Joan Clave Morell

En aquests dies que s’ha començat a visitar l’antic celler convertit en sala d’espectacles i museu no puc deixar de pensar en el que havia estat el meu record d’aquestes instal·lacions tant lligades a la nostra vida pagesa i en les que durant un parell de campanyes de veremar, hi vaig treballar.

   El període entre 1899 any de la fundació de la Societat Agrícola de Vila-seca i el 1920 que va estrenar-se el celler de la cooperativa, malgrat ser una època molt difícil, també fou fructífera en iniciatives per a millorar l’entorn agrari del poble.  Ho era complicat en part, perquè la majoria dels pagesos no eren propietaris de les terres que conreaven i, en concret en el cas de les vinyes ho feien sota el contracte anomenat de la “rabassa morta”, que suposava que el tracte es donava per acabat, quan a la vinya s’havien mort els 2/3 dels ceps i, sovint, per defensar-se, l’enfiteuta que era el pagès, quan es moria un cep feia un murgó o capficat colgant una redolta fent-la sortir al lloc del cep mort.

   Per més mal, els vinyaters a mitjans del segle XIX van patir la plaga de la fil·loxera i com que s’havien plantat moltes vinyes per proveir a bon preu el nostre vi a França que havien patit la plaga uns anys abans, el mal fou més gran. I per acabar-ho d’empitjorar a finals d’aquell segle arriba a les nostres vinyes la malaltia de la cendrosa.

   Enmig d’aquesta situació, llegim al llibre del centenari de la Cooperativa Agrícola de Vila-seca que una colla de joves membres de la Societat “la Renaixença” emprengueren la fundació de la Societat Agrícola-Cooperativa, el primer pas de la qual, fou comprar dues cases a la plaça de Flix on es va posar la seu social, i que precisament enguany l’han venut a l’Ajuntament. Per pagar les dues cases van fer una emissió d’accions a 5 ptes. cada una amb el que van recollir  3.500 ptes i per les altres 4.000 necessàries, van fer un crèdit bancari.

   Aleshores hi havia 182 socis, però no tots havien comprat accions, això que el Reglament fixava que només podien ser membres de la Junta directiva el accionistes. A les reunions generals hi havia una certa tensió entre alguns socis i la Junta, i s’havia reglamentat que en determinats cassos, un soci podia ser expulsat de l’entitat durant un temps. La Societat Agrícola també va tenir una

funció social atès que disposava d’una sala per a cafè a càrrec del conserge i que només l’obria els dissabtes i diumenges, en un temps que a Vila-seca ja hi havia el Fènix, els Obrers, el Centre Catòlic i els cafès de ca Benach i la Paloma.

   El conserge també tenia cura de les vendes del magatzem, bàsicament adobs, sulfat i sofre, i un cop a l’any venien arròs comprat al Delta de l’Ebre. També aplegaven la collita d’avellanes que després es venien totes juntes mitjançant subhasta. Una altra activitat tangencial era la fleca, que en aquells temps actuava de forma coordina-da amb les altres que hi havien al poble, tenint en compte que els preus del pa el fixaven a l’ajuntament per a tot el poble.  El 1918 el preu és de 5,50 ptes els 8 pans, de 10 quilos de pes.

   El 1916 es crea el Sindicat Agrícola de Vila-seca, amb socis de la Societat Agrícola, per això l’any següent, amb molt bon criteri, es fusionen en una sola entitat, fixant una quota d’entrada de 50 pessetes amb facilitats per fer-ne el pagament de fins a tres anys, prova de que les butxaques estaven molt buides.  Els anys següents s’anaven admetent nous socis fent-los-hi constar el volum de collites previst que hauran de portar enterament al Sindicat.

   De seguida es plantegen seriosament la construcció d’un celler i el primer acord al respecte és cercar uns terrenys apropiats. El novembre de 1917 hi ha 171 socis que son quasi tots els del Sindicat. Hi comprometen 9.254 cargues, han subscrit 510 accions de 25 ptes. i 217 accions en treball que sumen 18.175 ptes. S’encarrega el projecte a l’arquitecte Pere Domènech Roure.

