Carme Mas

Fa dos anys que vaig començar aquest bloc, precisament el 14 d'abril de 2006.

Avui és una bona data per fer memòria de tots els qui van lluitar per la república i per les nostres llibertats. Aquest va ser el cas del Pauet, el meu oncle avi, a qui no vaig conèixer perquè va moirir a la guerra, però de qui en conservo tota la força del record i l'admiració que la mava àvia i la seva germana em van transmetre. 

Es deia Lleó, però sempre li van dir Pauet. Va ser admès a l'Institut de Carrabiners d'Infanteria, segons conta en ofici signat a València el 10 de desembre de 1936. Tenia 20 anys. L'1 de febrer de 1937 va ser promogut a Caporal, i va ser destinat al Sector Cifuentes de Guadalajara, segons signa el 4 de juliol de 1937 el Cap Major del Batalló de la 65 Brigada Mixta, 2n Batalló de Carrabiners. Des d'allà va enviar una foto que conservem amb un autògraf: VISCA LA REPÚBLICA

Va ser ferit de guerra en zona republicana, a la unitat 211, batalló 14, companyia 1a. En va certificar la mort el metge Gabriel Monfor, del Cos de sanitat militar de cirurgia de l'Hospital Militar d'evacuació de l'exèrcit de Llevant, segons el comunicat que van enviar a la família.

Mai no hem sabut on era enterrat. Espero saber-ho algun dia. Segur que reposa en alguna fossa comuna amb tants d'altres joves que com ell van lluitar per la república i la democràcia.

Al Museum of Modern Art de Nova York, conegut popularment com a MoMA, s'exposa fins el 27 d'agost un projecte de Dan Perjovschi sobre la blanca paret del hall que porta per títol What happened to us? Què ens ha passat?

L'obra d'aquest jove article romanès pretén reflectir la transformació social dels darrers anys des d'un punt de vista entre la ingenuitat i la ironia. Vegeu-ne algunes mostres.

Intel·lectualitat versus societat de consum?

El preu del look fashion?

Les servituds de l'artista?

No cal dir que al MoMA és d'obligada atenció l'obra d'Andy Warhol i la nombrosa representació d'obres de Picasso, entre d'altres. Malauradament, La persistència de la memòria, de Dalí, no està exposada. Actualment és al Tate Modern de Londres.

Nova York és una ciutat de contrastos. Al costat dels seus gratacels i del glamour de l'anomenada Fashion avenue, l'ull inquiet de la càmera s'atura en les persones que viuen -o malviuen- a la ciutat.

L'home que recull llaunes de refrescos de les paperes vora de Bakery Park, vigilat ben d'aprop per un policia. 

A la 7a avinguda, algú, cansat, al caient del capvespre, espera -potser sense esperança- una oportunitat.

I, tal com es veia ahir la ciutat, costava de creure que, a Brooklyn, un tornado deixés sense teulades unes quantes cases. Des de Manhattan l'únic que vam percebre va ser una forta tormenta de matinada. La sorpresa va ser llegir-ho als diaris.

Veig que EL PERIÓDICO  hi dedica l'editorial. Subscric tot el que hi diu. Certament, veure l'estat d'algunes infrastructures com la d'algunes estacions del metro de NY és depriment. He pensat immediatament en el darrer incident a Barcelona amb la caiguda del cable d'alta tensió. I no us imagineu com estaven les instal·lacions que de manera descarnada es podien veure al pis 80 de l'Empire State. 

Podeu llegir l'editorial tot seguit. 

Nova York i Londres, també

Expliquen les cròniques des de Nova York i Londres que a les dues capitals financeres més influents del món els ciutadans estan indignats amb els serveis públics davant els efectes de les inclemències del temps. Dimecres va caure una tromba d'aigua a Nova York que va paralitzar el metro i els trens de rodalies i que va deixar sense llum part dels seus barris. A l'enrabiada ciutadana hi va contribuir el record de l'esclat, dies enrere, d'una canonada de vapor subterrània --de més de 83 anys-- en una avinguda principal de la ciutat. A la capital britànica, les inundacions han portat al col.lapse la majoria de serveis públics de transport, que s'afegeixen a l'endèmic malestar per la progressiva pèrdua de competitivitat i d'imatge dels seus aeroports, que tenen una gestió privada i en mans d'empreses espanyoles.

