Del penya-segat estant

Tan bon punt com els nostres rebesavis els micos varen decidir baixar de l’arbre es varen trobar voltats de bèsties per totes bandes. Això resulta bastant exacte tant si seguim la Bíblia com a Darwin. Si optem per la primera opció, foren els mamífers, els rèptils i després l’home, si seguim la segona primer foren els virus i els llangardaixos. En tot cas, sigui com sigui, l’home presumptament sapiens fou el darrer. Així doncs no ha de resultar estrany que la realitat animal hagi impregnat la nostra cultura i sovint el nostre comportament.

(Sant Jordi, escultura de Pere Joan) 

El tema de la lluita de l’home contra un animal tipus la serp o un lleó és una constant en la mitologia universal i ja s’hi dedicaren, Apol·lo o Samsó, tot i que el gran professional fou Heracles qui va haver de matar el lleó de Nemea, el senglar d’Erimant i l’hidra de Lema, també feu fugir els ocells del llac Estímfal i capturà la daina de Cerinea, el bou de Creta, les eugues de Diomedes, els ramats de Gerió i el gos Cèrber.

(Capella de Sant Jordi. Santa Maria de Poblet) 

Entrats però en la mitologia èpica medieval, l’estrella era el drac i es dedicaren a matar-ne Thor, Sigurd, Sigfrid fins que en uns textos manuscrits del segle XIV i XV conservats a la Biblioteca de Catalunya i gràcies a una transcripció Ramon d’Alòs-Moner ens trobem amb la Llegenda Auria on ens diu que, Jordi, un cavaller vingut de la Capadòcia es dedicà a salvar donzelles que havien de ser sacrificades i morir a les urpes d’un drac per poder salvar el seu poble.

Aquest cavaller, acabats els dracs i degudament santificat, esdevingué protector de les hosts catalanes en els bregues de conquesta contra els territoris ocupats pels sarraïns i força afició que li va agafar! doncs el trobem esmentat en les Cròniques de Sant Joan de la Penya, del rei Jaume, de Pere III, de Ramon Muntaner..., i la fama el portà a aparèixer en consuetes Mallorquines, al Curial e Güelfa, a l’Espill de Jaume Roig..., posats doncs, davant d'un personatge de les seves característiques, no ha d’estranyar que el rei Pere “el Gran” incorporés com a divisa la creu llisa de Sant Jordi, que Pere “el Cerimoniós” intentés convertir-lo en patró de Catalunya i la Generalitat, l’any 1436, demanà a les Corts reunides a Montsó que fos declarat el 23 d'abril dia de precepte, és a dir, festiu al principat de Catalunya.

(Jaume I i sant Jordi lluitant a la batalla del Puig de Santa Maria

Taula d'Andreu Marçal de Sax, 1237. Victoria & Albert Museum. Londres) 

Una mostra de la transformació del comportament d’una societat es pot veure fent un repàs als establiments comercials: merceries, papereries, perruqueries, bars, fleques. El concepte però és molt ampli fins i tot el d’establiments d’alimentació, aparentment més concret, té uns límits poc definits doncs hi tindrien cabuda des de les botigues de queviures, les polleries, les carnisseries, les peixateries, les fleques i si filéssim prim amb el diccionari s’hi podria incloure bars i tavernes. Això fa que avui ens autolimitem al significat que tenia el mot “colmadu” i avui botiga de queviures.

Resulta curiós observar com en el substrat neuronal dels qui hem viscut a cavall entre la ciutat i el poble les paraules arrelen, creixen i porten la llavor d’una herència cultural. Si a Reus, hem feien anar al “colmadu” tenia un significat exacte, concret i no hi havia possibilitat de dubte, a la Riba, en canvi, no volia dir absolutament res. Per tant, cal pensar que, malgrat els diccionaris, les paraules excedeixen la definició oficial per ampliar-se en el context de qui les empra i només es perpetuen sumant, molt poc a poc, les cultures que les han emprat.

