Del penya-segat estant

La Riba no es pot mirar únicament amb uns ulls, és prou suggerent àmplia i difusa com per no poder-la abraçar sense tot el que ha acumulat del temps del triàsic ençà. Per conèixer la Riba cal tenir notícia i saber de tots els seus angles: de la natura que prepara els indrets, de l’home que els organitza per satisfer les seves necessitats, de l’economia -  cap societat s’ha desenvolupat de manera separada o independent del comerç i la indústria - de la política que la governa, de la sociologia, el poble és la forma i el símbol d’una relació integrada, podríem parlar del seu urbanisme, hi ha qui diu que un poble es pot mesurar per la solidesa dels seus murs i les obres que hi han fet, per tant, és obvi que la Riba té tot el que ha de tenir i res del que refereix a l’home li és aliè.

(Fons particular, orígen desconegut) 

Tot allò que afecta a un ribetà o ribetana afecta al poble per aquest motiu sovint molta informació la traiem de la indústria, del comerç, de les associacions, dels poetes, dels narradors, dels pintors i dels fotògrafs. Podríem entendre París sense Balzac, Manhattan sense Woody Allen, Barcelona sense Marsé o Reus sense Amorós?

La Riba no és un conjunt de cases i carrers organitzats linealment a partir de la Costa o un simple conglomerat humà. Això seria tenir una visió molt simplista del poble, la Riba és una organització funcional que cristal·litza en estructures materials i queda separada de qualsevol altra entitat on només funciona l’estadística, l’extensió o la demografia, és la diferència entre un poble i una aglomeració, és la presència d'una ànima humana el que fa de la Riba una entitat especial.

(Fons particular, origen desconegut. Any 1957) 

Aquest poble ha assolit la revolució industrial passant del molí a la fàbrica sense esdevenir necessàriament un poble dormitori i el repartiment de l’espai no ha estat un càlcul de rendiments. El molí es construïa d’acord amb els recursos naturals, és a dir, aprofitant o regulant els salts de l’aigua, l’habitatge ha estat majoritàriament individual, el bloc de pisos pres com un rusc, on l’home es conserva durant la nit, tot i existir, dins el conjunt d’habitatges de la vila, sense considerar-lo una excepció, en cap cas ha esdevingut habitual.

El fet que la Riba sigui un poble longitudinal fa difícil de definir que cal considerar dispersió poblacional, ho serien els barris tradicionals: la Ràpita, la Carretera i Cap de Riba, però en realitat estan poc més allunyats del centre, que el darrer tram d’habitatges de la Costa Alta respecte de la plaça Major, si aquesta fes la funció centralitzadora de l’àgora, sembla més encertat par lar d’un poble allargadament extens i la dispersió en el sentit urbanístic sembla que l’hauríem de situar a les Hortasses. 

(Fotografia facilitatda per M. Carme Ribé Mercader) 

En tot cas, més que no pas l’urbanisme, la natura, l’aigua, la pràctica de l’escalada iniciàtica o el turisme familiar de muntanya, ha estat el sistema industrial el que ha permès evitar a la Riba el procés de despoblament que ha caracteritzat a molts pobles de les rodalies. 

La fotografia ha jugat sempre un paper rellevant dins la societat i dins de cada un de nosaltres esdevenint un testimoni fidel que pot mostrar l’evidència de certs esdeveniments. Obté un paper rellevant per que pot convertir-se en un arxiu històric a partir del moment en que es converteix en un document real d’un fet polític, social, econòmic, natural, familiar.

(Fotografia fons Jaume Guillamat) 

Mercès a la fotografia podem veure, comparar i ser conscients de l’evolució urbanística de la plaça del Pont, de la Costa, de Cap de Riba, podem recordar la inauguració del Consultori mèdic, una Festa Major, la darrera riuada o qualsevol altra esdeveniment que, aparentment irrellevant quan es produeix, es pot convertir en apassionant al cap d’uns anys.

Quan ens adonem que el pas del temps es irreparable busquem el suport de la fotografia per retrocedir i d’aquesta manera reviure els moments independentment que hi fóssim o no presents, segurament apreciant l’escenari i fent-nos sentir la mateixa sensació captada en el moment de fer la fotografia.

(Cap de Riba. Fons particular, orígen desconegut)

El temps és immediat, és fugaç sovint no podem fer res per prevenir els esdeveniments, una riuada o una ensolsida però si que podem recordar-ho i solidaritzar-nos amb l’esdeveniment i amb els afectats si n’hi ha hagut. Aquesta és la importància de la fotografia, té la capacitat de convertir allò que seria una realitat llunyana en el temps o en l’espai en quelcom molt proper que permet provocar, el record, l’anàlisi o la reflexió.

