Carme Mas

Avui he canviat el bloc a la nova tecnologia de blocs TINET que ofereix WordPress, amb inclusió de les eines 2.0.

Potser properament serà possible importar aquests posts.

  Aneu al nou bloc 

Comença el curs escolar i, amb ell, també el curs polític. Contra tots els pronòstics catastrofistes de l’oposició, el govern, amb el President Montilla al capdavant, continua amb responsabilitat la seva feina fins a la fi de la legislatura, continua el seu compromís amb la ciutadania treballant per governar el país en un context gens fàcil per les conjuntures internes i externes en què ens trobem.
..

Les eleccions seran a la tardor. En el moment que de manera natural acabi el cicle, la ciutadania de Catalunya decidirà el seu futur per als propers quatre anys. Serà aleshores el moment de valorar l’obra de govern que amb solidesa i fermesa s’ha consolidat en els dos darrers governs, sabent destriar el gra de la palla i fugint de cants de sirena, d’encantadors de serps i de salvapàtries.
..

En línia de l’obra de govern és una bona notícia, aquesta setmana, l’acord en què els governs català i xinès treballen per establir a Catalunya una planta de producció automobilística de l’empresa Chery. Queda molt de camí per córrer, en aquesta qüestió, però a ningú se li escapa que pot comportar una important injecció a l’economia catalana i a la recuperació de llocs de treball en el sector.
..

No puc deixar de mirar més enllà de casa nostra i albirar un punt d’esperança en les converses de pau iniciades a Washington aquesta setmana entre els governants d’Israel i de Palestina, Benjamin Netanyahu i Mahmud Abbàs, disposats a intentar trobar la pau que la seva gent necessita. Quantes vegades ho han intentat? Serà la definitiva? Aquest és el desig de moltes persones que pateixen amb el dolor dels territoris ocupats i amb els estralls que tota confrontació origina en el lloc del conflicte. Els dos mandataris tenen a les seves mans la responsabilitat de treballar pels seus pobles, d’arribar a acords amb generositat i amb valentia.
..

Fer política vol dir precisament això, responsabilitat, valentia, valor, esforç, generositat, compromís... i això és el que en les societats democràtiques, periòdicament, avalua la ciutadania, avaluació que ha d’exercir amb saviesa i rigor.
..

En aquesta reflexió ens hi poden ajudar els memorables versos de Salvador Espriu a “Inici de càntic en el temple”
..

Ara digueu: "La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i amb ell, les males herbes."

..
Hem de ser capaços d’analitzar la nostra realitat, de calibrar justament tot allò que cal posar a les garbes de blat i tot allò que cal eradicar amb les males herbes. Preparem-nos-hi!

Hem passat una setmana caòtica a Catalunya i l’acabem amb temes encara no resolts. De la mirada il·lusionada d’infant embadalit davant les volves de neu que anaven cobrint les nostres places i carrers, tot passant per una actitud comprensiva davant les dificultats provocades pels fenòmens meteorològics, l’emprenyament de la ciutadania ha anat “in crescendo”.

Catalunya no està preparada per una nevada com aquesta, ni per a les ventades de mesos enrera, ni per als temporals de mar, ni per a les sequeres…. Tampoc no n’estem els ciutadans i ciutadanes d’aquest país.

Crec que el govern va actuar amb responsabilitat tot i que, en ocasions com aquestes ,mai no n’hi ha prou. Passat el temporal caldrà avaluar-ne la gestió i millorar per al futur, certament, i millorar en molts aspectes. També l’oposició haurà de revisar les seves actuacions. ¿No és possible anar tots a una quan cal treballar pel país, quan cal unir esforços, en comptes d’aprofitar l’ocasió per criticar el govern? Davant les catàstrofes cal primer actuar, ser solidaris –també políticament- i després ser crítics, revisar i avaluar les actuacions i aprendre de les errades per millorar.

