25
Gener, 2023
12:41
LES CAMINADES TERAPEUTIQUES
Enviat per jclave sota [ General ][ (0) Comentaris ] | [ (0) Retroenllaços ]
Fa quasi dos anys que vaig començar a caminar diariament du-
rant una hora i una mica més, que és el temps que trigo a fer el
recorregut des de casa fins a Salou, d'anada i tornada, quan dic
Salou, no em refereixo a les cases, sinó a aquelles lletres tan altes
que hi ha a la vora de l'autovia Pere Molas.
Vaig començar a caminar per consell de la Fina, la meva espo-
sa que n'és una experta atès que ja fa trenta anys que ho fa cada
dia, i va començar fent aquest mateix trajecte, en un temps en
que els caminaires eren molt pocs, i fins i tot, eren objecte de
mofa.
En aquest sentit puc dir que també hi ha hagut un canvi gene-
racional al passar de molt pocs a un bon nombre de practicants i
no solament perquè ara es viuen més anys que abans, ja que no
som tots vells els caminaires, sinò que n'hi ha de força joves,
que em fan enveja perquè van molt més de pressa i em passen al
davant.
Pel que fa al gènere, no erro gaire si dic que més o menys hi
ha el mateix nombre de dones que d'homes, i tant d'uns com d'altres
n'hi ha de totes les edats, encara que tots som adults. Durant
l'hora que camino em creu-ho amb una dotzena de persones
aproximadament, la majoria anem sols, però alguns s'apleguen
en grup de tres o quatre. Jo sempre hi vaig al matí entre l€s 8 i
les 10, ja que si alguna vegada hi he anat més tard o a la tarda,
camino més apeserat.
Una de les coses que trobo malament de les persones que fan
aquest recorregut, és que llancen al terra envasos de begudes
i d'altres deixalles de productes de consum de boca, que estic
segur que no son dels caminants terapèutics, sino de la gent que
va al cine o a la zona comercial. És lamentable, però si això ja
ho fan als carrers del poble, no es d'estranyar que també ho
facin a l'avinguda. En general els caminants per la salut no
portem proveiments per menjar o beure i per tant, no llancem
les deixalles.
Darrerement he vist alguns caminants que van acompanyats
d'un gos, però al contrari del que passa pels carrers del poble, a
l'avinguda no hi trobem cagarades, al menys de moment. Durant
el primer any, solia caminar pel paviment de color rosat que té
unes bicicletes pintades al terra, perquè és més llis, en contra
de la resta del paviment que és més irregunar. Ho feia així fins
que un bon dia, un xaval que anava en bicicleta em va cridar:
"Viejo, esto es un carril bici, respetalo" i des d'aquell moment
no hi he tornat a passar més.
De fet, més que bicicletes per aquell hi passen els patinets,
que ara van sent més freqüents, i que van a una bona velocitat.
Les bicicletes, que també son nombroses, més que els caminaires
passen pel paviment dels vehicles, i els ciclistes van equipats
gairebé com els professionals de la Volta a Catalunya o del Tour
de France i solen anar agrupats.
Quan vaig començar a caminar per l'Avinguda no coneixia a
ningú, com em passa quan vaig pels carrers del poble, o ciutat
com en diem ara, per tant al principi no saludava a ningú. Així
que anaven passant els dies, anava trobant alguns caminaires que
ja hi eren els dies anteriors i vaig començar a saludar-los i ells
em corresponíen i així ara, al dia d'avui ja ens saludem la meitat
dels caminants coincidents.
Això de les salutacions és quelcom que ha canviat rotondament
des d'anys enrere amb ara. Mentre abans saludàvem a tothom,
ara podem anar d'una punta a l'altre del poble sense trobar-te a
ningú a qui saludar o que et saludi.
Jo això, ho trobo a faltar.
12
Gener, 2023
17:33
ELS CANVIS GENERACIONALS (2)
Enviat per jclave sota [ General ][ (0) Comentaris ] | [ (0) Retroenllaços ]
Ja deixava dit que seguiria escrivint sobre aquest tema, però
el meu envelliment afegit a la hidrocefàlia que m’acompanya
em fa endropir en aquesta activitat per la que sempre hi
havia tingut molta facilitat, el que no vol dir que pugui
presumir d’escriure bé o fer-ho de temes interessants.
Deia abans que a les famílies és on els canvis entre genera-
cions ha estat més evidents, potser per allò de que ens afec-
tàven els sentiments més íntims, el que no vol dir que en al-
tres vessants no hagin sigut tant sentides, com per exemple
en la vida social mitjançant les societats. Si fa o no fa, deu fer
uns tres mesos que l’Ajuntament de Vila-seca va comprar l’e-
difici de l’Ateneu Pi i Margall, fet que suposava la desaparició
de l’entitat com tal, que per pocs anys no aconseguí el cente-
nari de la seva fundació, l’any 1929.
La seva vida ja quedat reflectida als opuscles de Joan Maria
Pujals “L’Ateneu Pi i Margall en el seu cinquanté aniversari” i
el de la Montse Garriga “Ateneu Pi i Margall de Vila-seca, 75
anys d’història” i en el record dels seus socis, fills i potser
nets.
