Del penya-segat estant

A la Riba, com a tants altres pobles i ciutats d’aquest país ens adonem que els noms tenen un caràcter identificador, clar, concret i no deix lloc als dubtes. Si hom cita cal Barceloní, Bessó, Bresca, Butxaquilles, Cardús, Cenabro, Faldilles, Felip, Llarguet, Mangales, Marandel, Mosso, Muntanya, Nebot, Pelagalls, Paüller, Santo, Telaró, Vermell, Vídua, Toio o Xot no hi ha cap mena de dubte sobre la identificació de les persones que pertanyen a la família o a quina casa física es refereix.    

(Fotografia de Jaume Guillamat) 

Aquesta identificació en l’ensenya l’experiència, el cinema, la història i antropòlegs com Claude Lévi-Strauss, qui res té a veure amb el senyor dels pantalons conegut com Levi-Strauss & Co. Viure en comú ens mostra que una societat sense noms no es pot organitzar ni pot existir de cap de les maneres, la relació nom-persona és imprescindible i Lévi-Strauss a La pensée sauvage mostrà la funció identificadora del nom.

(Fotografia de Jaume Guillamat) 

Els aficionats al cinema probablement recordin el film de Bertolucci, El darrer tango a Paris  i amb tota seguretat tenen ben present una escena molt concreta - no em refereixo a la que deuen estar vostès pensant – sinó a que ni Maria Schneider ni Marlon Brando saben el nom l’un de l’altra i al film hi ha una seqüència on ella li diu que cal tenir un nom. La resposta d’ell és un bram feréstec i la d’ella un crit salvatge. Cal concloure doncs, que tot i fer-ho d’una manera estranya i amb un llenguatge molt privat, cal identificar-se.

 (The last tango in Pais)

En algunes professions el canvi de nom s’identifica amb la frivolitat, en altres amb el pudor, fins en alguns casos la barreja entre realitat i ficció arriba ser enormement confusa, és conegut que Norma Jean Mortenson era Marilyn Monroe però poca gent sap que Toni Curtis és deia realment Bernard Schawrtz, quanta gent identifica a Archibald Alexander Leach amb Cary Grant? Si els dic Charles Spencer, molts de vostès pensaran en el germà d’una princesa anglesa difunta, però era el nom real de Charles Chaplin i així els podria anar posant exemples poc coneguts diferents del mon de la faràndula. En el de la Literatura George Sand era Aurore Dupin i el nostre Víctor Català era en realitat Caterina Albert, però quelcom semblant també passa en altres cultures i en mons presumptament seriosos com el de la política vostès saben que darrera del nom Muhammat Abd al-Rauf, hi havia Yasir Arafat, que Karl Herbert Frahm era el nom real de Willy Brant o que Ngyên Tat Thant era Ho Chi Min?

Freud al seu llibre Totem i tabú, agafa una idea de l’antropòleg James Frazer i considera que el nom és part fonamental d’una persona, tant fonamental que cada societat l’assumeix d’una manera diferent, fins el punt que en segons quins ambients preguntant pel nom real d’una persona no et donen raó però t’informen amb tota mena de detalls si preguntes pel renom.

En definitiva es pot afirmar que totes les estructures nominals tenen una funció classificadora de la realitat en el sentit més ampli i cada cultura n’adopta una visió ben concreta i els noms propis, els cognoms, els renom o els malnoms, ho acceptem o no, ens poden oferir orientacions força valuoses de les persones.