Una mica avergonyit pel temps passat sense escriure res per poder
incloure al blog, m’he proposat que això no torni a passar més,
però de moment, voldria justificar el perquè d’aquests mesos
d’endropiment. 

   El passat 17 de març vaig relliscar i caure a les escales de casa
davant de la porta del carrer, i estant encara ajagut al terra, en
veure com s’havia inflat el genoll, tant que no cabia dins el camal
dels pantalons, ja donava per fet que tenia quelcom trencat. Entre
la Fina l l’Oriol em van aixecar i veient-me tant immobilitzat ja
van trucar al 112 perquè una ambulància em portés a l’hospital. 
   De seguida em van dir que tenia trencat el fèmur just pel damunt
del genoll i que era un trencament per culpa de la osteoporosi que
tenia, descalcificació óssea que jo ignorava el tot. Havia de passar
pel quiròfan on em posarien una pròtesi per ajudar a que l’ós
trencat s’enganxés atès que a la meva edat ja no s’esqueia
enguixar. Vam haver d’esperar-nos tres dies ja que em prenc
Adiro per facilitar la circulació sanguínia. 
   El dia 27 em deixen marxar de Santa Tecla (santa Trega en
galleg) i veient-me tant atrotinat la Fina va llogar una cadira mo-
toritzada amb la qual podia tombar pel poble (ara ciutat, diuen)
amb autonomia, avantatge que no vaig emprar per por de fer
mal a algú, per la poca experiència en la conducció.
   Acabat el lloguer al cap d’un mes i poguent posar el peu dret a
terra vaig emprar els “caminadors” durant cinc o sis setmanes
fins que vaig poder fer-ho amb crosses i emprendre la rehabili-
tació al gimnàs del CAP. Anava millorant però molt poc a poc, i
a l’agost em vaig tornar a caminar una hora diària el dies que no
anava al gimnàs, aleshores ja anava amb una sola crossa i cap
per dins a casa, però fent servir les dues per la caminada mati-
nal, que faig per la zona urbana a la part septentrional del casc
urbà, amb al mòbil a la butxaca per si es cas. 
   D’aquestes caminades per les voreres dels nostres carrers he
pogut constatar algunes coses:
- Quan has de caminar amb l’ajut de crosses et dones compte
que l’enrajolat o empanotat és força irregular o mal pla,
cosa que no copses quan ets “normal”. Només els
paviments de les voreres davant l’estació vella, a la vora de
l'Hort del Pep o a la plaça davant de l’Auditori son perfectes.
Segur que hi ha altres llocs com aquests, però no son al
meu itinerari habitual. 
- El comportament dels conductors quan hem de passar pels
“passos de vianants” o “de zebra” és ben diferent segons
els conductors dels vehicles que teòricament t’han de dei-
xar passar. Tot i tenint present que en general quan veuen
una persona amb crosses tots son més propensos a aturar-
se, he comprovat que d’altres no ho fan o els hi costa més
deixar passar els vianants. En general les dones s’aturen
més que els homes, els més grans deixen passar més que
els joves, les furgonetes de repartiment quasi que no es
paren mai, suposo que perquè ells pensen que estan treba-
llant i els coixos no tenen cap pressa. 
- Un altre aspecte que he pogut constatar quan et vas trobant
amb la gent pel carrer. Jo sempre he sigut dels que saluden
tothom que coneixes, i els que no, depèn de com veus les
cares. Ara he pogut comprovar que una part de la gent gran
és propensa a saludar als coixos i també ho son els nens i
nenes petitons. En general també en aquest aspecte les
dones saluden més que els homes i si alguna et coneix de
vista, et comenta que et troba millorat en relació a dies
enrere. En general però, els coixos ens saludem tots entre
nosaltres, és mostra de solidaritat.
    Aquesta trencadura se m’ha afegit a la hidrocefàlia, que és molt
pitjor pel deteriorament cervical i la incertersa de que puguis fer
bé les coses que fins ara podia anar fent habitualment. 
   Seguiré escrivint com un exercici més per recobrar la salut.