Carme Mas

El Conseller  d'Educació, Ernest Maragall, ha publicat avui a EL PERIÓDICO un article titulat Més enllà del 14,  puntualitzant aspectes cabdals del debat educatiu  que ha provocat el document de bases  per a  la Llei d'Educació i la convocatòria de vaga  en el sector per al proper dijous.

Aquesta és la transcripció de l'article:

Tres mesos després d'aquell 16 de novembre en què vaig presentar les bases per a la futura llei d'educació de Catalunya, tinc la impressió que el tema de l'educació ha passat a ser qüestió de primer ordre en el debat públic del país. Ja era hora.

Sóc conscient que el debat no ha arribat amb la mateixa intensitat i claredat als més de 85.000 docents del sistema educatiu de Catalunya. Demano excuses, doncs, a tots aquells que no han tingut l'oportunitat d'escoltar-nos directament. Aquest article té la voluntat de contribuir a establir aquesta comunicació i aclarir determinats aspectes d'un procés que tot just comença i que ha pogut generar dubtes, incerteses i inquietuds. Recordem que es tracta d'un document de bases que no pretén ser aprovat o rebutjat, sinó generar el necessari debat.

¿Per què ara una llei d'educació de Catalunya? Perquè tenim la capacitat que ens ofereix el nou Estatut de dotar-nos d'un model educatiu propi. I també perquè comptem amb una voluntat de millora compartida per una immensa majoria de la comunitat educativa i de la societat civil, concretada en el Pacte Nacional per a l'Educació.

Així, la futura norma haurà de fixar un model basat en un servei públic educatiu tal com el va definir el Pacte Nacional, en l'autonomia de gestió dels centres educatius, en l'avaluació del conjunt del sistema, en el reconeixement professional dels docents, en la participació de les famílies i la comunitat educativa i en la descentralització territorial.

En contactes que he pogut mantenir en els últims mesos amb docents, pares, entitats, ajuntaments, professionals, etc. he pogut constatar tant el suport al projecte reformador que encetem com també l'expressió de legítimes inquietuds.

Repassem-ne algunes. En primer lloc, efectivament, al document de bases no es tracten amb la suficient profunditat qüestions en les quals la llei haurà d'entrar amb més amplitud i detall: la Formació Professional --necessitada de canvis que ja estan en marxa--, l'etapa 0-3, els ensenyaments artístics, la formació d'adults, o els conceptes de lleure i educació no formal, plenament educadors i que formaran part integral del nostre sistema. La llei donarà resposta clara i completa a totes aquestes qüestions.

En segon lloc ha aparegut (i se n'ha abusat) el temor a una suposada deriva privatitzadora. Aquí no hi pot haver cap dubte: cal negar rotundament que hi hagi cap previsió de privatitzar ni una sola de les escoles i instituts públics actuals o futurs de Catalunya. I naturalment, ni la més remota possibilitat de canvi obligat en l'status laboral i contractual dels nostres funcionaris docents.

Una altra cosa és que la llei pugui acollir conceptes derivats d'experiències actuals que ja estan demostrant des de fa anys els seus èxits en centres d'ensenyament d'indiscutible titularitat pública gestionats, com per exemple, des d'un ajuntament. Diguem-ho clar: es tractaria, en tot cas, d'una mesura puntual i excepcional i garantint sempre que formen part de la xarxa de titularitat pública.

En tercer lloc, he copsat la preocupació existent a l'entorn de suposats perjudicis sobre els drets laborals i professionals dels nostres docents. Aclarim-ho definitivament: les previsions que es contemplen en aquestes bases inicials s'orienten a ampliar i millorar tots els aspectes que defineixen la nostra funció docent. Formació inicial, criteris d'accés i molt especialment carrera professional. Amb mecanismes de reconeixement tangibles per mèrits, dedicacions i responsabilitats (tutories, recerca, càrrecs directius, adquisició de nous perfils, etc.). Per tant, sense cap possibilitat de pèrdua o disminució de les situacions laborals i dels drets avui reconeguts i respectats.

En aquest context, sembla clar que l'autonomia dels centres s'ha d'entendre, doncs, com el millor escenari per a l'exercici lliure i responsable d'aquesta funció docent enfortida, comptant amb la confiança i el suport imprescindible per part de l'administració. I amb els recursos, és clar. Seguint el camí que hem emprès en els últims anys incrementant els pressupostos entre 2003 i 2008 un 70% i desplegant gradualment les previsions del Pacte Nacional per a l'Educació.

Francament no crec que ens porti a res un debat basat en judicis d'intencions. Entenc les prevencions d'una comunitat educativa que ha estat sacsejada pels canvis que les successives administracions han propiciat, amb bones intencions, però massa sovint amb recursos insuficients i voluntat inconstant. El pitjor que li podria passar a la nostra educació és evitar prendre decisions per temor al canvi o per manca de confiança en les possibilitats d'innovació i millora per part del sistema educatiu mateix. Siguem, doncs, prudents. Però ambiciosos.

Llibertat, responsabilitat, recursos. Aquesta és la fórmula que permetrà acostar-nos a les fites d'equitat i excel·lència que el país reclama i que l'educació ha de ser capaç d'assolir.

Fem-ho: parlem-ne, acordem-ho, decidim-ho i apliquem-ho.

 (Segueix)

La setmana ha començat amb la condemna del Tribunal Suprem contra l'expresident del Parlament Basc, Juan María Atutxa, i els membres de la Mesa Gorka Knörr i Kontxi Bilbao, a penes de multa i inhabilitació per un delicte de desobediència per negar-se a dissoldre el grup parlamentari Sozialista Abertzaleak després de la il·legalització de Batasuna. És un sotrac per a la Cambra basca i per als seus membres. El debat està servit: fins a quin  punt el poder judicial pot condemnar decisions d’un Parlament elegit democràticament, dipositari de la voluntat de la ciutadania? On són els límits? Quines seran les conseqüències?
 
Des d’aquestes ratlles vull expressar el meu suport als membres de mesa condemnats, molt especialment a Kontxi Bilbao, actualment secretària segona de la mesa, membre d’Ezker Batua-Berdeak i una de les impulsores d’Ahotsak, una dona valenta i decidida, lluitadora convençuda a favor del procés de pau a Euskadi. Amb ella vaig tenir l’oportunitat de conèixer de primera mà la situació política al País Basc i el paper de les dones en el difícil camí cap a la pau. La seva inhabilitació, com la dels altres, no s’entén.
 
A mitja setmana, l’espectacular caiguda de la Borsa ha fet trontollar els mercats internacionals. La baixada dels interessos als EEUU ha apaivagat temporalment la situació, però s’auguren temps difícils. Aquesta és una mostra més de la globalització del capital.
 
