Joan Clave Morell

Aquesta expressió tan ferma com mal escrita, era molt pròpia de la nostra educació quan érem infants, la feien els pares o avies, quan per la nostra curiositat, posàvem les mans on ells creien que no havíem de posar-les, i volia dir, naturalment que havíem de respectar tot allò que no era de casa.

   El fet d’haver-ho sentit de petits tantes vegades, es quedava imprès al corresponent racó del nostre cervell, i quan ens anàvem fent grans manteníem el record d’aquella ordre prohibitiva, i ho seguíem respectant.

   Està clar que obeir al cent per cent és molt difícil per a tothom, com també determinades coses que no s’havien de fer a la casa de l’altre, tampoc volia dir que, les podies fer en  el que era “nostre” al menys en referència a unes possibles malifetes.

   Encara que la prohibició valia per tot, el cert és que s’esqueia fer-la per a impedir l’apropiació del que no toca, o malmetre qualsevol pertinença d’altres cases o de la comunitat. Això en general, tots ho teníem tan assumit que es respectava escrupolosament, fins i tot quan el veí del tros et convidava a collir la seva fruita, a l’endemà li dèiem: Jaume, et vam collir una dotzena de préssecs, o li fèiem saber que li havien tancat la bossarrera que se l’havia deixat oberta. Aquest costum el mantenim encara avui els que som vells.

   Actualment, es veu que els pares i avis no els hi diuen a la canalla el que s’ha de respectar, començant per no tocar allò que ens és aliè, i potser pot passar que, al fer-se més grans els hi marxa de l’enteniment, que potser el tenen ocupat en recordar el correu electrònic dels amics, les contrasenyes dels accessos a cada tarja bancaria o comercial, o del tuiter o del feisbuc, o de tantes altres coses que son claus per entrar  pels puestus.

   Dic això, perquè com a pagès que sóc ara de jubilat, puc constatar com al nostre terme, malgrat que hi ha pocs que treballen la terra, pots veure sovint altra gent que tomba, no ja pels camins, que seria normal per aquells que surten a caminar per fer salut i conservar les articulacions dels genolls, sinó que ho fan pel mig dels trossos, tot i que resulta més incòmode el trànsit.

   Si els trobes i els preguntes que hi fan allí, et diuen que no hi ha tanca, i en tot cas, que només buscaven cargols (encara que fes més de dos mesos que no plou) o que miren de trobar espàrrecs (ni que siguem al juliol). El cert és que massa sovint et trobes que algú ha collit carxofes, o cebes, o bledes, o qualsevol altre verdura del temps.

   Ja que he fet esment als espàrrecs, l’any passat em vaig trobar que, estant enfilat a l’escala tot esporgant oliveres, un cercador d’espàrrecs que només devia mirar el terra, em va donar trompada a l’escala i li va anar de molt prim de no fer-me caure. Doncs be, no em va dir ni bon dia, i va seguir amb la seva recerca.

   Però no tot son pispes, a vegades que, si tens el tros a la vora d’una carretera o camí pavimentat, és molt possible que et passi el contrari, et trobes regals: ampolles de begudes buides, bosses d’escombraries, o qualsevol altre mena de deixalles que, ves per on, resulta que els hi va bé de desempallagar-se’n.

   No em volia referir només als rapinyaires, precisament quan he començat, ho he fet perquè tenia present l’ascensor de hi ha a l’estació de Vila-seca i el túnel soterrat per passar d’una a altra andana, que en aquests últims dies han aparegut tot ple de pintades de lletres, imatges i missatges de tota mena, (no deu ser per culpa de la manca de llum que s’ha esdevingut simultàniament, ja que no haurien pogut veure el que grafiaven). A l’ascensor, ni ha tants, que potser ja no n’hi cap ni un més, malgrat que, això no és nostru!

   I com aquestes, tantes i tantes transgressions, a les normes amb les que vam créixer. Algú els hi diu valors. Si és així, es que la nostra societat ha perdut els valors?

Als versots dels Diables de Vila-seca, a la passada festa major d’hivern, vaig sentir com la supérbia deia que els capgrossos o “nanus” del poble feia molt de temps que no sortien i, com aquell que diu, l’endemà, va i es presenten al Castell, amb motiu de la presentació del “Cavall alat”. Quina casualitat! En tot cas, no els portaven els seus suports habituals, ja que eren nens, d’una escola abillats per l’ocasió. De fet, les darreres vegades que he vist els capgrossos pel carrer els portaven membres de la secció infantil de l’Esbart Ramon d’Olzina, i no pas la gent de la colla gegantera, que eren qui se n’havien ocupat tradicionalment.

    Es clar, que la colla gegantera prou feina té per poder moure els seus propis efectius, i precisament els gegants que ho son més, el Galceran i la Donzella, sovint és queden sense sortir, i quan ho fan és perquè han vingut ajuts de Reus. Alhora també cal veure com el nombre de grallers actual és menys de la meitat dels que van haver-hi no gaires anys enrere, això que tenen a l’Ezequiel Molina que és un magnífic mestre.

    Les mancances quedaran superades per l’aparició a l’escena del “Cavall alat”, que pel que s’ha vist, formarà colla a banda amb vestuari propi, i ves a saber si també gaudirà d’acompanyament musical exprés. De moment però, sembla que per a fer-lo ballar també han hagut de recórrer a l’ajut forani, com pel Galceran i la Doncella.

   El mateix passa amb l’Esbart Ramon d’Olzina, que també ha hagut de rebre ajut extern per poder actuar, i malgrat el suport, encara és impossible equilibrar els dansaires per sexes, i no cal dir que per edats, tot i la valuosa participació de jubilats.

    Potser és que hi ha hagut una fuita de personal infantil de l’Esbart cap als diablons, nova colla que ha esclatat amb èxit de participació fogainera i timbalera, potser per allò de que “el càntir nou fa l’aigua més fresca”.

    Esperem que la situació es redreçarà a curt termini. Al menys això és el que a mi m’agradaria.