Carme Mas

Avui fa un mes de la mort de Marta Mata. La casualitat ha volgut que sigui avui, precisament, la data en què l'Ajuntament de Cunit ha col·locat la primera pedra del nou edifici de la Biblioteca Marta Mata i de l'Escola de formació Dolors Paul, dues dones que, en temps i espais diferents, van viure per a l'educació i per al país.

S'han escrit moltes coses de Marta Mata aquests darrers dies. Plegats hem recordat la seva vida i la seva obra. Ara, es l'hora de preservar el seu llegat. Entre els molts escrits que he llegit em va agradar el de Pasqual Maragall a "El País" i que ell recull en el seu bloc. Es titulava Tenaz y dulce. El president qualificava la il·lustre pedagoga com a "constructora de realitats més que de somnis, forjadora dels ciments de la Catalunya d'avui"

De la Mata Mata em quedo amb moltes lliçons, però especialment en vull destacar una: la pedagogia és política, fer pedagogia és fer política, treballar pel dret a l'educació, per l'equitat i per la cohesió social és treballar pels drets de ciutadania.

El seu llegat restarà sempre amb nosaltres, un llegat que poden resumir aquestes paraules que la mateixa Marta Mata va pronunciar en ser nomenada doctora honoris causa per la UAB:

"La lliçó de política educativa, d'educació i d'escola pública, que en donen els pedagogs al llarg de la història ens proposa unes orientacions: la del somni, la de la tensió pe l'educació, la de la ràbia, la de la justícia per a exercir el dret, la del treball i la il·lusió, la de l'atenta observació, la de la imaginació, la de la col·laboració i la de l'afabilitat i el bon humor, la del sentiment del deure vers l'educació de cada nen, en la perspectiva de la realització de la persona, de la comunitat, de la humanitat."

A la Ciutadania pels Canvis

Sé del suport rebut per part de CpC, ja en la Convenció a Sant Cugat i posteriorment durant la campanya del referèndum, per tal que repetís com a candidat del PSC a la presidència de la Generalitat. En primer lloc, vull agrair-vos-ho de tot cor, alhora que em permeto fer-vos avinents algunes consideracions sobre la meva decisió.

Ha estat una decisió força meditada i en cap cas fàcil de prendre, motivada per diferents raons que es resumeixen en el convenciment d'haver complert els grans objectius que ens vam plantejar quan fa vuit anys vaig anunciar la meva candidatura, i en la creença ferma que és hora de donar pas a nous equips, a noves persones.

Ningú m'ha fet fora. Me'n aniré a la tardor havent fet la feina que volia fer. No tota però sí la més important. Entre els objectius assolits, el nou Estatut és clau: obre una nova etapa en la història de Catalunya i el seu autogovern. La campanya per al referèndum em va permetre copsar que hi havia un sentiment general de satisfacció perquè Catalunya fes un gran pas endavant, i la clara majoria amb què la ciutadania va aprovar l'Estatut ho ha ratificat.

L'altre gran objectiu, a la llarga decisiu, és un nou tipus de govern, més arrapat a la terra i a la gent, més proper i més efectiu. Crec que hem obert la porta a aquest tipus de governació. I crec que CpC, al llarg dels darrers 8 anys, ha estat un factor absolutament decisiu per a fer-ho possible.

Sé que la meva decisió pot haver provocat desencís, i em sap greu. Però crec, honestament, que he fet el millor que podia fer per preservar el projecte que he defensat i defensaré per Catalunya.

2. Sobre el paper de CpC durant aquests 8 anys

CpC ha estat un actor clau per a permetre el canvi a Catalunya que hem viscut aquesta legislatura passada, i que ja es va començar a sembrar en l'anterior.

Sense CpC, d'entrada, no hagués estat possible la meva arribada a la presidència de la Generalitat. No en tinc cap dubte.

Sense CpC, en segon lloc, el camí per a fer possible el govern tripartit potser no hagués estat transitable.

El canvi que hem viscut a Catalunya els darrers anys té molts elements que cal reconèixer en tota la seva justa dimensió:

· hem fet possible l'alternança a Catalunya, que era quasi una necessitat de salut democràtica,

· hem fet possible l'arribada de les esquerres al govern per primera vegada,

· hem dissenyat un programa de reformes socials -en l'escola, en la salut, en la justícia, en les prestacions socials, en la política de seguretat, de vivenda, en la política territorial, urbanística i mediambiental, etc.- i l'hem començat a implementar,

· hem fet possible un salt històric en l'autogovern, gràcies al nou Estatut,

· hem pogut, des de Catalunya, iniciar un procés de reformes en l'estructura territorial d'Espanya i de la seva cultura política que no ha estat gens fàcil, però que la situa irreversiblement en el camí de la federalització.

