Carme Mas

Una diada especial serà la que viurem avui, la primera després de l’aprovació del nou Estatut i a les envistes de les properes eleccions autonòmiques.

El President Maragall, en el seu discurs institucional, ha dit que, "per primera vegada, des del 1714, una llei proposada pel Parlament i aprovada per les Corts espanyoles respecta que Catalunya sigui reconeguda a si mateixa com a nació".

Una nació “rica i plena”, certament, que ens ha de donar força per fer de Catalunya una nació diversa i plural, justa i equitativa, solidària i sostenible.

Pasqual Maragall ha expressat com voldria el futur del nostre país:

- Més engrescat pel seu futur que capficat pel seu passat.
- Més confiat en les seves possibilitats i en el seu treball i menys obsessionat pels greuges reals o imaginaris.
- Més decidit a entomar els problemes que a defugir-los.
- Més determinat a aconseguir i celebrar victòries que no pas a sacralitzar i lamentar derrotes.
- Més compromès amb el treball per la igualtat i l’equitat.
- I abocat al conreu dels seus valors naturals i culturals, per enriquir-los i fer-los créixer.

Aquest és el projecte pel qual treballem i seguirem treballant.

Bona diada!!!

Dilluns, 11 de setembre, s’escaurà el 33è aniversari de l'assassinat de Salvador Allende en l’assalt del Palau de la Moneda a Santiago de Xile pels colpistes de Pinochet, el 1973.

Ni la seva mort, ni el temps, ni els llargs anys de dictadura a Xile, no han aconseguit d’esborrar el seu record, el seu missatge i el seu llegat.

Per commemorar el seu record he triat un fragment del seu discurs davant del Nacions Unides, a Nova York, el 4 de desembre de 1972. Eren paraules de pau, desigs de pau, accions de pau. La guerra del Vietnam encara no havia acabat i Allende reflexionava sobre la pau al món.

Podem substituir Indoxina per Orient Mitjà; Vietnam pel Líban; la societat nordamericana per la societat israeliana i el text esdevé de plena actualitat. La comunitat internacional, malauradament, no ha après les lliçons d’aquella guerra ni de les que van venir després.

Parla Salvador Allende:

“No hay paz para Indochina, pero tendrá que haberla. Llegará la paz para Vietnam. Tiene que llegar porque ya nadie duda de la inutilidad de esta guerra monstruosamente injusta, que persigue un objetivo tan irrealizable en estos días como es imponer, a pueblos con conciencia revolucionaria, políticas que no pueden compartir porque contrarían su interés nacional, su genio y su personalidad.

Habrá paz. Pero, ¿qué deja esta guerra tan cruel, tan prolongada y tan desigual? El saldo, tras tantos años de lucha cruenta, son sólo la tortura de un pueblo admirable en su dignidad, millones de muertos y de huérfanos, ciudades enteras desaparecidas, cientos de miles de hectáreas de tierras asoladas, sin vida vegetal posible; la destrucción ecológica; la sociedad norteamericana conmovida; miles de hogares sumidos en el pesar por la ausencia de los suyos. No se siguió la ruta de Lincoln.

Esta guerra deja también muchas lecciones. Que el abuso de la fuerza desmoraliza al que la emplea y produce profundas dudas en su propia conciencia social. Que la convicción de un pueblo que defiende su independencia lo lleva al heroísmo y lo hace capaz de resistir la violencia material del más gigantesco aparato militar y económico.

El nuevo cuadro político crea condiciones favorables para que la comunidad de las naciones haga, en los años venideros, un gran esfuerzo destinado a dar renovada vida y dimensión al orden internacional.”

Com cada primer diumenge, des del març de 2001, la coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau organitza per demà, diumenge 3 de setembre, a les dotze del migdia, a la plaça de la Font de Tarragona, una nova concentració sota el lema 'Paraules per la pau', per protestar per la presència de vaixells de guerra al port de Tarragona i que també ha derivat en concentració antimilitarista, a partir de la formació d'espais de pau i art.

