Joan Clave Morell

Els pagesos quan es fan vells, no deixen mai de ser pagesos, fins que la salut els hi permet, i només han estat en una època recent, condicionats per la mobilitat.

   No cal dir que el medi de transport del pagès, fins als anys cinquanta del segle passat, era el que es venia emprant des de dos o tres segles enrere, és a dir, el carro. Amb el carro els pagesos vells, anaven a tot arreu sense cap problema, doncs és el que havien tingut tota la vida de generacions ençà. Podien tenir algun entrebanc, si tenien una mula esquerpa o un cavall esvalotat, però amb l’ajut d’un bon mànec, els posaven en solfa. En algunes cases, hi havia una somereta dedicada només a estirar un carret i, excepcionalment, la posaven amb uns tirants al temps de la verema, per ajudar a treure el carro del terreny tou, o quan el carro gran carregat, necessitava ajut en una pujada.

   El problema pel transport dels pagesos vells, vingué quan a la casa compraven un tractor, que conduïa el fill o el gendre, i quan sortien de casa amb el cultivador o la fresa enganxats,  no hi havia forma ni legal ni lògica, d’encabir-se al tractor. Alguns, si no havien de passar per la carretera, podent ser vistos pels civils, seient al parafang, amb el risc de caure a la frenada més suau. En algunes cases, més aviat poques, van cohabitar el carro i el tractor i de moment el pagès vell, sortia del pas, però era unes solució provisional i de curta durada.

   L’alternativa real van ser les furgonetes, tant las “cauvas” com en deien a les DKW, o les 2CV, que van fer cap a les cases dels pagesos, i aleshores, el vell anava més acomodat que mai, cap al tros. Els vells però no conduïen aleshores, i tornaven a dependre dels fills o gendres. Més endavant, està clar que van conduir, perquè n’havien aprés i tret el carnet sent molt mes joves, com a màxim, per sota dels cinquanta anys, i aleshores sí, fins i tot alguns arribaren a conduir tenint més de 90 anys.

   Però aquests canvis van coincidir amb la minva de l’activitat pagesa. La meva generació, uns quants anys endavant i alguns enrere, ha sigut la de l’abandonament de la pagesia. A mitjans del segle XX, el percentatge de la població activa vila-secana pagesa superava el 80%, (sobre una població de 3.000 habitants) però a partir d’aquest moment, va començar el declivi. Segons l’”Estudi sobre Vila-seca – Salou” l’any 1965 la pagesia ja només era el 25,25% de la població activa (sobre un total de 7.300 habitants) i el 1976 ja havia baixat fins el 6,74% (amb una població de 15.200 habitants entre Vila-seca i Salou). Actualment el nombre de pagesos com a tals, es poden comptar amb els dits de la mà i cap ni un per sota dels 40 anys. La majoria de les terres conreades del terme, ho son per jubilats o ex-pagesos que treballen en altres sectors i practiquen la pagesia a temps perdut o parcial.

   Era costum que els pagesos més grans, més vells, eren els amos de les terres, de la casa i de tot el que hi havia dins. Els socis de la Cooperativa  i els titulars de les llibretes de la caixa o del banc, també eren els més grans de les cases. En general, era així, però cada casa s’ho apanyava a la seva manera, des de els vells més autoritaris fins als més lliberals. La cosa va canviar bastant quan es va començar a cobrar “del retiro” o de “la vellesa”, perquè, encara que pocs, els vells rebien mensualment uns diners per ells, i com que el pagès, amb poc en té prou, ja va anant desprenent-se de l’ús de les seves propietats, deixant a fills o gendres, el domini dels bens familiars.

   Afegint al que vaig escriure l’altre dia, sobre les relacions avis-nets, he de rememorar que, quan la canalla anava al defora, alguns dies durant les vacances, sovint perquè també hi anaven el pare i la mare, si també hi havia l’avi, els nens s’ho passaven més bé.

   L’avi els hi mostrava els nius de gafarrons, piules o barba-roigs amb els ouets gravats, els caus dels taus, les pells de serp, les botanes per agafar alades per anar a parar, l’herba-fam per curar els cops, els mocs de l’avellaner que son flors encara que no ho semblin, com s’empelta una prunera i en surt un presseguer, les cicatrius d’un llamp a la soca d’un garrofer, els aubellons on s’amaguen els toixons... i així dotzenes i dotzenes de vides i vivències que son al camp, i si ningú t’ho explica, no te n’assabentes pas. Els pares i les mares tenien massa feina i no podien perdre el temps amb aquestes foteses. Per això son els avis.

L’altre dia vaig complir 75 anys. Just havia sortit del llit que es presentaren els tres nets veïns, acompanyats dels seus pares, se’m van plantar al davant i em van llegir un escrit  sota la modalitat de rodolins, que acostumo a emprar jo moltes vegades, i a trossos i bocins, tal com l’havien escrit ells, es van anar alternant en la lectura. Em vaig emocionar.

   Feien una relació de vivències compartides, que deixen un bon record, però en queda empremta?

   A la nostra generació, igual que amb moltes altres coses, s’ha produït un canvi substancial en la relació entre avis i nets. De fet, jo com a nét, no en puc parlar amb propietat, ja que no els vaig conèixer. El padrí Joan va morir l’any 1942, als 75 anys i el padrí Anton l’any 1947, als 60 anys. Del padrí Anton, en tinc un record tèrbol de quan estava malalt, al llit del quarto de baix que, anys a venir, va ser el meu. El dia que vaig començar a l’escola, jo portava roba de dol per ell, cosa aquesta de portar dol, que avui és totalment impensable, no solament per una criatura sinó fins i tot pels grans.

