Pels menors de 50 anys, a Vila-seca, el pregó, és aquella conferència que un personatge, més o menys popular, més o menys relacionat amb el poble (ells en diuen ciutat), amb un càrrec institucional més o menys rellevant, posat al costat de l’Alcalde, cada any, el divendres abans de Sant Antoni, fa a l’Auditori i abans a la Biblioteca.

   En canvi, pels més grans, els que ja hem passat el llindar de la salut garantida i hem entrat en la del sinó fos, el pregó era un anunci públic que llegia als capvespres un empleat municipal després de cridar l’atenció del veïnat amb el toc d’una trompeta. Essencialment, es tractava d’un ban de l’Alcalde donant instruccions o be ordres relatives a l’administració municipal, al protocol o al funcionament dels serveis públics. De moment l’empleat el llegia, però un cop fetes unes quantes aturades, ja se l’anava aprenent i al final, naturalment, el recitava de memòria.  

   Era normal pregonar quan es modificava l’horari de les oficines municipals, l’avís de que ja es podien retirar la plaques dels carros, l’obligatorietat de que les bicicletes portessin plaques, etc. i aquestes qüestions solien dur la signatura de l’alcalde;  s’avisava també de quan venien els empleats d’Hisenda a cobrar les contribucions, que era una de les pitjors notícies de l’any.

   S’aprofitava l’avinentesa per fer quelcom semblant relatiu als ens locals com la Germandat de Pagesos i Ramaders, de deia quan es podia portar el blat al Servicio Nacional del Trigo de Reus o Tarragona; quan es posaven al cobrament els segells de la Seguretat Social, etc. la Cooperativa Agrícola, avisant de la celebració de les assemblees generals, de l’inici de les campanyes del batre, la verema o del trull, i les més esperades, els dies que es faria el “reparto” a compte de les collites. També les Societats empraven el pregó anunciant les reunions generals i especialment o les funcions de teatre o els programes del cine.

   També es pregonaven afers particulars, previ pagament de quatre pessetes, ja fos per assabentar de pèrdues d’estris o guarniments caiguts dels carros per carrers o camins, o extraviaments de peces de roba o joies pels locals públics, i fins i tot de gossos que s’escapaven de casa. Durant molts anys es va pregonar que l’endemà vindrien al poble “els Xiquets de Valls”, que van ser els primers venedors ambulants de roba que vam conèixer.

   Els pregons, ja he dit que es feien als vespres, per allò de que tots els pagesos ja eren a casa per a poder-se’n assabentar, i el pregoner per tal de ser escoltat es situava a les cruïlles dels carrers per donar més amplitud a la seva veu. Com que havia de llegir el que deia, a vegades s’havia de córrer més amunt o més avall a la cerca d’un fanal, que en aquells temps eren escassos i de de minsa potència lumínica. Al toc de la trompeta, la gent sortia al carrer o treia el cap per finestres i balcons per escoltar el que deia el pregoner.

   El pregoner era un empleat municipal que durant el dia feia altres escomeses. Del meu record, he conegut tres pregoners: En Teófilo Martín, l’Antonio Enfedaque, conegut com Antonio de la Casa de la Vila, perquè hi vivia, i l’Isidre Albadalejo que ho va fer bastants anys, i que en una entrevista que li van fer a “El Pont de Fusta” explicava sucoses anècdotes i dades relatives a la seva tasca pregonera.

   Als anys setanta es van acabar els pregons, que de moment, van ser suplerts per uns taulells d’anuncis protegits per una vidriera, escampats per diferents indrets del poble.