Carme Mas

 

ATUREM LA MASSACRE A GAZA

 

AVUI, 10 de gener,

concentració a les 17h.,

a l’Estàtua dels Despullats (Rambla Nova)

TARRAGONA

 (Segueix)

 

 

8 de març, dia internacional de les dones.

Imatges per a la reflexió.  

 (Segueix)

COMUNICAT DE CIUTADANS PEL CANVI DAVANT L’ATEMPTAT D’AVUI

 

  (Segueix)

He tingut l'oportunitat d'assistir a la projecció del documental Bucarest, la memòria perduda,  en la qual Albert Solé narra la vida del seu pare, Jordi Solé Tura, avui afectat de la malaltia de l'Alzheimer.

Felicito Albert Solé per l'encert narratiu del documental i pel seu coratge d'afrontar el relat del període històric viscut per Solé Tura i per ell mateix, com a narrador en primera persona del film.

Veure el documental ha estat com posar imatges a moltes de les coses que havia lllegit a les memòries de Jordi Solé Tura, que porten com a títol Una història optimista, publicades el 1999. Tornant a casa no me'n vaig poder estar de tornar a rellegir aquell text, amb una amable dedicatòria de l'autor. Vaig recordar aquell capvespre d'hivern, a la Llibreria La Rambla de Tarragona, en què l'autor va presentar-les en un clima d'afecte i cordialitat, quan res no feia presagiar, en aquell moment, que potser la malaltia ja començava a niuar en el seu cervell.

Llegides amb perspectiva, impressionen les seves paraules en el pròleg:

"Quan em vaig decidir a escriure aquestes memòries i vaig anar avançant capítol rere capítol vaig tenir la impressió que narrava una història dura i pessimista,  però quan les vaig acabar i rellegir  d'una sola tirada vaig arribar a una altra conclusió. És, certament, una història dura en la que tant jo mateix com els altres personatges rebem cops molt forts, però també és una història sense retrocessos personals ni col·lectius, sense renúncies ni abandonaments.  Sovint ens equivoquem i ens fiquem en carrerons de difícil sortida, però mai no renunciem a continuar endavant i després de cada cop ens guarim les ferides i reprenen el camí. I al final la història acaba bé. Per això crec que, en termes generals, és una història optimista."

 

Tota una lliçó, la de l'optimism, en la política i en la vida personal. Gràcies, Jordi.

 (Segueix)

La setmana ha començat amb la condemna del Tribunal Suprem contra l'expresident del Parlament Basc, Juan María Atutxa, i els membres de la Mesa Gorka Knörr i Kontxi Bilbao, a penes de multa i inhabilitació per un delicte de desobediència per negar-se a dissoldre el grup parlamentari Sozialista Abertzaleak després de la il·legalització de Batasuna. És un sotrac per a la Cambra basca i per als seus membres. El debat està servit: fins a quin  punt el poder judicial pot condemnar decisions d’un Parlament elegit democràticament, dipositari de la voluntat de la ciutadania? On són els límits? Quines seran les conseqüències?
 
Des d’aquestes ratlles vull expressar el meu suport als membres de mesa condemnats, molt especialment a Kontxi Bilbao, actualment secretària segona de la mesa, membre d’Ezker Batua-Berdeak i una de les impulsores d’Ahotsak, una dona valenta i decidida, lluitadora convençuda a favor del procés de pau a Euskadi. Amb ella vaig tenir l’oportunitat de conèixer de primera mà la situació política al País Basc i el paper de les dones en el difícil camí cap a la pau. La seva inhabilitació, com la dels altres, no s’entén.
 
A mitja setmana, l’espectacular caiguda de la Borsa ha fet trontollar els mercats internacionals. La baixada dels interessos als EEUU ha apaivagat temporalment la situació, però s’auguren temps difícils. Aquesta és una mostra més de la globalització del capital.
 
I per cloure la setmana, la crisi política a Itàlia ha centrat la nostra atenció. Romano Prodi, davant la crisi del seu govern,  a mantingut la dignitat i ha volgut anar fins al final i sotmetre’s estoicament a la moció de confiança al Senat. La moció es va perdre, cosa que en el joc parlamentari és legítim, certament. Però Itàlia ha perdut molt més. El lamentable espectacle d’insults, escopinades i celebracions amb cava –o potser lambrusco- l’únic que aconsegueix és desprestigiar la classe política i afegir arguments per a la creixent desafecció política.
 