A banda de preveure mecanismes més àgils en la neteja de carreteres, en escampar sal per les vies i voreres, en atendre les persones aïllades…. Caldrà reflexionar molt i molt en les circumstàncies que han provocat danys col·laterals. ¿És explicable que es pleguin com un joc de cartes una trentena de torres elèctriques? ¿Tan poc exigents són els requeriments tècnics que no preveuen situacions com aquestes? ¿Com pot ser que hagi costat tant restablir el subministrament elèctric a les comarques gironines? ¿No serà que el manteniment de les línies és deficient, que no es preveuen línies alternatives i que, en això, l’oposició a la MAT hi ha jugat en contra? ¿No serà que també l’oposició ciutadana a implantar generadors d’energies alternatives també se’ns gira en contra?

Crec que és just, tanmateix, agrair a tots els professionals que han treballat responsablement i amb màxima dedicació per netejar els carrers, retirar els arbres caiguts, facilitar allotjament a les persones atrapades fora de casa seva, donar suport als hospitals, restablir les condicions de mobilitat, atendre les persones grans…. i un llarg etcètera. Sense la dedicació personal d’aquest homes i dones les conseqüències de la nevada haguessin estat, encara, molt més complicades.

Dignitat! Aquesta ha estat la paraula que ha encapçalat l’editorial de dotze diaris publicats a Catalunya en un gest insòlit en els nostres mitjans de comunicació, tota una lliçó per a la classe política i la ciutadania d’aquest país, i a la qual Ciutadans pel Canvi s’ha adherit.

Sí, dignitat per existir com a poble i lluitar per un millor autogovern. Dignitat per defensar la relació amb Espanya i els seus territoris des del respecte mutu i la solidaritat. Dignitat per ser capaços d’afrontar els reptes de regenerar la nostra democràcia i les nostres institucions.

Perquè... si Catalunya perd, Espanya hi perd. La presumpta mutilació de l’Estatut, una llei aprovada pel Parlament de Catalunya, pel Congrés dels Diputats i referendada pel poble de Catalunya és un escac i mat al nostre sistema democràtic i tots, absolutament tots, en sortirem perjudicats.

No s’hi valen les lamentacions. És temps d’actuar, de tenir la mirada ben alta i donar un pas més enllà de la transició, més enllà de l’estat de les autonomies, el de l’Espanya federal.

Aquest dissabte, a Santa Coloma de Gramenet, Ciutadans pel Canvi celebra la seva 10a Convenció. I ho fa amb una aposta clara de futur, el canvi federal que possibiliti un estat federal plurinacional, amb la necesària reforma constitucional, un Estat en què les competències estiguin en el nivell de govern més adequat per garantir els drets dels ciutadans. 

Respectar identitats i compartir projectes, aquest és el camí que tan decididament va traçar el president Maragall. En paraules seves, “aquesta és la gran aposta per a què l’Espanya del segle XXI segueixi avançant amb totes les garanties per una via democràtica basada en els valors de la igualtat, la diversitat i la llibertat”.   

Enguany la Convenció de CpC, la trobada anual dels socis, sòcies i simpatitzants de l'associació, celebra el seu desè aniversari sota el lema "DEU ANYS DE CANVIS: ARA, PEL CANVI FEDERAL".

El debat de la jornada posarà l’accent en dues qüestions:

• D'una banda, se centrarà en les principals campanyes de l’associació: la ILP Per una llei electoral de Catalunya i, un cop acabada la recollida de signatures d’aquesta, la nostra propera campanya, Via Federal. Tenim la convicció que ambdues contribuiran en gran mesura a la necessària regeneració democràtica.

• De l’altra, debatrem sobre l’actual crisi econòmica i el seu impacte entre els ciutadans i ciutadanes del nostre país, i sobre el procés creixent de desafecció política i de crisi de confiança en les institucions públiques.

Us esperem a tots i a totes i us animem a consultar el programa i document de treball i a dir la vostra al procés participatiu d'aquesta Convenció!

Els diaris: El Periódico de Catalunya, La Vanguardia, Avui, El Punt, Diari de Girona, Diari de Tarragona, Segre, La Mañana, Regió 7, El 9 Nou, Diari de Sabadell i Diari de Terrassa s'han posat d'acord per publicar, en bloc, l'editorial següent:

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta Cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels 12 magistrats que componen el tribunal, només 10 podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels 10 jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si mateix–, no farem més al·lusió a les causes del retard de la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de símbols nacionals (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores).