La concentració de demà serà, també, un homenatge al poeta Joan Brossa. Està previst que s'hi facin "accions mínimes brossianes" en un espectacle poètic, visual i musical que consistirà en accions directes, i també una mostra d'accions fetes en altres punts.

Una de les darreres activitats de la coordinadora va tenir lloc el passat mes d'agost amb motiu de l'estada al port de Tarragona del vaixell-escola de la marina italiana "Palinuro".

El divendres, 25 d'agost, vaig tenir l'oportunitat de participar a Vilopriu en la 4a edició de les Trobades Ciutadanes d'Esquerres organitzades per Nou Cicle.

La pluja va aparèixer amb puntualitat, més que alguns dels assistents, just una estona abans de començar l'acte. Primer, uns quants paraigües i després, refugi als porxos de la casa de Lluïs M. de Puig. Malgrat la insistència de l'aigua, tothom va esperar pacientment l'allunyament del ruixat. I, mentre al Maresme descarregava de valent, a Vilopriu l'aigua només va aconseguir retardar la vetllada.

Daniel Font va obrir l'acte amb la llum de posta com a teló de fons. De la primera intervenció en vull destacar la seva aposta decidida per a les properes eleccions de:

• fer un nou salt qualitatiu cap a una majoria socialista,
• treballar per una major construcció de la societat i del benestar,
• fer una aposta radical per l'aprofundiment de les llibertats democràtiques i dels drets social,
• visibilitzar la política educativa i la política social.

Tot seguit, Lluís Maria de Puig va donar la benvinguda a casa seva i va expressar el seu desig de que el nou govern tingui una majoria socialista, amb la voluntat de Nou Cicle -com també havia dit Daniel Font- d'ésser sumant en el projecte del socialisme de Catalunya.

Va prendre-li el relleu en l'ús de la paraula Clara Muñoz Cirici, que des de la seva condició de jove va expressar els desigs de la seva generació a:

• poder desenvolupar les seves capacitats professionals amb dignitat,
• tenir possibilitats d'emancipar-se,
• mirar el futur amb esperança sense que la família hagi de ser el pilar de l'estat del benestar.

La Clara també es va referir a la manca de participació dels joves i va reclamar als polítics espais de participació. Es va pronunciar a favor d'una educació en valors per fer la transformació social vers una ciutadania activa i solidària, i va posar com a mostra la tasca que fan entitats com ESPLAC.

Tot seguit va prendre la paraula Marina Bru, que va glossar la figura de Marta Mata, que havia estat presidenta de Niu Cicle. D'ella en va destacar la seva qualitat humana com a amiga, mestra i pedagoga.

La llum del dia s'anava atenuant quan va intervenir Antoni Castells. L'actual Conseller d'Economia va destacar el paper de Pasqual Maragall en el canvi política a Catalunya, com sota la seva presidència s'ha fet més forta la institució, l'alternança política i una acció de govern importantíssima, que ha tapat el debat estatutari.

En la seva intervenció va expressar la necessitat de tenir governs sòlids i estables per aplicar polítiques catalanistes i de progrés, i va epxressar tot el seu suport al candidat Montilla, com també ho havíen fet els qui l'havien precedit en la paraula.

Quan va intervenir Raimon Obiols el cel es debatia entre el blau i el gris. Va començar expressant el seu convenciment de compartir amb els presents la curiositat de saber com serà el nostre futur, el futur de Catalunya. Va assenyalar entre d'altres:

• que el nou Estatut representa un augment de les nostres capacitats com a poble, amb un major autogovern,
• que el caràcter nacional de Catalunya i plurinacional d'Espanya són més irreductibles que mai,
• que cal deixar enrera la insatisfacció permanent i el pujolisme instrumental que exacerba les problemàtiques lligant-les al sentiment nacional.

Així, va proposar el que va anomenar "despujolització dels esperits" a Catalunya, per tirar endavant solucions i veritables ambicions de país, que només seran possibles sobre la base del catalanisme polític.

