent:

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta Cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels 12 magistrats que componen el tribunal, només 10 podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels 10 jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si mateix–, no farem més al·lusió a les causes del retard de la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de símbols nacionals (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores).

L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys 70 transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els 30 anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que, en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.
Som en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum.


Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

Adheriu-vos a la declaració!!!!!!

Les veus de la ciutadania, arreu del nostre país, s'han fet sentir aquesta tarda a favor de la pau i els drets humans a Gaza i en la defensa del drets humans.

A Tarragona ens hem aplegat a la Rambla uns centenars de persones en una concentració en què s'ha llegit el manifest i s'han guardat tres minuts de silenci per la situació tan dramàtica que es viu a la franja de Gaza.

El proper dimarts, 25 de novembre, comença l'ÀGORA POLÍTICA I CIUTADANA per al curs 2008-2009  que organitza la Plataforma del Camp de Tarragona de Ciutadans pel Canvi.

Ara és l'hora de fer política...amb la ciutadania

Amb Carme Valls-Llobet, metgessa i presidenta de CpC

Dimarts, 25 de novembre a les 20 h.

Lloc: Sala d'actes del Museu d'Art Modern (c. Santa Anna, 8)
TARRAGONA
Organitza: Plataforma del Camp de Tarragona

Targetó de l'acte

Programa del cicle

Us hi esperem !

Any rera any, la posada en marxa del curs escolar marca de nou el ritme familiar, social i polític del país.

Què ens augura aquest nou curs? Què portem a la motxilla per superar-lo amb èxit? De ben segur que avui molts dels nostres infants i joves estan preparant la seva rentrée, amb sentiments alhora de pèrdua del temps de lleure i de ganes de retrobar els amics, de mandra per començar altre cop amb els horaris establerts i de curiositat per tot allò que pugui esdevenir-se.

I els nostres polítics? I la societat civil? Què n'espera del nou curs?  Què n'hauríem d'esperar tots plegats? De ben segur que el primer que se'ns acut és pensar en el nou finançament, certament, però jo diria que no només. El desplegament del nostre Estatut està en joc, però també ho està la convivència i les relacions amb els pobles d'Espanya, la manera com uns i altres respectem les diferències i siguem capaços de construir junts per progressar tots sense deixar-nos emportar per una escalada de postures intolerants. Ser flexible no vol dir ser dèbil, com tampoc ser fort ha de voler dir ser intransigent.

És hora, doncs, de caminar conjuntament com a país amb la mirada lluny, sense partidismes ni tacticismes, amb l'objectiu compartit de fer del nostre un país més just, més cohesionat, més solidari.

Desitjo que aquest sigui el curs en que Catalunya desplegui amb força el seu Estatut, es doti d'un finançament just que faci possible les politiques socials i que l'educació del nostre país disposi finalment d'una llei pròpia, la Llei d'Educació de Catalunya.

Per seguir reflexionant us convido a llegir l'article LA FRONTERA INTERIOR.

 (Segueix)

Ciutadans pel Canvi celebrarà demà la sseva IX Convenció anual. Serà al Prat de LLobregat, al Centre Cívic Jardins de la pau.

Ja fa nou anys que Ciutadans pel Canvi va començar a caminar de la mà de Pasqual Maragall. Era l'any 1999 i el desig de CANVI POLÏTIC era creixent en la ciutadania de Catalunya. En aquell moment,Ciutadans pel Canvi va donar suport a la candidatura de Pasqual Maragall en aquell moment, però el CANVI POLÍTIC no es va materialitzar fins el 2003, en que Pasqual Maragall va presidir la Generalitat de Catalunya al capdavant del govern tripartit sorgit de l'acord del Tinell.

Han passat nou anys des de la seva creació i Ciutadans pel Canvi  enceta amb il·lusió una nova etapa de renovació iniciada ja en la convenció de l'any passat a Pineda de Mar.

En aquesta convenció, Ciutadans pel Canvi expressa la seva voluntat de continuar treballant per un país més just, més solidari, més federal. Ciutadans pel Canvi té un paper important a desenvolupar en la nostra societat, conscients que cal treballar més a fons els drets de ciutadania, la formació en el pensament crític i reflexiu dels ciutadans i ciutadanes, les accions decidides i compromeses amb la millora política i social del país.