(Fotografia Ramon Gavarró) 

A la Riba es pot treure forces conclusions respecte a l’activitat de la vida quotidiana al llarg de la segona meitat del s. XX fent un repàs a aquests establiments repartits, a les hores, amb una certa coherència al llarg de les principals vies del poble mostren un temps passat prou vital que, sigui per l’edat dels propietaris, per l’evolució dels costums i els demogràfics, s’han anat encongint fins al punt de quedar reduïts actualment a un sol establiment.

Seguint l’orografia de la Riba el recorregut per aquests establiments s’iniciaria a la desapareguda Botiga, situada en els baixos del Molí del Camps, en realitat era una sucursal de cal Torres, amb un cert aire de petit supermercat sense la personalitat de la casa mare però on ha quedat arrelada a la memòria la imatge de l’Alfredu o del Txatxi, carregant i descarregant caixes de la furgoneta al magatzem, del magatzem a la furgoneta i de la furgoneta cap als dos establiments.

(Fotografia de l'autor) 

Força més avall hi havia la botiga de cal Santo, atesa per l’Angeleta que al pis de damunt servia dinars. A la plaça Major, on actualment hi ha l’edifici de l’ajuntament  hi havia la botiga regentada pel Jordi del Bresca (epd). Seguint costa avall, vora la Placeta hi havia la tenda per excel·lència, cal Torres, era també l’estanc i cridava força l’atenció el fet de tenir aparador, amb una petita bombeta grogosa que posteriorment es canviaria per un fluorescent.

(Fotografia de l'autor) 

Travessat el pont del riu, al carrer del Pont cal Camins i a la carretera, just baixant les primitives escales de l’Estació, hi havia cal Meriquildo que, especialment els caps de setmana, allargava la jornada laboral fins l’arribada del darrer tren, sovint ple d’excursionistes que pujaven a practicar l’escalda o l’excursionisme al recer del riu Brugent.  

(Fotografia Ramon Gavarró) 

D’aquestes botigues totes elles desaparegudes a part dels articles habituals anaven incorporant novetats i sempre cridaven l’atenció, per la multiplicitat i varietat de coses que s’hi podien adquirir. D’aquelles botigues queden records com el mostrador llarg on s’atenia al comprador i on en un cantó o altra hi havia collada una maquina per tallar embotits i una de més petita per ratllar el formatge, a la que sempre ens hi acostàvem per si quedava alguna engruna.

Es tractava d'uns establiments bàsics no tant sols per la subsistència sinó pel fet de ser les millors agències d’informació local, poc a veure amb el bar, la perruqueria o el barber on allí les notícies ja eren elaborades i esdevenien fòrums de debat. En aquestes botigues conegudes sempre pel nom o renom del propietari, t’embolicaven mitja lliura del que fos amb un tros de paper, et venien vi, llegums o cereals a granel o un parell de guardiacivils, junt al licor de marca i embotellat.

(Fotografia de l'autor) 

Avui l’herència de tots aquests establiments desapareguts després d’anys recau en la botiga que la Mª Carme té al carrer Major, on amb un toc de modernitats expositors transparents i targeter electrònic encara s'hi pot trobar una mica de tot allò que és necessari: productes d’adrogueria, congelats, queviures, carns, llonganissa, perfumeria, articles per l'hort i jardí, postals del poble, o llaminadures i encara per festes assenyalades anima una mica l'ambient amb rifes on s'obsequia els clients amb productes diversos.

(Fotografia extreta de la col·lecció Jaume Alsina)  

El temps és un convencionalisme aparentment relatiu que pren importància segons el context on el posem. Per un poble els temps poden ser llargs o curts segons la referència que prenguem. Sovint certs fets analitzats aïlladament tenen sentit en un context individual o familiar però passats els anys i vistos en conjunt indiquen unes transformacions socials evidents tot recordant-nos el ritme del temps gairebé invisible quan hi claror però veloç quan es mira allò que ha passat.

Espanya ha deixat de ser catòlica. Aquesta frase prou coneguda i pronunciada per Manuel Azaña volia manifestar que sobre el paper s’acabava la sempiterna oficialitat de la re­ligió i la seva permanent imbricació en la vida pública, posteriorment la Guerra Civil i la dictadura, sembla que oficialitzaren novament les creences fent-les arrelar en la societat fos de grat o per força.