En totes i cadascuna d'aquestes dimensions del canvi, CpC hi ha tingut alguna cosa a veure. Hi ha contribuït, ja sigui a través de les idees, de la mobilització ciutadana, de la participació institucional.

A banda, CpC ha estat un dels millors exponents d'un element sense el qual el canvi estaria mancat: el canvi de la cultura democràtica, de la del govern, les institucions, i la dels ciutadans, per tal d'aproximar la política i permetre la participació efectiva de més gent en l'organització de la vida col·lectiva.

Aquest canvi cultural necessita organitzacions com CpC, a la vegada cíviques i amb una presència institucional.

3. Sobre el futur del projecte d'esquerres i progressista per a Catalunya

El projecte catalanista i de progrés que he tingut l'honor d'encapçalar té molt de futur. N'estic convençut. Amb multitud d'aportacions, amb moltes sensibilitats i accents, hem posat les bases per anar més lluny.

Ara no ens hem d'aturar. Amb més força que mai, i amb una visió oberta i plural del catalanisme, hem d'insistir en l'anhel d'un país més equilibrat, més confiat i més obert.

Hem de contribuir des de molts espais a construir un tipus d'esquerra, de socialisme, de progressisme a Catalunya, obert, transversal, anti-dogmàtic, catalanista i europeista.

Aquest esforç es fa des de dins dels partits, però és imprescindible fer-lo també des de fora, des d'organitzacions socials afins, que siguin capaces de generar sinèrgies i construir una constel·lació més ampla per a tirar endavant el nostre projecte de canvi a Catalunya i de canvi a la política.

CpC és, crec, un actor imprescindible en aquest procés.

Hem de ser un dels motors d'Europa des del Mediterrani, com ja hem estat, amb l'Estatut, els iniciadors d'una nova etapa en l'evolució política espanyola - que ara farà un pas de gegant amb la pau a Euskadi. L'Europa política ens espera -l'Europa federal, si voleu- i organitzacions com CpC poden ser un factor per a la constitució de les xarxes europees que ens l'ajudin a construir. Sense l'Europa política, el món, la globalització amb rostre humà, té mala solució. I l'Europa política, avui, està en pana.

Sempre estaré compromès en aquesta línia. Espero que arreplegarem una pila d'amics rere aquests objectius. Amb el socialisme català, que és el meu credo de sempre, i amb la ciutadania que està pels canvis que ara cal fer.

S'ha aprovat el nou Estatut de Catalunya, una porta oberta a la societat del segle XXI. Com havia dit el President, amb aquest Estatut Catalunya aconsegueix allò que cercava des de fa cent anys. Només cal recordar la transcendència del 1906, any en què Prat de la Riba va publicar La nacionalitat catalana i en el qual es va crear Solidaritat Catalana.

No ha estat fàcil arribar aquí, però malgrat totes les vicissituds el poble de Catalunya ha refrendat el nou Estatut. El resultat del referèndum ha estat un SÍ convençut que serà una bona eina per seguir avançant en l'autogovern i la millora dels drets de ciutadania.

La VII Convenció de Cpc, celebrada a Sant Cugat del Vallès el passat 27 de maig, s'ha centrat en tres grans eixos:

• convivència entre generacions
• convivència amb l'entorn
• convivència entre cultures i pobles

(Si hi cliqueu a sobre hi trobareu les conclusions)

Del discurs de cloenda de Carme Valls en destaco un paràgraf per a la reflexió, tot un full de ruta per a la participació política de la ciutadania:

"La dimensió política de cada ser humà és una riquesa que ha de ser explorada. Només els antidemocràtics creuen que la ciutadania s'ha de dedicar només a la seva feina quotidiana i no participar en la vida pública. Nosaltres creiem que els homes i dones han de ser protagonistes de l'àgora política."

