Carme Mas

La VIII legislatura ha començat a caminar. L'amic Josep M. Balcells, de Ciutadans pel Canvi, ha tingut l'honor de presidir la mesa d'edat. Del seu discurs en destaco alguns paràgrafs que ajuden a reflexionar sobre la situació política actual.

Quin missatge volem donar els 60.000 vots en blanc?

... voldria explicitar una preocupació que de ben segur la majoria de la cambra comparteix. Em refereixo a l’alt percentatge d’abstenció que hi va haver en aquesta darrera consulta i que pot ser interpretada com una desmotivació en l’exercici dels drets de ciutadania o senzillament com una preocupant indiferència cap a l'activitat o representativitat política.

Quina significació atribuim a l'abstenció?

Algú ha dit que l’abstenció té el risc de fer més febles les nostres institucions públiques. Seria lamentable. Caldrà sumar voluntats i compromisos per evitar-ho. Voluntats i compromisos, per començar, del govern, dels parlamentaris i dels partits polítics però també dels col·lectius més dinàmics de la societat civil i amb un plus específic dels mitjans de comunicació.

Què ha de fer el Parlament?

En aquest Parlament decidim lleis que són molt importants no només per fer un país econòmicament potent, culturalment fort, socialment cohesionat sinó també per garantir condicions i qualitat de vida estables al conjunt dels nostres conciutadans. No deixem que els nostres plets partidistes, que el nostre argot professional o que les nostres legítimes discrepàncies derivin o es tradueixin en brega o bronca sorollosa que, com bé saben, no dignifiquen, als ulls de la ciutadania, la nostra tasca parlamentària. Pot o hauria de ser un objectiu compartit per tots els grups parlamentaris aconseguir una nova manera de fer política que estimuli la participació, que doni peu al debat col·lectiu i públic i que engresqui, sobretot als joves, el compromís polític.

Quina ha de ser la tasca dels polítics?

Deixin que expressi un altre desig que formularia dient: Siguem didàctics els polítics, amb els gestos, amb les paraules, amb les reaccions, amb les actituds. I no a títol individual sinó col·lectivament. L’Estatut en el seu article 55 diu que el Parlament és la seu on s’expressa preferentment el pluralisme i es fa públic el debat polític. Que la discussió sigui sobre propostes i alternatives. I que les discrepàncies i el contrast d’unes i altres serveixin per enriquir el debat a dins i a fora de l’hemicicle. Política és també pedagogia.

És possible el diàleg des de la diferència?

Si se’m permet d’expressar un desig demanaria que evitéssim en tot moment la imatge de vencedors i vençuts. Al Parlament només hi ha majories i minories, és cert, però també diàleg, pacte i transacció. No oblidem que la ciutadania ens observa i potser ho fa de forma reticent. Evitem tot allò que pugui menystenir o humiliar una part de l’hemicicle i desterrem també allò que pugui afeblir el nostre sistema democràtic. Només així ens farem progressivament dignes de l’estima i de la complicitat de la ciutadania a la qual ens devem. I no oblidem en cap moment que aquest Parlament és el Parlament d’una nació que està en el punt de mira no només dels nostres conciutadans, sinó també dels altres pobles d’Espanya i dels pobles veïns de la vella Europa i de la Mediterrània.

I la tasca del govern?

Acabo amb una cita del President Kennedy, un referent per a la meva generació:

“Per fer totes les polítiques que necessita un poble no n’hi ha prou amb 100 dies, ni amb 1000 dies, ni amb una sola legislatura. Potser ni en tota una vida. Per això, cal que ens posem a treballar immediatament”.