Del penya-segat estant

L’autobús em va deixar a pocs metres de les muralles de Dubrovnik vora la porta Pilé que, defensada per un baluard i el pont damunt el fossar medieval és una de les millors maneres d'entrar a la ciutat. D’allí em  vaig dirigir cap al casc antic – Stari  Grad - temorós de com hauria quedat després de suportar les dues mil bombes  que, en mig any, l’imperialisme serbi  llençà sobre l’antiga ciutat, malgrat no haver-hi al seu interior, cap exèrcit, cap caserna, ni cap objectiu militar, però la punteria dels dèspotes va encertar les esglésies, la sinagoga, la biblioteca, l’aqüeducte renaixentista, l'esplèndid monestir franciscà, l’hospital medieval i la universitat.

Dubrovnik ha estat sempre una ciutat situada al mig de tot. En temps de l’Imperi Romà fou mig llatina i mig bizantina, religiosament mig catòlica i mig ortodoxa, per  acabar sent mig europea i mig otomana. De les mans de Bizanci passà a les de Venècia, fou lliure durant el trànsit de l’edat medieval a la moderna, pagà tribut als otomans i encara després d'aguantar la sang i el foc, Napoleó la lliuraria a Àustria. El segle XX suportà 3 guerres per formar part de Iugoslàvia abans de tornar a ser croata si és que mai havia deixat de sentir-s’hi.

Sortosament el suport internacional ha permès una darrera restauració tot i que al llarg de la seva història ha patit al marge de les guerres, malvestats més naturals com dos terratrèmols el 1520 i el 1637 i un incendi devastador el 1667.

La ciutat de Dubrovnik havia tingut sempre en el seu esperit el principi de supervivència, un principi cantat pel poeta Ivan Gundlic i escrit a l’entrada de la fortalesa Lovrijenac "Non bene pro tot libertas venditur auro" (la llibertat no es ven ni per tot l’ordel mon) segurament per això i moltes altres coses ha estat vista com un símbol de llibertat i prosperitat, però catòlica i urbana tenia massa èxit als ulls dels ortodoxes serbis que l'han tingut sempre per llibertina i degenerada.

A l’interior de les muralles, la ciutat vella té una ordenada simetria, que no sembla pas medieval, on a partir de l’Stradum, lesilles de cases configuren un seguit de quadratures perfectament estudiades on  el trànsit a motor és intel·ligentment prohibit.

Ala plaça Luza hi ha un elegant palau que lliga elements gòtics i renaixentistes. Al final del carrer Placa-Stradum hi ha la columna amb l’estàtua de Roland, exemplificant una vegada més la llibertat, un Roland provinent de la prou coneguda Chanson que, explica la mort a Roncesvalles del valent cavaller en retirar-se de la lluita contra els àrabs.

Pel que fa a la font d’Onofre, n’hi ha dos, la gran i la petita, situades  respectivament a l’inici de l’Stradum i a tocar del palau Sponza, un dels més bells  i elegants de la ciutat.

A  l’antiga Ragusa (Dubrovnik), junt a  cada una de les dues portes de la ciutat, Pilé i Ploce hi ha un convent, amb una funció evident, acollir al viatger i protegir la ciutat d’indesitjables però separats per menys distància física que no pas ideològica, cada un complia el  deure a la seva manera. Heterodoxa el franciscà i totalment ortodoxa el dominic.

El monestir franciscà és d’una esplèndida i bella modèstia, el claustre d'estil romànic una part i gòtic la més nova, téuna seixantena de capitells i disposa d’una de les primeres farmàcies d’Europa. A l’altra costat de ciutat el convent dominic és d’un gòtic tardà molt més luxós i ambforces traces del renaixement venecià.

Dubrovnik en definitiva, malgrat els estralls naturals i les guerres no tan estranyes, ha estat i és una ciutat complexa, mediterrània, eslava, elegant, austera i tranquil·la. Tan calmada que lliga perfectament els diferents estils gòtics, renaixentistes i barrocs que fan d’unpasseig per la ciutat un notable recorregut a una part important de la història  i dels seus estils artístics.

Dubrivnik ha estat i és en definitiva una ciutat dels Balcans que no ha deixat de ressorgir de lescendres per meravellar amb les seves pedres blanques aquells qui han passat perla costa  Dàlmata plena, per cert, de boscos d’alzines.

Periòdicament les nostres comarques s’han vist obligades a estar pendents dels medis de comunicació per problemes d’incendis, escassetat d’aigua o inundacions, més de tant en tant per nevades exces­sives i, no entrarem avui en el comportament de certs serveis elèctrics sempre que passa quelcom poc o molt extraordinari. Alguns desastres dels darrers anys encara porten cua i sovint són font d’informació.