I per cloure la setmana, la crisi política a Itàlia ha centrat la nostra atenció. Romano Prodi, davant la crisi del seu govern,  a mantingut la dignitat i ha volgut anar fins al final i sotmetre’s estoicament a la moció de confiança al Senat. La moció es va perdre, cosa que en el joc parlamentari és legítim, certament. Però Itàlia ha perdut molt més. El lamentable espectacle d’insults, escopinades i celebracions amb cava –o potser lambrusco- l’únic que aconsegueix és desprestigiar la classe política i afegir arguments per a la creixent desafecció política.
 
Algunes veus ja apunten que cal cercar la POLÍTICA, en majúscules, en altes espais diferents dels canònicament considerats “polítics”. Haurem d’estar alerta a tot el que en diguin aquests dies els moviments socials, que es troben a Barcelona en el marc del Fòrum Social Català.
 

Aquest és el títol de l'article publicat divendres passat a El Periódico per Francisco Longo, Director de l'Institut de Direcció i Gestió Pública d'Esade.

En plena polèmica sobre les Bases per a la Llei d'Educació de Catalunya i amb una vaga convocada pels sindicats en què es demana, entre d'altres la seva retirada, aquest article aporta interessants elements de reflexió que ajuden a trobar les nostres posicions:

• uniformitat versus pluralitat
• centralització versus autonomia
• llunyania versus proximitat
  
• acefàlia  versus direcció
  
• opacitat versus transparència

Transcric textualment l'article: 

La vaga convocada per al 14 de febrer pels sindicats del sector educatiu contra les reformes impulsades des de la Conselleria d'Educació (els eixos de les quals són al document Bases per a la llei d'educació de Catalunya) no es basa aquesta vegada en reivindicacions salarials o laborals. Un dirigent sindical l'ha qualificat de "vaga ideològica". Per desgràcia, des del meu punt de vista, té raó perquè, una vegada més, la ideologia -en el pitjor sentit del terme- amenaça d'encotillar, enfosquir i manipular el flux de les idees, segrestant-les i impedint que siguin debatudes a fons en l'esfera pública. És una trista tradició del sector.

En matèria d'educació, l'antinòmia públic-privat ha anat reproduint d'una manera, a parer meu, elemental i maniquea, l'imaginari tradicional de la delimitació dreta-esquerra. Així, per un costat, hi ha aquells per a qui el paper educatiu de l'Estat s'hauria de reduir a "pagar i callar". Qualsevol extralimitació és vista com a pretensió totalitària o propensió a l'adoctrinament, i convertida en croada en defensa de la llibertat educativa de les famílies. Al costat oposat, retrunyen les veus dels que proclamen la superioritat moral del monopoli estatal, entenen qualsevol alteració de l'statu quo burofuncionarial com un atac neoliberal i agiten per sistema, a manera de reflex pavlovià, l'espantall de la privatització.

EN AQUESTA tradició, l'argumentari utilitzat pels sindicats convocants té, un cop més, com a nucli, la defensa del caràcter públic del sistema enfront d'una reforma que, presumptament, es proposaria privatitzar l'educació. ¿Té fonament aquesta apreciació? Si examinem la informació publicada per la conselleria, trobem un diagnòstic crític del model de centres que caracteritza l'anomenada xarxa pública. El model presenta un conjunt de trets que la reforma es proposaria transformar. Parlem de cinc elements fonamentals:
--Uniformitat: centres organitzats segons un patró comú, definit des de dalt.
--Centralització: la gestió dels recursos (sobretot, pressupost i personal) es realitza fonamentalment des de la conselleria.
--Llunyania: els municipis hi tenen un paper poc rellevant.
--Acefàlia: els sistemes d'accés i l'autoritat conferida no permeten que hi hagi una direcció efectiva dels centres.
--Opacitat: no s'avalua la qualitat de la tasca docent ni transcendeixen els resultats de l'activitat dels centres.

¿És aquest el paradigma de tot el que és públic? Em resisteixo a creure- m'ho. En qualsevol cas, abunden els estudis comparats i les anàlisis que consideren que aquests trets dificulten la innovació i les millores que necessita el nostre sistema educatiu. Fa poc s'ha tornat a parlar extensament de la qüestió després de la commoció causada per l'estudi de la Fundació Bofill i l'últim informe PISA de l'OCDE. Alguns pensem --i, pel que coneixem, les iniciatives del Govern sembla que també apunten en aquesta direcció-- que el nostre servei públic educatiu hauria d'incorporar aquestes altres característiques:
--Pluralitat: centres amb projecte educatiu propi i organitzats sota una regulació comuna, amb espai per a diferents fórmules de govern i de gestió.
--Autonomia: reconeixement als centres d'un marge ampli per gestionar els seus recursos.
--Proximitat: enfortiment del paper que han de tenir els ajuntaments en el sistema.
--Direcció: equips directius sòlids, capacitats i dotats del marge de decisió necessari per exercir la seva tasca.
--Transparència: avaluació de l'execució docent i contrastació de resultats dels centres, degudament ponderat segons les diferents característiques de l'entorn.

¿QUE POTSER no és possible que un sistema educatiu públic posseeixi aquests atributs? ¿Deixaria de ser públic si els tingués? Es pot discrepar, per descomptat, d'aquestes orientacions. Per una altra part, és evident que el canvi que implicarien en el nostre model de centres n'exigeix discutir en profunditat l'abast, l'oportunitat i la seqüència. En els nostres dies, ningú pot pretendre que disposa de les solucions definitives als problemes de l'educació. Hi ha molt a debatre i seria bo arribar a un acord bàsic ampli que permetés explorar i experimentar innovacions sense passar factura a la més mínima ensopegada. El que no sembla recomanable és posar-se transcendent de primer moment i formular les objeccions embolicant-se amb la bandera de la cosa pública. Això equival a emmarcar-les en una controvèrsia essencialista que desqualifica l'antagonista com a "privatitzador".

El panorama de la nostra educació preocupa, dit sigui sense catastrofismes, la nostra societat i és bo que sigui així, perquè parlem d'un tema central per al nostre benestar col.lectiu. Els problemes no estan només als centres d’ensenyament i en el seu funcionament, ni només en la professió docent, ni només en l'organització del sistema, però hi ha problemes en tots aquests camps i són problemes importants sobre els quals convé reflexionar i discutir amb calma. És temps per a la deliberació, no per a la vaga.

La presentació per part del Conseller d’Educació, Ernest Maragall, del document de Bases per a la Llei d’Educació de Catalunya el passat dia 16, la de l’informe sobre  L’estat de l’educació a Catalunya 2006-2007 elaborat per la  Fundació Jaume Bofill  i les filtracions dels resultats de l’informe PISA –actualment estan disponibles els del 2003- que es presentaran el proper dimarts han situat en primera plana el debat educatiu a Catalunya.

