Del penya-segat estant

És prou conegut que Salvador Vilaseca fou l’iniciador de les investigacions arqueològiques d’una manera sistemàtica a Reus i les seves rodalies, entenent la paraula rodalia en el sentit més ampli, feu tasca de recerca a gairebé tots els indrets de les comarques del Camp i les Muntanyes de Prades.

(Toll dels Paperers sota la cova de Cartanyà) 

La presència humana a la vall de Brugent ha deixat rastres en nombrosos indrets com les Roques Caigudes, la zona dels 3 Pilons, o la cova de Cartanyà és en aquest darrer lloc on, acompanyat de Josep Iglésies, Joaquim Santasusagna i Manuel Mata, es feren forces troballes algunes de les quals són actualment exposades al Museu Arqueològic que porta el seu nom a Reus.

(Salvador Vilaseca. Reus y su entorno en la prehistòria. vol II) 

Independentment de les restes trobades i del període a que es corresponen paleolític, neolític o bronze final, el fet de saber que 3000 anys A.C o 5000 abans d'ara els nostres avantpassats corrien pel riu Brugent o pel riu Francolí amunt i avall, fa que mirem el passat amb un cert respecte, pensar que si vivien a la cova de Cartanyà segurament pescaven amb certa facilitat pels tolls on ens anàvem a banyar, Llarg, Nimfes, font Gran Paperers, Enamorats, Dutxa, toll de la Porta, font del Mas i caçaven per tota la vall, seguint els camins que ens porten al Puig, la Serra i cap a Farena, acostumats com estem a viure amb perspectives molt curtes de temps, tot això imposa i, segons com, fa escruixir.

 (Salvador Vilaseca. Reus y su entorno en la prehistòria. vol II) 

Diuen que som humans, fins ens considerem dues vegades sapiens, però mirant endarrere resulta que cada vegada sembla més distant aquell procés d’hominització i d’humanització iniciat a Etiòpia quan els australopitecus van decidir baixar de l’arbre, posar-se a caminar cada vegada més recte i varen començar a fer les primeres passes en substituir la selecció estrictament natural per la tècnica.

Avui allunyats de la natura de manera gairebé definitiva obtenim l’energia, de la granja, la piscifactoria, els embassaments o les centrals de producció més diversa vivim molt més còmodament que qualsevol dels nostres avantpassats, però caldrà plantejar-nos si és intel·ligent suposar que viure allunyats de la natura vol dir que hi hem de viure d’esquena i ens hem de qüestionar si en la nostra cursa no hem provocat ja revolucions antinaturals gairebé des del primer moment en que varem aparèixer.

Sembla que els nostres avantpassats feren un salt evolutiu important quan varen començar a imaginar eines i després les construïren, quan varen començar a ser capaços de mantenir en vida a membres del grup que anys abans haurien desaparegut, quan la domesticació del foc els va allargar el dia i millorar la dieta, varen començar a créixer com éssers humans quan tot això ho deixaren de fer competint jeràrquicament els uns amb els altres.

Varem deixar de ser caçadors – recol·lectors nòmades quan descobrirem estratègies diferents i realment innovadores com la ramaderia o l’agricultura. Segurament que una carn tancada que no es mou no era ni és tan bona com la salvatge, però facilità la vida i transformà la societat. Es canvià el cicle vital aparellant els animals de manera artificial fins aparèixer espècies híbrides o estèrils com les mules.

Aquests van ser uns passos crucials per l’evolució de la humanitat, després vingué la penicil·lina, la fecundació extrauterina. Segurament que tothom comparteix la bondat bàsica de tots aquests avenços. Doncs bé, ara la biologia mercès a l’estructura de l’ADN i el genoma humà ens permet conèixer perfectament l’abecedari de la vida i les claus que guien l’evolució biològica del nostre cos. Ara podrem modificar i clonar éssers vius genèticament idèntics i molt aviat no seran només en pollastres, vaques i ovelles. Es millorarà la tècnica i s’unirà l’ADN d’espècies que fins ara no es podien unir de manera natural. Els resultats d’aquests investigacions no seran naturals però cal tenir present que tampoc ho és una mula.