Algunes veus ja apunten que cal cercar la POLÍTICA, en majúscules, en altes espais diferents dels canònicament considerats “polítics”. Haurem d’estar alerta a tot el que en diguin aquests dies els moviments socials, que es troben a Barcelona en el marc del Fòrum Social Català.
 

En un a diada com la d’avui, totes i tots recordem dates significatives, com la declaració de Sèneca Falls (Nova York) el 1848, en què les dones nordamericanes van proclamar la igualtat i la llibertat de les dones, el dret a vot i a la participació, un dret que a Catalunya i a Espanya no arribaria fins la II República.

 

 

 

Però, què passava a Catalunya ara fa cent anys? El 1907, un any abans del tràgic incendi del 8 de març de 1908 –data que s’ha anat celebrant des de 1911- en què van morir les 129 dones dins la fàbrica Cotton de Nova York, on s’hi havien tancat reclamant igualtat de condicions laborals amb els homes, una revista escrita i dirigida per dones sortia a la llum.

 

 

 

Era la revista FEMINAL. Des de l’editorial Carme Karr hi reivindicava tímidament la paritat entre homes i dones i el paper indiscutible de la dona que “pot i deu contribuir a l’enaltiment de la seva pàtria instruint-se i educant-se per obrir nous camps al general avenç”. És una revista de dones, feta per dones i que posa a l’abast del públic la tasca professional que aporten les dones d’aquell moment.

 

 

 

En la portada i dins les planes de la revista, el reconeixement per a una poetessa pionera, la tarragonina Josepa Massanés, dedicada també a la docència en l’escola per a noies que havia fundat a Barcelona i impulsora d’institucions socioeducatives com les sales d’Asil de Gràcia, per a nois i noies de 3 a 12 anys, fills de treballadores del barri, institució que pervivia des del 1864.

 

 

 

Una altra dona a qui es reconeix la tasca és la pintora Pepita Teixidor, premiada a les exposicions de París i de Madrid, que anys més tard, el 1913, seria subjecte de reconeixement públic impulsat per col·lectius de dones. No hi manca la referència a la tasca de les dones en el món de la música. Així, trobem una partitura de Narcisa Freixas, una excel·lent i prolífica compositora que cal recuperar i les semblances de la pianista vallenca Júlia Sicard, professora de música de les Escoles Franceses de Barcelona o la cantant Esperança Forés.

 

 

 

També la creació literària tenia el seu espai. Dolors Monserdà hi publica un dels seus contes més reeixits, “Nit de lluna”, dedicat precisament a Pepita Teixidor i magníficament il·lustrat per una de les pintores modernistes més interessants del moment, Lluïsa Vidal -que malauradament moriria jove a conseqüència de l’epidèmia de grip del 1918.

 

 

 

La lluita de dones com les que acabo de citar, decidides a realitzar-se en el món professional, ens van obrir camins. Ara, al 2007, en plena societat del coneixement la situació és molt millor però encara hi ha molt de camí per fer. A Europa els governs tenen el compromís d’aplicar polítiques de transversalitat de gènere però encara queda camí per recórrer.

 

 

 

La declaració institucional del Govern de la Generalitat per al Dia Internacional de les Dones d’enguany explicita que: “Des de la vessant professional, les dones participen en la ciència, la cultura, les arts i la política, aportant a les organitzacions i al món públic nous models de treball, de lideratge i de formes d’actuació que fan una societat més justa per a tothom. Reconèixer-ho implica una justa valoració dels seus sabers i de la importància que aquests han tingut i tenen en la cohesió social, en l’educació, en l’acolliment, de persones nouvingudes, en la creació de riquesa, cultura i coneixement i en la transmissió de valors.”

 

 

 

En l’horitzó més immediat cal expressar el rebuig i l’eradicació de qualsevol forma d’exclusió o de violència per raons de gènere que tantes vides de dones està segant. La darrera a casa nostra la de la jove advocadessa de Ripoll. En el mig termini, la transversalitat de gènere ha d’aconseguir la democràcia paritària, la igualtat de representació d’homes i dones en la presa de decisions. En aquest sentit, alguna cosa ens hem de plantejar tots plegats. ¿Hi ajudarà la nova llei que planteja el govern?