Conèixer és la millor eina per afrontar qualsevol contratemps, ens permet saber els orígens, les cau­ses i fins i tot les motivacions de qualsevol realitat. Conèixer ens per­met practicar el sempre  sa exerci­ci de triar en llibertat, tot i no vo­ler dir necessariament triar millor, però el més difícil és fer una bona elecció des de la ignorància o  impulsat per la necessitat i la urgència.

De l’escassetat d’aigua i l’assecament dels camps es va als incendis forestals, com aquell qui res, i dels boscos arrasats a les torrentades s’hi arriba en un tres i no res. Molt poques vegades ens de­diquem a buscar-ne els orígens i quan es fa i s’hi arriba, si algunes de les causes que l'han provocat no agraden sembla que s’amaguen. Massa sovint en comptes d’aportar solucions fruit del coneixement ens emboliquem en la part final del pro­cés: la desgracia.

Aquests desastres tenen força part de lliçó  moral, (les judicials són responsabilitats dels jutges) no estracta d’escarments tètrics, ni d’establir paral·lelismes esotèrics amb les pla­gues d'Egipte. Més aviat cal tenir present que, sovint, durant anys i panys, s’ha menystingut  la natura. Segons sembla falten embasaments, alguns s’han construït malament o en indrets poc adequats. Els boscos han estat generalment obli­dats, exceptuant els diumenges o quan s’han urbanitzat rouredes amb permisos poc estudiats, al·legals sinó il·legals i finalment, les aixetes, enlloc d’elements reguladors de la despesa, han estat fonts de malbaratament.

Amb tot aquest embolic no resulta incoherent que les protestes siguin habituals quan es parla de transvasaments, sobretot per que sinó s’aprèn a racionalitzar, reparar i repartir quan n’hi ha, com es pot fer quan en falta?. Avui sembla que els arguments d’aquells elements tant presumptament aïllats com eixelebrats que es deien ecologistes són assumits, almenys de paraula, fins pels sectors més conservadors. Avui es comença a ser conscient que quan s’ha saquejat la natura durant  decennis la recuperació no pot arribar en un parell d’anys de bonança aparent. Ens cal una cultura de la natura i una cultura de la no demagògia. Poques coses semblen en aquest moment tant importants com aquesta, aquí i ara calen estudis fets per professionals seriosos i professionals que sàpiguen in­formar-nos i fer-nos  entendre tot allò que calgui, per que necessitem conèixer fins les causes més ínti­mes per poder prendre decisions i preparar-nos pel futur.

Cal, en definitiva, ser conscients de perque, com, quan i fins a on pot continuar aguantant el nostre entorn i fins on podem aguantar­-lo nosaltres quan per culpa nostra s’extralimita i en un moment de crisi com l'actual potser seria una bona inversió fer arreglar les canonades que segueixen perdent milers i milers de metres cúbics d'aigua, netejar boscos i obrir nous trenca focs. Fer això seria una clara inversió en la creació d'un nombre determinat de llocs de treball i seria una inversió tant de present com de futur per tot el país, però ves a saber si ens aquest futur, en recollir els fruits d'aquesta inversió, els qui s'han decidit per aplicar aquest criteri ja no hi són i es beneficiarien dels resultats uns altres i, això si que no es pot permetre.

La meva Èfes, com la de tanta altra gent, no és pas a Turquia, és a l'Àsia Menor i la voldríem amb les restes jònies del mil·lenni abans de Crist i no pas només romana, però sigui com sigui, es tracta d’una ciutat força ben conservada dins el mon clàssic tot i haver estat abandonada el s. VI després d’un terratrèmol que sedimentà el seu port i emplenà el riu de restes al·luvials.

Aquest riu era el Caistre, probablement el riu d’Heràclit, filòsof peripatètic sense  escola, que ens feu anar de corcoll a COU amb la cèlebre cita “un home no es pot banyar dos cops en el mateix riu”. Enemic a parts iguals de la democràcia i de la tirania defensava el ser infinit, considerava que la llei de la identitat no tenia vigència, establia la irracionalitat del real i tenia passió per la dialèctica. Davant d'aquests plantejaments és evident que no tingué pas entre els seus  defensors a Plató, molt més partidari de la immutabilitat. Heràclit buscà un equilibri entre l’ànima humana i un cosmos que nega el caos, acceptà que l’Univers era fruit de la lluita de contraris i que en darrer terme hi havia un  principi d’unitat, una harmonia una síntesi d’aquests contraris que seria Déu.

La vella ciutat es troba a la vall d’un turó anomenat Koressos on et pots fàcilment fer una bona idea de com era l’urbanisme a l’Àsia Menor. No recordo exactament per on vagi entrar a la ciutat antiga però el primer que vaig veure o en tot cas em va cridar l'atenció, fou l’Odeon, més petit que un teatre, dedicat a la música, sovint cobert per un sostre de fusta per ajudar a retenir el so i on sovint era l'indret on es reunia el consell consultiu de la ciutat, un dels dos consells que la dirigien.

