Del penya-segat estant

Fa uns dies vaig participar en un seminari amb un grup de joves i d’acord amb la tradició vaig demanar que es presentessin dient el nom i el lloc d’on eren. Tots van dir sense cap mena de recança el nom de la ciutat o poble on havien nascut o bé on vivien excepte una noia que no va pronunciar el nom de la capital de comarca on havia nascut i vivia optant pel de la ciutat on era estudiant. Com que la coneixia, en acabar la sessió, discretament, li vaig preguntar perquè havia canviat la ciutat d’origen per la  d’on estudiava i em va contestar que li feia vergonya que ho sabessin, tot afegint uns comentaris molt durs i aparentment raonables dirigits a la seva ciutat, als conciutadans i als seus dirigents. No m’atreveixo en cap cas a transcriure la versió original del seu comentari ni tant en sols el sentit implícit de les paraules.

Aquesta anècdota m’ha fet pensar en el conegut Esperant a Godot de Samuel Beckett, un llibre de l'any 1948. Al llarg de l’obra els personatges Vladimir i Estragó parlen esperant a un tal Godot. Godot és l’esperança, la felicitat que ha d’arribar però que mai arriba. Per Samuel Becket l’home no és l’ésser cartesià que pensa i ressol els problemes, és l’angoixat que simplement espera. La condició d’expectants fa oblidar als personatges de Beckett el seu passat, fins el seu present i esperen un futur que Godot resoldrà. 

“Sóc desafortunat” diu Estragó i Vladimir li contesta: “De veritat?, Des de quan?”, Estragó contesta “Me n’he oblidat” i Vladimir replica: “La memòria ens juga males passades”.

En aquesta obra l’angoixa pel futur distorsionava la memòria del passat, probablement quelcom semblant passava per aquí fa uns anys, que hi posi el lector el número que vulgui, però que una jove de 20-22 anys canviï el seu lloc d’origen l’any 2010 sembla preocupant. Aquesta anècdota ens hauria de fer pensar i reflexionar molt profundament, a alguns molt més que no pas a altres, si la nostra societat no està com els personatges de l’obra de Becket.

Alguns ciutadans estan des de fa molts anys esperant a Godot, esperant un canvi, esperant un Homo novus, tenen un anhel que cada vegada que sembla arribar al cap de 4 dies resulta que ha estat un nou miratge. Aquesta ansietat per trencar la situació esdevé angoixa i frustració, així doncs, de tant en tant, fa que hom es confongui i creï equívocs en la interpretació de la seva memòria.

Quin és el problema de la generació de nois i noies que, sense pertànyer als ni-ni amaguen el seu lloc d’origen? Potser estan cansats de veure al seus pares esperant inútilment aGodot. Pot ser és un error esperar veure al “Godot – solució” entre aquells que aspiren a poder decidir quin ha de ser el futur més desitjable i no creuen que, de moment, arribin puntes de llança mínimament honestes en aquesta atmosfera terriblement mediocre.

Sempre s’ha sentit dir que no hi ha cap plànol vertaderament complert de les grans ciutats i, probablement, deu ser cert, doncs una ciutat és en constant moviment però podem disposar de plànols i guies oficials força completes on s’hi inclouen carrers, avingudes, passeigs i carrerons prou gruixuts com per ser incòmodes d'emprar per gaudir d’un passeig de plaer però enormement útils per moure’s per les grans ciutats.

A la majoria de grans metròpolis, els carrers més significatius, els museus, les obres arquitectòniques més importants acostumen a ser força ben senyalitzades, fins el punt que qualsevol visitant pot arribar-hi sense masses problemes tot caminant, que es com vertaderament es coneix una ciutat.

Seguint carrerons, tot i que es disposi de poc temps, es pot deambular per qualsevol ciutat sense una direcció fixa i descobrir relaxadament la màgia d’un raig de sol que il·lumina d’esquitllevit una finestra mig oberta, uns carrerons que flueixen a una plaça on hi ha una esglesiola totalment desconeguda  o un xamfrà mig treballat.

A Venècia alguns carrerons reben el nom més normal i corrent com strada, però el més habitual es trobar la salizzada, un carrer principal pavimentat des de molt antic, la fondamenta, un passeig al llarg del canal, una rugga, carrer comercial relativament ample, - bé, el concepte ample a Venècia és més aviat estret – on hi ha botigues i tallers d’artesania.