Va concloure dient que cal una voluntat activa d'escriure el projecte col·lectiu, una narrativa teòrica i política que expliqui el projecte socialista.

Quan va intervenir José Montilla, candidat socialista a la presidència de la Generalitat, gairebé havia caigut la nit. El seu discurs, preparat amb minuciositat i rigor, va anar destil·lant les idees força de la proposta socialista.

Montilla va expressar la seva voluntat d'oferir un projecte de societat que doni respostes a velles i noves desigualtats, guiat per una "cartografia socialista" capaç d'interpretar la nova realitat.

Va reconèixer al govern liderat per Pasqual Maragall els fonaments per una nova etapa al nostre país, en què s'ha donat pas al patriotisme de drets i d'oportunitats i s'ha prioritzat educació i salut.

Així mateix va expressar amb contundència que els catalans tenim dret a un govern que posi el potencial d'autogovern al servei de les persones i el seu compromís a no utilitzar la reivindicació "per fugir d'estudi" en aquesta qüestió.

Va tenir paraules de reconeixement al suport de Ciutadans pel Canvi en aquests darrers anys i va expressar la voluntat de seguir comptant amb el suport del moviment.

Entre les seves darreres paraules, Montilla va expressar el seu compromís i el dels socialistes a governar per una Catalunya:

• innovadora i oberta,
• equitativa i integradora,
• capdavantera en l'Espanya plural i federal.

Les paraules del president Pasqual Maragall van cloure l'acte. Després de les intervencions anteriors, de les quals havia anat prenent notes, Maragall va fer unes quantes puntualitzacions.

D'entrada, va constatar que tots acabàvem de rebre una lliçó de pensament i que això no es podia perdre. En conseqüència va expressar la necessitat de canalitzar les idees i obrir espais de pensament.

Quant a la reivindicació dels joves va ser taxatiu: els espais de particìpació s'han de guanyar, s'han de reivindicar.

Un altre dels punts va ser la referència a Europa. Va dir que ara, Europa som tots. És el nostre escenari i no hem de tenir complexos. Al contrari. Hem de saber emmotllar-nos a una Europa on les esquerres han de tenir un paper important en els propers anys.

La seva reflexió sobre Catalunya va ser per un projecte integrat, no només mirant el nord i pensat des del nord. I per representar a Madrid la nova i la vella Catalunya, una proposta: grup parlamentari propi del PSC.

Encara sobre Catalunya i Espanya va explicar com històricament Espanya ha acceptat més el pacte amb el nacionalisme català que amb el socialisme que té voluntat de canviar Espanya. "Nosaltres volem canviar Espanya i fer d'Europa un actor polític decisiu al món", va dir textualment.

Finalment, Pasqual Maragall va explicitar el seu compromís i desig per treballar en el projecte de l'euroregió mediterrània.

La vetllada va acabar tard. Després de les intervencions vam poder xerrar distesament amb amics i companys, agombolats per la serenitat d'una nit d'agost empordanesa.

Des de la ciutadania, s'alcen novament veus de pau. En mi nombre, sí és una campanya que ha iniciat el socialista basc Alfonso Gil en el seu bloc, participemosjuntos que va començar el 13 de juliol. La seva és una veu ferma i decidida a favor del procés de pau al País Basc, una veu tímida que va prenent força a mesura que se li sumen moltes altres veus que, com ell, creuen que la pau és possible i que ara, tots plegats, en tenim la responsabilitat.

La difusió és mot senzilla. Només cal fer un enllaç en el bloc i anar fent taca d'oli. Més de 200 blocs ja s'han adherit a la campanya.

Per conèixer una mica més Alfonso Gil i aquesta iniciativa podeu llegir la seva darrera entrada al bloc, del 2 d'agost.

 (Segueix)

Federico García Lorca, el poeta de la força i del sentiment, va ser afusellat la matinada del 18 al 19 d’agosto de 1936, avui fa setanta anys, juntament amb el mestre Dióscoro Galindo i els banderillers anarquistes Francisco Galadí i Joaquín Arcollas. L’afusellament, just en els inicis de la guerra civil, va tenir lloc en el camí de Víznar a Alfacar, a Granada, en una vella olivera que es coneixia com Aynadamar, que vol dir "font de les llàgrimes". Allí, en una fosa comuna, reposen indignament les seves restes i les dels altres tres afusellats.