Tant si es vol com si no, aquests exemples -que es repeteixen, a la seva escala, a Barcelona o Roma- són un reflex que la doctrina econòmica promoguda als anys 80 als Estats Units i el Regne Unit (el decenni de Ronald Reagan i Margaret Thatcher) que predicava que els poders públics cedissin a la gestió privada les infraestructures --sense distingir entre carreteres, ferrocarrils, línies telefòniques o filats elèctrics--, comença a veure l'abisme dels seus efectes. Són tesis que ara ja es coneixen com neocon, per no dir-ne netament reaccionàries.

La rèplica a aquests postulats també s'entreveu des dels Estats Units. La Societat Americana d'Enginyers Civils --equivalent al que en diem societat civil-- que ja va ser contundent en la predicció de la catàstrofe que planava sobre Nova Orleans fa un parell d'anys i que va reiterar la seva denúncia quan es va enfonsar el pont de Minneapolis, ho ha tornat a dir ben clar: els Estats Units necessiten una inversió d'1,2 bilions (amb b de Bush) d'euros per refer les seves infraestructures més obsoletes. Aquests càlculs són més contundents quan es comparen: reparar tots els ponts similars al de Minneapolis costaria un terç del que s'han gastat els EUA fins ara en l'ocupació de l'Iraq.

És bo que sapiguem que la doctrina del virtuosisme de reduir impostos, equilibrar a zero el pressupost públic i fiar a la gestió privada les infraestructures claus per al desenvolupament d'un país està fracassant allà on més es van promoure i van aplicar aquests principis. El model neocon s'extingeix i fins i tot no n'ha sorgit un altre que recuperi l'equilibri entre l'àmbit públic i el privat.

Fer de turista té les seves servituds. Sovint fem tot allò que tants i tants d'altres milers ja han fet abans que nosaltres. Però anar a Nova York vol dir, també, agafar el ferry per veure l'estàtua de la Llibertat i contemplar el famós skyline de la city, que ja mai més no serà igual d'ençà els atemptats de l'11 M.

I després de la vista des del mar, la  vista des del pis 86 de l'Empire State Building, tot recordant l'inefable King Kong enfilant-se al cap damunt de l'edifici. La ciutat, als seus peus, es mostra amb tota la seva diversitat i complexitat.

Un dels primetrs llocs que he visitat avui a Nova York ha estat la casa Dakota, on va viure l'inoblidable John Lennon i a les portes de la qual va morir assassinat el 8 de desembre de 1980, a tocar de Central Park  on avui hi té dedicat un mosaic i un espai anomenat Strawberry Fields.

És un bon moment per recordar Lennon i els Beatles amb la peça que dóna nom a aquest reconet  de Central Park, Strawberry fields.

Amb els millors desigs per a aquestes festes

i la confiança que el 2007

serà l'any del canvi i el progrés a Tarragona

i el de la pau a Euskadi.

L'amic Valentí Parrilla m'ha fet un petit encàrrec: passar un "meme" que, segons diuen, és la mínima part d'informació personal que passa de bloc en bloc, una manera de compartir informació a la xarxa.

Què s'ha de fer? Doncs es tracta d'obrir el llibre que tinguis més a la vora per la pàgina 123 i escriure la cinquena línia o frase. Cal que diguis de quin llibre es tracta i donis les referències de l'autor.

Questo m'invita, questo m'assicura

con reverenza, donna, a dimandarvi

d'un 'altra verità che m'è oscura.

Dante Aliguieri, La divina Commedia. Paradiso. Milano, Oscar Mondadori, 2005

Ara només em cal passar-lo a 5 blocaires més:

Paco

Mohamed

Toni

Carme

Xavier

 (Segueix)