 

 

 

La societat del segle XXI només tenen futur si avança des de premisses de col·laboració i reconeixement mutu, de diàleg paritari i d’igualtat. És un dels nous reptes que ens exigeix noves respostes que hem de trobar amb l’esforç de totes i de tots.

Ja és un clàssic el concert d'any nou que es retransmet en directe des del Musikverein de Viena. Enguany, sota de direcció de Zubin Metha, la música vienesa ens va acompanyar, un cop més, les primeres hores de l'any nou.

Fa uns anys vaig tenir l'oportunitat d'assistir a un concert, en aquella ocasió, de l'Orquesta Sinfònica de Viena en el mateix escenari, en els seients que hi ha darrera l'orquestra, darrera la persussió, una experiència magnífica, perquè tens l'oportunitat de veure el director de cara i et sents una mica part de la mateixa orquestra.

L'amic López-Burniol també va escoltar aquest concert i en fa una petita reflexió a les pàgines de "El Periódico" d'avui. Em permeto de reproduir-lo i il·lustrar-lo amb una de les peces musicals novetat d'aquell concert: l'opus 238 d'Eduard Strauss, Ohne Bremse- Polka shnell (sense fre).

 (Segueix)

L'associació Educació per a l'acció crítica ha publicat a la seva web un conte per reflexionar, en un dia com avui, sobre la infantesa, les joguines l'explotació infantil i les multinacionals.El conte es titula Les empreses que jugaven amb els infants del món. Aquest és el relat:

Quedaven només deu dies per la nit de Reis i l’ Alba estava molt excitada. Es passava tot el dia pensant que els demanaria. Encara no havia escrit la carta, però repassava mentalment el que li agradaria que li portessin.

Demanaré una Barbie amb molts vestits, i una pilota de futbol Nike, i una Play i…

S’havia portat bé tot l’any i havia tret molt bones notes, així que els seus pares li van dir que podia demanar tot el que volgués.

Per fi va arribar el gran dia. L’Alba es va despertar i va fer un salt del llit per a anar corrent fins al menjador, on l’esperaven molts regals embolicats en papers de colors. Va començar a obrir els embolcalls. Tenia tot el que havia demanat! No faltava res! Fins i tot li havien portat regals que ella no havia demanat... Quina alegria! L’Alba tenia una nova Play Station, una pilota de futbol Nike, una Barbie amb un munt de vestits: el de passeig, el del ball, el de la feina, el d’esport, el d’excursió … També un ós de peluix de la Disney… L’Alba va passar tot el dia jugant sola a l’habitació amb les noves joguines.

A la nit estava molt cansada de tant jugar. La seva mare i el seu pare li van desitjar bona nit i es va quedar dormida.

A mitja nit, l’Alba va sentir un soroll i es va despertar: La pilota Nike havia caigut de la prestatgeria.

- Què estrany... –-va pensar.

Es va aixecar del llit per deixar-la de nou a la prestatgeria. Quan l’anava a agafar, la pilota es va moure. L’Alba, va intentar d’agafar-la un altre cop, però la pilota es va tornar a resistir. Va saltar-li al damunt per evitar que s’escapolís de nou i aleshores va escoltar un gemec:

- Ai ai ai! Em fas mal“

 (Segueix)

L’any Mozart està arribant a la seva fi. Hem commemorat els 250 anys del seu naixement a Salzburg, el 27 de gener de 1756. Avui es compleixen 285 anys de la seva mort en plena joventut, als 35 anys, esdevinguda a Viena el 5 de desembre de 1791.

Quin millor homenatge que la seva música? Die Zauberflöte va ser la darrera òpera que Mozart va estrenar, just un parell de mesos abans de morir. Ell mateix va dirigir l’estrena al Theater an der Wien de Viena el 30 de setembre de 1791. La magnífica ària de coloratura per a soprano de la Reina de la Nit, Der Hälle Rache kocht in meinem Herzen, fa justa memòria de la seva genialitat.

Dilluns, 11 de setembre, s’escaurà el 33è aniversari de l'assassinat de Salvador Allende en l’assalt del Palau de la Moneda a Santiago de Xile pels colpistes de Pinochet, el 1973.

Ni la seva mort, ni el temps, ni els llargs anys de dictadura a Xile, no han aconseguit d’esborrar el seu record, el seu missatge i el seu llegat.