El diagnòstic, ja només en dades quantitatives, evidencia la necessitat de fer una reflexió profunda sobre l’estat del nostre sistema educatiu i de posar-hi mesures, atès l’important canvi demogràfic i social dels darrers anys. Un cop d’ull a les dades annexes al document del Departament d’Educació. Un creixement progressiu del nombre d’alumnes que ha suposat que sigui de 31.027 més el 2007-2008. ¿Feu comptes de quantes escoles noves ha implicat? 65 centres nous, 43 de primària i 12 de secundària. Una altra dada a tenir en compte, la incorporació d’alumnat estranger, que es xifra en un total de 133.000  aquest curs.

Pel que fa a resultats, encara hi ha un 28% d’alumnes que no obtenen el graduat en educació secundària obligatòria i, dels que l’obtenen, només un 61,5% continua estudis postobligatoris.

La Llei d’Educació de Catalunya és dreça en aquest panorama com un repte i una oportunitat per al país. El seu gran objectiu: equitat i excel·lència, principis bàsics que garanteixen la llibertat, l’esforç i la convivència com a eixos bàsics de la ciutadania catalana. Una i altra, no una en oposició a l’altra. L’equitat entesa com a  igualtat d’oportunitats d’accés i de promoció  i  l'excel·lència com a principi de qualitat del sistema educatiu.

Sota aquests principis, la llei s’estructurarà al voltant de tres eixos bàsics: el centre educatiu, com a unitat bàsica del sistema, que ha de basar-se en tres puntals: autonomia, direcció i avaluació; els docents, com a agents directes de l’educació, amb el reconeixement i suport de la seva tasca, la formació adequada i l’establiment de la carrera professional; i la relació entre escola i família i el seu paper al territori.

Si alguna cosa defineix el Conseller Maragall és la fermesa i la voluntat de tirar endavant aquest projecte. En paraules seves: “Ara tenim la capacitat, la voluntat, les competències i l’estratègia d’avenç que ens calen. Res no ens impedeix aconseguir-ho, tot ens empeny a intentar-ho.”

El futur educatiu de Catalunya està en joc. El debat amb la ciutadania ha començat. Participeu-hi!

CURS: "CAP A LA CONSTRUCCIÓ D'UNA CIUTADANIA ACTIVA, D'UN NOU COMPROMÍS CÍVIC"

 

Aquest curs, emmarcat dins del programa "Escola Ciutadana de Formació" de Ciutadans pel Canvi, es dirigeix a totes aquelles persones del  Camp de Tarragona que siguin membres d'AA.VV, representants o membres d'entitats i ONG del territori, joves i dones membres d'associacions, gent que pertany a alguna entitat o bé persones que no pertanyen a cap de les anteriors però que tenen interès per aquestes qüestions.

Inici del curs: dissabte, 27 d'octubre, a les 10h

Lloc: Ajuntament de Tarragona -Plaça de la Font, 1- (Tarragona)

Places limitades

Inscripcions fins el dimecres 24 d'octubre a:

mselva@pelcanvi.org o al tel.: 93 317 12 14

 

Consulteu el programa!

 

Amb aquestes paraules Pasqual Maragall anunciava ahir, amb coratge i decisió, que se li ha diagnosticat la malatia d’Alzheimer. Acompanyat de la família i els amics, va compartir amb la ciutadania la lluita personal que tot just acaba d’emprendre.

La seva vida ha estat una lluita constant, entomant reptes sovint qualificats d’utòpics o idealistes. No s’ha arronsat mai davant la complexitat ni la dificultat. Ara, tampoc no ho fa. I sap que estem i estarem  amb ell més que mai.

Em va emocionar veure’l, tot just acabar aquesta roda de premsa, entrant per la porta de la sala d’actes de la Residència d’investigadors del CSIC, a Barcelona, on estàvem celebrant la I Trobada de Ciutadania per la Democràcia i asseure’s escoltant amb interès els ponents. Sense protocol. Sense notorietat Amb senzillesa.Va ser un gest que l’honora i que, d’alguna manera estava afirmant que la vida continua, que res no s’atura, que seguim compartint projectes i ambicions, que encara hi ha molta feina a fer.

La premsa d’avui, com no podia ser d’altra manera, li dedica moltes pàgines. Podeu consultar:

EL PERIÓDICO 

AVUI

LA VANGUARDIA

EL PUNT

EL PAÍS 

Entre totes les coses que s'han escrit, us recomano l'article La mirada de Maragall, de Carme Valls, Presidenta de Ciutadans pel Canvi, al diari AVUI, que transcric:

Tots els éssers humans tenim moltes lectures i també moltes identitats, per això són tan superficials les etiquetes dels que creuen saber la veritat per definir-los. Fa respecte glossar la figura d'un amic, d'un líder polític i d'un ésser humà davant la malaltia perquè, malgrat l'amistat o la proximitat que tinguem cap a les persones, mai podem acabar de descobrir quins són els misteris, les temences o els desitjos que amaga el seu interior.

En aquest moment històric voldria retrobar-me amb la seva mirada, "d'ulls xics que miren el lluny" com diu en Joan Manuel Serrat d'en Salvat-Papasseit. La mirada en profunditat està basada en la voluntat de saber, de conèixer i d'esbrinar, i en Pasqual ens ha ensenyat a escatir què és el que no sabíem de la nostra terra, de la nostra relació amb Espanya, de la nostra presència dins d'Europa. Ens ha obert camins mentals per poder conviure i comprendre què és el que està més enllà de les nostres fronteres, i estic segura que li hauria agradat ser correspost amb la mateixa generosa abraçada. Ha canviat Barcelona, la forma de governar Catalunya, en coalició, i l'Estatut. Va donar-nos també l'oportunitat de conèixer-nos i treballar junts a un grups de ciutadanes i ciutadans, que vam acabar formant Ciutadans pel Canvi.

Ha estat especialment emotiu gaudir de la seva presència quan estàvem celebrant la Primera Trobada de Ciutadania per la Democràcia. La seva mirada aquest cop s'ha dedicat a comunicar una realitat personal i ha mostrat la valentia i l'enteresa davant d'un diagnòstic mèdic que ha decidit compartir amb optimisme amb el suport de la seva família i dels seus amics. Era molt difícil assumir la comunicació de la seva malaltia, encara que, com ell diu, els americans ho facin. Tots els humans viuen amb la incertesa, encara que ho dissimulen buscant seguretats fictícies, i és un gest que mereix tot el nostre respecte i la nostra solidaritat que una persona assumeixi amb coratge la incertesa sobre el propi futur. Tot el nostre suport per a l'ésser humà que s'enfronta a la malaltia. Tota la nostra estimació per l'amic al qual sempre li ha agradat la poesia i amb el qual volem compartir una mica d'Elliot : "El que no sabeu és l'únic que sabeu". Tota la nostra decisió per continuar treballant amb la mirada posada nord enllà per construir aliances federals amb l'Espanya i l'Europa diversa i plural.

