La plaça de Sant Jaume va ser l'escenari, ahir, d'una manifestació en contra de la formació d'un govern d'esquerres. Senyeres amb crespons negres i unes 900 persones -segons la guàrdia urbana, com diu avui la premsa- van expressar el seu rebuig a una opció legítima de govern.

Qui ha fet creure aquestes persones que estem en un país presidencialista? Qui està darrera les convocatòries per mòbil? És aquesta la millor manera d'expressar la discrepància? És així com s'estimula la participació política?

Si us plau, senyor Mas, respecti les institucions i la legitimitat democràtica. No vulgui ser el responsable d'importar les formes del PP a Catalunya, de madrilenyitzar la relació de la ciutadania amb les institucions, com encertadament comenta Pere Martí al diari Avui. Faci política d'oposició, representi dignament els seus votants i respecti les Institucions del país i la legitimitat del partits de la cambra catalana a formar una majoria de govern per a Catalunya

Madrilenyització política

Pere Martí [Avui, 12.11.06]

CiU va guanyar aritmèticament les eleccions però les va perdre políticament perquè va plantejar la campanya com un plebiscit entre Artur Mas o el tripartit. Amb aquest esquema el candidat de CiU ha aconseguit el 31,52% dels vots, mentre que el tripartit en suma el 50,43%. Seguint en aquesta línia, més de la meitat dels ciutadans que han anat a votar volen que Catalunya la governi un tripartit d'esquerres, mentre que només la tercera part van apostar per un govern d'Artur Mas. És CiU qui va plantejar la batalla en aquests termes i per tant, el que està passant ara pot agradar més o menys, però no hauria sorprendre ningú. És el resultat de jugar al tot o res.

Després de les eleccions, CiU ha pogut constatar la seva immensa solitud política, fruit d'una estratègia de confrontació promoguda per la seva direcció des de fa tres anys, que l'ha conduït a l'aïllament més absolut. Els nacionalistes van tallar amarres amb el PP un cop van constatar que els portava al precipici electoral i polític, però durant tres anys no han estat capaços de construir cap pont sòlid amb el PSC o ERC que els hi permeti tenir socis per poder governar la Generalitat.

El problema de CiU és que continua actuant com als anys 80, quan tenia el monopoli polític del catalanisme i quan les majories absolutes eren possibles. Com ja va advertir fa molts anys Macià Alavedra, les majories absolutes de CiU són al cementiri i difícilment ressuscitaran. I tampoc no té ja el monopoli del nacionalisme, perquè aquest espai el comparteix amb ERC. De la mateixa manera que CiU no és un espai polític artificial inventat per TV3, sinó una realitat consolidada, com ha demostrat de nou en aquestes eleccions, ERC també ha aconseguit consolidar un espai polític propi, el de l'esquerra nacional, de forma irreversible. Parlar encara avui de CiU com la casa comuna del catalanisme és ignorar la realitat.

La reacció que ha tingut la federació després de les eleccions no apunta precisament cap a l'autocrítica, sinó al contrari, a un enduriment de les seves posicions. Convocar manifestacions espontànies o cassolades per intentar recuperar al carrer el que no s'ha aconseguit a les urnes demostra que s'ha optat per mantenir la línia de crispació de la legislatura passada. Però situar-se en una trinxera i disparar a tort i a dret contra tot el que es mou, només servirà per fer més profund encara l'aïllament polític en què es troba la federació nacionalista.

El clima polític que viu Catalunya en els últims dies recorda massa el que es va viure a Madrid entre l'atemptat de l'11-M i les eleccions del 14-M, quan el PSOE va convocar manifestacions davant la seu del PP i aquests no van acceptar després el legítim veredicte de les urnes. El clima polític català corre el risc de madrilenyitzar-se acceleradament si CiU continua sense acceptar els resultats, i aquesta situació només pot beneficiar aquells que viuen de l'antipolítica i que des del passat 1 de novembre ja tenen tres escons al Parlament.