Els assistents hem tingut el privilegi de comptar amb la presència del MH Pasqual Maragall. En el seu discurs ha destacat els canvis de la cultura política al nostre país amb aquest govern. Ha afirmat amb convicció que el govern catalanista i d'esquerres ha posata les bases d'una nova cultura política. En aquest sentit, ha dit que el respecte per la pluralitat i les opinions dels altres són un signe de modernitat dels governs. Així mateix, ha advertit de l'abús der les consultes internes en els governs i els partits, fet que ha qualificat d'anomalia política.

També ha al·ludit, sense dir res, a la seva continuïtat o no com a candidat en les properes eleccions. Fent balanç ha comentat: "M'ho he passat molt bé. He d'escoltar el partit, a Ciutadans, als amics. Us escolto." Tanmateix, no ha desvetllat res.

La seva prioritat, ara com ara, és l'aprovació de l'Estatut, per al qual demana un gran resultat, perquè és "allò que Catalunya estava buscant des de fa cent anys".

La Coordinadora de CpC del 20 de maig es va pronunciar a favor del nou ESTATUT, l'estatut de la convivència i de les persones. El text s'ha llegit en l'acte de cloenda de la VII Convenció de CpC a Sant Cugat del Vallès, en presència del MH Pasqual Maragall.

CpC diu sí al nou Estatut d'Autonomia per Catalunya, perquè representa un avenç inqüestionable en l'autogovern.

• Un avenç en el reconeixement de Catalunya com a nació, acceptant el dret del Parlament a definir Catalunya com a nació així com el caràcter nacional de la festa de l'11 de setembre, els segadors i la senyera.
• El reconeixement de la igualtat legal del català i el castellà en tots els àmbits i la cooficialitat de l'occità.
• Un capítol de drets i deures ciutadans sense precedents en les legislacions bàsiques europees, que reconeix els drets de la ciutadania a millorar la qualitat de vida, la convivència i el dret de participació a tots els nivells de la vida pública.
• Més de 50 competències, com l'última instància judicial pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per a tots els àmbits jurídics, els aspectes més importants de la immigració -inclosa l'adjudicació de permisos de treball-, la inspecció de treball, la protecció del litoral, l'educació infantil, la política de beques o la gestió de Rodalies i trens regionals de RENFE entre d'altres.
• Més garanties enfront de la capacitat de l'Estat d'envair competències exclusives de la Generalitat, mitjançant la descripció detallada de tot el que inclou cada competència transferida.
• Millor finançament, garantit estatutàriament , i sobretot més transparència en l'exercici de la solidaritat per part de Catalunya.
• Inversions de l'Estat durant set anys al nivell que correspon a l'esforç fiscal de Catalunya, que eren deficitaris des del principi de la Democràcia.

Creiem que el vot negatiu beneficia als que han intentat buscar enfrontaments entre els ciutadans d'Espanya alhora que representaria un retrocés de Catalunya respecte a les altres autonomies de l'Estat.

Volem animar la ciutadania a participar al referèndum i no renunciar al dret de decidir en aquest procés vital per a Catalunya.

Demanem el SÍ convençut al referèndum perquè creiem que aquest Estatut és una gran oportunitat que Catalunya no pot perdre.

En el moment històric que estem vivint, complex i convuls alhora, en què massa sovint se’ns vol fer avançar vers un pensament únic, diposar d’un espai per valorar la diferència és una oportunitat que no hauríem de malmetre. Menys, encara, si porta com a valor afegit un gest solidari. Em refereixo a la recent projecció solidària a Tarragona de la pel·lícula Ti voglio bene Eugenio, dirigida el 2001 per Francisco José Fernández. Basada en un fet real, aquesta producció italiana, de la mà d’un director tarragoní amb una extraordinària sensibilitat pel tema, posa a l’abast del públic la història d’un noi amb síndrome de Down i la seva inserció en l’entorn social i laboral. El preu simbòlic de l’entrada es va destinar, per part dels organitzadors de l’acte, a l’Associació Síndrome de Down de Tarragona, entitat amb una llarga i continuada trajectòria a la ciutat.

Ja fa anys que a l’escola es va optar per un model inclusiu en què els alumnes amb aquesta o altres problemàtiques viuen i conviuen amb la resta de companys i companyes de la seva edat. Tanmateix, quan l’etapa escolar acaba i cal iniciar una etapa laboral, les dificultats per a una bona inserció social s’acreixen. A les famílies se’ls plantegen molts dilemes, especialment si opten per acompanyar el seu fill o filla per processos que estimulin l’autonomia personal i respectin la seva llibertat. I en aquest camí no poden deixar de banda un seguit d’interrogants. Qui en tindrà cura quan no hi siguem? Quin ha de ser el paper de la societat? Quines polítiques s’han d’implementar per garantir la igualtat d’oportunitats?