 

Una mostra de la fermesa en la lluita de Pasqual Maragall ja la tenim avui mateix a El País, on publica l’article CONTRA 'EISENHOWER', no exempt d’aquella ironia que li és tan pròpia:

"¿Qué nombre tiene aquella enfermedad que nunca recuerdo? ¿No se llama 'Eisenhower'?"

La identidad se debe perder más difícilmente si todos te reconocen

Hablando de la enfermedad de Alzheimer, que algunos denominan Eisenhower porque no recuerdan su nombre auténtico, un amigo me contaba aquello que le pregunta uno a otro: "¿Cómo se llama aquella montaña de colinas redondeadas tan famosa?", a lo que le responde el otro: "Montserrat". "¡Exacto!", exclama el primero y prosigue, dirigiéndose a su esposa: "Montserrat, ¿dónde he dejado el diario?" (No dijo "aquella montaña on hi ha la mare de Déu" porque las palabras trabajan en la memoria como las cerezas de un bote: la primera arrastra a las demás. De forma que aquello que está encadenado se recuerda. La mare de Déu y Montserrat, por ejemplo, es una conexión fácil para un catalán de cierta edad. Como para un sevillano Dolores y Virgen, o para un aragonés, Virgen y Pilar).

Probablemente estemos ante un caso emergente de Alzheimer, una enfermedad que goza de tan buena salud que los números de su crecimiento alarman. Y de tan mala fama que prefiero llamarla Eisenhower, como hace un amigo mío que se mofa de la enfermedad con ironía un tanto perversa. "¿Qué nombre tiene aquella enfermedad que nunca recuerdo? ¿No se llama Eisenhower?". Lo único cierto en este nuevo bautismo irónico es que sí que hubo un presidente de Estados Unidos que la padeció en el ejercicio de su cargo: Ronald Reagan.

Fue el descubridor de la enfermedad, el doctor Alzheimer, quien le dio nombre, ahora hace cien años. (Bien pensado, muchas cosas son de hace un siglo. Aquí, a casa nostra, casi toda la modernidad, y por descontado, el modernismo). Y cien años más tarde, todo indica que la enfermedad no ha sido vencida ni mucho menos. Aún estamos lejos de conseguirlo. Nos iremos acercando a la victoria, sin duda. Los americanos están empeñados en esta batalla; se niegan a considerarla una enfermedad tabú; están animando a los afectados a "speak out", a hablar de ella.

En España, la Reina preside una fundación dedicada a esta enfermedad. En el Hospital de Sant Pau trabaja la doctora Gómez Isla, en contacto con la investigación científica más avanzada de la Universidad de Harvard, en Boston, donde los médicos dedican dos días al estudio, tres a la investigación y uno a la atención de los pacientes. Aquí no, todavía no, ni de lejos. Pero también se hacen cosas. En Navarra parece que están siguiendo líneas interesantes de investigación; Sant Pau, como ya es el caso del Clínic, puede convertirse en un hospital puntero, y en Barcelona existen, asimismo, centros específicos de investigación médica de gran nivel, especializados en otros campos, dirigidos por investigadores de talla internacional como Massagué (Nueva York- BCN), Ispizúa (California-BCN), Guinovart, Bulbena, Baselga...

Retornando a los Estados Unidos y a una de las webs dedicadas a estos temas: "Ya no es como antes", afirma allí Chuck Jackson, de 53 años, de Albany, uno de los cinco millones de enfermos de Alzheimer -perdón, Eisenhower- que hay en EE UU. (Se calcula que en el año 2050 habrá 16 millones de enfermos en ese país; "Estamos ante una epidemia", dice John Morris, facultativo de la Washington University de St. Louis). Quienes la padecen, hablan abiertamente de ella, como vienen haciendo los pacientes de sida. Algunos ayuntamientos americanos incluso prestan a los enfermos sus salas de plenos.

¿Se imaginan si aquí los enfermos pudieran reunirse en las sedes de los distritos o en los centros cívicos de los barrios? Todavía sería mejor, se estaría más cerca de casa. (Uno de los problemas de los integrantes de la secta Eisenhower es que se pierden, que no reconocen las calles). Yo recomendaría a todo enfermo, de cualquier enfermedad que no fuera de aislamiento obligatorio, y a todo aquel a quien le convenga la conversación, que se reuniera en un local del distrito, con sus viejos amigos. No sería lo mismo que en un hospital o en una residencia, incluso en el CAP o centro de asistencia primaria.

El hecho es que, gracias a los avances médicos, hoy sobrevivimos muchos más años de aquellos para los que genéticamente estábamos programados. Y es probable que muchos de los que ahora tenemos más de sesenta años de edad experimentemos la dura realidad de este "efecto colateral" del progreso médico. Hace unos meses, a mí mismo, me han descubierto síntomas incipientes de Alzheimer.

Si cuando sea mayor me da por perder la memoria, yo seré un enfermo de lujo. Haber sido alcalde durante tantos años, y haber sido además president de la Generalitat de Catalunya durante unos cuantos años más, hace que todos me reconozcan, que muchos ciudadanos se acerquen para saludarme. Tengo una lista larguísima de ciudadanos que en la calle me paran, me dan su nombre y me animan a crear un partido político nuevo. Me hablan a menudo y me recuerdan cosas que sucedieron, que nos sucedieron. Especialmente en los barrios de trabajadores, donde los socialistas siempre ganamos. La identidad se debe perder más difícilmente si todos te reconocen. Y más aún, como es el caso, si las paredes, las calles, los museos, incluso las playas y el puerto te dicen algo de tu pasado, de lo que tú ayudaste a hacer. Aunque a veces tengamos la impresión que no pasábamos por allí, por aquella calle concreta, desde hacía muchos años, o que no habíamos vuelto a aquel restaurante desde hacía mucho tiempo.

Me dedicaré, pues, junto con el grupo del Hospital de Sant Pau, a combatir a Eisenhower. Así Eisenhower, esta vez el que fue presidente en carne y hueso de Estados Unidos, pagará retrospectivamente por haber apoyado a Franco a entrar en la ONU en el año 1955, salvando del aislamiento a un régimen fascista que no tenía horizontes después de la Segunda Guerra Mundial.

