Del penya-segat estant

Què està passant?

Posted by j_rius on 21 Maig, 2011 08:11

El que sorprèn de les concentracions de ciutadans que s’estan produint a diverses ciutats aquests dies no és que es produeixin, el que verdaderament sorprèn és que no s’hagin produït abans.

La democràcia és i seguirà sent la millor forma de funcionament d’un país, pel simple fet que es pot regular i perfeccionar en ella mateixa però té un problema. Quan es queda estancada i no respon als desitjos i les necessitats de la societat, poden aparèixer moviments i formacions polítiques que poc es vagin aprofitant de la situació general de descontent i emprant les vies democràtiques, a poc a poc o d’una manera més o menys ràpida quan menys t’ho esperes presenten solucions apartir d’altre vies.

Quan des del govern i de l’administració pública el ciutadà té la sensació que és tractat amb prepotència, quan l’índex d’atur i el nombre de famílies en el llindar de la pobresa és francament alarmant i al carrer es té la sensació que la creació de llocs de treball i l’eradicació de la corrupció no preocupa als legisladors, no ha d’estranyar que la societat o una bona part d’ella reaccioni intentant fer veure que no pot ser que els interessos dels ciutadans estiguin supeditats als interessos dels dirigents polítics.

Mentrestant, els ciutadans tenim diumenge la possibilitat d’actuar d’acord amb les nostres conviccions anant a votar, però masses vegades ha resultat que la suma del vots individuals no s’ha vist reflectida a l’hora de constituir el govern i això que és plenament legal, també ajuda a generar aquest descontent global. Esperem, tot i que cada vegada aquesta esperança, per molts ciutadans, té menys convicció, que a partir de diumenge les coses puguin començar a canviar i que aquest canvi sigui a millor.

Comentaris (2)

Comparteix:

Eleccions municipals o Governar no és frivolitzar

Posted by j_rius on 01 Maig, 2011 21:28

He seguit a través del facebok la precampanya electoral i els pocs dies que portem de campanya a una ciutat on es presenten 11 candidatures però m'he fixat especialment en el que anaven penjant els candidats de les dues més grans i les d'un grup que es presenta per primera vegada.

Sense ser res de l'altra dijous, ha estat, fins ara, més original i obert a la participació ciutadana la opció que es presenta per primera vegada. La més activa la que té serioses possibilitats de governar i el més preocupant pels electors hauria de ser que, de moment, el partit que pot perdre l'alcaldia, tot i que falten forces dies per obrir les urnes, segons els comentaris sembla ser més amoinat per atemorir els seus electors del que pot passar més que de presentar idees que torni a il·lusionar les majories que fins ara li han permés governar.

Val la pena observar com reaccionen alguns dirigents polítics en periodes electorals quan veuen que les seves afirmacions i els seus desigs probablement no seran assumits per la seva societat més immediata sense cap mena de trauma, sembla que tornem a una fase primitiva de periòdica i explosiva excitació.

Dona la impressió que s’ha passat pel que fa a les idees d’alguns governants de la “grandeur” típicament francesa al “Que hi farem!”. Lamentablement però, en una versió política de molt baix nivell. No es pot entendre que quan s’ha aconseguit dur a terme projectes importants per la ciutat aquests sembla que haguin de ser recordats anys i panys, més per la polèmica que no pas per la seva potencialitat. Sembla com si la concepció de la política hagi patit, en alguns elements particulars, una mena de transformació en direcció cap a l’integrisme.

Evidentment hi ha moltes definicions del concepte “política” però no sembla que hi hagi masses comportaments com per assumir el criteri del reconeixement de l’altre i encara menys reconèixer les diferències, la qual cosa pot fer pensar que no s’accepta els matisos més que sobre el paper. Montaigne* mantenia que la política era el negoci dels homes, avui, podria perfectament escriure que és el negoci d’alguns individus.