El temps però, ha demostrat que el sentiment religiós i la seva pràctica individual ha vehiculat sovint una certa solidaritat a partir de confraries o associacions que integrades, generalment, per laics però sota un patronatge religiós, foren creades amb finalitats pietoses, benèfiques o assistencials i en alguns casos, durant la dictadura, la seva vinculació a la jerarquia eclesiàstica era la única manera de mantenir un cert associacionisme legal que era aprofitat tant entre els catòlics confessos, convençuts i practicants com entre els més heterodoxes.

(fotografia col·lecció de Jaume Guillamat) 

Les confraries naixeren a la baixa edat mitjana, vinculades al món gremial i corresponien als diferents oficis. Més tard aparegueren les confraries vinculades a una devoció específica: un sant o una santa, una advocació de Crist o la Mare de Déu. Si, d’una part, com a realitat que vivia la gent, s’estava davant d’un espai de trobada que donava la possibilitat de connectar amb els valors i sentiments del poble, de l’altra, podria haver-se obert a un nou escenari d’evangelització amb el necessari procés de creixement cristià, viscut en comunió d’Església.

Fins a quin punt es sentia o es practicava la religió a la Riba? Fins a quin punt s’assumia la catolicitat i la religiositat popular per part dels ribetans? Les preguntes són diverses i es poden formular de manera contundent o discutible, per tant, qualsevol resposta és susceptible de matisacions.

(fotografia col·lecció de Jaume Guillamat)  

A la Riba, a partir del s. XVIII, es té notícia de la celebració de processons i del cant de goigs en honor de la mare de Deu del Roser, el 18 de maig i els dies de les dues fetes majors. En aquells moments la processó transcorria de l’església fins la desapareguda plaça de l’Om.

En aquest mateix sentit és sabut que amb anterioritat al segle XVIII es veneraven les figures de Sant Abdó i Sant Senén, la Mare de Déu del Roser, Sant Nicolau i Sant Andreu. Una devoció manifestada en les confraries que funcionaven exercint funcions tant pietoses com socials. Per tant, la religiositat popular era i és quelcom oscil·lant entre el sentiment, la creença, la necessitat i el costum.

(fotografia col·lecció Jaume Guillamat)  

És però a partir del segle XVIII amb la mecanització dels molins i l’augment  demogràfic quan s’amplien les manifestacions religioses apareixen a la Riba noves devocions com la de Santa Esperança, Sant Antoni de Pàdua o Sant Francesc Xavier i encara un segle després tindran altar a l’església amb la corresponent confraria que en serà responsable la Verge dels Dolors i Sant Isidre. 

L’associacionisme religiós el formaven voluntàries i voluntaris laics que units amb una finalitat concreta i diversa manifestaven la seva fe i mantenien tradicions com l’ofrena del pa beneït, tradició perduda, però si calia també organitzaven balls, com consta en les relacions d’activitats i comptes de les confraries dels  sants Abdon i Senen  i la de Andreu.

El segle XX i de manera especial a partir de finals dels anys 40 i primers 50 aparegueren a molts pobles i amb força les Filles de Maria i manifestacions, oficials revestides de popularitat com la Santa Missió. 

(fotografia col·lecció de Jaume Guillamat) 

En tot cas sempre s’anava una mica més enllà, tot i participant-hi un nombre més reduït de persones que no pas en els actes vinculats a rituals de pas com el bateig, la comunió i la confirmació o als de força jurídica com el matrimoni. Sigui com sigui però hi ha una evidència simptomàtica, religió, fe i devoció, són conceptes col·loquialment propers, marcats a la pràctica per components diferenciadors però que en les societats numeralment reduïes també servien per aglutinar i socialitzar als seus membres indistintament de la quantitat, qualitat i intensitat de la fe.

La societat, qualsevol societat es mostra sovint contradictòria i indistintament al marcat pels diversos ordenaments jurídics i al marge de la vida oficial, la tradició o la creença individual acostumen a estar per sobre de la sovint manipulada memòria col·lectiva bastida sota qualsevol règim i la religiositat més popular, sovint definida com ordinària, ha anat a vegades oscil·lant, altres evolucionant de manera més o menys lenta al llarg del temps però sempre arrelada.