 

 

 

1.      Les entitats cíviques Ciutadans pel Canvi (Catalunya), Más Democracia (Madrid), Civiliter (Andalusia), No Nos Resignamos (Madrid), Plataforma de Navarra por el Cambio (Navarra), Fundación Iniciativas 21 (Galícia), Aldaketa (Euskadi), Democracia Cívica (àmbit estatal), Fundació Societat i Progrés (País Valencià), Gent de Marratxí (Illes Balears), GirSocial (País Vlencià) i Asamblea de Cooperación por la Paz (àmbit estatal) reunides avui a Barcelona en la I Trobada de Ciutadania per la Democràcia han fet una reflexió conjunta sobre la democràcia participativa i el procés de construcció federal de l’Espanya plural.

2.     Com a associacions civico-polítiques, creiem que ja existeix molta ciutadania  madura que treballa organitzada en xarxes i grups d’interès que desitjaria participar més en les institucions i decisions polítiques. Creiem que els partits polítics han de democratitzar les seves formes de treballar, complir el que prometen i estar oberts a treballar de forma coresponsable amb la ciutadania.

3.   Acordem obrir un  treball de reflexió continuat de totes les associacions treballant en xarxa federal per fer pedagogia, formació i debats sobre el federalisme i la futura organització federal de l’Estat.

4.      Volem treballar per la dignificació de la vida política i per convertir les nostres ciutats i pobles en fòrums de ciutats humanitzades, tal com està fent el grup CIVILITER (Sevilla), recuperant la visió que l’ens públic treballi pel progrés i la vida plena de la ciutadania.

5.      Celebrem que el treball conjunt de totes les associacions, impulsat per l’associació MÁS DEMOCRACIA, per incloure dins el tractat europeu acordat a Lisboa la possibilitat de fer iniciatives legislatives populars (ILP), ha acabat amb èxit i ha quedat inclòs en el projecte que s’aprovarà al desembre.

 

 Què n'ha dit EL PUNT? Podeu llegir la crònica Crisi matrimonial al federalisme

 

Ciutadans pel Canvi organitza la I TROBADA DE CIUTADANIA PER LA DEMOCRÀCIA.
Tindrà lloc a Barcelona, el dissabte 20 d'octubre a les 10 h., a  la Residència d'Investigadors (c. Hospital, 64)

Ponència: DRETS DE CIUTADANIA PER A LA PARTICIPACIÓ POLÍTICA

1. Creus que té sentit la participació política de la ciutadania al segle XXI, i en quins aspectes la
consideres imprescindible?
2. Quins canvis haurien de fer les institucions i els partits polítics per fer-la realitat?
3. Quins canvis i quina informació i formació hauria d'adquirir la ciutadania per poder exercir amb eficàcia  el compromís cívic?
4. Creus que és possible l'organització de consells ciutadans a cada autonomia i d'una xarxa de consells ciutadans de l'Estat espanyol que puguin exercir
l'auditoria i el control dels governs?

Ponència: FEDERALISME: TEIXINT ALIANCES A L'ESPANYA PLURAL

5. En quins aspectes creus que l'Estat de les autonomies ja és un embrió de l'Estat federal? Donat
que la paraula FEDE ja significa aliança i pacte, per què creus que a Espanya s'entén com a separació i què hauríem de fer per canviar aquesta situació?
6. Creus que l'actual sistema de traspàs de competències deixa sense atendre drets de ciutadania? 7. Quina reforma prioritzaries per començar a teixir aliances territorials entre les diverses autonomies?
8. Com t'imagines l'organització futura de l'Estat espanyol i quin procés caldria seguir per aconseguir fer-lo més fort i més respectuós amb la diversitat?

 

Aquests darrers dies la polèmica sobre l'ús del vel islàmic a l'escola ha estat ben viva als mitjans de comunicació. El cas de la petita Shaima ha desfermat tots els opinadors i opinadores del país. A favor? En contra? Sí, però... No, encara que...

L'article de Said el Kadaoui Moussaoui, publicat a EL PUNT [12.10.07] aporta elements per a la reflexió sobre l'ús del vel i el que representa o pot representar. Escriu l'autor:

La pregunta seria, doncs, si realment hi ha motiu per aquest malestar o es tracta simplement d'una rebequeria de gent desagraïda que no valora tot el que se li dóna i a qui s'ha d'exigir integració demanant-li que oblidi la seva religió i idiomes tan estranys.

Crec sincerament que el cas de la nena que vol anar al col·legi amb un mocador al cap ens l'hem de prendre com un símptoma més d'un profund malestar a causa de la combinació de tres factors als quals han de fer front els fills de persones emigrades del Magreb.

En primer lloc, s'ha de tenir en compte les constants experiències d'inferiorització, que tenen molt a veure amb el fracàs escolar de molts d'aquests alumnes. Només cal recordar que recentment el Centre Superior d'Investigacions Científiques ha publicat una guia per a escolars en què adverteix de l'existència estesa d'actituds xenòfobes camuflades.

En segon lloc, s'ha de fer referència a les famílies que no han superat el «trauma» que suposa la migració: desarrelament, expectatives que no es compleixen, viure de forma provisional, pèrdues, dols difícils d'elaborar, etcètera. Tot això pot fer que visquin fora de la lògica dels temps i que vulguin mantenir tradicions que fins i tot en els països d'origen han canviat o estan canviant.

El tercer punt per tenir en compte fa referència a la condició d'aquests joves que són fills de persones que, pel seu origen, no tenen els mateixos drets que la resta. Aquí es produeix un greuge comparatiu i una ferida en la identitat que té conseqüències psicològiques difícils de reparar. Urgeix actuar en pro d'aquesta igualtat de drets perquè és el primer pas, i el més important, en el reconeixement de la diversitat i el pas imprescindible per començar a parlar dels límits d'aquesta, que, efectivament, també hi han de ser.

Si volem que aquests nens i joves estimin el seu país –és el seu país, perquè van venir de molt petits o van néixer aquí–, els hem d'oferir un lloc hospitalari, no pas tolerant. El matís és important i s'entén ràpidament si anem a l'etimologia dels dos conceptes. Mentre que el primer posa l'èmfasi en el fet d'acollir, el segon el posa en el fet de suportar. Necessiten, sobretot, la seguretat que dóna estar vivint en un país que els vol i accepta com a ciutadans i no en un que els tolera però els marca com a diferents. Per fer-ho hauríem de cuidar –i no només culpabilitzar– els seus pares. Podríem començar aprofitant, valorant, dignificant i ajudant a mantenir la llengua d'origen i contribuint a crear institucions dignes des de les quals es projectés una imatge més real de les cultures dels seus països de procedència. Així, no els faria falta aferrar-se tant a alguns aspectes de la religió per sentir que els seus fills mantenen encara part del que ells són.

