Del penya-segat estant

El cinema és quelcom que sempre m'ha fascinat i, malgrat no ser-ne un militant aferrisat, considero anar al cinema tant important com llegir Chesterton, escoltar a Chet Baker o admirar a Paul Klee.

Durant un parell de dècades llargues de la meva joventut, el cap de setmana implicava anar al cinema i aquesta afirmació podria condensar les vivències cinematogràfiques de diverses generacions que passàvem persistentment pel cinema de la Penya.

Tècnicament és impossible plasmar tots els records, i els detalls poden semblar apunts esbossats d’una manera tant ràpida que recordin més aviat certes pinzellades d’un quadre impressionista però en un seguit d’escrits sobre la Riba no es pot menystenir el cinema.

(Fotografia Jaume Guillamat) 

Normalment les projeccions es feien la tarda dels diumenges a l’hivern i la nit dels dissabtes durant l’estiu, en doble sessió i Nodo en començar la segona part fins que aquest deixà de ser obligatori l’any 1976 per acabar desapareixent el 1981.

Aquesta projecció aparentment estranya del NODO acrònim de Noticiarios y Documentales del règim franquista s’explica pel fet que els films es projectaven conjuntament amb La sala del Sindicat de Picamoixons, per tant, en Tonet, tan bon punt havia posat les bovines en ordre sortia amb el sac direcció Picamoixons per fer el canvi.

La sala de projeccions era situada sobre el bar de la Penya on s’hi accedia per unes escales des del mateix bar. La cabina situada a la part del darrera de l’escenari, tenia dues màquines de carbons que projectava les imatges sobre una pantalla de paper de barba encaixada en un marc de fusta, a prou distància com per girar la imatge de manera que el públic situat al davant podia visualitzar el film amb tota normalitat.

El concepte normalitat, almenys durant la dècada dels anys 70, s’aplicava sempre que no marxés el corrent elèctric, que les pujades i baixades de tensió no fessin de les seves o bé, sobtadament, es paralitzés la imatge del protagonista uns segons abans d’aparèixer sobre la seva cara una taca de tons marró fent desaparèixer la imatge amb un in crescendo que finalitzava quan s’encenien les llums de la sala.

Les butaques eren de fusta marró amb restes del que algun dia devia haver estat un encoixinat fins que foren substituïdes per unes d’escai verd, a excepció feta, d’algunes fileres al darrera de la sala on s’hi mantingueren les velles, però en el fons també belles, de fusta menys atrotinades.

L’entrada si la memòria no erra tenia dues categories soci o no soci ­- potser també hi havia la infantil – amb tot el repartiment de l’aforament públic, sense normes escrites ni pactes establerts, era racionalment acceptat per tothom: les 3 o 4 primeres files per la canalla que anava a menjar pipes, cacauets salats, moresc i altres delícies, el gruix de la sala es reservava per la gent de seny, pares, mares, tiets, tietes o matrimonis diversos i coincidia amb les files que anaven aproximadament del replà de les escales fins al primer graó del que en un altra lloc es podria classificar com galliner, i les 6 o 8 darreres fileres, elevades de la resta de la sala per diversos esgraons, era la zona de parelles, projectes de parelles, o algunes colles que es dedicaven, depenent del film, a veure’l, comentar-lo o aprofitar per fumar-hi algun cigarret compartit.

No era habitual poder-hi veure cap pel·lícula d’allò que en deien “de rigurós estrenu”, a no ser que aquest concepte s’apliqués a ser la primera vegada que es projectaven a la Riba, però s’hi pot fer un bon repàs de la història del cinema dels anys 60 fins els primers 80. Es podria citar tòpics recurrents però, vist amb perspectiva crítica, aquestes sessions de cap de setmana ens estimularen a molts el gust per aquest art.

Depenent de l’edat ens divertíem veient en pantalla gran i en blanc i negre o color segons el dia, a Tarzan amb Jane i la mona “Chita”, anys després sabríem que en realitat era un “mono”, també ens ho passarem bé amb John Wayne, el general Custer, el Zorro, Dràcula, els germans Marx o Fuman Chú i coneguérem actors i actrius com Sofia Loren, John Wayne, James Manson, Marilyn Monroe o Richard Burton, veièrem films basats en novel·les d’Agatha Christie, peplums i spaghetti westerns diversos junt al sempre entretingut James Bond i a produccions de culte com La Naranja mecànica, Mahattan o Chorus Line.

Aquí visionarem els anys dels “destape” La Trastienda, Historie d’O, i bona part de la corrua de films de pit i cuixa amb Nadiuska, Susana Estrada, Àgata Lys acompanyades d’Alfredo Landa o el duet Pajares – Esteso. De totes maneres seria injust no recordar que també s’hi projectava films de Woody Allen, Buñuel, Berlanga, algunes grans pel·lícules de Hitchcock i, com tants altres cinemes de poble, va durar fins que el cotxe feu proper els cinemes de Montblanc, l’Espluga de Francolí o Reus.

Una relació de les projeccions anunciades a la publicació mensual ribetana EL BRUGENT, que no reprodueixo sencera, ens diu que entre desembre de 1981 i els primers mesos de 1982 es projectarien Carrie, Valentino, New York New York, Annie Hall, Un puente lejano, Perros callejeros, Vota Gundisalvo, Tristana i Esclava de placer. La varietat i la qualitat d’aquests títols indiquen que la programació era com el Dragon Khan si bé, estic convençut que els responsables contractaven aquells lots de films que les majors posaven a disposició a un preu raonable.

(Fotografia d'autor desconegut aconseguida a Facebook) 

En tot cas el records del cinema i les sessions de tarda o vespre a la Penya permeten pensar en allò que hem vist, permetent-nos recordar-ho no només altra vegada sinó que fins i tot d’una altra manera, per que el pas dels anys i el transcurs de la vida, encara que sigui mentalment, ens permet veure les coses a un altra ritme, establir connexions i associacions i encara que sigui mirant endarrere ho fem amb interès i sense nostàlgia.