L’evolució és constant i cada vegada més ràpida, si ara existeix la industria biotecnològica d’aquí a quatre dies estarem en mans de la “farmaderia”, les lleis que ho regulen són a les beceroles, als Estat Units, sembla que aquesta investigació està prohibida amb diner públic però no amb diner privat.

 El que està passant és massa important per deixar-ho en mans de minories dirigents com les que tenim ara. No es poden produir grans canvis socials sinó aconseguim que en els llocs de decisió hi hagi un estoc important d’organismes intel·ligents.

Sempre val la pena llegir i admirar a aquells qui emprenen el vol i observen la realitat des de la distància. Acostumen a ser persones que, en baixar, escriuen a ras de terra amb la distància suficient com per que el fang no els faci escriure enterbolit.

És fàcil admirar a François L. Ganshof per les seves innovacions, a Indro Montanelli pel seu sarcasme intel·ligent, a Josep Fontana per la seva enorme capacitat d’anàlisi. Els escrits de tots ells són deliciosos per les ments més curioses i haurien de ser de lectura obligatòria pels fills de la Logse que ens volen dirigir el pensament i per alguns que diuen que escriuen quan simplement publiquen.

Fa unes setmanes em va caure a les mans el llibre The way of Herodotus: travels with the man who invented the history, de Justin Marozzi. Feia més temps que disposava de la traducció castellana del llibre del difunt Ryszard Kapuscinski, Viajes con Heródoto, i jo mateix m’havia comprat l’any 1999 l’edició del CSIC, bilingüe grec-castellà, en 2 volums de les Historias d’Heròdot i que havia llegit de manera desordenada i anàrquica. Aquestes tres casualitats vers la figura d’Herodot han fet que recuperés la lectura del clàssic i del llibre de Kapuscinski, que he de confessar haver devorat i digerit ràpidament mentre encara vaig per l'aperitu del de Marozzi.

               (Bust d'Heròdot al Museu de l'Àgora, Atenes) 

Resulta que d’una manera amable, amena, alguna vegada divertida però sobre tot sempre intel·ligent, els dos llibres recorren els grans problemes i conflictes de la humanitat a partir dels escrits del primer historiador de la Grècia clàssica. Un Heròdot que va construir la memòria de la seva època sense documents, sense referències i sense saber si eren certs els episodis que explicava, però molt més encertadament de com ho fan alguns avui en dia, tot i disposar tant de documents com de referències. El polonès Ryszard Kapuscinski ha viatjat per tot el mon, escriu sense presses i amb un enorme coneixement tant de la història com de la realitat.

D’aquest llibre val la pena observar la seva obsessió pel concepte de memòria, una cosa fràgil, efímera, defectuosa i il·lusòria. Tot el que passa al nostre voltant pot desaparèixer sense deixar el més mínim rastre o romandre sense ajustar-se necessàriament a la realitat amb el que queda escrit per la memòria voluntària o involuntàriament defectuosa.

També val la pena retenir la seva visió dels conflictes entre Orient i Occident. Heròdot els inicia a la Homèrica Troia, però aquest conflicte es repeteix durant les Guerres Mèdiques entre grecs i perses, durant l'expansió d'Alexandre “el Gran”, durant les guerres Púniques entre Roma i Càrtago, al llarg de les Croades a l'Edat Medieval, i amb l'expansió de l’Imperi Otomà que va arribar a les portes de Vienna, aturat, en bona part, per l’encert del primer Papa Borgia, Calixte III.

L'actual pugna entre Orient i Occident és la pugna entre Europa i Asia, o entre Grècia i Pèrsia, en temps d’Herodot, escrit en altres paraules, es remunta a la nit dels temps. Occident i Orient han lluitat sense parar sent Constantinoble-Istanbul, el nexe d’unió entre dos mons, però per poc temps.