Aquestes i altres preguntes ens portarien lluny. Val la pena reflexionar sobre el tema i mirar al nostre voltant. Les estadístiques apunten que hi ha actualment a Espanya 30.000 persones afectades per la síndrome de Down, la majoria de les quals està per sota dels 35 anys, un nombre important de joves que sovint no compten amb el reconeixement i el suport social que necessiten.

Aprofitem l’oportunitat per prendre consciència de la nostra realitat ciutadana, per apropar-nos a les vivències de les famílies amb fills i filles afectats amb la síndrome de Down, per conèixer la tasca de les entitats cíviques, per analitzar la resposta de les institucions i per interrogar-nos personalment i col·lectiva si, com a ciutadans i ciutadanes, les nostres actuacions contribueixen a fer el nostre entorn més just, més solidari i més integrador.

Avui ha sortit a la venda el nou disc en català de Joan Manuel Serrat. M'han agradat alguns dels seus comentaris: "La gent hauria de poder escoltar les cançons sense presses." I és cert. Ens convé un oasi de calma, de tant en tant, per fer una aturada als nostres camins quotidians, sovint massa atrafegats, massa activistes, massa poc reflexius.

Ha estat inevitable que li preguntessin si la crispació generada per la tramitació de l'Estatut afectaria la promoció del disc. Amb la sensatesa que el caracteritza, Serrat deia dissabte passat a "El País": "Estoy a favor de mis conciudadanos, de la opinión mayoritaria de mi pueblo. El Estatuto es un camino de diálogo, respeto y tolerancia". C'est ça!

Gràcies, Joan Manuel, per la teva música i les teves reflexions.

S’albiren temps d’esperança a Euskadi. L’anunci d’alto el foc indefinit d’ETA ha obert un camí per a la pau. La transcendència del fet exigeix que tots els grups polítics i la ciutadania prenguin consciència del moment històric que estem vivint. Ha arribat l’hora de la veritat, el temps del diàleg.

I aquí, com en tants d’altres processos de pau, les dones han tingut un gest ferm, enèrgic i valent. Les dones han fet sentir la seva veu, les seves veus plurals, “veus per a la pau”, Ahotsak, en un moviment que vol explorar camins de pau i de reconciliació, conscients que, ara, com diuen en el seu manifest, la pau ha d’esdevenir una exigència col·lectiva i una prioritat política.

No els ha estat fàcil arribar a punts de consens, però han estat capaces de fer-ho en una tasca callada i persistent, generosa i compromesa, que es remunta al 2002 i a la voluntat de diàleg i el coratge personal de Gemma Zabaleta i Jone Goirizelaia.

Ara, n’han estat moltes més. El passat 8 d’abril, a Donostia, les dues-centes dones, entre signants i convidades, que van assistir a l’acte de presentació del manifest de parlamentàries i càrrecs polítics i sindicats d’Euskadi, Navarra i el País Basc francès de tots els partits polítics -a excepció del PP i la dreta francesa- van fer visible la seva capacitat d’acord per a un objectiu transcendent: la pau. Des de la diversitat pròpia, que no neguen, des de diferents ideologies polítiques, a les quals no renuncien, des d’allò que les uneix i, també, des d’allò que les separa, les dones d’Ahotsak han prioritzat la militància per la pau per sobre de la seva militància política.

No és un brindis al sol. El manifest és un exemple de maduresa política, de mesura, de voluntat d’acord i d’anàlisi de la realitat. Són conscients del diferent protagonisme d’homes i dones en la vida política i en la societat, massa invisibles, encara, i sovint amb assignació de responsabilitats considerades de segona pels companys de viatge. Mentre alguns polítics, instal·lats permanentment en la cultura de la confrontació i en la cursa pel protagonisme fàcil, entorpeixen sistemàticament els processos de diàleg amb finalitats electorals i partidàries, les dones d’Ahotsak, manifesten, per sobre de tot, la voluntat de treballar per fer possible un camí titllat pels profetes del desastre com a impossible.