Anant al cas concret de la Shaima de l'escola Annexa-Joan Puigbert de Girona, crec que hi ha sobrat molt de soroll i hi ha faltat molta mà esquerra. S'hauria d'haver ajudat més l'escola facilitant un equip de mediadors experts per parlar amb la família. Els polítics han actuat amb gestos contundents que, potser, no feien falta, i alguns mitjans de comunicació han contribuït més a fer alarmisme que a informar.

També cal denotar que l'islam té un paper molt poc rellevant en tot això. Recomano la lectura del llibre Reflexions d'un musulmà contemporani de Mohamed Talbi, i animo alguna editorial que el tradueixi i els instituts que el recomanin com a lectura per als seus alumnes. Tots plegats hem de tenir clar que el coneixement és la gran vacuna contra el dogmatisme i el fanatisme.

 

Joseba Arregi és el President de l'associació ciutadana Aldaketa (Cambio por Euskadi). Properament el podrem escoltar a Barcelona, a la I TROBADA DE CIUTADANIA PER LA DEMOCRÀCIA que organitza Ciutadans pel Canvi.

Avui ha publicat un article a EL PERIÓDICO titulat Una consulta salvadora, en el qual reflexiona sobre la proposta de referèndum feta pel lendakari Ibarretxe.

Aquesta és la visió de Joseba Arregi sobre la proposta d'Ibarretxe: 

El lendakari Ibarretxe ha volcado todo su proyecto político, su propio futuro y el futuro entero de la sociedad vasca en la ya famosa consulta popular. Con el argumento del fracaso del intento de diálogo-negociación con ETA de Zapatero, ahora es el Gobierno vasco el que debe liderar la normalización y la pacificación de Euskadi.

La política de Ibarretxe vive de momentos de revelación: primero fue el pacto de Estella/Lizarra, de exclusión de la mitad de los vascos, el comienzo de la historia a la que invitaba a todos. Luego, la ruptura con quienes le habían dado los votos para ser lendakari: también entonces comenzaba una nueva historia.

EN LA precampaña a las elecciones del 2001, afirmó en el Kursaal de San Sebastián: "Hoy comienza un nuevo camino: os invito a caminar conmigo". Después vino su plan, la solución de todos los problemas de la sociedad vasca. Y ahora todo ello se condensa en la consulta popular: es, parece, el remedio definitivo, la pócima mágica capaz de curar todos nuestros males. Nada menos que la puerta a la normalización y la pacificación. Estamos enfermos, pues no somos normales, y esperamos una cura definitiva. Sufrimos violencia, pues ETA existe y es amenaza para muchos ciudadanos vascos, y ansiamos la paz. La consulta popular es la espada que va a cortar, por fin, el nudo gordiano.

La consulta popular significa dar la palabra al pueblo vasco, al que hasta ahora, al parecer, nadie se ha dignado a preguntar nada. Parece que el fetiche de la consulta significa que la situación político-institucional que viven los ciudadanos vascos es una situación impuesta desde el exterior. Pero lo cierto es que poseemos, los pobres vascos condenados al silencio por no poder hablar según el remedio que se nos ofrece, una Constitución votada en referendo, un Estatuto encuadrado en dicha Constitución y aprobado por la inmensa mayoría de vascos en referendo, cuyo resultado no fue aceptado por quienes con violencia lucharon contra el mismo, y que ahora reclaman devolver al pueblo la palabra, pero tampoco del todo por el nacionalismo llamado moderado y pragmático, que ha puesto, cada vez más, en cuestión su validez.

Y si las consultas hasta ahora celebradas no han solucionado los grandes males vascos --en realidad solo dos: el terrorismo y la no aceptación sincera de los resultados por parte del nacionalismo--, ¿quién puede tener confianza en que una nueva consulta popular vaya a hacerlo, si quienes la exigen han dado muestras más que sobradas de no estar dispuestos a aceptar el resultado si no les satisface?

El fetiche de la consulta está vacío. Mejor dicho, para no olvidar del todo a Marx: esconde, desfigurándolo, un núcleo de verdad que hay que averiguar. Porque la forma de plantear la consulta a favor del derecho a decidir de los vascos pretende dar a entender que el problema de los vascos radica fuera: falta de reconocimiento por los otros, por los no vascos, por España, por el Estado, de ese derecho a decidir.

El problema de los vascos radica fuera. No radica en el interior de su sociedad: que en su seno haya surgido el terrorismo que mata, amenaza, coarta la libertad de ciudadanos vascos, que quiere imponer una única y exclusiva forma de ser vasco, una identidad normativa a la fuerza. No. El problema son los otros. Es España. Es el Estado. Y la consulta va a solucionar ese problema. Porque va a dejar claro que los vascos saben que tienen derecho a decidir su futuro, y van a manifestar con claridad que así lo quieren.

Uno se pregunta: si la realidad social es tan clara, ¿por qué ETA ha recurrido al terror? Uno se pregunta: si la realidad de la sociedad vasca es tan evidente, ¿por qué el nacionalismo gobernante no ha planteado hace años ya el referendo de autodeterminación, sea legal o no, por qué el nacionalismo que ha ocupado el poder desde el inicio se limita a plantear fechas futuras, a elevar la consulta a categoría de proyecto? Y la respuesta es clara: porque la situación que se supone como punto de partida no es tan evidente, porque la realidad social no es tan homogénea como da a entender la reclamación del derecho a decidir. Porque la consulta, en su categoría de fetiche, primero debe producir la situación en la cual presuntamente se basa para exigir su celebración.
El carácter de fetiche de la consulta evidencia que el problema de la sociedad vasca no es exterior, sino profundamente interior. Lo que el fetiche de la consulta debe producir es justamente el momento fundacional de una sociedad unida en la reclamación del derecho a decidir. El nudo gordiano que el fetiche de la consulta debe cortar no es uno que ata hacia el exterior, sino un nudo percibido como el impedimento interior para la homogeneidad necesaria y presupuesta por el nacionalismo vasco.

El fetiche de la consulta pone de manifiesto que la complejidad y el pluralismo que caracterizan profunda, estructural y muy positivamente a la sociedad vasca son percibidos por el nacionalismo como un mal, como un problema, como un impedimento para poder ejercer no el derecho a decidir como ciudadanos con todos sus derechos, sino como una homogeneidad étnico-cultural. El fetiche de la consulta pone de manifiesto que el nacionalismo vasco e Ibarretxe ven la complejidad y el pluralismo de la sociedad vasca como un problema que solucionar. Esa es la función de la consulta: ser el momento fundacional de una unidad evidente, creación ex novo de lo que supuestamente se fundamenta en la historia.