En la seva memòria, un fragment del Poema de la Soleà,, ¡Ay!, del seu recull poemas del cante jondo (1921), premonitori d’un final tràgic, com la dels milers d’afusellats en una guerra, com totes, injusta i cruenta.

 (Segueix)

En l'actual conjuntura històrica del poble cubà, milers de persones s'han pronunciat a favor de la decisió sobirana de Cuba sobre el seu destí, alarmats per veus d'alts funcionaris del govern dels Estatus Units com Tony Snow, secretari de premsa de la Casa Blanca, o del mateix president Bush, que fan témer un intervenció.

Entre els primers signats del manifest trobem José Saramago, Adolfo Pérez Esquivel, Dario Fo, Desmond Tutu, Rigoberta Menchú, Nadine Gordimer, Noam Chomsky, Mario Benedetti, Samir Amin, Leonardo Boff, Ernesto Cardenal i Pere Casaldàliga.

A hores d'ara, el manifest La soberanía de Cuba debe ser respetada, ja ha rebut el suport d' 11767 persones d'arreu del món.

A poques hores d’entrar en vigor l’alto el foc marcat per la Resolució 1701 del Consell de Seguretat de l’ONU que ha estat acceptat pel primer ministre israelià, Ehud Olmert, i el pel primer ministre libanès, Fuad Siniora, han continuat amb virulència els enfrontaments entre Hezbol·là i Israel.

En aquest moment crític, que precedeix el cessament de les hostilitats per una i altra banda, podeu llegir la declaració que el premi Nobel de la Pau, Alfonso Pérez Esquivel, ha fet sobre aquest conflicte.

La premsa d’avui dedica moltes pàgines a Fidel Castro, el vell comandant cubà que avui compleix 80 anys amb la incertesa dels cubans sobre el seu estat de salut. Des del web de Juventud rebelde, tanmateix, s’han fet públiques unes fotografies que mostren el dirigent amb aspecte saludable. Convalescent, sembla que guanyarà una nova batalla. En aquest diari digital es pot trobar un text de Gabriel García Márquez sobre Fidel Castro, El oficio de la palabra hablada, que tot i haver estat escrit fa gairebé vint anys, manté la seva actualitat pel testimoni personal del seu autor.

No és fàcil parlar de Cuba i de Fidel Castro sense entrar en els clarobscurs de la revolució i dels anys de govern del Comandante. És interessant, en aquest sentit, l’article, El invierno del comandante, de Mauricio Vicent, que publica avui “El País”.

D'altra banda, el diari oficial cubà, "Granma", en la seva edició digital, publica un monogràfic sobre Fidel Castro sota l'epígraf Absuelto por la historia, amb comentaris de personatges tan diversos com J.F. Kennedy i Manuel Fraga, Joaquin Sabina i Naomí Campbell , el Cardenal Casaroli i Mario Benedetti. Per llegir.

El destí de Cuba ha estat lligat al destí de Fidel durant més de quaranta anys. Tard o d'hora Cuba haurà de començar a escriure la seva història sense el Comandante. I la comunitat internacional haurà d'estar al seu costat.

La fira de sant Llorenç es documenta a Riudoms d'ençà el 1599, com un esdeveniment en què es comerciava amb bestiar i productes del camp. El temps ha fet evolucionar aquesta fira i, d'ençà el 1981, se celebra en les mateixes dates la fira de l'avellana que enguany arriba a la 26a edició.

La inauguració que s'ha fet aquesta tarda ha comptat amb la presència del Dr. Gabriel Ferrater, actual president de Caixa Tarragona, que n'ha destacat els trets de tradició i modernitat d'aquesta fira que ha sabut adaptar-se als temps actuals, amb la dedicació a un producte, l'avellana, introduïda arran dels estralls que la plaga de la fil·loxera va causar a les vinyes, una fira que comença a caminar amb la força dels ajuntaments democràtics.