Per commemorar el seu record he triat un fragment del seu discurs davant del Nacions Unides, a Nova York, el 4 de desembre de 1972. Eren paraules de pau, desigs de pau, accions de pau. La guerra del Vietnam encara no havia acabat i Allende reflexionava sobre la pau al món.

Podem substituir Indoxina per Orient Mitjà; Vietnam pel Líban; la societat nordamericana per la societat israeliana i el text esdevé de plena actualitat. La comunitat internacional, malauradament, no ha après les lliçons d’aquella guerra ni de les que van venir després.

 

Parla Salvador Allende:

 

“No hay paz para Indochina, pero tendrá que haberla. Llegará la paz para Vietnam. Tiene que llegar porque ya nadie duda de la inutilidad de esta guerra monstruosamente injusta, que persigue un objetivo tan irrealizable en estos días como es imponer, a pueblos con conciencia revolucionaria, políticas que no pueden compartir porque contrarían su interés nacional, su genio y su personalidad.

Habrá paz. Pero, ¿qué deja esta guerra tan cruel, tan prolongada y tan desigual? El saldo, tras tantos años de lucha cruenta, son sólo la tortura de un pueblo admirable en su dignidad, millones de muertos y de huérfanos, ciudades enteras desaparecidas, cientos de miles de hectáreas de tierras asoladas, sin vida vegetal posible; la destrucción ecológica; la sociedad norteamericana conmovida; miles de hogares sumidos en el pesar por la ausencia de los suyos. No se siguió la ruta de Lincoln.

Esta guerra deja también muchas lecciones. Que el abuso de la fuerza desmoraliza al que la emplea y produce profundas dudas en su propia conciencia social. Que la convicción de un pueblo que defiende su independencia lo lleva al heroísmo y lo hace capaz de resistir la violencia material del más gigantesco aparato militar y económico.

El nuevo cuadro político crea condiciones favorables para que la comunidad de las naciones haga, en los años venideros, un gran esfuerzo destinado a dar renovada vida y dimensión al orden internacional.”

Federico García Lorca, el poeta de la força i del sentiment, va ser afusellat la matinada del 18 al 19 d’agosto de 1936, avui fa setanta anys, juntament amb el mestre Dióscoro Galindo i els banderillers anarquistes Francisco Galadí i Joaquín Arcollas. L’afusellament, just en els inicis de la guerra civil, va tenir lloc en el camí de Víznar a Alfacar, a Granada, en una vella olivera que es coneixia com Aynadamar, que vol dir "font de les llàgrimes". Allí, en una fosa comuna, reposen indignament les seves restes i les dels altres tres afusellats.

En la seva memòria, un fragment del Poema de la Soleà,, ¡Ay!, del seu recull poemas del cante jondo (1921), premonitori d’un final tràgic, com la dels milers d’afusellats en una guerra, com totes, injusta i cruenta.

 (Segueix)

Ahir al vespre vaig tenir el privilegi d'escoltar el recital ofert pel pianista vallenc Anton Cardó i la mezzosoprano Elena Gragera. Era un dels concerts programats dins el Cicle de Concerts de la Ruta del Cister. El programa s'anunciava com una estrena absoluta i, d'entrada, Mozart i Schumann tenien un interès indiscutible.

El Reial Monestir de Santa Maria de Vallbona estava de gom a gom. Hi havia tres espais per al públic: el central, al cor, i dos laterals, a banda i banda de l'espai on esteven els intèrprets. Des del meu seient, a frec del pianista, podia fins i tot llegir la partitura i deixar-me emportar per la màgia de la interpretació.

Va ser una descoberta. No havia escoltat abans l'Anton i l'Elena. Em va impressionar la depurada tècnica i precisió pianística de l'Anton i la magnífica veu de l'Elena, d'una gran expressivitat plena de registres i matisos. Amb la seva interpretació dels lieds va saber transmetre a cada moment les emocions i els sentiments més intensos. Tot això amb una entenedora i acurada dicció, d'especial importància en els textos alemanys.

Escoltar l'Elena em va transmetre les mateixes emocions que havia sentit escoltant recitals de Victòria dels Àngels. Aquesta és la sensació que vaig tenir.

La interpretració de les cançons de Schumann, Liederkreis, op. 39, va ser sublim, més encara quan habitualment s'ecolten cantades en veu de tenor, com les conegudes versions de Dietrich Fischer-Dieskau. Certament que una i altra versió no tenen res a veure.