 

Aquesta setmana ha estat marcada, sens dubte, pel debat de política general al Parlament de Catalunya. En el discurs pronunciat en el debat d'orientació de política general, el president Montilla ha parlat del model de país i del seu futur. El seu nord és el de la Catalunya de la llibertat i de la democràcia, del treball, de l’esforç i del mèrit, acollidora, integradora i convivencial,  justa i social, orgullosa de les seves arrels i de la seva identitat lingüística i cultural, oberta a noves veus, segura del seu futur, afermada en la seva singularitat lingüística i cultural i, a la vegada, oberta a la cultura universal.

 

Sembla que aquest horitzó hauria de suscitar consensos entre els grups parlamentaris que representen el nostre país, però ja hem vist que no és així. Novament han rebrotat els  “ismes” defensats o demonitzats per uns i altres. Més que un debat, sovint fa l’efecte que hi ha monòlegs aïllats i discursos monolítics preconcebuts per part de l’oposició. Tan greu seria consensuar el futur del nostre país?

 

 

Amb aquesta pregunta ballant pel cap, ahir dijous vaig assistir a la primera Àgora Política de CpC, titulada Democràcia, equitat i pau, a càrrec de Bronagh Hinds, una lluitadora nord irlandesa fundadora del NIWC (Northern Ireland Women’s Coalition), un partit de dones que es va comprometre fortament en el procés de pau de l’Ulster. Lluny de cercar punts de dissensió, les dones nord-irlandeses van cercar els ponts de diàleg amb unes conviccions molt fermes: igualtat, drets humans i inclusió. Ella constatava que en tot el procés de pau, mentre els homes confrontaven les idees, les dones parlaven de futur. No és el mateix, comentava Bronagh, el procés negociador que la construcció de la pau. [Notícia publicada al diari El Punt]

 

Vull pensar que al meu país encara és possible la construcció de la Catalunya de la igualtat, de la Catalunya dels drets humans, de la Catalunya de la inclusió. I en aquesta comesa, les ciutadanes i els ciutadans hi tenim molt a dir i molt a fer.

Enguany, a Tarragona, l'ofrena floral al monument de Rafel de Casanova ha estat celebrada de manera unitària per totes les forces polítiques de la ciutat.

Josep-Fèlix Ballesteros, l'alcalde, ha sabut trobar el to just en el seu discurs del qual en vull destacar uns fragments que m'han interessat especialment.

Integració i convivència

“La Catalunya d`avui no és la de 1714, ni la de l’oda a la pàtria d’Aribau de 1833. A Catalunya avui es parlen 200 llengües i som més de set milions de persones totes amb els mateixos drets però també amb els mateixos deures i obligacions.

 I estem disposats a renovar-nos, a integrar sempre que hagi voluntat d’integració. Ho diem des de Tarragona que al llarg dels segles ha donat exemple de gresol, de fusió i de  convivència. Volem bastir una convivència que preservi la nostra identitat i aquells elements mes substantius de la nostra manera de viure i d`organitzar-nos, la nostra voluntat de continuar tenint uns valors, uns costums, una cultura a la qual invitem tothom sense exclusions i ens comprometem a posar els mitjans per fer-la possible”

Catalanisme i pluralisme 

Ens cal la unitat dels catalans que no es contradictòria amb el pluralisme. 

L`any passat celebràvem el centenari de la publicació de la Nacionalitat Catalana de Prat de la Riba. Ell tenia molt clar que a la nació catalana hi havia de cabre tothom. No podia ser una Catalunya pels catòlics o pels lliurepensadors, pels anarquistes o pels conservadors, pels de ciutat i pels de camp, pels uns o pels altres. PER TOTHOM. 

Per això no hi ha un sol catalanisme ni seria bo que hi fos. Catalunya es plural i això es una riquesa.  

Un catalanisme que, com quan parlem de tarragonisme, cal que sigui sempre més ambiciós, de més ”valor afegit “, que aplegui tots els elements tradicionals, però que sempre es proposi afegir i completar les noves demandes socials, que tingui vocació d’adaptar-se als nous temps, perquè si no ho fa així quedarà desfasat i les noves generacions se`n desentendran. I necessitem incorporar tothom al catalanisme. Si no, no en sortirem

 El catalanisme ha de contribuir a cercar l’excel·lència, per una política social avançada, per un medi ambient de qualitat, per la lluita per les causes més nobles: per la pau, per la projecció al món de la nostra nació, per l’ajut als qui més ho necessiten, per ser competitius, per exercir la generositat i la solidaritat, la valoració de la democràcia i  la seva millora i perfeccionament constants.

Mentre, al Parc de la Ciutadella, a Barcelona, l’Escolania de Montserrat, amb acompanyament de Pascal Comelade, ha cantat Els segadors, una versió ben poc convencional.

 

Carme Valls ha publicat recentment un article en què reflexiona sobre la transparència informativa i el dret dels ciutadans a ser informats. La seva lectura ens convida a pensar.

País íntim, per Carme Valls-Llobet, publicat a EL PUNT [25.08.07] 

«No m'importa no conèixer punt per punt i estel per estel el teu país íntim. El teu país es sempre dins del meu.» Maria Barbal. País íntim.

La imparcialitat de la història, més l'oral que l'escrita, però també aquesta última, ens allunya a vegades de voler saber el perquè del nostre passat, de la nostra història. La llei del silenci que va predominar en moltes cases, després de la guerra civil, per no parlar de les ferides, o per no augmentar el sofriment dels presents amb els absents, exiliats o morts, va ser un exemple d'imparcialitat per omissió. Segons qui ens explica els seus records, segons com els ha viscut o el grau de sofriment que li han provocat, la versió que ens dóna és diferent i l'anàlisi de les causes també. De fet, tots i totes portem dins nostre una part del país íntim que van viure els nostres familiars, com ens relata la Maria Barbal en la seva excel·lent novel·la, barrejat amb la precària història apresa a l'escola, o amb retalls de formació autodidacta que amb més o menys encert ens hem anat procurant. Moltes generacions no solament tenen desmemòria històrica sinó que ni tan sols coneixen la història, ni la nostra, ni la d'Europa, ni la internacional.

No hem estat els únics perseguits ni els que han estat humiliats, i les vacances per la zona de l'Ariège m'han permès visitar el poble natal de Pierre Bayle, filòsof que va patir la persecució religiosa catòlica contra l'església protestant reformada i es va haver d'exiliar a Rotterdam. D'infant de l'Ariège va acabar sent ciutadà del món, frase que hem fet servir moltes vegades, però que ell va escriure en el seu Dictionaire historique et critique, editat per primera vegada el 1696, i declarat per Leibniz com el «més bell diccionari», en què critica la visió parcial dels historiadors, i dels que persegueixen els altres per raó de les seves idees o de la seva religió. «Un historiador en tant que ho és, és com Melquisedec, sense pare, sense mare, i sense genealogia. Si se li demana «d'on sou?» és necessari que respongui: « Jo no sóc ni francès, ni alemany, ni anglès, ni espanyol, etc.; jo sóc ciutadà del món; jo no estic ni al servei de l'emperador ni al servei del rei de França, sinó solament al servei de la veritat; és la meva única reina; jo només li he donat a ella el jurament d'obediència...». Aquesta voluntat de recerca de la veritat va costar a Pierre Bayle la mort del seu germà gran, pastor protestant del seu poble, Carla, ara denominat Carla-Bayle, i la seva pròpia mort prematura sense possibilitat de tornar a veure la seva terra natal ni la seva família.