D'aquesta convenció en sorgirà la Junta rectora, l'impuls dels nous programes d'acció centrats en temes de:

Cal assenyalar, amb satisfacció, que d'aquesta convenció en sorgirà, a més, la incorporació a la Coordinadora de Pasqual Maragall i Martin Curletto com a respresentats dels socis i sòcies no adscrits a plataformes territorials o sectorials.

Us convido a entrar a la web de la Convenció 

Aquest proper dijous, dia 8 de maig, a les 20:15 h., al Museu d'Art Modern de Tarragona, tindrem una magnífica oportunitat d'escoltar la conferència de Juan José López Burniol, organitzada per Ciutadans pel Canvi,  que ens ajudarà a situar alguns dels interrogants sobre el federalisme. 

QUÈ ÉS EL FEDERALISME?

Aquesta serà la pregunta clau sobre la qual podrem debatre amb el conferenciant, el notari López Burniol, que acaba de publicar el llibre:

España desde una esquina: Federalismo o autodeterminación?

Precisament d'aquest llibre, amb permís del seu autor, que no vol anomenar-lo llibre sinó crònica, transcric un fragment interessant que pot fer-nos començar a pensar i preparar-nos per al debat del proper dia 8. López Burniol escriu:

"Por consiguiente, los grandes partidos españoles -el Partido Socilaista Obrero Español, hoy en el poder, y el Partido Popular- tendrían que ponerse de acuerdo en el futuro -dejando la puerta abierta a los otros partidos que quisieran sumarse- para sacar adelante una reforma constitucional concretada bàsicamente en dos puntos capitales:

1. El desarrollo del Estado autonómico hoy vigente hasta convertirlo en un Estado federal simétrico (con asimetría sólo lo material o competencial), poniendo atención en la potenciación d4e la función del Senado como cámara territorial, de modo que esta institución multilateral conozca i sea decisiva en todas aquellas materias y cuestiones que, en un estado federal asimétric, serían competrencia de comisiones bilaterales.

2. El reconocimiento del derecho de autodeterminación o scesión para aquellas Comunidades que quieran ejercitarlo, según la pautas y con el régimen internacionalmente aceptado." 

Aquest curs, emmarcat dins del programa "Escola Ciutadana de Formació" de Ciutadans pel Canvi, es dirigeix a totes aquelles persones del  Camp de Tarragona que siguin membres d'AA.VV, representants o membres d'entitats i ONG del territori, joves i dones membres d'associacions, gent que pertany a alguna entitat o bé persones que no pertanyen a cap de les anteriors però que tenen interès per aquestes qüestions.

Inici del curs: dissabte, 27 d'octubre, a les 10h

Lloc: Ajuntament de Tarragona -Plaça de la Font, 1- (Tarragona)

Places limitades

Inscripcions fins el dimecres 24 d'octubre a:

mselva@pelcanvi.org o al tel.: 93 317 12 14

Consulteu el programa!

1.      Les entitats cíviques Ciutadans pel Canvi (Catalunya), Más Democracia (Madrid), Civiliter (Andalusia), No Nos Resignamos (Madrid), Plataforma de Navarra por el Cambio (Navarra), Fundación Iniciativas 21 (Galícia), Aldaketa (Euskadi), Democracia Cívica (àmbit estatal), Fundació Societat i Progrés (País Valencià), Gent de Marratxí (Illes Balears), GirSocial (País Vlencià) i Asamblea de Cooperación por la Paz (àmbit estatal) reunides avui a Barcelona en la I Trobada de Ciutadania per la Democràcia han fet una reflexió conjunta sobre la democràcia participativa i el procés de construcció federal de l’Espanya plural.

2.     Com a associacions civico-polítiques, creiem que ja existeix molta ciutadania  madura que treballa organitzada en xarxes i grups d’interès que desitjaria participar més en les institucions i decisions polítiques. Creiem que els partits polítics han de democratitzar les seves formes de treballar, complir el que prometen i estar oberts a treballar de forma coresponsable amb la ciutadania.

3.   Acordem obrir un  treball de reflexió continuat de totes les associacions treballant en xarxa federal per fer pedagogia, formació i debats sobre el federalisme i la futura organització federal de l’Estat.

4.      Volem treballar per la dignificació de la vida política i per convertir les nostres ciutats i pobles en fòrums de ciutats humanitzades, tal com està fent el grup CIVILITER (Sevilla), recuperant la visió que l’ens públic treballi pel progrés i la vida plena de la ciutadania.