Europa es va apoderar dels vestigis de l’imperi Otomà després de la GuerraGran (1914) repartint-se el pastís entre les zones d’influència britànica i francesa. Crearen artificialment nous estats i s’aprofundí en l’enfrontament entre els dos mons. 

L’Orient d’Herodot o Alexandre el Gran era una Pèrsia que no era ni territorialment ni culturalment, ni ideològicament l’Orient islàmic que identifiquem amb l’Iràn dels ayatollahs, l’Iraq posterior a Sadam Hussein o l’Afganistan dels talibans constantment enfrontades a l’Occident de la modernitat. Aquest Orient és un, però no s’ha d’oblidar que Orient és molt més, és també la Xina, Índia i Japó.

De tant en tant la balança s’inclina cap a Occident, però Orient torna a sorgir amb noves amenaces. És una mirada retrospectiva al gran conflicte que cíclicament enfronta als dos mons que lluiten pel poder, per la influència i pel domini del bressol de la civilització que es trobava a la Mediterrània, que anava de la península Aràbiga fins l’estret de Gibraltar. Un bressol cultural que, ja fa segles, va perdre la torxa en favor de l’Europa Central, de l'Europa Atlàntica i dels seus fills d’Amèrica del Nord.

L’enfrontament Orient i Occident és la memòria d’aquests dos mons que ens explica Heròdot. Sovint recordem allò que volem recordar i no pas allò que va succeir. Però Heròdot ens parla d'uns reis i d'unes guerres que són actuals, d'uns enfrontaments endèmics entre Occident i Orient, entre el cristianisme i l'Islam, entre la llibertat i l'ambició.

Aquestes, entre altres, són segurament les raons més profundes de les guerres endèmiques entre Orient i Occident, d'uns reis que sense ser els nostres són actuals, és la memòria de dues cultures, dues religions, dues maneres de comprendre el passat. Es tracta, en definitiva, de veure com sempre persisteix un seriós i etern problema amb aquells qui no volen evolucionar, qui els fa por el canvi i el progrés de la societat i per tractar d'evitar-ho, continuen confonent la paraula dels deus, escrita pels humans fa molts segles amb la llei dels homes d'avui en dia. 

Es tracta de dues memòries, de dues maneres d’entendre el passat, viure el present i preparar-se pel futur, uns mirant només el passat pensant que és etern i immutable i els altres mirant el futur tot prenent riscos, ensopegant, caient però sempre tornant-se a aixecar. 

El cinema és quelcom que sempre m'ha fascinat i, malgrat no ser-ne un militant aferrisat, considero anar al cinema tant important com llegir Chesterton, escoltar a Chet Baker o admirar a Paul Klee.

Durant un parell de dècades llargues de la meva joventut, el cap de setmana implicava anar al cinema i aquesta afirmació podria condensar les vivències cinematogràfiques de diverses generacions que passàvem persistentment pel cinema de la Penya.

Tècnicament és impossible plasmar tots els records, i els detalls poden semblar apunts esbossats d’una manera tant ràpida que recordin més aviat certes pinzellades d’un quadre impressionista però en un seguit d’escrits sobre la Riba no es pot menystenir el cinema.

(Fotografia Jaume Guillamat) 

Normalment les projeccions es feien la tarda dels diumenges a l’hivern i la nit dels dissabtes durant l’estiu, en doble sessió i Nodo en començar la segona part fins que aquest deixà de ser obligatori l’any 1976 per acabar desapareixent el 1981.

Aquesta projecció aparentment estranya del NODO acrònim de Noticiarios y Documentales del règim franquista s’explica pel fet que els films es projectaven conjuntament amb La sala del Sindicat de Picamoixons, per tant, en Tonet, tan bon punt havia posat les bovines en ordre sortia amb el sac direcció Picamoixons per fer el canvi.