Potser convindria recórrer a conceptes molt més teòrics referits al respecte i a la consideració dels altres, per calmar una mica els ànims i les ments d’alguns mini polítics que encara no han demostrat res o d’algunes mini polítiques que son on són per una qüestió de quota. En tot cas, en els dos casos es caracteritzen per obeir, amb una fidelitat més perruna que no pas canina, tot el que els hi manen de fora i a comarques es rodegen d’aprenents de lletraferit que fan de les seves idees un dogma irrefutable.

S'està en plena campanya de les eleccions municipals i la política d’un govern i molt menys d'un govern municipal no pot ser un constant desqualificar l'acció anterior per tornar a començar. Tots el governs però encara més els de proximitat haurien de dedicar-se a veure que hi ha, que cal continuar, que es pot aprofitar i que no. Desgraciadament però, tot fa pensar que algunes minories pensen per altres minories encara més reduïdes i es canvia el verb governar pel de frivolitzar en el millor dels casos o pel d’imposar en el pitjor.

Caldria tornar, si és que mai han existit, al concepte de respecte i consideració de les raons de l’altra per calmar les ments i vigilar la dicció d’alguns mal alliçonats que converteixen els seus manaments en dogmes infal·libles i als qui proposen formes diferents de convivència en heretges que cal destruir, sense tenir ni tant sols la dignitat personal de debatre-ho amb criteris intel·lectuals.

En definitiva, durant els darrers 4 anys la política, salvant algunes excepccions, ha semblat poc preocupada per la col·lectivitat i la sensació més generalitzada és que s'ha optat per fer un exercici on calia pujar a una columna com fos i una vegada dalt procurar que no et despengessin pagant, si calia, el preu més convenient.

Ara han canviat les tornes i tot indica que d'aquí uns dies encara canviaran més, però s'està en una situació de crisi molt més alarmant del que s'explica (molt difícilment es remuntarà cap índex socialment visible abans del 2013), per tant, seria convenient poder confiar en que quan s’elevin als altars del poder els nous servidors públics, es vigili suficientment com per que no es produeixi una fotocòpia de coses que s’ha vist i s’ha publicat i no haguem de sospirar per un possible mal menor.

* Proa té publicats en 3 volums els Assaigs de Motaigne, en una magnífica traducció de Vicent Alonso. Desgraciadament sembla que alguns semi analfabets funcionals el seguiran citant, sovint erròniament, a partir de sant google gloriós.

Afegeix un comentari

Comparteix:

technorati tags: govern , política , eleccions.

Cultura, Europa i cristianisme

Posted by j_rius on 01 Maig, 2011 20:53

No he seguit més que esporàdicament el procés de beatificació de Joan Pau II però, aquests darrers dies no he deixat de veure les notícies, llegir la premsa i escoltar declaracions provinents de persones amb punts de vista diferents. No entraré en l'anècdota de la rapidessa emprada en la beatificació, ni sobre la conveniència o no de beatificar al darrer Papa però tinc la sensació que bona part dels nostres benvolguts i mai prou venerats patriarques i opinadors europeus en general i peninsulars en particular, fluixegen enormement de cultura general. Aquesta enorme i limitada capacitat cultural és un fracàs de la pràctica política.

El fet de la globalització i la immigració procedent de països de cultura islàmica ha portat novament el problema orient – occident a Europa desdibuixat en algunes ocasions per un pretés interès en ser equidistant o això tant modern de ser políticament correcte.

Independentment de les creences particulars de cada persona, els europeus som culturalment cristians i el cristianisme, agradi o no, ha configurat una Europa culta (cada vegada menys) i solidària que a molts ens agrada i desitgem. La cultura europea en qualsevol de les seves manifestacions literatura, filosofia, art..., no és aliena al cristianisme, ben al contrari, es fonamenta en ell.