5.      Celebrem que el treball conjunt de totes les associacions, impulsat per l’associació MÁS DEMOCRACIA, per incloure dins el tractat europeu acordat a Lisboa la possibilitat de fer iniciatives legislatives populars (ILP), ha acabat amb èxit i ha quedat inclòs en el projecte que s’aprovarà al desembre.

 Què n'ha dit EL PUNT? Podeu llegir la crònica Crisi matrimonial al federalisme

Ciutadans pel Canvi organitza la I TROBADA DE CIUTADANIA PER LA DEMOCRÀCIA.
Tindrà lloc a Barcelona, el dissabte 20 d'octubre a les 10 h., a  la Residència d'Investigadors (c. Hospital, 64)

Ponència: DRETS DE CIUTADANIA PER A LA PARTICIPACIÓ POLÍTICA

1. Creus que té sentit la participació política de la ciutadania al segle XXI, i en quins aspectes la
consideres imprescindible?
2. Quins canvis haurien de fer les institucions i els partits polítics per fer-la realitat?
3. Quins canvis i quina informació i formació hauria d'adquirir la ciutadania per poder exercir amb eficàcia  el compromís cívic?
4. Creus que és possible l'organització de consells ciutadans a cada autonomia i d'una xarxa de consells ciutadans de l'Estat espanyol que puguin exercir
l'auditoria i el control dels governs?

Ponència: FEDERALISME: TEIXINT ALIANCES A L'ESPANYA PLURAL

5. En quins aspectes creus que l'Estat de les autonomies ja és un embrió de l'Estat federal? Donat
que la paraula FEDE ja significa aliança i pacte, per què creus que a Espanya s'entén com a separació i què hauríem de fer per canviar aquesta situació?
6. Creus que l'actual sistema de traspàs de competències deixa sense atendre drets de ciutadania? 7. Quina reforma prioritzaries per començar a teixir aliances territorials entre les diverses autonomies?
8. Com t'imagines l'organització futura de l'Estat espanyol i quin procés caldria seguir per aconseguir fer-lo més fort i més respectuós amb la diversitat?

Aquests darrers dies la polèmica sobre l'ús del vel islàmic a l'escola ha estat ben viva als mitjans de comunicació. El cas de la petita Shaima ha desfermat tots els opinadors i opinadores del país. A favor? En contra? Sí, però... No, encara que...

L'article de Said el Kadaoui Moussaoui, publicat a EL PUNT [12.10.07] aporta elements per a la reflexió sobre l'ús del vel i el que representa o pot representar. Escriu l'autor:

La pregunta seria, doncs, si realment hi ha motiu per aquest malestar o es tracta simplement d'una rebequeria de gent desagraïda que no valora tot el que se li dóna i a qui s'ha d'exigir integració demanant-li que oblidi la seva religió i idiomes tan estranys.

Crec sincerament que el cas de la nena que vol anar al col·legi amb un mocador al cap ens l'hem de prendre com un símptoma més d'un profund malestar a causa de la combinació de tres factors als quals han de fer front els fills de persones emigrades del Magreb.

En primer lloc, s'ha de tenir en compte les constants experiències d'inferiorització, que tenen molt a veure amb el fracàs escolar de molts d'aquests alumnes. Només cal recordar que recentment el Centre Superior d'Investigacions Científiques ha publicat una guia per a escolars en què adverteix de l'existència estesa d'actituds xenòfobes camuflades.

En segon lloc, s'ha de fer referència a les famílies que no han superat el «trauma» que suposa la migració: desarrelament, expectatives que no es compleixen, viure de forma provisional, pèrdues, dols difícils d'elaborar, etcètera. Tot això pot fer que visquin fora de la lògica dels temps i que vulguin mantenir tradicions que fins i tot en els països d'origen han canviat o estan canviant.

El tercer punt per tenir en compte fa referència a la condició d'aquests joves que són fills de persones que, pel seu origen, no tenen els mateixos drets que la resta. Aquí es produeix un greuge comparatiu i una ferida en la identitat que té conseqüències psicològiques difícils de reparar. Urgeix actuar en pro d'aquesta igualtat de drets perquè és el primer pas, i el més important, en el reconeixement de la diversitat i el pas imprescindible per començar a parlar dels límits d'aquesta, que, efectivament, també hi han de ser.