L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys 70 transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els 30 anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que, en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.
Som en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum.


Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

Adheriu-vos a la declaració!!!!!!

La Coordinadora de CpC davant dels greus casos descoberts de presumpta utilització fraudulenta de diner públic manifesta:

1.-Tota utilització fraudulenta de diner públic és un atemptat a la democràcia i el fet que ho facin persones electes, a més de ser un fet immoral, ataca els fonaments del sistema democràtic, el que ens hem donat per organitzar de la millor manera possible la nost ra convivència. Hem de ser curosos i exigents per acabar amb qualsevol manca de transparència en la gestió pública, amb el nepotisme  amb els tractes de favor.

2. Fenòmens de corrupció com els que estem vivint aquests dies incrementen enormement la distància entre la política i els ciutadans, augmenten la desafecció i la manca de confiança de la gent en les institucions democràtiques. Des de Ciutadans pel Canvi, com organització que ha apostat per fer de vincle entre la ciutadania i les inst itucions i acostar la polít ica a la gent, volem transmetre dos missatges.

Primer: no tots els polít ics són iguals. En política hi ha molta gent que treballa cada dia, des de les institucions, amb esperit de servei i dedicació i esforç en favor de l'interès general.

Segon i encara més important: la corrupció no és inevitable, no és endèmica a la política. La corrupció té solució. Aquesta solució passa per enfortir la moral cívica del nostre país, però passa sobretot per establir mecanismes com els que aquí proposem, sense ànim de ser exhaustius i que, en qualsevol cas, hauran de ser objecte d'un ulterior aprofundiment tècnic. Mecanismes com ara:

a) Prohibir les donacions de les empreses als partits i a les seves fundacions. En tots dos casos només són acceptables les donacions de persones físiques a títol individual, amb un límit i incloses en un registre públic.

b) Endurir les penes de corrupció i malversació de diners públics al Codi Penal.

c) Resoldre un problema estructural de la nostra democràcia com és el finançament dels ajuntaments, per tal de superar la seva actual dependència de l urbanisme. Cal que els ajuntaments tinguin un finançament públic suficient que eviti la seva excessiva vinculació econòmica amb cap sector privat.

d) En els ajuntaments, millorar la capacitat de control de l oposició en relació a les obres públiques, als contractes públics i a totes aquelles decisions polítiques i processos administratius susceptibles de convertir-se en una causa de relacions il·lícites.

3.-Demanem a tots els partits que facin el màxim esforç per millorar la democràcia interna i el control de les possibles malversacions d'alguns dels seus membres, i que siguin ells mateixos els qui prenguin mesures dins les seves organitzacions quan es trobin dubtes en determinades actuacions. La crisi dels  partits pot obrir la porta als discursos antipartit, al populisme i als missatges demagògics que són una falsa sortida davant de la crisi de desafecció que estem
patint. La solució passa per la regeneració radical dels partits polítics. Es tracta de garantir que l'exercici de l activitat política no vagi mai deslligada de l'honestedat i de la vocació de servei.
En aquest sentit, els partits també haurien d'establir una sèrie de mecanismes interns per garantir la transparència, com ara:

a) Establir un codi intern que garanteixi la transparència en les contractacions que fan els partits polítics.

b) Establir una figura interna, la independència de la qual estigui garantida pelsestatuts del partit, que tingui com a objectiu evitar de manera preventiva l'ús corrupte de les institucions per part dels membres electes del partit respectiu.

4.- Confiem en la democràcia com el millor sistema possible per organitzar la vida política. La confiança amb les institucions s'ha de guanyar amb el treball ben fet, l'austeritat i la transparència de la pròpia gestió. I la ciutadania activa ha d'estar alerta per denunciar no només en privat sinó també públicament les injustícies i les corrupcions. S'ha d'informar a la ciutadania de com poder denunciar de manera més activa, ja sigui davant de l'Oficina Antifrau o de la Fiscalia anticorrupció, tots aquells indicis de comportament il·lícit dels quals té coneixement.