Europa, la d’ahir i la d’avui està inspirada en les herències culturals, religioses i humanistes influïdes pels cristianisme. Els nostres patriarques i opinadors abans d'opinar i de decidir segons quines normes de comportament s’ha de dictar haurien de pensar primer, després deliberar i finalment decidir. Sembla que reconèixer que història, cultura, filosofia i política van estretament lligades no hauria de requerir una gran esforç intel·lectual. Valdria la pena preguntar-se si es pot desestimar l’enorme quantitat de personatges de primera fila que, des de l’antiguitat fins avui mateix han pensat sobre l’home, sobre la seva funció vital, sobre les seves possibilitats, les seves limitacions i les seves contradiccions.

Es pot la cultura europea permetre el luxe de deixar de banda els plantejaments de desenes de pensadors que han contribuït a donar consistència a l’Europa global i que ens han permès prosperar de manera individual? Si produeix alguna recança parlar de Sant Agustí, es pot resoldre fàcilment, citant al filòsof Agustí d’Hipona qui, en qualsevol de les dues versions nominals, dedicà els seu potencial a qüestions com el sentit de l’existència, l’enigma de la consciència, el sentiment de culpa o la instrucció popular i això són preguntes i respostes que haurien d’interessar a tota la humanitat.

No incideix Ramon Llull de manera formidable en el pensament europeu, quan planteja, per raons necessàries, canviar la forma i manera d’estructurar el contingut de la fe sense recórrer a arguments d’autoritat? No és aquest un problema vigent i actual que ultrapassa fins i tot els límits d’Europa per esdevenir una qüestió global? Blas Pascal no fou un científic i pensador d’una profunditat excepcional els plantejaments del qual han deixat una forta petjada? No fou Darwin una persona amb uns principis profundament cristians i aquests no li varen impedir de cap de les maneres, plantejar la teoria de l’evolució de les espècies. Aquesta arrel cristiana europea no ha impedit penetrar en els misteris de l’home ni de la condició humana feta amb una enorme barreja de grandeses i misèries.

Pensadors molt més recents com Teilhard de Chardin, Gabriel Marcel o Karl Barth, No han influït en el desenvolupament de noves corrents de pensament i nous objectius?. Totes aquestes figures que han estat capaces de modular el pensament i despertar certes actituds no diuen res als nostres polítics i opinadors tan patriarcals? No valdria la pena tenir-los en compte com inspiradors, almenys, d’alguns valors? És ben cert que Europa és un conjunt de cultures i de religions, però totes les cultures i religions, fins i tot amb els seus errors, han inspirat generació darrera generació a les persones que han passat per la vida posant en pràctica aquestes actituds humanes que donen sentit a la vida.

El laïcisme que defuig la constatació de la influència de la religió i la combat, resulta que en molts aspectes dels seus ideals aspira a fer realitat utopies com la justícia social, la solidaritat, etc., casualment aquests plantejaments eren i són als evangelis. Sovint la insatisfacció pel funcionament de la vida humana fa que es compensi cercant horitzons idealitzats en les utopies, per tant, n’hi prou per argumentar el seu rebuig o la seva acceptació en el fet de fonamentar-les en teòrics que venen del mon laic o del mon cristià?

Pretendre adoptar certes fórmules de neutralitat per evitar l’explicació de les seves arrels, sovint dona la impressió que més que defensar una suposada laïcitat el que fan és amagar la pròpia ignorància i deixadesa intel·lectual cada vegada més manifesta en bona part dels nostres patriarques i dels personatges que servils a certes idees a les que serveixen amb una fidelitat canina pretenen dir-nos allò que hem de pensar i allò que hem de creure, no fos cas que ens atrevissim a pensar per nosaltres mateixos i tal vegada ens equivoquessim en no pensar allò que no considerin convenient.

Afegeix un comentari

Comparteix:

technorati tags: Cultura , Europa , cristianisme , filosofia , pensament , Darwin , Agustí d'Hipona , Ramon Llull , Teilhard de Chardin