( Carrer de Prades. Fotografia extreta del llibre Gomà-Camps 1758-2008. p. 101) 

La fotografia també pot resultar enganyosa però sovint, certa o no, dona legitimitat al text escrit, les persones ens fiem de les fotografies però amb els telèfons de tercera i quarta generació correm a fer fotografies i penjar-les a les xarxes socials, però això té un inconvenient, quantes fotografies hem vist sense cap mena d’anotació, sense una vaga referència al lloc o a la data en que s’han fet. Aquestes fotografies, al cap d’un temps corren el risc de ser enganyoses i desestimades malgrat el seu valor en perdre la força de la identificació.

(Font del Mas. Fotografia Ramon Gavarró) 

No és el mateix explicar com era la font del Mas que veure-la, no és el mateix explicar un carrer que veure’l, no és el mateix escoltar com es va produir un riuada que veure-la, Avui fins i tot hi ha qui mira la fotografia obviant l’explicació i fent cert allò que l’estímul visual és més important que qualsevol altra, estrany error, doncs una imatge ben trobada pot posar en entredit la realitat. La fotografia és un motor important però no sempre es pot donar la imatge per exacte.

Diu una frase apòcrifa que quan s’ajunten dos alemanys munten una fàbrica de cervessa, quan ho fan dos anglesos funden un club i si són dos catalans editen una revista. Independentment de l’encert de la cita, la Riba ha tingut un portaveu informatiu que ha passat per dues etapes ben diferents.

La capçalera EL BRUGENT va aparèixer per primera vegada com a portaveu del Foment del Poble de la Riba entre el 25 de juliol de 1920 i el 30 de setembre de 1921, per restar profundament adormit fins el gener de l’any 1980 quan, recuperada la democràcia municipal, tornà a la vida del poble per esdevenir portaveu del poble de la Riba durant 20 anys llargs i 190 números.

El periodisme local era i és el de les persones, era i és periodisme de proximitat. EL BRUGENT feia creure en la possible relació causa - efecte de la notícia, es comentava a la Penya, al bar del Ciquet, a la Pacheca, al pa, al metge, a la botiga  o a la perruqueria. Els mitjans de comunicació locals sempre s’han caracteritzar per uns fets distintius: la identitat i la proximitat.

En les dues etapes que, fins aquest moment, ha viscut la publicació no deixà de ser un testimoni de l’evolució del poble, així com de la vida de bona part dels diversos sectors de la població. Sovint, els seus articles analitzaven, des de posicions col·lectives en alguns casos, individuals en altres, el batec del que es cuinava a l’ajuntament, a les distintes associacions i en algun moment esdevingué la única oposició visible al govern municipal.

EL BRUGENT es fornia d’informacions imprescindibles per aprofundir en la vida, en els problemes i també alegries de la vida quotidiana del poble. Les riuades apareixen en les dues èpoques, i també, com és evident, protestes per certes despeses, la manca o endarreriment en la solució de problemes concrets i una certa valentia a l’hora d’expressar alguns reclams i certes opinions.

Resulta curiós llegir en els números de la primera època queixes per la mala qualitat de l’aigua en un poble ple de fonts, el debat que generà la contractació de dos envelats amb les orquestres respectives per la Festa Major o la informació d’afers més delicats com el que llegim respecte de l'augment del preu del pa on copiem textualment el que es deia: “amb molt bon acert, la majoria dels patrons s’han obligat a pagar l’augment a tots els seus obrers mentre durin les circunstàncies actuals”.

Aquestes publicacions sigui quina sigui la seva periodicitat i les condicions en les quals sortiren al carrer, han esdevingut una eina de vital importància per a esbrinar la història quotidiana del poble en el sentit de col·lectivitat. En el cas que ens ocupa, els articles, les entrevistes, les opinions, les activitats de les diverses associacions que s’hi publicaven independentment de les consideracions polítiques, socials o literàries no deixà de ser un fidel diari de la vida i l’evolució del poble.

Avui EL BRUGENT  i tantes altres publicacions són un pas obligat per resseguir, les festes, bona part de la història, molts detalls referents a la situació econòmica de la vila, a la de l’ensenyament, la cultura, les obres, la sanitat, la religiositat pública, la  visita de personalitats i mil detalls més de tota mena tant referits al passat, com a l’època en què la revista sortia al carrer.