   Aquell mateix any es compra al Sr. Sicart una finca de 170.000 pams a la vora del castell, a 2 cèntims, és a dir 3.400 ptes. Es constitueix una junta especial per construir el celler i es reclamarà el 25% de les accions demanades pels socis en concepte de treballs personals per començar a arreplegar pedra i arena per a la construcció. També acorda aquesta junta que cada nou soci faci una aportació en accions a raó de 5 ptes per carga que culli.

   Es nota una major moguda social de manera que es demana ampliar el local del cafè que s’ha quedat petit. Tot i que l’arquitecte Sr. Domènech encara no ha acabat els plànols se’l requereix que vingui a marcar el terreny per començar les obres. El Sr. Domènech es retarda i fins i tot se li dona un termini per lliurar plànols i memòria.

   El 10 de març de 1919 es comencen les obres d’excavació dels fonaments. Un carro cobrarà 12 ptes i un peó, 4. Es convoquen els quatre paletes del poble per a que conjuntament facin l’obra. S’aprova fer un crèdit de 250.000 ptes al Banc de Valls. Per acabar l’obra es farà un crèdit complementari al mateix banc. Els socis l’avalaran amb les seves propietats. La junta escull entre les premses Mercedes i Samora i el 10 de febrer de 1920 es dona per tancada l’admissió de nous socis ja que s’ha complert la cabuda del celler.

   La junta adjudica a Victor Greusard la construcció de les 37 tines de 300 cargues (121,6 litres) per 1.100 ptes cada una.

   A primers de setembre de 1920 es comença a rebre verema i un mes desprès es fa la primera venda de 12.000 cargues de vi blanc a 15 rals per grau i carga. Hi ha una junta de vendes que decideix. S’acorda la venda al detall del vi negre a 40 cèntims el litre i el rosat a 35. Mes endavant es rebaixa a 30 i 20 cèntims respectivament.

   I així des de 1920 fins a 1985 s’han anat elaborant les collites de verema vila-secanes amb canvis substancials però poc rellevants, com quan els tractors van substituir els carros, els entoldats van eliminar les portadores i el teatre s’ha acabat bevent el vi, i això, sí que és transcendent. Visca el progrés!

Ja fa anys que tenia intenció de fer un aclariment sobre els inicis del moviment segregacionista de Salou en aquesta i definitiva darrera embranzida.

   Al llibre Història de Vila-seca de Josep Morell Torredemé, Monografies de Vila-seca 1998, i també al llibre Vila-seca, de Josep Morell Torredemé i Pineda Vaquer Ferrando, La Creu del Terme 2001, a la cronologia que hi ha al final, si llegeix:

1979  “... Com a culminació de la transició política a nivell municipal, era escollit el primer Ajuntament democràtic en molts anys. El senyor Joan Clavé i Morell, socialista, en fou alcalde fins 1983. S’organitzà el moviment segregacionista de Salou, amb un component important d’oposició política a la gestió socialista.” 

   Com que crec que aquesta afirmació no s’ajusta a la realitat voldria aportar unes quantes referencies que ho demostren de forma fefaent. Podria fer esment a dades ben allunyades en el temps, des de la proposta de construcció del port de Tarragona i els intents del comerç reusenc usuari del port de Salou de defensar-lo provant de fer que Salou per comtes d’estar unit amb Vila-seca, se’n desfés i afegir-se a Reus, i tots els intents que es detallen a la crida que va fer l’Ajunta-ment de √ila-seca el maig de 1906 defensant els drets que tenien sobre Salou que venien des de 1731. També podria referir-me a la proposta feta pel diputat Junoy a las Cortes demanant la segregació de Salou de Vila-seca i agregar-la a Reus que no tingué suport parlamentari.

    A l’any 1936 es va crear el Comitè Antifeixista de Salou, al marge del Comitè Antifeixista de Vila-seca que tenien les competències fins aleshores atribuïdes als Ajuntaments. El Comitè de Salou es declara independent del de Vila-seca el 24 d’agost i el Comitè de Vila-seca acorda adreçar-se a la Generalitat  demanant l’anul·lació d’aquella segregació. No tinc referència de la resposta i si en canvi de la última acta de la sessió del comitè de Salou del 27 de novembre de 1936 que va començar però ja no es va acabar i van tornar els documents al de Vila-seca, que a primers de l’any següent es va fer càrrec de tot l’inventari.