Si volem que aquests nens i joves estimin el seu país –és el seu país, perquè van venir de molt petits o van néixer aquí–, els hem d'oferir un lloc hospitalari, no pas tolerant. El matís és important i s'entén ràpidament si anem a l'etimologia dels dos conceptes. Mentre que el primer posa l'èmfasi en el fet d'acollir, el segon el posa en el fet de suportar. Necessiten, sobretot, la seguretat que dóna estar vivint en un país que els vol i accepta com a ciutadans i no en un que els tolera però els marca com a diferents. Per fer-ho hauríem de cuidar –i no només culpabilitzar– els seus pares. Podríem començar aprofitant, valorant, dignificant i ajudant a mantenir la llengua d'origen i contribuint a crear institucions dignes des de les quals es projectés una imatge més real de les cultures dels seus països de procedència. Així, no els faria falta aferrar-se tant a alguns aspectes de la religió per sentir que els seus fills mantenen encara part del que ells són.

Anant al cas concret de la Shaima de l'escola Annexa-Joan Puigbert de Girona, crec que hi ha sobrat molt de soroll i hi ha faltat molta mà esquerra. S'hauria d'haver ajudat més l'escola facilitant un equip de mediadors experts per parlar amb la família. Els polítics han actuat amb gestos contundents que, potser, no feien falta, i alguns mitjans de comunicació han contribuït més a fer alarmisme que a informar.

També cal denotar que l'islam té un paper molt poc rellevant en tot això. Recomano la lectura del llibre Reflexions d'un musulmà contemporani de Mohamed Talbi, i animo alguna editorial que el tradueixi i els instituts que el recomanin com a lectura per als seus alumnes. Tots plegats hem de tenir clar que el coneixement és la gran vacuna contra el dogmatisme i el fanatisme.

Carme Valls ha publicat recentment un article en què reflexiona sobre la transparència informativa i el dret dels ciutadans a ser informats. La seva lectura ens convida a pensar.

País íntim, per Carme Valls-Llobet, publicat a EL PUNT [25.08.07] 

«No m'importa no conèixer punt per punt i estel per estel el teu país íntim. El teu país es sempre dins del meu.» Maria Barbal. País íntim.

La imparcialitat de la història, més l'oral que l'escrita, però també aquesta última, ens allunya a vegades de voler saber el perquè del nostre passat, de la nostra història. La llei del silenci que va predominar en moltes cases, després de la guerra civil, per no parlar de les ferides, o per no augmentar el sofriment dels presents amb els absents, exiliats o morts, va ser un exemple d'imparcialitat per omissió. Segons qui ens explica els seus records, segons com els ha viscut o el grau de sofriment que li han provocat, la versió que ens dóna és diferent i l'anàlisi de les causes també. De fet, tots i totes portem dins nostre una part del país íntim que van viure els nostres familiars, com ens relata la Maria Barbal en la seva excel·lent novel·la, barrejat amb la precària història apresa a l'escola, o amb retalls de formació autodidacta que amb més o menys encert ens hem anat procurant. Moltes generacions no solament tenen desmemòria històrica sinó que ni tan sols coneixen la història, ni la nostra, ni la d'Europa, ni la internacional.

No hem estat els únics perseguits ni els que han estat humiliats, i les vacances per la zona de l'Ariège m'han permès visitar el poble natal de Pierre Bayle, filòsof que va patir la persecució religiosa catòlica contra l'església protestant reformada i es va haver d'exiliar a Rotterdam. D'infant de l'Ariège va acabar sent ciutadà del món, frase que hem fet servir moltes vegades, però que ell va escriure en el seu Dictionaire historique et critique, editat per primera vegada el 1696, i declarat per Leibniz com el «més bell diccionari», en què critica la visió parcial dels historiadors, i dels que persegueixen els altres per raó de les seves idees o de la seva religió. «Un historiador en tant que ho és, és com Melquisedec, sense pare, sense mare, i sense genealogia. Si se li demana «d'on sou?» és necessari que respongui: « Jo no sóc ni francès, ni alemany, ni anglès, ni espanyol, etc.; jo sóc ciutadà del món; jo no estic ni al servei de l'emperador ni al servei del rei de França, sinó solament al servei de la veritat; és la meva única reina; jo només li he donat a ella el jurament d'obediència...». Aquesta voluntat de recerca de la veritat va costar a Pierre Bayle la mort del seu germà gran, pastor protestant del seu poble, Carla, ara denominat Carla-Bayle, i la seva pròpia mort prematura sense possibilitat de tornar a veure la seva terra natal ni la seva família.