La sala de projeccions era situada sobre el bar de la Penya on s’hi accedia per unes escales des del mateix bar. La cabina situada a la part del darrera de l’escenari, tenia dues màquines de carbons que projectava les imatges sobre una pantalla de paper de barba encaixada en un marc de fusta, a prou distància com per girar la imatge de manera que el públic situat al davant podia visualitzar el film amb tota normalitat.

El concepte normalitat, almenys durant la dècada dels anys 70, s’aplicava sempre que no marxés el corrent elèctric, que les pujades i baixades de tensió no fessin de les seves o bé, sobtadament, es paralitzés la imatge del protagonista uns segons abans d’aparèixer sobre la seva cara una taca de tons marró fent desaparèixer la imatge amb un in crescendo que finalitzava quan s’encenien les llums de la sala.

Les butaques eren de fusta marró amb restes del que algun dia devia haver estat un encoixinat fins que foren substituïdes per unes d’escai verd, a excepció feta, d’algunes fileres al darrera de la sala on s’hi mantingueren les velles, però en el fons també belles, de fusta menys atrotinades.

L’entrada si la memòria no erra tenia dues categories soci o no soci ­- potser també hi havia la infantil – amb tot el repartiment de l’aforament públic, sense normes escrites ni pactes establerts, era racionalment acceptat per tothom: les 3 o 4 primeres files per la canalla que anava a menjar pipes, cacauets salats, moresc i altres delícies, el gruix de la sala es reservava per la gent de seny, pares, mares, tiets, tietes o matrimonis diversos i coincidia amb les files que anaven aproximadament del replà de les escales fins al primer graó del que en un altra lloc es podria classificar com galliner, i les 6 o 8 darreres fileres, elevades de la resta de la sala per diversos esgraons, era la zona de parelles, projectes de parelles, o algunes colles que es dedicaven, depenent del film, a veure’l, comentar-lo o aprofitar per fumar-hi algun cigarret compartit.

No era habitual poder-hi veure cap pel·lícula d’allò que en deien “de rigurós estrenu”, a no ser que aquest concepte s’apliqués a ser la primera vegada que es projectaven a la Riba, però s’hi pot fer un bon repàs de la història del cinema dels anys 60 fins els primers 80. Es podria citar tòpics recurrents però, vist amb perspectiva crítica, aquestes sessions de cap de setmana ens estimularen a molts el gust per aquest art.

Depenent de l’edat ens divertíem veient en pantalla gran i en blanc i negre o color segons el dia, a Tarzan amb Jane i la mona “Chita”, anys després sabríem que en realitat era un “mono”, també ens ho passarem bé amb John Wayne, el general Custer, el Zorro, Dràcula, els germans Marx o Fuman Chú i coneguérem actors i actrius com Sofia Loren, John Wayne, James Manson, Marilyn Monroe o Richard Burton, veièrem films basats en novel·les d’Agatha Christie, peplums i spaghetti westerns diversos junt al sempre entretingut James Bond i a produccions de culte com La Naranja mecànica, Mahattan o Chorus Line.

Aquí visionarem els anys dels “destape” La Trastienda, Historie d’O, i bona part de la corrua de films de pit i cuixa amb Nadiuska, Susana Estrada, Àgata Lys acompanyades d’Alfredo Landa o el duet Pajares – Esteso. De totes maneres seria injust no recordar que també s’hi projectava films de Woody Allen, Buñuel, Berlanga, algunes grans pel·lícules de Hitchcock i, com tants altres cinemes de poble, va durar fins que el cotxe feu proper els cinemes de Montblanc, l’Espluga de Francolí o Reus.

Una relació de les projeccions anunciades a la publicació mensual ribetana EL BRUGENT, que no reprodueixo sencera, ens diu que entre desembre de 1981 i els primers mesos de 1982 es projectarien Carrie, Valentino, New York New York, Annie Hall, Un puente lejano, Perros callejeros, Vota Gundisalvo, Tristana i Esclava de placer. La varietat i la qualitat d’aquests títols indiquen que la programació era com el Dragon Khan si bé, estic convençut que els responsables contractaven aquells lots de films que les majors posaven a disposició a un preu raonable.