    L’any 1941 un nou intent de segregació instigat des de Reus, havent-se preparat un expedient amb signatures de la majoria d’empadronats i adreçat directament  al ministeri de Governació sense passar per l’Ajuntament de Vila-seca, que en tenir-ne coneixement prengué l’acord de oposar-s’hi, preparant un expedient que fou portat a Madrid per l’alcalde, un regidor i el magistrat de Tarragona Sr. Andreu, que un cop estudiat, decretà la negació de la petició segregacionista.

   Fins aquí les referències històriques documentades. Anant al nostre propi record ens trobem quan a mitjans dels anys 60 del segle passat l’Ajuntament de Vila-seca-Salou veient el projecte de l’autopista del Mediterrani que passava entremig de Vila-seca i de Salou, van impugnar el projecte amb aquell traçat canviant-lo per un que passes pel damunt de Vila-seca com es va fer; la justificació real no reflectida als documents fou que el recorregut projectat podria ser una frontera en el cas de que Salou demanés la segregació. Per tant aleshores ja es temia la partició.

   Tot seguit de la mort de Franco en els mesos següents en que s’intuía un canvi de govern, ja van aparèixer en molts indrets tant a Salou com a Vila-seca de pintades de “Salou lliure”. Tots els veïns ho deuen recordar perfectament.

   A l’any 1977 es va fundar el “Casal de Salou” que va una revista, a la que al num. 5 del gener de 1979 va publicar un article amb el títol de “Il·lustríssims vila-secans” en el qual es censurava la dependència de Vila-seca i la conveniència de acabar-la en consonància amb els temps actuals.

   Al mateix any es va fundar “l’Associació de Veïns Salauris” i tot i que no s’esmentava la segregació com a objectiu de la nova entitat, tothom, va intuir que era l’objectiu real. Només cal veure qui en van ser els dirigents i la seva coincidència amb els segregacionistes. En aquest període preelectoral municipal, a Vila-seca es promogué una candidatura per a les eleccions locals basada en la conveniència de que a l’Ajuntament hi havien d’entrar “la gent del poble”. Com que veien que a la candidatura hi haurien d’anar gent de Salou, van contactar amb els salouencs que havien averiguat que també es movien amb una igual finalitat i que es reunien a la cafeteria Mistral. Van fer un sondeig i dels contactes solapats en tragueren l’evidència de que aquella colla només anaven per la segregació.

   Quan vaig entrar en contacte amb els companys de Vila-seca del PSOE per elaborar una candidatura PSC-PSOE a l’Ajuntament que m’havien proposat de encapçalar i, com que s’havien de intercalar persones dels diferents nuclis de po-blació, de diferent sexe, etc. un company de Salou, en Joan Giné volia optar per ser segon a la llista, i se li va preguntar si era partidari de la segregació, i com que va dir que ho era se’l va descartar.

   El 12 de febrer de 1979 el Sindicat d’Iniciatives i Turisme de Salou que presidia Alejandro Suárez Barral va divulgar un informe que havien elaborat i en el qual amb la façana de vo-ler una empenta vers el turisme de de l’Ajuntament en el fons es propugnava la necessitat de segregar-se i en va ser una prova al cap de poc temps l’adhesió de l’entitat al moviment segregacionista.

Des que vaig començar aquest bloc, tenia clar que no volia convertir-lo en una mena de diari personal, i com heu pogut comprovar, fins ara ho he complert en general. Això no vol dir que hi hagi quelcom que hi tingui una relació especial com el cas dels saharauis que vaig penjar l’altre dia. Això hem dona peu a referir-me a un afer totalment personal que vaig patir ja fa uns quants anys, però que no he pogut ni podré oblidar i com que l’espatllament del meu cervell només m’afecta a la memòria recent, puc ben bé assegurar que el relat s’ajusta totalment a la realitat.

