El passat cap de setmana el vam passar una colla de vila-secans i vila-secanes de la meva edat al Matarranaya, com ho fem des que vam complir els cinquanta anys, en diferents indrets a l’abast d’un matí en autocar. El cas és, que ens fem un fart de parlar, en bona part recordant les vivències de la nostra infància. En fer-ho, hem comentat la crònica que en aquest sentit s’esmenta al llibre del Pere Baster, referida a l’escola nacional graduada de nens, del que per cert, encara no he trobat a ningú que li hagi agradat (el llibre).

   A la canalla de la nostra edat, a l’escola ens pegaven, amb la mà, amb un regle o amb un mànec com cal. Ho he explicat en diferents ocasions, que a mi, ja em vam ventar una bona clatellada el primer dia de ser al parvulari. Si quan érem una mica grandets, arribàvem a casa dient-lis als pares que el mestre ens havia pegat, la primera reacció era fer-nos sentir culpables i mereixedors del càstig del mestre. Al mestre de l’ha de respectar i els pares sempre el defensarem, ens deien.

   També a casa ens fotien taco, bufetades, clatellots, escalfament de natges amb una espardenya o acolorament del costellam amb un cinturó, en els cassos més greus.  Això només referit als maltractaments físics pròpiament, sense oblidar que ni havien d’altres pitjors, com obligar-te a no moure’t de casa en sortir de l’escola, i els diumenges, tancat a casa sense anar al cine. Serien innombrables les variants dels càstigs que ens posaven, i especialment, les amenaces que sovint no s’arribaven a complir, com anar a dormir a les golfes o a l’estable amb la mula.

   Com que el càstig solia ser en la mesura de l’enuig que provocava als pares, i solia ser més greu de sobte, anant-se apaivagant així que passava el temps, empràvem argúcies per minorar la represàlia. La més sovintejada, era de fer venir un amic a casa amb l’excusa de que teníem un treball de l’escola a fer a mitges, que si estava el temps suficient per calmar l’ambient hostil, i així el correctiu es podia acabar amb quatre crits i uns quants insults.

   Els avis que vivien a casa també participaven activament en “educar” a la canalla, per la via expiatòria, i els pares no els desautoritzaven mai. Més encara, al menys per la meva experiència personal, vaig rebre més taco de la padrina que dels pares, amb molta diferència. Es clar que amb ella hi passàvem moltes més hores, quan els pares eren al tros. A vegades ens queixàvem de que al Salvador o al Jordi a casa seva no li pegaven mai, i ens replicaven que no se’ls devien estimar gaire.

   Val a dir que a vegades ens queixàvem del càstig injust, i podíem arribar a fer-los entendre que la malifeta sancionada tenia una justificació raonable. Ho acceptaven tot dient que un parell de bufetades, no fan mal a ningú. I de fet, tenien raó, ja que amb els anys passats, la immensa majoria de la canalla del nostre temps, no va considerar mai, ni aleshores ni després que el taco que vam rebre, ens va traumatitzar ni molt ni poc.

   Tot això ve a tomb de que, un dia d’aquests, en una família del veïnat amb tres o quatre fills, estan passant un mal tràngol, i és que un xiquet, que deu tenir tretze a catorze anys, se’n va anar al CAP del poble (perdó, ciutat) i va denunciar als seus pares de maltractaments. Hi deu haver un protocol oficial a seguir, i el noi fou traslladat a Reus sota la custòdia dels Serveis Socials. Assabentats els pares van fer per veure’l i no ho han pogut fer, i no podran fer-ho abans de que un jutge decideixi sobre la denúncia cursada, i han de nomenar un advocat que en serveixi d’intermediari. Els germans del denunciant, asseguren que els pares no els han fet maltractaments mai, i que en tot cas, els obligaven a fer els deures escolars i a comportar-se civilitzadament en tots els aspectes de la vida.

   En veritat, hem avançat molt, però molt!