Del penya-segat estant

La nostra societat és cada vegada més hedonista, els estris vells, normalment, no agraden a no ser que tinguin la categoria d’antics. La societat ha portat a canviar el televisor, l’ordinador i el mòbil periòdicament. Es valora l’èxit, la joventut, la bellesa, tunejada o no. Massa sovint hi ha la sensació que ens amaguem d’allò que no agrada i molt especialment de la mort, fent veure que aquesta no existeix, per aquest motiu, la visita al cementiri sigui el dia de Tots Sants o el dia de difunts constitueix un dels pocs signes col.lectius de record als nostres avantpassats. 

Fins no fa pas tants anys, es vivia menys allunyat de la natura i això ens feia sentir més propers a la realitat en el sentit més ampli. Al poble qui més qui menys tenia veïns i amics caçadors que, arribada la temporada, tornàven habitualment amb algun conill, tord o merla i quan organitzaven batudes, es presentaven a Cap de Riba amb porcs senglars i algun cérvol que esquarteraven als baixos de cal Talaró.

La vida era més en comú i la mort era en la quotidianitat. S'assumia com un fet inevitable i normal en la mesura que formava i forma part del cicle de la vida. La mort és llei de vida, diu la dita popular. La mort que era temuda i segueix sent-ho és la imprevista, la que trenca el cicle natural on els fills enterren els pares.

Totes les ciutats i pobles del mon tenen el seu cementiri on s’hi arriba per un camí: el camí de les Ànimes, el camí dels Morts, el camí del Cementiri o el camí dels Sagraments, el topònim és indiferent, sigui com sigui és el camí que ens du al que pot ser el final per uns o el començament per altres. La tradició deia que el pas d’un difunt convertia un camí privat en públic, una digressió històrica, el que voli dir era que portar un difunt donava dret de pas.

La revetlla de Tots Sants els campaners pujaven al campanar i passaven la nit fent repicar les campanes per espantar els morts que, aquella nit - com cada any - sortien de l’Avern. Nits de fred les de novembre, els campaners rebien panellets i castanyes per passar la vetlla i una mica de vi ranci per brindar a la salut dels qui ja no hi eren, fins que a trenc d’alba, amb el cap tèrbol i el paladar extremadament dolç, podien deixar el repic, doncs la claror allunyava el perill.

Resseguint el cementiri, tombes, creus i nínxols permeten repasar un tros de la història de la vida, d’històries amagades o llegendes oblidades. Visitar un cementiri pot aporta sorpreses i sempre et permet pensar en la vida.

Ningú no podria afirmar d’una manera absoluta que els morts no existeixen. Existeixen en aquest espai que és l’absència, un estat que es superposa a la presència. I també existeixen en la memòria: una recreació constant en el moment present, d’allò que un dia va ser i d’aquells que un dia van ser. La memòria ens retorna sortosament, almenys començar novembre, els nostres morts una i una altra vegada, indefinidament, amorosament.

El cementiri de la Riba és petit i, rebé els desgraciats efectes de la riuada de 1994, però com tots els cementiris de poble són com una petita pàtria que encercla les històries més humanes. Espriu recorda el de Sinera escrivint:

No estimo
res més, excepte l'ombra
viatgera d'un núvol.
El lent record dels dies
que són passats per sempre. 

Rilke té uns sonets que no relacionen la mort amb la idea de separació, ben al contrari, manifesta sentir-s’hi a prop a través de l’antiguitat, un món que enyora.

Salut, antics sarcòfags,
germans enyorosos, que em feu companyia!
L'aigua errívola dels dies romans
us sondrolla amb cançons d’alegria.

Clar que Rilke, Espriu i tants altres escrivien quan enterràvem a la gent, avui, als nostres difunts, salvant excepcions, els pengem en una prestatgeria. El cementiri, a partir dels criteris establerts per sepultar als difunts, expressa una manera d’entendre les conductes individuals i col·lectives d’una societat. El cementiri esdevé una evidència de les formes d’organització, de relació socials, de costums, de creences i dels valors que la societat adopta i expressa en la seva quotidianitat.

Aquesta setmana no he sabut localitzar o he perdut, sense sortir de casa, el Comte Arnau de Maragall i la Critica de la nació pura d’en Mira. Calia urgentment posar en ordre, la biblioteca i ahir dissabte era un bon dia. Vaig optar per començar espigolant per les prestatgeries i com era d’esperar, alguns llibres van aparèixer on mai els hauria buscat i altres presents a la memòria, almenys de moment, no són on haurien de ser.

La primera sorpresa apareix quan localitzo al costat de l’edició bilingüe de les Historias d’Herodot l’estudi de Milà i Fontanals De los trovadores en Espanya, junt al facsímil de la Haggadah de Poblet editada gràcies a Agustí Altisent i després una edició crítica del Libro del Buen Amor de Criado del Val i Eric W. Naylor.