Fora de concert, no tinc paraules per descriure la genial interpretació del lied Erlkönig (El rei dels Elfs), de Schubert, en què l'Elena va saber transmetre la força narrativa i expressiva dels quatre personatges que intervenen en la cançó.

Una vetllada extraordinària que he d'agrair a l'Anton i l'Elena per donar-nos l'oportunitat de compartir la seva música.

14 d'abril, aniversari de la proclamació de la Segona República, un bon dia per iniciar el meu bloc, especialment perquè es tracta d'un aniversari rodó, 75 anys.

Aquell va ser un dia molt especial per al país. S'hi congriaven moltes il·lusions i moltes esperances. Aquesta tarda he rellegit alguns textos i he trobat interessant, per la força que desprèn, l'article que Víctor Alba va publicar al diari AVUI ara fa cinc anys. El transcric:

Aquella tarda, els taxis i els tramvies no cobraven, els bars servien de franc. Als estancs, procuraven tapar la corona i la bandera. En alguns llocs on hi havia corones tallades en pedra, la gent les destruïa sense ferocitat. A alguns monàrquics que sortiren a cridar, els feren callar amb empentes gairebé afables.

Unes hores abans, Companys, al balcó de l'Ajuntament, havia enarborat una bandera republicana, portada des d'un centre lerrouxista, l'únic que tenia idea de com seria la bandera de la República. Macià, reunit amb uns amics a la llibreria de l'Armand Otero -al carrer de la Cucurulla-, en saber que Companys havia proclamat la República, s'apressà a anar a la Diputació i proclamà la República catalana dintre de la República Federal Espanyola, i envià Companys al Govern Civil, on s'havia instal·lat l'Emiliano Iglesias, la mà dreta (sempre en la butxaca d'algú altre) de Lerroux, no fos cas que es vengués els mobles i les màquines d'escriure. A Eibar els obrers havien proclamat la República una estona abans i poc després ho feren els funcionaris de Correus a Madrid, davant la Cibeles. Romanones, Miguel Maura i Alcalà Zamora negociaven. Sanjurjo, Mola i Franco es passaven al bàndol republicà, com havien fet, abans, uns quants intel·lectuals (Delenda est monarquia havia titulat Ortega y Gasset un article seu a El Sol), i també un grapat de monàrquics decebuts pel Cametes (com anomenaven Alfons XIII). Azaña, per exemple, havia estat del partit de Melquíades Álvarez, aquell del qual Unamuno digué: "A mí, que me cuesta tanto creer en Dios, cómo quieren que crea en Melquíades Alvárez?".

La gent pujava de franc als tramvies, desfilava per qualsevol cantonada, cridant incansablement: "Visca en Macià! Mori en Cambó! Visca en Macià! Mori en Cambó!".

La gent sabia el que volia. Havia votat dos dies abans, amb gran sorpresa de tots, no pels regionalistes de la Lliga ni pels republicans assenyats, sinó pel ximple del Macià, l'home que havia intentat entrar armat a Catalunya per Prats de Molló. Els republicans encunyats de nou també sabien el que volien: que el canvi de règim no fos sinó un gest polític i no pas un canvi de societat.

Però la gent, que no tenia ni idea que hi hagués un Himno de Riego, cantava La Marsellesa, que tothom sabia que era l'himne de la Revolució Francesa.

L'endemà començaren vuit anys d'atzagaiades, fins al 1939. Tot perquè els republicans preferiren l'himne de Riego en homenatge a un afusellat, a la crida a les armes de la Marsellesa, és a dir, un canvi de símbols a un canvi de contingut.

El problema de la República fou, des dels seus inicis, que no hi havia republicans amb prestigi, que el nou règim caigué a les mans dels antics monàrquics, fastiguejats amb Alfons XIII però no amb la societat que hi havia. No volien, és clar, fer la Revolució Francesa, obra de la burgesia francesa, i la burgesia del país -començant per la catalana- no volia canviar les coses, sinó només les figures (i encara, sovint ni això). Els que volien un canvi de societat eren els de la base, els obrers, els pagesos, els artesans, els petits botiguers del poble i de barri, que venien a fiat als veïns que feien vaga, però aquests reclamaven una revolució socialista o anarquista, però no burgesa. Joaquim Maurín, que poc abans havia fundat el Bloc Obrer i Camperol, deia que ja que la burgesia del país no era capaç de fer la seva revolució, l'havien de fer els obrers, per passar després al socialisme (i encara sort que no era el socialisme del PCE, que el 14 d'abril, calcant una consigna de Moscou, reclamava a la Puerta del Sol todo el poder a los soviets, en un país on pocs sabien què era un soviet i on, és clar, no n'hi havia cap).