Ahotsak vol participar, vol sumar des de la diferència, vol multiplicar des de la pluralitat, amb una ferma aposta pel diàleg sense prejudicis i condicions. Les dones d’aquest moviment volen ser part activa en el procés de pau, ser-ne protagonistes i jugar el paper que els pertoca treballant en el procés de pau amb condicions d’igualtat per la via política i democràtica. El seu manifest és una mostra de com és possible avançar cap a una nova manera de fer política, d’entendre el servei al país, de prendre consciència de la responsabilitat política, d’estar disposades a afrontar el procés de pau amb contrastació, diàleg, apropament i negociació, un procés que ha de comptar amb la participació de tota la ciutadania.

(Publicat a El PUNT, 17.04.06)

14 d'abril, aniversari de la proclamació de la Segona República, un bon dia per iniciar el meu bloc, especialment perquè es tracta d'un aniversari rodó, 75 anys.

Aquell va ser un dia molt especial per al país. S'hi congriaven moltes il·lusions i moltes esperances. Aquesta tarda he rellegit alguns textos i he trobat interessant, per la força que desprèn, l'article que Víctor Alba va publicar al diari AVUI ara fa cinc anys. El transcric:

Aquella tarda, els taxis i els tramvies no cobraven, els bars servien de franc. Als estancs, procuraven tapar la corona i la bandera. En alguns llocs on hi havia corones tallades en pedra, la gent les destruïa sense ferocitat. A alguns monàrquics que sortiren a cridar, els feren callar amb empentes gairebé afables.

Unes hores abans, Companys, al balcó de l'Ajuntament, havia enarborat una bandera republicana, portada des d'un centre lerrouxista, l'únic que tenia idea de com seria la bandera de la República. Macià, reunit amb uns amics a la llibreria de l'Armand Otero -al carrer de la Cucurulla-, en saber que Companys havia proclamat la República, s'apressà a anar a la Diputació i proclamà la República catalana dintre de la República Federal Espanyola, i envià Companys al Govern Civil, on s'havia instal·lat l'Emiliano Iglesias, la mà dreta (sempre en la butxaca d'algú altre) de Lerroux, no fos cas que es vengués els mobles i les màquines d'escriure. A Eibar els obrers havien proclamat la República una estona abans i poc després ho feren els funcionaris de Correus a Madrid, davant la Cibeles. Romanones, Miguel Maura i Alcalà Zamora negociaven. Sanjurjo, Mola i Franco es passaven al bàndol republicà, com havien fet, abans, uns quants intel·lectuals (Delenda est monarquia havia titulat Ortega y Gasset un article seu a El Sol), i també un grapat de monàrquics decebuts pel Cametes (com anomenaven Alfons XIII). Azaña, per exemple, havia estat del partit de Melquíades Álvarez, aquell del qual Unamuno digué: "A mí, que me cuesta tanto creer en Dios, cómo quieren que crea en Melquíades Alvárez?".

La gent pujava de franc als tramvies, desfilava per qualsevol cantonada, cridant incansablement: "Visca en Macià! Mori en Cambó! Visca en Macià! Mori en Cambó!".

La gent sabia el que volia. Havia votat dos dies abans, amb gran sorpresa de tots, no pels regionalistes de la Lliga ni pels republicans assenyats, sinó pel ximple del Macià, l'home que havia intentat entrar armat a Catalunya per Prats de Molló. Els republicans encunyats de nou també sabien el que volien: que el canvi de règim no fos sinó un gest polític i no pas un canvi de societat.

Però la gent, que no tenia ni idea que hi hagués un Himno de Riego, cantava La Marsellesa, que tothom sabia que era l'himne de la Revolució Francesa.

L'endemà començaren vuit anys d'atzagaiades, fins al 1939. Tot perquè els republicans preferiren l'himne de Riego en homenatge a un afusellat, a la crida a les armes de la Marsellesa, és a dir, un canvi de símbols a un canvi de contingut.

El problema de la República fou, des dels seus inicis, que no hi havia republicans amb prestigi, que el nou règim caigué a les mans dels antics monàrquics, fastiguejats amb Alfons XIII però no amb la societat que hi havia. No volien, és clar, fer la Revolució Francesa, obra de la burgesia francesa, i la burgesia del país -començant per la catalana- no volia canviar les coses, sinó només les figures (i encara, sovint ni això). Els que volien un canvi de societat eren els de la base, els obrers, els pagesos, els artesans, els petits botiguers del poble i de barri, que venien a fiat als veïns que feien vaga, però aquests reclamaven una revolució socialista o anarquista, però no burgesa. Joaquim Maurín, que poc abans havia fundat el Bloc Obrer i Camperol, deia que ja que la burgesia del país no era capaç de fer la seva revolució, l'havien de fer els obrers, per passar després al socialisme (i encara sort que no era el socialisme del PCE, que el 14 d'abril, calcant una consigna de Moscou, reclamava a la Puerta del Sol todo el poder a los soviets, en un país on pocs sabien què era un soviet i on, és clar, no n'hi havia cap).