En una altra habitació surten els 20 poemas de amor i una canción desesperada de Neruda, entre Tiempo de Silencio de Luis Martín Santos i El misterio de la cripta embrujada d’Eduardo Mendoza. A dues prestatgeries de distància i per aquest ordre localitzo les Sàtires de Guerau de Liost amb il·lustracions de Xavier Nogues, Sonetos de la Intemperie d’Alfredo Gavin, els Diàlegs de cortesanes de Pierre Louys, El Banquete de Plató i Florència de David Leavitt. Coherència? Poca, com que sóc una mica irreverent li se veure entre Plató i Pierre Louys. Com hi han fet cap? No ho sé, és evident que els hi vaig posar.

Obro a Neruda, Cuerpo de mujer, blancas colinas, muslos blancos / te pareces al mundo en tu actitud de entrega. Mi cuerpo de labriego salvaje te socava..., la data escrita segurament amb bolígraf bic punta normal, tinta blava, 30-XII-1980, quina vergonya! Em resisteixo a creure que no l’hagi rellegit, ni tan sols fullejat en quaranta-dos anys. No és el millor, però és el més popular i és Neruda.

Segueixo remenant i faig cap on hauria d’haver-hi tots els llibres de poesia que no pertanyen a cap col·lecció sencera. Llegir poesia no és fàcil, cal dedicar-li temps. Quan ens hi apropem com a lectors, primer hem de sentir-la i després intentar comprendre-la. Els poetes ens creen imatges inoblidables com Walt Whitman, Ezra Pound, T.S Eliot, els meus estimats Salvat-Papasseit, Jorge Guillen, Celso Emilio Ferreiro, Vicent Andrés Estellès, Brossa, Gerardo Diego, o més recentment Goméz Valero, Begonya Pozo o Jordi Llavina.

Tots ens expliquen el mon i no és pas un mon estrany creat per ells i per a ells, és el nostre, simplement el transformen a base de metàfores per convertir-lo en formes verbalment harmonioses i ben mirat l’expliquen molt millor que no pas la premsa. El diari d’avui demà és vell i demà passat serà rònec en canvi Virgili, Dant, o Espriu cada dia son nous. Borges considerava un error creure que la prosa es més propera de la realitat que la poesia, per mi que tenia tota la raó i encara hi afegiria l’afirmació d’Eliot quan va escriure que no hi ha una divisió entre els vers conservador i el vers lliure, hi ha versos bons, dolents i el caos.

He escrit unes línies abans que llegir poesia no és fàcil, així doncs, escriure-la encara és més complicat. Un poeta ha de llegir tot el millor que s’escriu, ha d’escriure constantment i cal que conegui la realitat que el rodeja. Doncs la poesia és tant en un retaule d’Huguet com en una escultura de Giacometti, en un film de Pasolini com en l’arquitectura de Gaudí, en un paisatge de la Toscana com a la vall del Brugent.

La poesia és arreu i veient la premsa tot em fa pensar que cal obrir-nos a la bellesa, a la calma i buscar què dona sentit a la vida. Crec que posaré ordre als llibres un altra dia, avui m’he passat bona part del dia llegint anàrquicament versos i alguns poemes. 

Aquest cap de setmana l’amiga i bona coneixedora de l’art contemporani Carme Soler em va fer notar la notícia apareguda a la premsa on informava que l’oli Abstraktes Bild de Gerhard Richter, pertanyent a la col·lecció privada d’Eric Clapton, s’havia venut per 21,32 milions d’euros. A darreries de setembre, ella mateixa, va comentar que Steven A. Cohen havia posat a la venda un altra Richter Prag 1883 per 21,8 milions en aquests cas de dòlars.

El mes de maig de 2012 vaig publicar un article titulat Del valor de l’art i altres coses, un debat tan calidoscòpic que serà etern. Que aquí hi ha una estratègia purament especulativa és evident, dos quadres del mateix autor en tant pocs dies de diferència és massa casualitat i no cal fer-ne escarafalls, però entre els molts aspectes no tractats, n’hi havia un de pes i prou rellevant: la contextualització.

Només cal recordar l'exemple abastament conegut pel seu recorregut en diversos formats arreu de les xarxes socials. Organitzat pel Washington Post, sense donar-hi publicitat i enregistrant-ho amb càmera oculta, un violinista vestint gorra, t-shirt, texans i esportives es posà en una de les andanes del metro a interpretar diverses peces durant 45 minuts.

És obvi que passaren pel seu costat més o menys ràpidament milers i milers de persones, unes en silenci, altres aprofitant per devorar l’entrepà o bevent un refresc i totes anat d’un lloc a l’altra. Probablement al mig de l’eixabuc de gent que travessava  l’estació n'hi havia de sensibles davant la bellesa, en qualsevol de les seves i diverses formes, incloent, lògicament, la música, la poesia, la pintura o l'escultura.

Seguint la gravació i d’acord amb els diversos power points generats, la majoria dels transeünts passaven totalment indiferents al violinista, a les peces que interpretava i al so del violí.

