“Hi havia un home vell, que em mirava amb l’odi reflectit a la seva cara, tant d’odi que fins i tot em feia por...” Això declarava ahir al Tribunal Suprem un guàrdia civil testificant sobre un dels múltiples registres, que es van fer el setembre del 2017, a la busca de documents i urnes.

   Què volien que fes? Possiblement havia vist uns dies enrere per la televisió, com els civils sortien dels seus emplaçaments habituals cap a Catalunya, esperonats amb la cridòria del “a por ellos” de la seva gent del carrer i que ells mateixos, repetien el mateix crit asseguts als autocars que els portaven cap el “piolin” del port de Barcelona, o als hotels de Reus o Salou.

   Aquest home vell català, devia posar més o menys la mateixa cara d’odi, com la del “cavaller espanyol”, que vaig veure el diumenge passat a Madrid, encarant-se brutalment cap a una nena de deu anys que duia un llaç groc al vestit, que li havia quedat de la manifestació del dia anterior, esbaconant-la i cridant-li que “Catalunya és España” i es tragues el llaç groc.

   Però no si val a donar per generals, accions puntuals i esporàdiques, quan les accions majoritàries son pacifiques, i com a màxim sornegueres. Ho he vist en les moltíssimes manifestacions, plantades, i tota mena d’accions en suport del dret a decidir o dels presos polítics que he anat.

   Sense anar més lluny, a la manifestació de Madrid, en plena acció reivindicativa, al costat de la font de Neptú, que per cert tenia l’aigua de la bassa totalment esgrogueïda, els de Riudoms havien estès a terra una enorme estelada que ocupava la totalitat de la part central del paseo del Prado. Per no xafar-la els manifestants ens anàvem arrambant cap els dos costats, tot caminant cap amunt on hi havia la tribuna dels oradors. Doncs bé, quan ens hi trobàvem davant un altre “cavaller espanyol” acompanyat de la seva parella, com que aquell era el territori seu, van passar pel mig tot trepitjant la bandera.

   Que va fer la gent? Doncs ... els vam aplaudir, i en tot cas, algú va fer un comentari com a “olé la gracia i el salero de Egpaña” i... res més. Van acabar de passar amb el cap cot, una mica avergonyits, però sense aixaragalls ni esbroncades.

   Ja veurem com es decanta el judici, amb unes intervencions tan surrealistes com les de Rajoy, Soraya i Zoido, que no es recordaven de res, tot i que havien jurat dir la veritat, i tantes d’altres com la dels civils, clarament amanyades i que en part van sent posades en evidencia pels advocats defensors. En tot cas, es copsa un partidisme claríssim.

   Tornant als sentiments, crec que no es pot donar gaire importància aquests estirabots esmentats, siguin en un o altre sentit. En canvi, quan sentim declaracions de Casado, Rivera o Arrimadas, que parlen amb aquells ímpetus, vehemència, fúria, (sense cap mena d’odi, està clar) dient que si poden ens imposaran el 155 de per vida, per fer callar per sempre aquests racistes, supremacistes, feixistes, i tot el que s’acaba en ...istes, amb uns ulls que els hi surten de la cara, Déu nos en guard de pensar que ho fan per odi. Al contrari, hem de suposar que ens estimen molt, casi tant com la guàrdia civil als mossos.

   Es que els catalans som tan xenòfobs, que més del 15% de la nostra població son estrangers, la major part legalitzats. Quantes altres CCAA espanyoles en tenen més?. Cap.