5.- Creiem que tramitar amb agilitat la Llei electoral catalana, amb llistes desbloquejades, mecanismes de rendiment de comptes de les promeses electorals i mecanismes per reflectir l'abstenció en la grandària del Parlament podria permetre millorar la confiança de la ciutadania amb la política i amb el Parlament de Catalunya i el vincle de la ciutadania amb la nostra democràcia.

6- En darrer lloc, constatem que l'actuació de la justícia en els darrers mesos és una prova inapel·lable que el nostre Estat de Dret funciona de manera eficaç i que disposa dels mecanismes suficients per castigar els comportaments il·legals i garantir als nostres ciutadans i ciutadanes que les nostres institucions actuen amb transparència, són transparents i serveixen a l'interès general.

Tots som Europa encara que no ens ho sembli. A Europa es decideixen el 70% de les qüestions que ens afecten. Cal ser responsables i participar demà a les urnes.

Des de Ciutadans pel Canvi (CpC) proposem avançar decididament cap a la Unió Política i construir una hegemonia progressista a Europa:

< La Unió Europea està sotmesa, avui, a una clara hegemonia conservadora. La coincidència en el temps de l’eurodirectiva sobre la regulació de la immigració, l’eurodirectiva sobre els temps de treball o la referent a la sanitat transfronterera han posat de manifest que la iniciativa política a les institucions europees avui està en mans d’aquelles forces polítiques que volen Europa exactament per als objectius contraris als que han mogut, històricament,  la construcció europea.

 < La dreta europea aprofita la UE per a retrocedir de manera vergonyosa en les conquestes socials dels treballadors i els drets civils de les persones immigrades, és a dir, els dos pilars en els quals es basa el model social europeu i dels quals depèn la identitat mateixa d’Europa. Les forces polítiques d’esquerres no poden sucumbir a aquesta ofensiva conservadora ni deixar-se arrossegar per les seves posicions.

 < Si les forces polítiques compromeses amb els ideals del socialisme, a Catalunya, a Espanya i a la resta de països d’Europa, han apostat històricament per la Unió Política ha estat precisament perquè aquesta era la condició per a preservar allò millor del nostre model social –la justícia social, la igualtat d’oportunitats, la llibertat o els drets de ciutadania-. En plena globalització, una Unió Europea que avanci decididament cap a la Unió Política és la condició per a garantir no només la prosperitat sinó també l’Estat del benestar en el segle XXI.

 < A més, només una Europa unida podrà intervenir efectivament a escala global per tal d’avançar cap a una governança democràtica de la globalització econòmica i de la societat mundial. Tanmateix, cal que aquesta Europa unida estigui governada per les forces polítiques que siguin capaces d’aplegar una majoria social progressista que permeti consolidar els avantatges socials d’una Europa que avanci decidida cap a la seva Unió Política, més democràtica i més federal.

 < Front la crisi econòmica, creiem que la Unió Europea ha de liderar les línies d’una política econòmica progressista que vetlli per retornar l’hegemonia de la política, i dotar a l’economia europea d’una major transparència, l’establiment de codis de conducta i un control i supervisió dels mercats financers.

 < La UE ha d’esdevenir un actor decisiu en el procés, com a garant d’un paradigma de globalització basat en els drets socials. En aquest sentit, CpC creu que en l actual crisi fa encara més necessari accelerar el procés d integració política europea.

 < Apostem per convertir la Mediterrània en una prioritat de la política exterior europea, fent de la política euromediterrània, nascuda en el marc del Procés de Barcelona (1995), la prioritat de la política exterior de la UE.

 (Segueix)

 
En les cambres que ens representen és escassa la deliberació, el debat constructiu, la discussió responsable i argumentada. Sembla que tot s’hi val, especialment des dels escons de l’oposició per contribuir al desgast de qui governa i no tant per exercir el legítim control democràtic de l’aplicació de les polítiques públiques.