Però la seva incansable correspondència amb intel·lectuals i filòsofs dels països que després han format part de la Unió Europea, i la seva constant lluita per la tolerància com a font de la pau i en contra de la intolerància que és la font de la confusió el fan un filòsof modern malgrat els tres segles que ens separen. Molta feina ens queda per fer, molta pedagogia dirigida a les generacions més joves, que puguin debatre i conèixer l'experiència, el país íntim, dels que van viure abans, i van guardar en el seu interior les seves vivències i els seus criteris, perquè estava prohibit fer-los públics. De tant callar, fins i tot els arguments es dilueixen i s'esborren en la pròpia memòria.

Per això hem de demanar un esforç a tothom qui dóna opinió pública o treballa als mitjans de comunicació que faci un esforç d'imparcialitat, i que en tot moment pugui expressar la seva part de la veritat sense pensar que la posseeix tota. El ball de xifres sobre les inversions en infraestructures a Catalunya, el desconeixement crònic de les balances fiscals, i la dificultat dels nostres parlamentaris per rebatre les opinions del senyor Pizarro, que diu invertir molt a Catalunya, sense explicar que és quasi en l'únic lloc a on inverteix o no, com a distribuïdor elèctric monopolístic, no han estat bons exemples d'aquest accidentat estiu, i afavoreixen solucions simplistes a problemes molt complexos i que vénen de molt lluny. La ciutadania, cada dia més madura, ja no es conforma amb explicacions superficials, i demana més transparència i vol saber la veritat. Igual que al segle XVII ja ho desitjaven uns quants. Esperem que durant el segle XXI arribin els canvis que facin realitat el dret de ciutadania de ser informats de forma veraç.

Las nuevas tendencias de la sociedad, con una creciente individualización de las personas, mayor visibilidad de la diversidad y de las diferencias que habían quedado ocultas, con una mayor desconfianza hacia el punto de vista del otro, y la globalización de mercados y de ideas, delimitan el marco para entender la crisis que sufren los sistemas de gobierno que están utilizando los modelos democráticos tradicionales, que basan la legalidad democrática sólo en la representación partidista.

El alejamiento de la ciudadanía de las actuales formas de hacer política observada en las últimas elecciones municipales, se manifestó con un crecimiento de la abstención, pero también con el hecho significativo de los 84.000 ciudadanos y ciudadanas ejerciendo su compromiso cívico con la democracia que votaron en blanco en Cataluña. La indiferencia de la ciudadanía delante de los problemas públicos y la escasa implicación en la acción política, es un grave problema para la convivencia, pero también, como indica Hanna Arendt, no ejercer los derechos de ciudadanía supone una merma de la libertad pública: "Cuando el individuo toma parte en la vida pública se abre para sí mismo una dimensión de la experiencia humana que de otra forma permanece cerrada para él y que, de alguna manera, constituye una parte de la felicidad completa".

Ser ciudadano o ciudadana de pleno derecho quiere decir defender el derecho a tener derechos, implicarse en el gobierno y el cuidado del propio entorno, participar en la elaboración de leyes, y también cumplirlas y hacerlas cumplir, y además completar con este ejercicio toda la dimensión humana, que las dictaduras de todo tipo habían atrofiado disfrutando en el empeño.

Durante los años de la dictadura, las políticas públicas se hicieron a espaldas de la ciudadanía, pero en palabras de Joan Subirats la actual legalidad democrática se ha dedicado a hacer políticas para las personas (paternalismo solucionador de casi todo del Estado de bienestar) cuando los nuevos cambios que precisa el ejercicio de la democracia tendrían que construir las políticas públicas con las personas, que permitan incorporar a la ciudadanía con responsabilidad compartida en el desarrollo del espacio público.

Después del proceso de reflexión deliberativo que hemos hecho en Ciutadans pel Canvi, nuestra asociación cívico-política ha decidido dar prioridad al ámbito cívico y asociativo por encima del meramente institucional, defendiendo una nueva cultura democrática abierta y participativa, que facilite el compromiso cívico libre y creativo de los diversos sectores de la sociedad, y en especial de los que han sido tradicionalmente excluidos y excluidas del espacio público. Queremos realizar una transformación activa de los procesos de exclusión (de ideas, de clases sociales, de sexo, de la nueva ciudadanía sin derechos, de opción sexual, de barrios y de territorio) en procesos activos de inclusión de la ciudadanía, que estableciendo alianzas se hace responsable de su propio cambio.