   Un cop acabats els estudis, vaig treballar durant 7 anys a Macaya Agrícola S.A., empresa dedicada a la fabricació de pesticides i el 1974 vaig començar al Centre Agropecuari de Mas Bové de la Diputació de Tarragona aleshores, i que des del 1984 fins que em vaig jubilar el 2008, inclòs a l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentària de la Generalitat de Catalunya, adscrit al Departament d’Arboricultura dedicat a la millora del material vegetal dels arbres de fruits secs, en una primera etapa treballant a l’avellaner i al final dedicant-me a col·laborar amb l’equip de l’ametller.

   Sempre vaig compartir la vida professional amb l’activitat social amb il·lusió de col·laborar a la transformació de la nostra societat de la dictadura que s’acabava, cap a una de-mocracia catalana. Per això, entre altres activitats, vaig  for-mar part del Congrés de Cultura Catalana, a la vessant agrí-cola i des d’aquí vaig entrar en contacte amb els fundadors del sindicat Unió de Pagesos, participant en els primers passos a les comarques del Baix Camp i del Tarragonès i d’aquí a constituir la secció local de Vila-seca, que precisa-ment va ser una de les més nombroses del nostre entorn.

   L’any 1977 s’havia de renovar la junta de la Cooperativa vila-secana i la Unió de Pagesos volgué formar una candida-tura per entrar a la Junta directiva que ho va aconseguir, i tot no tenir majoria absoluta, ja que érem 5 dels 11 membres, si que vam esdevenir el grup dirigent. Un dels nostres en fou president i jo, secretari. En el decurs dels tres anys del man-dat, vam assolir a més del compliment de les nostres obliga-cions com a Junta, una bona relació i fins i tot, una amistat personal.

   Durant aquest mandat, la Unió Agraria Cooperativa va con-vidar a tota la Junta a un acte inaugural de la secció vinícola. Un dels que hi van anar, tingué ocasió de trobar-hi el presi-dent de la Diputació Josep Clúa Queixalòs que en tant que advocat, era assessor jurídic de l’entitat, i el nostre company s’ho va fer venir bé per a parlar-hi i en concret per a dir-li que en Joan Clavé empleat de la Diputació i treballant a Mas Bové, era comunista i que faria bé de treure’l. Casualment, un amic meu, treballador de la Unió Agraria era tant a prop que ho va sentir i aquell vespre mateix em va trucar per dir-m’ho.

   Poc temps després, amb motiu de l’arribada de la Vuelta Ciclista a Salou vaig ser a la tribuna de convidats i casual-ment em va tocar seure al costat del president de la Dipu-tació i vaig aprofitar per preguntar-li sobre aquella petició d’acomiadament, petició que em va confirmar fil per randa, afegint que hi hagué una segona petició en el mateix sentit, feta per part d’un membre de la Corporació municipal que era la última del període franquista, i en dir-me el nom vaig quedar sorprès al veure que era una “amic” del meu pare. Clatellada per partida doble.  I encara em digué que hi hagué un tercer peticionari del mateix acomiadament, però no em volgué dir el nom ja que estava segur que em doldria encara més.

   El Sr. Clúa, va aprofitar per dir-me que des d’aquella prime-ra petició de “l’amic” cooperativista i el dia que érem, n’havia parlat amb persones amb les que hi teníem relació tots dos, del que n’havia tret en clar que tant en Joan Tasias, director del Centre de Mas Bové, com en Benet Francesc, cap del Ser-vei Agropecuari, com el secretari de la Corporació li havien dit que jo era un bon treballador i que complia molt bé la meva feina, cosa que ratificava el convenciment que ell ja tenia al respecte.

   No cal dir que, assabentar-te d’aquestes coses dolen molt, especialment en tractar-se de persones que em coneixien prou bé, per això no en vull dir el nom, però la malícia forma part de la condició humana i en l’entorn polític-social que havíem viscut durant 40 anys, s’havia fet virtut sovintejada i assumida. Vull pensar que és possible que els “amics” tin-guessin una motivació política atès que, en aquell temps ja es rumorejava que possiblement encapçalaria una candida-tura a les eleccions municipals, cosa que no impedeix quali-ficar de maliciós aquell afany, i que jo no hauria fet mai. Però afortunadament això ja forma part de la història.