La font de Trajà, és un d’aquells edificis, que sovint t’obliga a consultar la guia per entendre les seves reconstruccions, el temple d’Adrià, en canvi, no requeria tan d’esforç. Baixant per la via dels Curets, la més cèntrica de la ciutat, camí sagrat que travessa tota la ciutat i et porta fins la biblioteca de Cels on diuen que s’hi guardaven un 14.000 pergamins. Al llarg del carrer s’hi troba la porta d’Heracles, les termes i algunes de les vil·les dels personatges més notables.

Segurament fou la ciutat més important de l’Imperi Romà a l’Àsia durant el període d’August, per aquest motiu, hi havia un teatre amb capacitat per unes 24.000 persones i la seva deessa protectora era Artemisa, una deessa amb els pits plens d’ous símbol de la fertilitat, que coneixem, desaparegut l'original, a través d’una còpia. El  seu temple era considerat una de les grans i variables meravelles de l’antiguitat de la que avui en quedat tot just una columna.

Segons la llegenda fou també en aquesta ciutat on passà els darrers anys de la seva vida la Verge Maria,en una casa que esdevingué posteriorment una petita esglesiola, probablement una de les primeres esglésies cristianes d’aquelles contrades, on suposadament sant Joan hi redactà el seu Evangeli i on s’hi celebrà el tercer concili ecumènic de la cristiandat.

El País de Gal·les és una terra on els principals referents són Cardiff al Sud i les terres d’Snowdonia prou ben retratades en els paisatges del Senyor dels Anells. Un país amb una llengua, el gal·lès, amb una sonoritat tant especial i misteriosa que inspirà Tolkien a l’hora de recrear el llenguatge dels elfs del bosc.

No massa lluny d’Snowdonia, al nord est del país, allunyat de les grans ciutats, hi ha una zona plena de petits pobles rodejats de boscos, rius i castells tant cuidats com aparentment salvatges. Un d'aquests pobles és Llangollen, capital d’una vall que sobreviu a la riba del riu Dee, sota un turó coronat per les ruïnes vigilants del Dinas Brân Castle.

Es pot dir que he estat una setmana en un poble envoltat de natura, en un camp on els ramats d’ovelles passegen per les pastures enormement verdes i fresques, on les nuvolades i la pluja són abundants i on la repetició relativament constant de més de cinc ullades de sol que superin els tres minuts justifiquen escoltar als nadius afirmant que el bon temps ha arribat.

Aquest temps meteorològic és, tant de canvi com d’inseguretats, igual com la primavera que, a la vall del riu Dee, aquests dies no s’ha permès d’exhibir cap mena d’esplendor persistent. A Llangollen l’únic que roman és el canvi cíclic natural, els corbs han fet els seus nius, volen cercant el moviment de petites peces menors amb les que alimentar-se i els ramats de xais campen a la seva amb una relativa llibertat, limitada per les tanques on passegen els ramats veïns. 

Gal·les ha estat doncs, un país de sols esporàdics, pluges lleugeres, vents intermitents i un fred relatiu. En definitiva té un temps d’abril tant canviant i insegur que es passa de la bellesa del sol a una nuvolada en qüestió de segons, de la mateixa manera que en uns minuts surts de la inseguretat per entrar a l’esplendor de la natura que es prepara per explotar amb la primavera. 

Aquesta inseguretat d’abril ha estat just a les acavalles de la Setmana Santa i l’Easter Monday m’ha permès veure un Llangollen amb aquella mena de turisme que busca poc soroll i excursions tranquil·les. 

Arribar al castell de Dinas Brân, és un passeig, costerut però còmode, en poc més de mitja hora el camí et porta a un dels nombrosos indrets vinculats a la llegenda del rei Artur i el Sant Graal. Una llegenda que, real o no, fonamentada o no, podria ben bé haver estat, tant per la seva situació com per les seves restes, una ubicació molt encertada pels passejos de Merlí i situar-hi alguns dels escenaris de Camelot.

El poble és també lloc de pas pels amants del turisme fluvial que a bord de les barcasses van recorrent el país travessant i enllaçant diversos canals. Aquest és un dels atractius de la zona, recórrer el canal imitant les barcasses que fins l’aparició del  ferrocarril  eren el medi de transport, de subsistència i residència de moltes famílies del país. Aquestes embarcacions comercials avui desaparegudes, s’han mantingut com a patrimoni i dotades d'algunes comoditats han esdevingut un atractiu turístic més. 

Llangollen no és només punt de pas, és també punt d’inici i final de petites excursions en unes barcasses arrastrades per un cavall, les que es dirigeixen al nord oest i a motor les que et porten fins l’aqüeducte de Pontcysylite un magnífic exemple de l’enginyeria sorgida de la revolució industrial que s’eleva uns 35 metres d’impressió sobre  el riu.