Para ello queremos abrir nuevos espacios de debate como el ágora política, que permita comprender mejor los entresijos y la complejidad de las decisiones políticas y que colabore en la elaboración de un discurso que articule las fuerzas de progreso y que permita el desarrollo de un pensamiento activo antes de la acción. También queremos desarrollar las aulas de formación de la ciudadanía, en mediación comunitaria, participación política y federalismo. Nuestra apuesta política es abrir el mundo de las instituciones, de la vida municipal, y la forma de trabajar dentro de ellas, a la participación ciudadana continuando y ampliando a otros ámbitos la campaña de Els calers on calen que estamos realizando desde hace años.

Mediante la acción política y el desarrollo de la auditoría ciudadana, queremos colaborar en la transformación de las demandas sectoriales en reivindicación política articulando una implicación de la sociedad civil y de las asociaciones que la representan, facilitando recursos para las asociaciones que deseen pasar de las quejas a las propuestas políticas. Sin dejar de establecer redes y alianzas de reflexión y trabajo con las asociaciones cívicas de España y Europa que ya están trabajando en la profundización y diversificación del compromiso cívico y el cambio de la cultura política democrática.

Article publicat a EL PAÍS, 31.07.2007

Signat per: Carme Valls-Llobet, Mariano López, Carme Mas, Toni Comín, David Elvira, Rafa Martín, Julià Montoya, Pep Targa, Martín Curletto, Miquel Piqueres, Jordi Gras i Rosa Maria Farré.

Quan arriba un període electoral és habitual que sorgeixin veus diverses que proclamen la necessitat de dotar-nos de nous intruments reguladors de la participació i la representativitat a les institucions.

Llistes obertes o semiobertes, procediments més participatius, primàries... fórmules experimentades en d'altres països ben diferents de la famosa llei d'Hont... ¿Veurem algun dia la reforma de la llei electoral? ¿En tindrem una de pròpia?

Fa pocs dies, el professor Andreu Mayayo escrivia un lúcid i documentat article sobre aquestes i d'altres qüestions, un article que convido a llegir i, molt especialment, a reflexionar sobre les seves conclusions, les quals, d'altra banda, comparteixo.

El grup impulsor de la campanya "Si al procés de pau" ha presentat aquest migdia el manifest unitari "Cap violència, si a la pau" a la seu de les Federacions Catalanes d'ONG.

Ja s'hi han adherit les entitats següents: Col·lectives ACAT; Avalot –Joves de la UGT de Catalunya; Ciutadans pel Canvi (CpC); Centre Cultural Euskal Etxea de Barcelona; CTD; CJC; Dones x dones; En lluita; Entrepobles; Els Verds – EEC; EUiA; IAC; Justícia i Pau; Marxa Mundial de Dones de Catalunya; ODG; PSUCviu; Revolta Global Sodepau; Tamaia, dones contra la violència; USTEC-STE’s ....

Us hi podeu adherir, també, indivualment, escrivint a:

sialproces@mesvilaweb.cat

MANIFEST UNITARI

Cap violència, sí a la pau

“Les persones i entitats sotasignades, vinculades al moviment per la pau, la solidaritat i la societat civil del nostre país impulsem la campanya “Sí al procés de pau”.

En primer lloc, manifestem el nostre més ferm rebuig a l’atemptat que ETA ha comès a Madrid i que ha causat la mort de dos treballadors equatorians, tot expressant el nostre condol i solidaritat als seus familiars i amics.

Totes les entitats sotasignades ens apleguem sota els següents principis comuns:

1) Continuar amb el nostre compromís en suport al diàleg i la recerca d’un procés de pau.

2) Donar suport a totes les iniciatives ciutadanes que es desenvolupin en aquest mateix sentit

3) Reafirmar que la opció per la pau s’ha de donar en absència de violència i amb el respecte de tots els drets humans per a totes les persones.

No volem tornar al passat i considerem que l’objectiu de la pau és una prioritat política de la màxima importància. No volem ser espectadors ni espectadores i considerem imprescindible la participació activa de la societat civil per assolir aquest objectiu. Tots i totes compartim que construir un escenari de pau requereix d’una realitat de no violència i respecte a tots els drets. Aquest és l’únic camí.

No hi ha treva per la pau
Catalunya, 19 de gener de 2006

CONCENTRACIÓ

A LA PLAÇA SANT JAUME DE BARCELONA

DIUMENGE 28 DE GENER, A LES 12.00 HORES