És difícil imaginar, ara, el prestigi que tenia Macià a tota la Península. Se'l veia, precisament, com aquell que volia fer un canvi a fons (malgrat que havia acceptat canviar la República catalana per la Generalitat, un nom que el catedràtic i ministre socialista Fernando de los Ríos es tragué de la màniga i de la història catalana).

Quan Macià anà a Madrid a presentar a les Corts el projecte d'Estatut Català, féu el viatge en l'exprés de la nit. No s'imaginava que a les estacions dels pobles aragonesos i castellans la gent esperés fins a la matinada el pas del tren per ovacionar-lo. I llavors els diputats catalans cometeren un greu error (que repetirien cinquanta anys més tard): no aprofitaren el seu pretigi momentani per aconseguir una Constitució federal. I si bé els traspassos de serveis a Catalunya foren ràpids (es completaren en una mica més d'un any), de l'Estatut de Galícia no se'n tornà a parlar i el del País Basc fou aprovat a corre-cuita ja començada la guerra civil i a causa de la guerra civil.

Si el 18 de juliol de 1936 el cop militar no fou un golpe més, és perquè la República havia deixat molta feina per fer i aquells que la República no sabé incorporar foren justament els que la defensaren fins que els hereus dels republicans de 1931 (amb Negrín al capdavant) els tornaren a empaitar com Azaña ho havia fet amb la ley de vagos y maleantes, que calumniava a més perseguir.

La història de la Segona República fou agitada (separació de l'Església i de l'Estat; vot a les dones, multiplicació de les escoles primàries -quan les que hi havia solien estar en pisos llogats-; sublevació de Sanjurjo; aliança de lerrouxistes i dretes el 1933 i divisió entre els lerrouxistes; divisió entre els socialistes; Aliança Obrera a Astúries el 1934 i Aliança Companys-Dencàs a Catalunya: repressió a Astúries el 1934 i aliança Companys-Dencàs a Catalunya; repressió a Astúries i a molts pobles del sud; escàndols amb els governs de dreta -de l'estraperlo i Nombela-; els republicans ajuden els comunistes a formar un front popular que exclou les forces més reformadores; reforma agrària mai aplicada i repressió a moltes zones rurals; destitució d'Alcalá Zamora de la presidència de la República per haver decretat la segona dissolució de les Corts, que justament permeté la victòria del front popular que votà la destitució; Azaña a la presidència i Casares Quiroga de cap del govern -aquell Casares que quan els periodistes li digueren que al Marroc els militars s'havien alzado, contestà: "Pues si ellos se han alzado, yo me voy a tumbar", i se'n anà a dormir-; temptativa d'apaivagar els militars amb un govern Martínez Barrio, quan ja es lluitava als carrers).

Tot això fa setanta anys que començà. Qui sap si ja ha acabat...

Ara en fa setanta-cinc, certament. I avui ha estat un bon moment per reflexionar en l'acte organitzat a Tarragona per les JSC. A poc a poc ens hi hem anat trobant una colla de gent. M'ha interessat molt el documental sobre els mestres de la República conduït a través de les vivències dels qui aleshores eren uns infants; un documental que palesa fins a quin punt l'educació va ser una prioritat per als governants republicans.

Salvant les distàncies he pensat en la nova Llei d'Educació recentment aprovada al Congrés de Diputats, en les polèmiques que ha general -com també les va generar en el seu moment la LOGSE, en el fet que la universalització de l'ensenyament bàsic i obligatori, que ja es pretenia en aquell moment, no es va poder aconseguir fins els anys vuitanta i que no va ser fins el noranta que es va allargar l'escolaritat obligatòria fins als 16 anys. Sovint cal mirar enrera per valorar els avenços del present. I en educació, això és molt clar.

Per acabar aquestes impressions, penjo un esplèndid cartell que es podia veure a Catalunya, tal dia com avui, ara fa 75 anys.

Podeu veure, a més, un vídeo de l'esdeveniment.

 (Segueix)