A més de l’Ateneu, que era al costat de la casa on vaig
néixer, i havien, el Casino amb el nom de Societat recreativa
El Fénix, el Centre Catòlic i Las Vegas. El Fènix havia sigut la
societat mare, ja que uns dissidents van fundar el Centre Ca-
tòlic i uns altres es van aplegar per a fundar l’Ateneu, i des-
prés vilatants de les tres societats després de la malament
dita “guerra dels metges” van fundar “Las Vegas”. Aquestes
societats, les he conegut personalment, però n’hi hagueren
altres que n’he sapigut la seva existència indirectament com
la Renaixença i “els Obrers”, d’aquesta última en vaig expli-
car algunes coses en aquest blog en tres articles publicats a
l’abril del 2009. Encara, fent honor a la veritat, he d’afegir-hi
la Cooperativa Agrícola de Vila-seca que durant els primers
anys de la seva vida, a mes de les funcions pròpies del món
agrari, també va fer de societat com entenem les altres
quatre esmentades, al menys en una part.
Una de les característiques bàsiques de les quatre societats
era que els sòcis eren sempre els homes, i només cap a fi-
nals del segle XX es començaren a admetre com a sòcies les
dones. Un altre era el caire familiar de l’associació. Era habi-
tual que en una família fossin socis avi, fill i net i molt rara-
ment es trencava aquesta fidelitat familiar.
La funció de bar o cafeteria era emprada bàsicament pels
homes, alguns fent-ne us a diari, altres setmanal i alguns
esporàdicament. Ara bé per la festa major tant d’hivern com
d’estiu hi anava tota la família especialment a la ballaruca,
concerts o actuacions teatrals i cinematogràfiques, atès que
a totes quatre entitats si feia cine, habitualment els caps de
setmana.
La fidelitat era una altra de les característiques de les so-
cietats, és a dir que tothom anava sempre a la mateixa socie-
tat, la seva que només es trencava per anar al cine, atès que
et podien agradar més les pelis que feien en una altra socie-
tat que no pas les de la pròpia. Si als balls de festa major o
d’altres que se’n podien fer durant l’any sempre hi assistien
les mateixes famílies, venia a ser normal que es formessin
les noves parelles de nuvis entre membres de la mateixa
societat que era la única possibilitat de contacte entre nois i
noies com a forma més habitual, el que no vol dir que se’n
poguessin fer de mixtes, car ja hem explicat en altres oca-
sions que es feien casaments “arreglats” com a pactes inter-
familiars interessats o també per enamoraments lliures i
esporàdics.
De forma semblant puc dir que es formaven els grups o les
colles d’amics i/o amigues, i encara que a l’escola tots hi anà-
vem barrejats, els dies festius es trobàven a la societat de la
família i per això era més fàcil fer la pinya. Naturalment que
hi havien colles amb un cert grau de barreja però no era la
forma habitual.
Una altra característica de les societats era que, els socis
havien de pagar una quota per ser-ne, el muntant de la ma-
teixa no era elevat i no impedia a cap família poder-la sufra-
gar. I atès que he inclòs el Sindicat com a societat, he de dir
que la quota era la pròpia dels serveis cooperatius que si do-
nàven i era igual si es feia ús del cafè com si no. En tot cas
aquest de la sala del cafè era l’únic que es prestava apart
dels propis de la pagesia local.
Les societats es regien per uns estatuts que s’havien d’ade-
quar a la legalitat existent en cada moment, així quan es reo-
briren després de la guerra civil, les societats, menys el Cen-
tre catòlic, hagueren d’afegir al seu nom “Educación i Des-
canso” que suposava haver de actuar segons dictava el fran-
quisme imperant. Les societats es regien per una junta que
s’anava renovant cada any.
Han passat els anys i les societats han decaigut i aquest
decliu s’ha materialitzat principalment en la seva economia i
com em van dir alguns membres de la junta de l’Ateneu, no
podien afrontar el pagament de les despeses de manteni-
ment. La veritat és també que el jovent no es fa soci ni
mostra cap interès pel que es fa o es pot fer amb aquestes
entitats tradicionals al poble.
Per Sant Antoni de l’any 1980 hi hagué una pseudorevifada
amb l’empeny de l’Ajuntament per reviure les carretel·les
que havien tingut un paper important anys enrere amb una
competència per veure quina societat la feia millor i més
participada pel jovent. A més de les històriques si van afegir
altres entitats i durant dos o tres anys van reviscolar, però
sense l’empenta d’abans i van tornar a decaure.
Van durar una mica més els balls de les festes majors, i
especialment el ball de coques per Sant Antoni, però des de
ja fa alguns anys les festes majors les organitza una comissió
amb el suport de l’Ajuntament.
Aquella necessitat de comunicar-nos amb amics, com-
panys i coneguts, joves i grans, ja no la tenim, ens ho solució-
nem amb els mòbils, wattsaps, facebooks, twitters i insta-
grams o amb res.
Son altres temps!
