Tal dia com avui la mare faria 100 anys, i tal com ho vaig fer amb el pare, fa deu anys, ara ho faig amb la mare: Assumpció Morell Cardona. Era la filla gran d’Anton Morell i Rosa Cardona que es van casar el 2 de maig de 1919 el mateix dia que els seus germans Cisco i Teresa. La mare va tenir tres germanes, la Maria Teresa (1922-2013), la Josepa (1924-25) i la Rosa (1926-27). Aquestes dues van morir amb poques setmanes de vida.

   La mare va viure la seva primera infància al si d’una família trigeneracional amb els pares, avis paterns Anton Morell (conegut com Antonet Ritu) i Sumpta Adserias, amb sa germana Maria Teresa. Habitaven la casa del carrer Major num. 15,i accidentalment compartien amb el mas de Bellveny del que eren parcers des de l’enfonsa-ment dels tallers familiars de teixidors de lli.

   En general tota la família i la mare especialment, mantenien un fort entroncament amb tot el nucli familiar, i ens el van inculcar a nosaltres  que havíem de man-tenir un estret vincle amb tots els oncles i cosins començant pels Cardona-Morell i fins el més allunyat, especialment els de Vila-seca, però també manteníem el contacte amb els de Reus, Constantí, la Canonja ...  i la mare també el tenia amb les seves amigues, començant per la Maria Rovira nascuda el mateixos dies que ella, a la casa del costat, seguint amb la Quimeta Malapeira, Trinitat Badia, Pilar Poblet, Maria Teresa Forasté, i alguna altra més que ara no recordo.

    El tronc que les aplegava era el Centre Joventut Catòlica per un costat i també el Col·legi de les Monges per altre. Al Centre perquè era la societat on anaven els pares i era el que feien tota la canalla del poble. A més  també feien teatre i més o menys totes hi participaven un o altre any.

   Altrament, la mare era més de missa que les cadires, feligresia que havia heretat més dels Morells que dels Cardones, i, una cosa portava l’altre. Per això va inculcar als fills la pràctica religiosa al màxim: misses, rosaris, processons, etc. etc. i pel que a mi m’afecta, un costum que no m’agradava gaire, que era el visitar el seminari i en concret el seu cosí Anton Morell els diumenges que obrien al públic. Sent en aquell centre al veure una criatura de nou o deu anys li plovien les preguntes de si li agradaria anar a estudiar allí, opció que jo sempre refusava i fins i tot em va fer agafar tal aversió a les sotanes, que va repercutir al poble, de manera que al contrari del que van fer tots els meus amics, jo no vaig ser mai ni escolà.

   La mare a casa, era el punt de referència de tota la família, tan la pròpia com la de tot el poble, i tots li consultàvem la postura a prendre així que s’apropava algun canvi en el desenvolupament de la vida familiar. Moltes vegades havia de fer de mitjancera entre la canalla i el pare o la padrina, i també entre la padrina i el pare.

   Naturalment vingué un dia en que sent del Centre, li va tocar pujar a l’escenari i participar als Pastoretes i va fer de Mare de Déu, paper que la descendència ha ratificat, l’any passat una neta, i encara en queden dues més per acabar de tancar el cercle.

   Per a mi, com estudiant, també era la consultora im-prescindible i sempre que se’m presentaven opcions de canvis, era el meu punt de referència.

   La mare va ser una pagesa amb molta dedicació. Com que a casa ja si quedava la padrina Rosa, que tenia cura de la canalla, ella podia anar al tros amb el pare i de fet li agradava força. En tot cas com a feines típiques de la dona en aquells anys, era força manyosa amb la punta de coixí, agulles de fer mitja i amb el ganxet. Amb aquests estris entrava a la roda de treballs que coordinava l’Ange-leta perruquera, i amb una retribució escarransida feia tasques a tant la peça: tires de punta de coixí, guants, barrets, etc. 

   Malgrat la seva curta vida, tingué molts combats amb les malalties. Potser la pitjor de totes fou la polio (o paràlisi infantil) del nostre germà Anton, malaltia alesho-res incurable però que el germà  Anton se’n va sortir i inexplicablement en aquells temps es va recuperar del tot, sense seqüeles però alguna cosa va quedar dins el seu cos que quan tenia dotze anys li va agafar una mena d’atac epilèptic i va morir en dos o tres dies de batzaca-des.

   Referint-me al seu propi cos,  va patir diferents embran-zides de úlceres a l’estómac amb considerables vessa-ments de sang, que motivaren la necessitat de fer-li transfusions, que en aquell temps a manca de reserves sanguínies el metge demanava que la família s’espavilés en cercar persones que li donessin sang, així que amb la incompatibilitat amb la del pare, ja tens als cosins Morell i Cardona fent cua per les transfusions. Al cap de poc temps i revisant-li els efectes duna caiguda de l’escala fent olives, li trobaren una afecció de càncer d’ossos i per aquest motiu, la internaven a l’Hospital de Reus.

    Quan se’n va donar compte, però,  com que aviat s’havia de casar Esteve, no era cosa de posar impediments al procés precasori i la parafernàlia pròpia del casament, així que no va dir res a la família de casa i només m’ho va dir a mi que l’acompanyava al metge, i nomes  aleshores ho vaig explicar al pare i mon germà. Com que havíem perdut molt de temps la cosa s’havia escampat i agreujat, i per això la van tornar a internar i a base de medica-ments li allaugeríen el patiment, però el càncer seguia endavant.

   Jo havia parlat amb el metge que la portava en el sentit de que no estàvem d’acord en mantenir-la en vida a base de connexions, de manera que arribà un dia que em va cridar per a dir-me que havíem arribat a aquell punt crític, i sent així li vaig dir que la desconectessin i cap a casa.

   A qui li va saber més greu, va ser a la Fina que era qui es passava més hores a l’Hospital al seu costat. Però el cert és que la vam prendre cap a casa al seu llit a la matinada del dia 18 d’agost, i a mig matí va morir.  

   Només arribar a casa i posar-se al seu llit em va demanar que li portés una imatge de la Mare de Déu de la Pineda assenyalant-me que volia un altre encàrrec. Sent a l’ermita de la Pineda el Dilluns de Pasqua anterior, em va recordar la seva devoció a la Mare de Déu, i per això volia que li demanés al senyor Rector que li deixés morir amb la imatge de la Mare de Déu al costat. Sabia que la imatge es guardava en una casa del poble pel que la petició no era massa difícil d’aconseguir. Això no obstant a Mn. Jordi no li va semblar be i... petició denegada. Cap a casa amb les mans buides. A la mare, a més de la seva devoció concreta a la Mare de Déu de la Pineda li donava força el record que tenia de quan el seu pare i l’oncle Josep, en temps de la guerra havien anat a l’ermita a buscar la imatge de la Mare de Déu i portar-la al poble, amagant-la al cup de ca el seu germà.

 

Finalment, encara vull fer un aclariment. A finals del passat mes de gener vaig patir un accident que em va lesionar el cervell, que ara, malgrat el temps passat i els tractaments fets, encara no em funciona bé del tot. Em costa recordar les coses que abans tenia presents, que també comporta la desconeixença dels canvis introduïts als enrevessats processos de la relació informàtica amb els documents bancaris. Ara he de comptar sempre amb l’ajut de la Fina, de l’Ester i de Jacint, gairebé per tot i a més, sovint han de patir els meus estirabots més que res perquè em costa reconèixer la meva mancança actual. Gràcies a tots.

13-04-2020