    Quan jo era petit, de pàrvuls, anava sol a l’escola com tots els altres nens i nenes del poble, en canvi ara, s’acompanya a la canalla a l’escola fins que son a segon o tercer de l’educació infantil, i aquesta tasca la fan sovint els avis, sobretot quan el pare i la mare treballen, que és la situació ideal, és a dir que hi ha feina i poc atur, i sovint si les coses van bé, també es queden a dinar a ca els avis, i per tant, els tornen a acompanyar a l’escola, els esperen a la sortida i si fan extra-escolars, els hi porten.

   Ara doncs, en molts casos, hi ha més temps de contacte entre avis i nets, però, hi ha més comunicació? Crec que en la majoria de famílies, no, que no vol dir que no hi hagin honroses excepcions. Ara, a les cases i a les butxaques dels adults, hi ha pantalles, i els nens hi agafen afecció aviat, i a vegades l’afecció passa a dependència, el que vol dir, que la canalla es passa el temps lliure amb la vista clavada a les pantalles, i quan hi estan enganxats, com a mínim es tornen sords, és a dir que ja els pots cridar, que no et senten.

   Això però té un avantatge important per nosaltres els avis, que com tothom ens veiem obligats a tenir mòbil, i la majoria, entre els que m’hi compto, no acabem d’entendre’n el funcionament, i davant la inoperància, podem recórrer als nets, que ens el posen en funcionament, ens hi instal·len aplicacions, ens recorden com van les que ja tenim, etc. en contraprestació, ells si instal·len jocs, i així que poden ens l’agafen i... fan de les seves.

   Quan els de la meva generació érem néts, les llargues hores entre que es feia fosc i el sopar era a taula, solia ser habitual, que l’únic membre de la família que estava vacant era l’avi que ni havia d’anar a portar les llongues a cal baster, ni estava fent el sopar ni feia mitja o apedaçava els panyos. Per això ens hi arreceràvem, i ens ajudava a fer els deures, però sobretot, ens explicava coses, de la vida, de la feina, del poble, del món... I en aquella edat en que quasi tots els fitxers del “disc dur” estaven buits, es podíem omplir de coneixements, històries, contes, cançons... que els recordem tota la vida, fins i tot quan la pputa memòria se’n va en orris.

   Ja he dit que jo no vaig tenir avis, només la padrina Rosa, i aquesta mancança pel que fa al coneixement d’allò que havia passat al poble l’he patit tota la vida, havent-la de suplir ja sent gran preguntant a uns i altres, sempre gent gran, per cobrir les llacunes del coneixement del propi relat familiar en tot allò que no m’ho van explicar entre la mare i la tieta Maria Teresa.

   Ara per ara és impossible intuir si els nets tindran més endavant necessitat de saber d’on venen les seves arrels i si a nosaltres, els seus avis, ens queda temps per explicar-los-hi. El que no es pot fer, és voler entrar al seu coneixement sense que ells ho demanin. Pel que he vist i viscut amb ells, crec que hem assolit una bona sintonia. Una altra cosa serà, que vulguin assumir a fer-se amb l’empremta que els hi puguem deixar.

a)     la votació

   Com que es tractava d’una contesa electoral, sense gaire debat, ni solucions alternatives, es tractava repetir, allò que ja s’havia ratificat en el referèndum de la llei de la Reforma Política, feta un parell d’anys abans, ja que es tractava de la mateixa alternativa: o canviem encara que sigui amb mancances o seguim amb el “Fuero de los espanyoles” de la dictadura, que ara alguns d’aquests partidaris de la Constitució actuals, diuen que no era una dictadura, que la democràcia orgànica, ja era una democràcia, com el seu nom ho indica.

   Per això si comparem els resultats als tres nivells, no hi va haver diferències significatives:

   Aquests dies, entre el resultat de les eleccions andaluses i el quarantè aniversari, se’n parla més del normal de la Constitució, que alguns volen esmenar i altres retallar. Jo penso, a la vista de la campanya electoral andalusa, que si realment els catalans ens portem tan malament, el que haurien de voler és treure’ns d’una vegada, de la seva Espanya, neta, noble, culta, desvetllada i feliç. Per què no ho fan?

En un temps en que la vigència de la Constitució espanyola està en qüestió, amb tota la lògica del món, i sen-tim un dia sí i un altre també, que no hi pot haver vida fora de la Constitució.

   Hi estic totalment d’acord, però aquesta que es va votar avui fa 40 anys o una altra? Estic convençut que, una altra. I més encara, quan els més ferms defensors de la Constitució vigent, son els hereus d’aquell partit, que quan es va aprovar al Congrés dels diputats, una bona part dels seus diputats hi van votar en contra o es van abstenir, i el mateix ex-president del govern, Aznar es vanta d’haver-hi votat en contra, tant que la defensa ara.

   Més encara quan veiem avui mateix com presideixen l’acte commemoratiu, uns individus, amb un comportament molt lluny de considerar-se exemplar, més aviat tot el contrari.

   Bé, però el que jo volia era relatar com va anar aquella votació al nostre municipi, aleshores Vila-seca i Salou.

a)     La participació

b)    la votació