El programa de la fira està encapçalat per la salutació del President Maragall de la qual en destaco un paràgraf: "Les fires de Riudoms, ben arrelades a la terra, al seu teixit agrícola i empresarial, i amb una llarga tradició al darrere, són una mostra de la conjunció d'ambicions que defineix el futur del camp català. I també de la seva capacitat per aconseguir que el món rural sigui un territori viu, sa, habitable i rendible. Un territori de qualitat que també té dret a pujar dalt del tren del progrés de Catalunya."

El nom de sant Llorenç s'uneix, popularment, al de les llàgrimes, nom amb què es coneix la pluja d'estels que per aquestes dates és perceptible, estels fugaços que també s'anomenen perseids, per la constel·lació d'on provenen, Perseu. Una de les activitats d'aquest vespre és una sortida a la Mussara per observar-los. Esperem que un any més es deixin veure pel nostre cel nocturn i, com mana la saviesa popular, tothom pugui expressar el seu desig.

Avui, 9 d'agost, a punta de dia, ha entrat en vigor el nou Estatut, el text que porta Catalunya als millors nivells d'autogovern que mai no ha tingut, el text que estableix els Drets de Ciutadania, l'Estatut de la convivència.

Des d'aquest simbòlic kilòmetre zero l'Estatut comença a fer un llarg camí, que el President ha volgut iniciar institucionalment al poble més petit de Catalunya, Sant Jaume de Frontanyà. En aquest acte, Pasqual Maragall ha dit que aquest és un Estatut valent, que permet que Catalunya pugui fer el que vulgui, perquè Catalunya és el territori d'Europa que s'assembla més a un Estat sense ser-ho.

Maragall ha mirat, novament, Europa i la Mediterrània, dues fites sempre en el seu esguard. Ha dit textualment que Europa ha de mirar la Mediterrània, per tal que aquest espai sigui un escenari de pau, que miri la riba sud amb intel·ligència i afecte.

El seu article d'avui a "El Periódico" és una llarga i madura reflexió sobre l'Estatut i el seu futur, un futur lligat al desplegament que en faci la nova majoria que formi govern després de les eleccions.

Queda molta feina per fer, certament, però per desenvolupar un Estatut de progrés no hi ha dubte que cal una nova majoria de progrés i d'esquerres.

És un dia històric per al país, per al seu progrés i per al de les generacions futures: Com diu el President, ¡Per molts anys, Catalunya!

Ahir al vespre vaig tenir el privilegi d'escoltar el recital ofert pel pianista vallenc Anton Cardó i la mezzosoprano Elena Gragera. Era un dels concerts programats dins el Cicle de Concerts de la Ruta del Cister. El programa s'anunciava com una estrena absoluta i, d'entrada, Mozart i Schumann tenien un interès indiscutible.

El Reial Monestir de Santa Maria de Vallbona estava de gom a gom. Hi havia tres espais per al públic: el central, al cor, i dos laterals, a banda i banda de l'espai on esteven els intèrprets. Des del meu seient, a frec del pianista, podia fins i tot llegir la partitura i deixar-me emportar per la màgia de la interpretació.

Va ser una descoberta. No havia escoltat abans l'Anton i l'Elena. Em va impressionar la depurada tècnica i precisió pianística de l'Anton i la magnífica veu de l'Elena, d'una gran expressivitat plena de registres i matisos. Amb la seva interpretació dels lieds va saber transmetre a cada moment les emocions i els sentiments més intensos. Tot això amb una entenedora i acurada dicció, d'especial importància en els textos alemanys.

Escoltar l'Elena em va transmetre les mateixes emocions que havia sentit escoltant recitals de Victòria dels Àngels. Aquesta és la sensació que vaig tenir.

La interpretració de les cançons de Schumann, Liederkreis, op. 39, va ser sublim, més encara quan habitualment s'ecolten cantades en veu de tenor, com les conegudes versions de Dietrich Fischer-Dieskau. Certament que una i altra versió no tenen res a veure.