(Fotografia d'autor desconegut aconseguida a Facebook) 

En tot cas el records del cinema i les sessions de tarda o vespre a la Penya permeten pensar en allò que hem vist, permetent-nos recordar-ho no només altra vegada sinó que fins i tot d’una altra manera, per que el pas dels anys i el transcurs de la vida, encara que sigui mentalment, ens permet veure les coses a un altra ritme, establir connexions i associacions i encara que sigui mirant endarrere ho fem amb interès i sense nostàlgia.  

A la Riba, com a tants altres pobles i ciutats d’aquest país ens adonem que els noms tenen un caràcter identificador, clar, concret i no deix lloc als dubtes. Si hom cita cal Barceloní, Bessó, Bresca, Butxaquilles, Cardús, Cenabro, Faldilles, Felip, Llarguet, Mangales, Marandel, Mosso, Muntanya, Nebot, Pelagalls, Paüller, Santo, Telaró, Vermell, Vídua, Toio o Xot no hi ha cap mena de dubte sobre la identificació de les persones que pertanyen a la família o a quina casa física es refereix.    

(Fotografia de Jaume Guillamat) 

Aquesta identificació en l’ensenya l’experiència, el cinema, la història i antropòlegs com Claude Lévi-Strauss, qui res té a veure amb el senyor dels pantalons conegut com Levi-Strauss & Co. Viure en comú ens mostra que una societat sense noms no es pot organitzar ni pot existir de cap de les maneres, la relació nom-persona és imprescindible i Lévi-Strauss a La pensée sauvage mostrà la funció identificadora del nom.

(Fotografia de Jaume Guillamat) 

Els aficionats al cinema probablement recordin el film de Bertolucci, El darrer tango a Paris  i amb tota seguretat tenen ben present una escena molt concreta - no em refereixo a la que deuen estar vostès pensant – sinó a que ni Maria Schneider ni Marlon Brando saben el nom l’un de l’altra i al film hi ha una seqüència on ella li diu que cal tenir un nom. La resposta d’ell és un bram feréstec i la d’ella un crit salvatge. Cal concloure doncs, que tot i fer-ho d’una manera estranya i amb un llenguatge molt privat, cal identificar-se.

 (The last tango in Pais)

En algunes professions el canvi de nom s’identifica amb la frivolitat, en altres amb el pudor, fins en alguns casos la barreja entre realitat i ficció arriba ser enormement confusa, és conegut que Norma Jean Mortenson era Marilyn Monroe però poca gent sap que Toni Curtis és deia realment Bernard Schawrtz, quanta gent identifica a Archibald Alexander Leach amb Cary Grant? Si els dic Charles Spencer, molts de vostès pensaran en el germà d’una princesa anglesa difunta, però era el nom real de Charles Chaplin i així els podria anar posant exemples poc coneguts diferents del mon de la faràndula. En el de la Literatura George Sand era Aurore Dupin i el nostre Víctor Català era en realitat Caterina Albert, però quelcom semblant també passa en altres cultures i en mons presumptament seriosos com el de la política vostès saben que darrera del nom Muhammat Abd al-Rauf, hi havia Yasir Arafat, que Karl Herbert Frahm era el nom real de Willy Brant o que Ngyên Tat Thant era Ho Chi Min?

Freud al seu llibre Totem i tabú, agafa una idea de l’antropòleg James Frazer i considera que el nom és part fonamental d’una persona, tant fonamental que cada societat l’assumeix d’una manera diferent, fins el punt que en segons quins ambients preguntant pel nom real d’una persona no et donen raó però t’informen amb tota mena de detalls si preguntes pel renom.

En definitiva es pot afirmar que totes les estructures nominals tenen una funció classificadora de la realitat en el sentit més ampli i cada cultura n’adopta una visió ben concreta i els noms propis, els cognoms, els renom o els malnoms, ho acceptem o no, ens poden oferir orientacions força valuoses de les persones.