Joan Clave Morell

La immensa majoria de les cases pageses del poble cultivaven tot el mateix ventall de vegetals, que caracteritzava la producció agrària local, i aquests naturalment, foren els primers perjudicats per la manca de pluges. Fem-ne una repassada, però abans vegem el que deia l’amillarament de 1945:

 - Cereals: blat, ordi, civada per l’animal de casa i alguns sembraven una mica de sègol, que es feia més alt i s’emprava per fer vencills, tots aquests en secà. En regadiu es sembrava moresc, la major part per a consum de l’aviram casolà i se’n venien els excedents. L’ordi també anava parcialment destinat a l’aviram i la resta es venia. En aquell temps no hi havia ordi cerveser, sinó que tot es sembrava tot al novembre i es segava al juny (al juny la falç al puny). El blat encara en el temps de la secada, s’havia de portar tot al “Servicio Nacional del Trigo” que tenia magatzems a Reus i a Tarragona, i deixaven bescanviar una part per farina, quantitat condicionada al nombre de membres de la família i la resta la pagaven emprant uns bons “negociables” del Banc Central.

Els cereals solien sembrar-se entre dues plantades de vinya, des que se n’arrencava una vinya vella fins a plantar-ne una altra. S’havien de passar uns anys per a que la terra reposés, i era aleshores que es sembrava.

- Vinya: llavors, era el principal cultiu, i tota en secà. La varietat més abundant era l’Escanya-gos, també es conreava el Macabeu, i en quantitats molt insignificants, el Pansal, Vinyater, Parellada i Xarel·lo, totes les varietats de raïm blanc. N’hi havia una petita quantitat de raïm negre, quasi tot de la varietat Pàmpol girat. La vinya a Vila-seca es plantava en quadre de 7 x 14 pams. El vi obtingut era de poca qualitat, amb un percentatge d’alcohol d’entre 9 i 12%. Quasi tota la producció feia cap al celler del Sindicat, tot i que encara quedaven algunes poques famílies que se’l posaven a casa, i una petita quantitat feia cap a les caves de la família Tous.

- Olivera: Era un arbrat típic de les antares que vorejaven les parades de vinya o de sembrat, sempre conreat en secà, que s’esporgava de manera que tingués collita cada dos anys. Rarament es plantava en parades. La varietat quasi única era l’Arbequina, amb uns quants arbres, molt pocs, de la varietat Menya. A la collita de les olives, primer el plegaven les que havien caigut a terra, en sa majoria per culpa de la “mosca de l’olivera”, que en temps de la secada, encara no es tractava. Les que quedaven a l’arbre s’ensacaven apart, i naturalment a l’hora de fer oli, era més bo el provinent de les olives de l’arbre. L’oli de les olives de terra ja rajava ranci, i calia refinar-lo. A Vila-seca a més del trull del Sindicat, n’hi havien tres o quatre més de particulars, cal Passamaner, ca Sauné, cal Tous, ca Torredemé, etc.

- Garrofer: És el típic cultiu del secà mediterrani, que aguanta totes les adversitats menys el fred. Es sol plantar als secans més dolents i pedregosos com les Garrigues a Vila-seca. Té una llarguíssima vida i en terrenys bons assoleix un gran volum de copa. Encara que hi han algunes antares amb garrofers, son moltes menys que les oliveres i se solen plantar de forma irregular. Una característica pròpia, que no és del arbre pròpiament sinó de l’habilitat del pagès, és que quan algun garrofer es fa massa gran i esbatanat, si feia una trona a redós de la soca, amb pedra seca, reomplint el cercle petri amb terra.

La varietat més abundant era i encara és, la Rojal, tot i que també hi havia la Negreta, i alguna altra amb pocs exemplars. De tant en tant calia que hi hagués algun garrofer bord, per a poder pol·linitzar els productius.

- Ametllers: En realitat eren pocs, i podríem dir que, la producció era només pel consum propi, ja fos per menjar directament, o per fer panellets, per exemple. Rarament hi havia alguna petita parada plantada, i en tot cas en algun tossal. El normal era que ocupessin una part d’una antara de les que hi havia per tot el terme. Potser les varietats més abundants aleshores eren les d’ametlles del closca molla, tot i que també hi havien Marconas, Llarguetes, i d’altres bordenques fins i tot alguna d’amargant.

- Fruiters: tothom tenia fruiters, tant en secà com en regadiu, pel consum propi, i excepcionalment algú en tenia per a portar al mercat de Reus o de Tarragona.

- Hortalisses: Passava igual que amb els fruiters, que en tenia tothom, amb la diferència de que se’n feien més per anar al mercat, o simplement per a vendre-les a la porta de la casa per aquells pocs menestrals que hi havia al poble. Naturalment tots els cultius eren en regadiu. D’algunes especies, com tomaqueres, bajoques, petaques, pebrots... se’n feien per anar a mercats més llunyans i es venien a magatzems del poble que les enviaven a Barcelona, Bilbao, etc.

   Aquests ésser vius van ser les primeres víctimes de la secada.