Carme Mas

El primer de tot radica en el classisme del sistema educatiu actual. Classista d'una forma diferent a la vella exclusió prematura. Avui es classifica l'alumnat en funció de dues variables: el nivell d'estudis dels pares i la localització territorial de l'escola. Titulació i ubicació de l'escola són factors que, per descomptat, no és que determinin fatalment l'èxit o el fracàs escolar, però sí que tenen un gran pes en la seva configuració. ¿La idea d'excel.lència pot assumir i corregir aquesta crua realitat?

El segon problema repercuteix en la medul·la del mateix ideal democràtic del sistema educatiu: la igualtat d'oportunitats. La igualtat d'oportunitats a l'entrar en el sistema educatiu és un bell miratge. Les oportunitats ni són iguals ni s'aprofiten de la mateixa manera. L'impúdic 30-35% actual de fracàs escolar expressa les insuficiències institucionals i la desigualtat efectiva a la sortida del sistema educatiu. Cada persona té el seu ritme, el seu particular procés d'evolució, i l'educació s'hi ha d'adaptar. L'excel.lència, tant si agrada com si no, obliga a introduir els repudiats itineraris escolars diferenciats i aixeca l'alfombra de l'igualitarisme ingenu que amaga la desigualtat en el nucli del mateix procés educatiu. Una tendència corregible: hi ha experiències admirables de centres on s'han afrontat aquestes desigualtats, i que han modificat al límit els criteris organitzatius de temps i espai de l'escola, tractant d'adaptar els ritmes educatius generals a cada alumne.

I el tercer problema i més conflictiu: el concepte mateix d'excel·lència implica la qualificació dels millors alumnes, professors i centres; la seva necessària classificació i recompensa. L'excel.lència es troba en l'extrem oposat de la mediocritat. Excel.lència equival a qualitat demostrada públicament a través d'una avaluació rigorosa i de la seva classificació per resultats. Naturalment, avaluació i classificació que, per ser objectiva, ha de ser independent, externa i pública. I la legítima autonomia dels centres s'ha d'equilibrar amb aquest procés d'avaluació exterior. A Europa el concepte d'excel·lència ha xocat amb les inèrcies corporatives i conservadores d'alguns centres i professionals de l'educació. No hi ha dubte que la idea d'excel.lència introdueix una alta dosi de competitivitat i comparació entre el mateix alumnat, els professors i els centres. Una classificació que hauria de ser corregida amb una especial dedicació en els centres que tenen resultats baixos i a les zones que presenten més necessitats educatives.

El concepte d'excel·lència necessita una acurada reflexió perquè, com hem vist, qüestiona amb força algunes rutines i ideals de l'escola pública actual, de la seva organització i els criteris de qualitat. El conseller Maragall sap que l'excel·lència constitueix l'eix d'un sistema educatiu necessàriament competitiu que incentiva els millors estudiants i centres, els bons resultats i l'esforç i la constància a aprendre i a conviure. Unes idees que se solen evitar atribuint-les a la dreta conservadora o a la maldat del mercat.

¿Com es pot aplicar aquest complex concepte a l'actual escola pública? ¿Hi pot haver una excel.lència per a tots? ¿Per on s'ha de començar? Un suggeriment senzill: començar l'excel.lència per baix. Guarderies públiques gratuïtes, una educació infantil d'excel.lència, feta de temps i afecte, en què s'inclogui educació obligatòria i pràctica per als pares que en necessitin, que no som pocs. És en l'àmbit de l'educació de la infància on, si més no, es poden prevenir en origen les fortes des- igualtats socials. Unes desigualtats lligades primer a l'ambient familiar, i després a la dinàmica eco- nòmica de la societat capitalista i de la seva creixent cobdícia financera que porten al malestar psicològic, a la precarietat i el mileurisme. De recursos econòmics n'hi ha. Les dades de beneficis de les empreses, del nivell d'ingressos i de pobresa de la població, parlen per si soles. D'acumulació de diners no en falta. I assenyala la desigual distribució de recursos econòmics i on és l'autèntic calador de més recursos públics.

¿Però qui li posa el cascavell a aquest gatot? ¿Qui és l'excel.lent Robin Hood que retallarà aquests beneficis i els distribuirà entre els "més necessitats", eufemisme de "pobres"? ¿S'atrevirà a incomodar els anomenats poders fàctics el Govern progressista i d'esquerres? Lluny de la retòrica essencialista, l'única diferència qualitativa entre dreta i esquerra consisteix en el fet que aquesta defensa una redistribució justa, eficaç i transparent dels diners públics. I per a una educació de l'excel.lència, sense classisme ni desigualtat, fan falta molts diners i molt bons professionals. Si l'excel.lència és la seva prioritat li espera una gran feinada i molt dura. Bona sort, Ernest.