És difícil imaginar, ara, el prestigi que tenia Macià a tota la Península. Se'l veia, precisament, com aquell que volia fer un canvi a fons (malgrat que havia acceptat canviar la República catalana per la Generalitat, un nom que el catedràtic i ministre socialista Fernando de los Ríos es tragué de la màniga i de la història catalana).

Quan Macià anà a Madrid a presentar a les Corts el projecte d'Estatut Català, féu el viatge en l'exprés de la nit. No s'imaginava que a les estacions dels pobles aragonesos i castellans la gent esperés fins a la matinada el pas del tren per ovacionar-lo. I llavors els diputats catalans cometeren un greu error (que repetirien cinquanta anys més tard): no aprofitaren el seu pretigi momentani per aconseguir una Constitució federal. I si bé els traspassos de serveis a Catalunya foren ràpids (es completaren en una mica més d'un any), de l'Estatut de Galícia no se'n tornà a parlar i el del País Basc fou aprovat a corre-cuita ja començada la guerra civil i a causa de la guerra civil.

Si el 18 de juliol de 1936 el cop militar no fou un golpe més, és perquè la República havia deixat molta feina per fer i aquells que la República no sabé incorporar foren justament els que la defensaren fins que els hereus dels republicans de 1931 (amb Negrín al capdavant) els tornaren a empaitar com Azaña ho havia fet amb la ley de vagos y maleantes, que calumniava a més perseguir.

La història de la Segona República fou agitada (separació de l'Església i de l'Estat; vot a les dones, multiplicació de les escoles primàries -quan les que hi havia solien estar en pisos llogats-; sublevació de Sanjurjo; aliança de lerrouxistes i dretes el 1933 i divisió entre els lerrouxistes; divisió entre els socialistes; Aliança Obrera a Astúries el 1934 i Aliança Companys-Dencàs a Catalunya: repressió a Astúries el 1934 i aliança Companys-Dencàs a Catalunya; repressió a Astúries i a molts pobles del sud; escàndols amb els governs de dreta -de l'estraperlo i Nombela-; els republicans ajuden els comunistes a formar un front popular que exclou les forces més reformadores; reforma agrària mai aplicada i repressió a moltes zones rurals; destitució d'Alcalá Zamora de la presidència de la República per haver decretat la segona dissolució de les Corts, que justament permeté la victòria del front popular que votà la destitució; Azaña a la presidència i Casares Quiroga de cap del govern -aquell Casares que quan els periodistes li digueren que al Marroc els militars s'havien alzado, contestà: "Pues si ellos se han alzado, yo me voy a tumbar", i se'n anà a dormir-; temptativa d'apaivagar els militars amb un govern Martínez Barrio, quan ja es lluitava als carrers).

Tot això fa setanta anys que començà. Qui sap si ja ha acabat...

Ara en fa setanta-cinc, certament. I avui ha estat un bon moment per reflexionar en l'acte organitzat a Tarragona per les JSC. A poc a poc ens hi hem anat trobant una colla de gent. M'ha interessat molt el documental sobre els mestres de la República conduït a través de les vivències dels qui aleshores eren uns infants; un documental que palesa fins a quin punt l'educació va ser una prioritat per als governants republicans.

Salvant les distàncies he pensat en la nova Llei d'Educació recentment aprovada al Congrés de Diputats, en les polèmiques que ha general -com també les va generar en el seu moment la LOGSE, en el fet que la universalització de l'ensenyament bàsic i obligatori, que ja es pretenia en aquell moment, no es va poder aconseguir fins els anys vuitanta i que no va ser fins el noranta que es va allargar l'escolaritat obligatòria fins als 16 anys. Sovint cal mirar enrera per valorar els avenços del present. I en educació, això és molt clar.

Per acabar aquestes impressions, penjo un esplèndid cartell que es podia veure a Catalunya, tal dia com avui, ara fa 75 anys.

Podeu veure, a més, un vídeo de l'esdeveniment.