Fora de concert, no tinc paraules per descriure la genial interpretació del lied Erlkönig (El rei dels Elfs), de Schubert, en què l'Elena va saber transmetre la força narrativa i expressiva dels quatre personatges que intervenen en la cançó.

Una vetllada extraordinària que he d'agrair a l'Anton i l'Elena per donar-nos l'oportunitat de compartir la seva música.

Cada dia mor més població civil com a conseqüència dels enfrontaments entre Israel i les milícies libaneses de Hezbol·là. L'Observatori dels Drets Humans, Human Right Watch , acaba de fer públic un informe en què denuncia la sistemàtica omissió per part d'Israel de distingir entre combatents i població civil.

L'informe, que es titula Fatal Strikes Israel: Indiscriminate Attacks Against Civilians in Lebanon, ha analitzat una vintena de casos en què s'han fet atacs aeris i d'artilleria contra edificis i vehicles civils, amb un resultat de 153 víctimes civils, entre les quals hi havia 63 criatures.

Molts dels casos estudiats per Human Right Watch són considerats com autèntics crims de guerra. És per això que l'Observatori fa una crida a Israel perquè aturi els atacs indiscriminats, a Estats Units a suspendre la venda d'armes i demana que les Nacions Unides desplacin una Comissió al Liban per examinar els casos de violacions dels drets humans i possibles crims de guerra per tal d'exigir-ne responsabilitats.

Human Rights Watch havia tractat ja, en comunicats anteriors, altres aspectes de la violació dels drets humans en aquest conflicte per part de Hezbol·là, com en l'informe Lebanon: Hezbollah Rocket Attacks on Haifa Designed to Kill Civilians, i havia tramès cartes al president de Síria, Bashar al-Asad i al de l'Iran, Ahmadinejad, demanant-los la seva mediació pacífica al conflicte.

La premsa d'avui es fa ressò de l'estudi del Centre d'Estudis d'opinió sobre l'Índex de la satisfacció política a Catalunya, un estudi molt interessant i de lectura recomanada i recomanable.

"El Periódico" ha elaborat aquest gràfic en què es palesa que el 63,8 % del catalans manifesten que tenen disposició a votar el proper 1 de novembre.

És una bona notícia per a la salut democràtica del país i un punt d'optimisme vers el nostre futur més immediat.

Davant la imminent entrada en vigor del nou Estatut de Catalunya s’alcen novament veus catastrofistes i anuncis apocalíptics. Expressions com “agressió al sistema territorial”, “danys irreparables” o “constitució paral·lela” han estat manifestades per dirigents del PP, amb motiu de l’entrada al Tribunal Constitucional del recurs d’inconstitucionalitat contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.

Allò que no van aconseguir ni al Parlament de Catalunya, ni al Congrés de Diputats, ni al Senat, ni a les urnes, pretenen aconseguir-ho al Tribunal Constitucional. El recurs contra 114 articles, nou disposicions addicionals i tres de finals pretén salvar el país abans que el nou text “contamini” les més de trenta lleis que -segons el PP- han de quedar afectades pel nou text. Es recorre el terme nació al preàmbul i, en l’articulat, tot allò que fa referència a la llengua, el finançament, la bilateralitat i el poder judicial. I, per què no demanar la inconstitucionalitat de tot el text?

Esperem que el Tribunal Constitucional tingui seny i acabem veient el senyor Rajoy “acatant-ne” la decisió –tal com ha dit. Ara com ara, és lamentable la manca de respecte democràtic vers la ciutadania, vers la gent del poble de Catalunya que va expressar-se a les urnes amb un 73,9% de vots favorables al nou text estatutari, el que ens ha de portar a quotes més altes d’autogovern i de finançament, de convivència i de drets de ciutadania.

És, tot això, inconstitucional? És una agressió al sistema territorial? Quants danys irreparables provocaran els drets de ciutadania? Pensem-hi!