El periodisme local ha estat i de fet encara és com el dia a dia, el cara a cara amb el lector i amb els subjectes de la informació. Menystenir els mitjans de proximitat o no trobar-los a faltar equival a menystenir les dades reals que donen el pols al que preocupa al ciutadà.

Avui en el món digital, els costos de generar un tipus de premsa com era EL BRUGENT serien mínims, però caldria una voluntat social i un grup associatiu prou fort, no tant per fer-lo possible a través d’una web com per consolidar-lo en el temps.

Els temps canvien i els esforços que aleshores es dedicaven per generar una publicació periòdica, unes miscel·lànies esporàdiques, una edició facsímil del mensual de la primera època o taules rodones, ara es dediquen a altres activitats igualment necessàries preparant excursions, competicions de BTT, exposicions, jornades musicals o altres activitats col·lectives, si bé, es perdrà el referent informatiu del pols més immediat del que esdevé a la quotidianeitat. 

Malgrat l’aparent poca transcendència que semblava tenir el periodisme de proximitat, EL BRUGENT a la Riba i altres mitjans locals coincidien en un objectiu principal: arribar a la ciutadania. No oblidem que la major part de la vida és local i la realitat és aquella amb la que vivim i convivim cada dia.

Fins l'any darreries dels anys 60 les tardes de vacances fos Setmana Santa o Estiu anaven molt lligades a l’aparell de televisió de ca la Pauleta, voltat d’un bon nombre de canalla que hi anàvem a veure la peli de la tele, sense ser conscients que començàvem la formació de cinèfils locals.

Per Setmana Santa d'aquella pantalla també sortien imatges de gent encaputxada que es movien rítmicament al so de bandes militars en mig de processons inacabables i de pel·lícules de temàtica obligatòriament religiosa i de to èpic, recordant els grans moments de la història sagrada, vides de sants o comportaments exemplars.

L’equació matemàtica que millor definia aquells dies era Tarda = ca la Pauleta + peli + bossa de moresc. Les hores passaven acompanyats de Quo Vadis, Los diez mandamientos, la Bíblia, La túnica sagrada, Rey de reyes, Barrabás, Ben-Hur, crec recordar que fins i tot varen posar El Cid,no hi apareixia Jesucrist però el tema era igualment èpic: la guerra contra el moro infidel dins una Espanya nacional - catòlica.

Aquest tipus de pel·licules ens agradaven i entretenien, en tot cas no hi havia gaires alternatives, i si hi ha algun mal record, es corresponia més aviat a les de llàgrimes a dojo com 70 veces 7 o Marcelino pan i vino, la resta es prestaven a l’admiració per les aventures que oferia Hollywood amb penalitats, miracles i altres actes sublims que presidien els primers anys del cristianisme, fos seguint la narrativa dels Testaments o altres guions espectaculars.

A l’Estiu la cosa era més lleugera normalment la classificació més personal era: de tirus, d’Indius, d'espases, de pirates o de guerra, aquestes darreres gairebé sempre centrades en episodis del Pacífic, per no crear conflictes polítics ni morals, on els americans eren els bons més bons i els japonesos els dolents més dolents. Molts d'aquests films havien estat filmats en color però els monitors de televisió eren en blanc i negre i només tenien dos canals, el normal i l'UHF.

Resulta curiós com moltes d’aquelles pel·lícules les hem tornat a veure de grans i més enllà del record infantil i les falsedats històriques, hom s’adona que hi havia un cinema extraordinari. Algunes escenes em portarien anys després a Roma i fer un recorregut totalment a peu pel Coloseo, la Via Apia Antica fins l'església del Quo Vadis, però allí ja no hi havia ni el bastó florit de sant Pere, ni la carreta amb Ligia - Deborah Kerr acompanyada de Marcus Vinicius – Robert Tylor per seguir fins les Catacumbes de Sant Calixte. La tornada ja fou en bus. L’altra gran visita es corresponia també a un altra film admirat per la seva carrera de quadrigues i que ens portà a visitar el circ Màxim.

Es fa simpàtic recordar com, al llarg de la dècada dels seixanta del segle passat, en unes cadires de fòrmica grises i amb un pressupost que donava per això que avui en diem llaminadures, però en aquell moment era una bossa de Churruques, marca que comercialitzava el moresc i les pipes, aprenguérem - en uns silencis trencats exclussivament a l'hora des anuncis - a admirar el cinema a través d’una caixa sempre petita i mal anomenada tonta, i també acabat el film intentàvem a la placeta de cal Torres, pels carrers i fonts més properes com la del Blai, reviure les aventures tot imitant els personatges que haviem vist unes hores abans.