Però la seva incansable correspondència amb intel·lectuals i filòsofs dels països que després han format part de la Unió Europea, i la seva constant lluita per la tolerància com a font de la pau i en contra de la intolerància que és la font de la confusió el fan un filòsof modern malgrat els tres segles que ens separen. Molta feina ens queda per fer, molta pedagogia dirigida a les generacions més joves, que puguin debatre i conèixer l'experiència, el país íntim, dels que van viure abans, i van guardar en el seu interior les seves vivències i els seus criteris, perquè estava prohibit fer-los públics. De tant callar, fins i tot els arguments es dilueixen i s'esborren en la pròpia memòria.

Per això hem de demanar un esforç a tothom qui dóna opinió pública o treballa als mitjans de comunicació que faci un esforç d'imparcialitat, i que en tot moment pugui expressar la seva part de la veritat sense pensar que la posseeix tota. El ball de xifres sobre les inversions en infraestructures a Catalunya, el desconeixement crònic de les balances fiscals, i la dificultat dels nostres parlamentaris per rebatre les opinions del senyor Pizarro, que diu invertir molt a Catalunya, sense explicar que és quasi en l'únic lloc a on inverteix o no, com a distribuïdor elèctric monopolístic, no han estat bons exemples d'aquest accidentat estiu, i afavoreixen solucions simplistes a problemes molt complexos i que vénen de molt lluny. La ciutadania, cada dia més madura, ja no es conforma amb explicacions superficials, i demana més transparència i vol saber la veritat. Igual que al segle XVII ja ho desitjaven uns quants. Esperem que durant el segle XXI arribin els canvis que facin realitat el dret de ciutadania de ser informats de forma veraç.

Al Museum of Modern Art de Nova York, conegut popularment com a MoMA, s'exposa fins el 27 d'agost un projecte de Dan Perjovschi sobre la blanca paret del hall que porta per títol What happened to us? Què ens ha passat?

L'obra d'aquest jove article romanès pretén reflectir la transformació social dels darrers anys des d'un punt de vista entre la ingenuitat i la ironia. Vegeu-ne algunes mostres.

Intel·lectualitat versus societat de consum?

El preu del look fashion?

Les servituds de l'artista?

No cal dir que al MoMA és d'obligada atenció l'obra d'Andy Warhol i la nombrosa representació d'obres de Picasso, entre d'altres. Malauradament, La persistència de la memòria, de Dalí, no està exposada. Actualment és al Tate Modern de Londres.

Nova York és una ciutat de contrastos. Al costat dels seus gratacels i del glamour de l'anomenada Fashion avenue, l'ull inquiet de la càmera s'atura en les persones que viuen -o malviuen- a la ciutat.

L'home que recull llaunes de refrescos de les paperes vora de Bakery Park, vigilat ben d'aprop per un policia. 

A la 7a avinguda, algú, cansat, al caient del capvespre, espera -potser sense esperança- una oportunitat.

 

I, tal com es veia ahir la ciutat, costava de creure que, a Brooklyn, un tornado deixés sense teulades unes quantes cases. Des de Manhattan l'únic que vam percebre va ser una forta tormenta de matinada. La sorpresa va ser llegir-ho als diaris.

Veig que EL PERIÓDICO  hi dedica l'editorial. Subscric tot el que hi diu. Certament, veure l'estat d'algunes infrastructures com la d'algunes estacions del metro de NY és depriment. He pensat immediatament en el darrer incident a Barcelona amb la caiguda del cable d'alta tensió. I no us imagineu com estaven les instal·lacions que de manera descarnada es podien veure al pis 80 de l'Empire State. 

Podeu llegir l'editorial tot seguit. 

Nova York i Londres, també

Expliquen les cròniques des de Nova York i Londres que a les dues capitals financeres més influents del món els ciutadans estan indignats amb els serveis públics davant els efectes de les inclemències del temps. Dimecres va caure una tromba d'aigua a Nova York que va paralitzar el metro i els trens de rodalies i que va deixar sense llum part dels seus barris. A l'enrabiada ciutadana hi va contribuir el record de l'esclat, dies enrere, d'una canonada de vapor subterrània --de més de 83 anys-- en una avinguda principal de la ciutat. A la capital britànica, les inundacions han portat al col.lapse la majoria de serveis públics de transport, que s'afegeixen a l'endèmic malestar per la progressiva pèrdua de competitivitat i d'imatge dels seus aeroports, que tenen una gestió privada i en mans d'empreses espanyoles.

Tant si es vol com si no, aquests exemples -que es repeteixen, a la seva escala, a Barcelona o Roma- són un reflex que la doctrina econòmica promoguda als anys 80 als Estats Units i el Regne Unit (el decenni de Ronald Reagan i Margaret Thatcher) que predicava que els poders públics cedissin a la gestió privada les infraestructures --sense distingir entre carreteres, ferrocarrils, línies telefòniques o filats elèctrics--, comença a veure l'abisme dels seus efectes. Són tesis que ara ja es coneixen com neocon, per no dir-ne netament reaccionàries.

La rèplica a aquests postulats també s'entreveu des dels Estats Units. La Societat Americana d'Enginyers Civils --equivalent al que en diem societat civil-- que ja va ser contundent en la predicció de la catàstrofe que planava sobre Nova Orleans fa un parell d'anys i que va reiterar la seva denúncia quan es va enfonsar el pont de Minneapolis, ho ha tornat a dir ben clar: els Estats Units necessiten una inversió d'1,2 bilions (amb b de Bush) d'euros per refer les seves infraestructures més obsoletes. Aquests càlculs són més contundents quan es comparen: reparar tots els ponts similars al de Minneapolis costaria un terç del que s'han gastat els EUA fins ara en l'ocupació de l'Iraq.

És bo que sapiguem que la doctrina del virtuosisme de reduir impostos, equilibrar a zero el pressupost públic i fiar a la gestió privada les infraestructures claus per al desenvolupament d'un país està fracassant allà on més es van promoure i van aplicar aquests principis. El model neocon s'extingeix i fins i tot no n'ha sorgit un altre que recuperi l'equilibri entre l'àmbit públic i el privat.