Fa uns dies que el president del govern d’Espanya va anunciar que havia fet un tracte amb els marroquis cedint-los-hi tots els drets sobre el Sàhara occidental, que passava a ser part de l’estat marroquí. No sé exactament quina és la relació de domini que Espanya tenia sobre aquesta ex-colònia, però crec que hi havia un consens a tots els nivells de que els saharauis decidirien el seu futur mitjançant un referèndum, que era el que el Front Polisario reclamava emprant fins i tot les armes.

   A Espanya fins ara tothom respectava aquesta voluntat, fins i tot els del PP, que ara han recordat que durant els governs d’Aznar i Rajoy, no se’ls hi va passar pel cap prendre la decisió que ara ha pres Pedro Sánchez.

   A casa hi hem tingut una certa vinculació amb el poble saharaui, a nivell infantil i jovenívol de de 1993 fins a 2003 que vam tenir nens saharauis als estius: Suiliqui, Lemneia, Barcalina i Horria van venir en tres anys successius els mesos d’agost. Després en Salamu vingué cinc anys seguits també el mes d’agost. Precisament avui ens ha enviat unes fotos de la seva filla. En reciprocitat, en Jacint va anar dos cops al campament “El Aayun” i l’Ester i l’Antonio també hi van fer cap una altre vegada.

   Mitjançant l’associació “Amics del poble saharaui” vam mantenir aquesta correlació i vam participar a les manifestacions fetes per a exigir el compliment del compromís de convocar un referèndum per a decidir el futur del poble saharaui, que en cap cas era el que ara ha decidit en Pedro Sánchez, sinó tot el contrari.

   Per cert que aquests dies ha “circulat” pel Twitter, que a Canaries hi ha una invasió de marroquins ocupes que els hi fan por als nadius, perquè sembla que es tracta d’un moviment organitzat. Potser aquesta situació és la que ha empès al president del govern a amistançar-se amb el Marroc per a aturar la “invasió”. En tot cas, no ho ha dit expressament.