També tenen el ramo. És un carrer lateral que n’uneix dos de més amples, tot i que si el que uneix són canals aquest ramo esdevé un carreró sense sortida i no sempre t’avisen. Els sottportego són també freqüents. Són carrerons que passen per sota d’edificis, mentre que un rioterra és un antic canal, actualment cegat per la terra.

Venècia és dividida en sis barris, sestieri, que deriva de sesto, la sisena, i d’aquí ha evolucionat cap a la traducció més exacte que seria districte. San Marco, al centre, Santa Croce i San Paolo al nord-est. El Cannaregio al nord, Dorsoduro a l’oest, Giudecca al sud, Castello a l’est i és rodejada d’altres illes com Murano, Burano o Torcello per citar-ne les més conegudes.

Tots els barris constitueixen una unitat en ells mateixos, per tant, Venècia és formada per un complex d’illes, algunes prou petites, de manera que els ponts i carrerons serveixen per moure’s sovint dins un mateix barri, però per les distàncies llargues o per traslladar-se a segons quins llocs el millor és prendre el vaportetto o el taxi aquàtic, tot i que en aquest darrer cas, cal no oblidar de preguntar el preu per evitar sorpreses. 

Eudald Carbonell porta anys dient-nos que encara no son humans, que cal un procés de socialització del coneixement i està convençut com escriu al seu llibre la consciència que crema que la pròxima revolució serà l'èxit de l'espècie gràcies al desplegament de la consciència crítica i operativa. No posaré en entredit aquesta teoria per culpa d'una anècdota però seria convenient que els especialistes estudiessin si no tenim algun cromosoma estrany que, de tant en tant, desperta un procés d'idiotització progressiu i permanent en alguns elements de la nostra espècie.

Fa uns dies vaig rebre un d’aquests powerpoints que corren per la xarxa amb unes fotografies on es palesa, efectivament, que la realitat supera la ficció i que la consciència acrítica de la moda ens torna imbècils o bé som idiotes per naturalesa.

Fins no fa massa temps les samarretes servien per anar més tapat a l’hivern o per eixugarla suor del cos a l’estiu. Crec que ara també, però s'hi afegeix un suposat valor estètic on lluint-la sota una camisa o un jersei de màniga curta et fa anar a la moda. Deixant al marge consideracions estètiques, en les que ni ho entro, entenc que, sigui a l’interior o a l’exterior, amb màniga curta o màniga llarga segueix tenint la mateixa funció bàsica i el valor d'agradar a qui el porta i al seu entorn, per tant, no tinc cap problema de principi amb la moda, però quan es veuen segons quines coses cal preguntar-se si patim algun procés regressiu dins el procés d’hominització i, de tant en tant, baixem algun esgraó.

Observin detingudament la fotografia que adjunto, no creuen que ens ha de deixar necessàriament una mica parats?

Aquest noi porta la gorra de beisbol posada al revés, això en si mateix no té cap mena d’importància, si la moda és portar la gorra amb la visera enrere i la vol seguir poc hi ha per dir. Però resulta certament curiós i fins extravagant que el xicot en qüestió porti unes ulleres de sol, clarament insuficients, per evitar la molèstia dels raigs solars, fins el punt que ha posar-se la ma al front com si fos una visera per poder seguir l’evolució de l’espectacle que, suposadament, està veient.

Normalment el que ens diferència dels primats menys evolucionats és que els humans hem creat unes eines més o menys complexes que ens faciliten la vida i una d’aquestes eines és, per exemple, portar una visera a la gorra per evitar que el sol ens molesti o enlluerni. Es pot entendre, fins i tot, que seria molt convincent portar la gorra amb la visera al clatell si el sol molestés per la banda de la popa i la nuca comencés a suar però si el que molesta és el sol als ulls, portar la gorra a l’inrevés és de ximplet.

Si la visera molesta o el que es vol és cridar l’atenció, cal preguntar-se per que no porta un altra tipus de capell: una boina, una gorra de llana, un casquet de visó, una gorra d’astracan, una gorra de canonet amb visera curta, un solideu cardenalici, una gorra de dormir amb boleta i tot, una barretina, un fez turc, un kippà jueu o un torbant sikh.

Cal preguntar-se si el problema no és un altra. Si aquest noi i tot el seu entorn porta la gorra d'aquesta manera, no s'haurà pas perdut la consciència que la visera és una peça que col·locada a la part anterior d’una gorra té una funció molt simple, clara i útil: resguardar la vista. 

Actituds com aquesta no em fa pensar necessàriament en la decadència de l'espècie però dona alguna pista entorn l’ensopiment de les masses acrítiques.