Aquest violinista era Joshua Bell, amb un Stradivarius de 1713 valorat en 3 milions de dòlars. Uns dies abans havia actuat al Symphony Hall de Boston, penjant el Sold out malgrat els 1000$ per ticket. Sembla evident que les coses es valoren, cada vegada més, pel seu context, només té valor allò que és en el mercat.

No restem atents al que ens apropa a l’art que són les sensacions i els sentiments, no sabem agrair ni valorar allò que se’ns ofereix sense un cost directe. Estem envoltats de coses úniques i singulars però individualment, massa sovint confonem valors amb valor i per estalviar-nos fer el ridícul preferim mirar discretament l’etiqueta, agraint-la especialment, si porta codi de barres amb el seu cost.

Pujar al campanar de la Riba no ofereix un espectacle com el de molts altres campanars on es descobreix una plana plena de quadratures, urbanes o industrials, conreades o feréstegues i totes més o menys ben comunicades, per camins i carreteres més o menys secundàries.

Des del campanar de la Riba una part del poble queda als seus peus, però la resta inclòs la major part del terme és mes alta o se li amaga. Al penúltim pis, quan pels finestrals els ulls miren amb avidesa per copsar els quatre punts cardinals com fa dalt de tot, el penell marcant la rosa dels vents, sembla que aquest símbol, a la Riba, s'esfulli o més aviat s'esbadelli, perquè la visió és limitada a la Serra per un costat, el Puig de Marc per l’altra.

 (Fotografia Àngels Molina) 

L’Estret de la Riba i Puig Cabrer, tampoc permeten allargar la vista, fins les dues valls, tant la del Brugent com la del Francolí es veuen limitades abans del previst. Una per morir en l’aiguabarreig dels dos rius i l’altra, procedent de la Conca, entra al Camp perdent-se un quilòmetres més enllà, per tant, aquest campanar té una projecció diferent a la de la majoria de pobles del Camp.

Ben mirat però, el campanar té el seu encís i el seu misteri. M’hauria agradat conèixer aquell primer campanar que el s. XV es trobava en bon estat segons consta a la vista pastoral de 1450 on es pot llegir “Ecclesia et campanile bene est”. M’agradaria imaginar el campanar de la Riba amb la seva llegenda com el Geperut a Notre Damme, Josafat a Girona o la valenta Rosaura al de Reus.

Els campanars en general però molt especialment els campanars de poble ha lloat Deu i els homes, sempre han marcat el ritme de la vida o el que és el mateix, el pas del temps. De tot els temps, de l’espiritual i del terrenal. Sempre ha estat el campanar qui ha marcat el pas de les hores, era i encara és el campanar mercès al so de les campanes que recordava qualsevol esdeveniment quotidià o esporàdic.

Per les campanes s’anunciaven bateigs i defuncions, l’hora de l’Àngelus o les misses i eren aquestes mateixes campanes que informaven dels tocs de festa o servien a la societat alertant d'un foc o cridant a sometent.

 (Fotografia Jaume Guillamat) 

És al cim del campanar on els segles medievals, rector i campaner, pujaven els dies de tempesta, i mentre el sacerdot orava tot beneint els 4 punts cardinals, el campaner ajudava amb el toc a espantar aigua i bruixes que segons la tradició anaven tant lligades i d’on ens ha quedat la cançoneta tradicional: 

Plou i fa sol,

les bruixes es pentinen,

plou i fa sol,

les bruixes porten dol.

El campanar de la Riba probablement no té, una projecció multiplicadora de cara a tots els camins però arriba a les orelles de totes les persones, en el sentit més genuí i pur de la paraula; i probablement per aquesta naturalesa casolana, la seva projecció rau en els límits del veïnatge. I això és el que li dóna un atractiu estranyament acollidor.

No es tracta d'un veïnatge que queda reduït a la limitada geografia d’un carrer o d’un barri, ni tan sols del mateix àmbit urbà. Es tracta d'un veïnatge que en els anys en que passava amb escreix dels mil cinc-cents ribetans i aquests s’enfilaven pels camins fins arribar als masos més allunyats, el so de les campanes, malgrat la distància, cridava o advertia la gent fos als masos, als molins, a les fabriques o a pagès.

(fotografia Jordi Rius)

Els voltants de l’església, vistos del campanar estant fan que sembli una immensa plaça major on rauen les diverses avingudes procedents de Cap de Riba, del Pont o de la Carretera.

Per tots els seus costats, el campanar com el poble ha quedat sempre ben airejat per un vent perfectament acanalat. Un vent que si de dia bufa en mig d’un cel que resplendeix amb una intensitat enlluernadora, al vespre esgarrinxa el silenci i converteix el campanar en una mena de castell encantat, on els xiscles del vent fan tremolar el sostre estelat de les llargues nits d'hivern.

(fotografia Jordi Rius)