26
Desembre, 2018
09:48
L’altre dia
vaig complir 75 anys. Just havia sortit del llit que es presentaren els tres
nets veïns, acompanyats dels seus pares, se’m van plantar al davant i em van
llegir un escrit sota la modalitat de
rodolins, que acostumo a emprar jo moltes vegades, i a trossos i bocins, tal
com l’havien escrit ells, es van anar alternant en la lectura. Em vaig
emocionar.
Feien una relació de vivències compartides,
que deixen un bon record, però en queda empremta?
A la nostra generació, igual que amb moltes
altres coses, s’ha produït un canvi substancial en la relació entre avis i nets.
De fet, jo com a nét, no en puc parlar amb propietat, ja que no els vaig
conèixer. El padrí Joan va morir l’any 1942, als 75 anys i el padrí Anton l’any
1947, als 60 anys. Del padrí Anton, en tinc un record tèrbol de quan estava
malalt, al llit del quarto de baix que, anys a venir, va ser el meu. El dia que
vaig començar a l’escola, jo portava roba de dol per ell, cosa aquesta de
portar dol, que avui és totalment impensable, no solament per una criatura sinó
fins i tot pels grans.
Quan jo era petit, de pàrvuls, anava sol a
l’escola com tots els altres nens i nenes del poble, en canvi ara, s’acompanya
a la canalla a l’escola fins que son a segon o tercer de l’educació infantil, i
aquesta tasca la fan sovint els avis, sobretot quan el pare i la mare
treballen, que és la situació ideal, és a dir que hi ha feina i poc atur, i
sovint si les coses van bé, també es queden a dinar a ca els avis, i per tant,
els tornen a acompanyar a l’escola, els esperen a la sortida i si fan
extra-escolars, els hi porten.
Ara doncs, en molts casos, hi ha més temps
de contacte entre avis i nets, però, hi ha més comunicació? Crec que en la
majoria de famílies, no, que no vol dir que no hi hagin honroses excepcions.
Ara, a les cases i a les butxaques dels adults, hi ha pantalles, i els nens hi
agafen afecció aviat, i a vegades l’afecció passa a dependència, el que vol
dir, que la canalla es passa el temps lliure amb la vista clavada a les
pantalles, i quan hi estan enganxats, com a mínim es tornen sords, és a dir que
ja els pots cridar, que no et senten.
Això però té un avantatge important per
nosaltres els avis, que com tothom ens veiem obligats a tenir mòbil, i la
majoria, entre els que m’hi compto, no acabem d’entendre’n el funcionament, i
davant la inoperància, podem recórrer als nets, que ens el posen en
funcionament, ens hi instal·len aplicacions, ens recorden com van les que ja
tenim, etc. en contraprestació, ells si instal·len jocs, i així que poden ens
l’agafen i... fan de les seves.
Quan els de la meva generació érem néts, les
llargues hores entre que es feia fosc i el sopar era a taula, solia ser
habitual, que l’únic membre de la família que estava vacant era l’avi que ni
havia d’anar a portar les llongues a cal baster, ni estava fent el sopar ni
feia mitja o apedaçava els panyos. Per això ens hi arreceràvem, i ens ajudava a
fer els deures, però sobretot, ens explicava coses, de la vida, de la feina,
del poble, del món... I en aquella edat en que quasi tots els fitxers del “disc
dur” estaven buits, es podíem omplir de coneixements, històries, contes,
cançons... que els recordem tota la vida, fins i tot quan la pputa memòria se’n
va en orris.
Ja he dit que jo no vaig tenir avis, només
la padrina Rosa, i aquesta mancança pel que fa al coneixement d’allò que havia
passat al poble l’he patit tota la vida, havent-la de suplir ja sent gran
preguntant a uns i altres, sempre gent gran, per cobrir les llacunes del
coneixement del propi relat familiar en tot allò que no m’ho van explicar entre
la mare i la tieta Maria Teresa.
Ara per ara és impossible intuir si els nets
tindran més endavant necessitat de saber d’on venen les seves arrels i si a
nosaltres, els seus avis, ens queda temps per explicar-los-hi. El que no es pot
fer, és voler entrar al seu coneixement sense que ells ho demanin. Pel que he
vist i viscut amb ells, crec que hem assolit una bona sintonia. Una altra cosa
serà, que vulguin assumir a fer-se amb l’empremta que els hi puguem deixar.