 
Deliberar vol dir posar en una balança les diferents alternatives i prendre decisions sobre la millor o la més convenient. Si aquest concepte l’incardinem en la vida democràtica és aleshores quan podrem parlar de democràcia deliberativa, una forma d’arribar a decisions que implica valorar propostes, argumentar-les, justificar-les i arribar a acords i compromisos.

 
¿Són legítims tots els pactes post-electorals? Si legítims entenem possibilitats per la llei, tant a nivell d’Estat com d’autonomies, hem de dir que sí. Però hi ha encara una altra qüestió que només cadascú es pot respondre. ¿Són ètics tots els pactes? ¿Qui marca la frontera ètica? ¿Té alguna cosa a veure la ideologia política amb l’ètica de la política? Certament que hi ha pactes difícils de pair, on conflueixen objectius electorals amb profundes discrepàncies i enfocaments polítics diferents. Però quan hi són, entenc que s’han d’establir sobre unes bases de lleialtat i transparència, no sempre freqüents.

 
La política al servei de la ciutadania o la política al servei dels interessos partidistes, vet aquí la qüestió. I l’entendrem amb un fet lamentable que està vivint aquests dies la ciutadania de Salou. Un pacte electoral PSC, CIU i  RDS va conformar un pacte de govern amb una clara voluntat de canvi en un municipi on des de la seva segregació del municipi no havia conegut més que un alcalde, Esteve Ferran, líder del FUPS. En l’equador de la legislatura, just quan CIU havia d’accedir a l’alcaldia per al darrers dos anys del període electoral, un regidor trànsfuga d’aquesta coalició, juntament amb FUPS, presenta una moció de censura –que afecta directament la seva formació política- per trencar la majoria de l’actual govern municipal i donar el tomb amb unes noves aliances. Això semblaria un dejà vu, perquè els casos de transfuguisme personal són freqüents, si no fos perquè, en aquest cas, és la cúpula de CIU qui avala aquesta actuació.

La ciutadania de Salou està trasbalsada, confosa i indignada. I em pregunto: ¿On està l’ètica d’aquesta actuació política? ¿Quina mena de  tacticisme partidista mou aquesta moció de censura? ¿On queda el paper de la ciutadania? ¿Algú recorda que la democràcia és el govern del poble?

 
En l’horitzó d’una nova llei electoral de Catalunya, la proposta de creació d’una Sindicatura Electoral que, a més de garant de la legalitat dels processos electorals, també ho sigui dels drets electorals de la ciutadania o, el que és el mateix, garant dels drets dels electors, suposa un plantejament que, en la seva essència -¿per què no?, també podrien adoptar els municipis. Transparència i  rendiment de comptes dels compromisos electorals: Res de més sensat i de més complex alhora.

Les protestes i tancades dels estudiants universitaris el primer trimestre del curs contra el pla de Bolonya contrasten amb la baixa participació dels estudiants de la UB on, emprant un mecanisme de consulta i participació democràtica com és el referèndum, només va registrar una participació del 20% dels estudiants. Encara menor va ser la participació al referèndum de la UPF on només un 4% dels estudiants hi va participar i el 14,34% va participar en l’elecció al rector.

 Aquestes xifres, que han tingut valoracions diverses segons els sectors, són un indicador més de la desconfiança en els mecanismes democràtics. Si en un àmbit tan proper els joves no participen, no ens estranyem que la participació en les conteses electorals registri en els darrers anys índexs que diuen poc de la nostra qualitat democràtica.

On rau la desconfiança? Potser en pensar que un consulta només és una manera de rentar-se la cara aquells que són responsables de les decisions polítiques? Potser com una fórmula per expressar el seu rebuig? Potser per una manca de consciència democràtica?  Potser per uns instruments de participació obsolets?

Segons l’últim Baròmetre d’Opinió Pública del Centre d’Estudis d’Opinió, el 49,6% dels enquestats estan poc o gens satisfets amb la democràcia, superant la suma dels que es consideren bastant o molt satisfets (48,8% dels enquestats). De ben segur que espectacles com els de les trames de corrupció i d’espionatge que actualment estan investigant-se en l’àmbit estatal afavoreixen ben poc el restabliment de ponts entre la política i la ciutadania.