Joan Clave Morell

Abans, i quan dic abans vull dir en temps del meu record, les dones no tenien la regla, ni la menstruació, ni el període, ni la menorràgia, ni la menorrea... tenien, la mala setmana.

   Aquesta eventualitat, per molt natural que fos, les noies el portaven amb molta discreció, per no dir que es mantenia d’amagat, i la canallota, així que ens anàvem fent més grans només associàvem la mala setmana amb les nenes, i de la seva vinguda ens en solíem assabentar pels germans, que ho feien avinent, com una bona notícia, com quan en el nostre cas, ja ens saltaven els resolis. Des d’aquell primer coneixement ja relacionàvem el fet, amb el sexe: quan una nena ja té la mala setmana ja pot tenir fills per una banda, i per altre, quan es te la mala setmana no es pot xivar, al menys era el que ens pensàvem.

   El secretisme amb que ho portaven les nenes, que algunes fins i tot ho amagaven a les seves mares, resultava absurd en el cas de les noies grans o les dones, ja que al rentador, tothom podia veure com es rentaven les talles, una mena de tovalloletes de rus, que acuradament plegades es posaven a l’entrecuix per absorbir la sang vessada. Com que les calces a les dones al ser de cotó els hi anaven molt balderes, les talles tenien unes bagues per a poder-les mantenir subjectes a prop de la xona. Tot això ara és prehistòria, sobretot des de l’aparició de la cel·lulosa, les compreses i el tampax.

   La mala setmana tenia efectes secundaris en els treballs del camp, ja que hi havia la creença de que, si una dona tenint la regla tocava les plantes, aquestes es malmetien i fins i tot es podien morir. Com que hi havia unes feines agrícoles molt típiques de les dones com esporgar i lligar les tomaqueres, collir bajoques, escavallar els sarments de la vinya, etc., s’havia de tenir en compte al menys pels que s’ho creien.

   Això a vegades conduïa a segones intencions. Per una part, podia servir d’excusa per evitar anar al tros uns quants dies més del compte, si es falsejaven les dates allargant-les més del compte, o en cas contrari, algunes xicotes que anaven a jornal, amagaven el fet per no perdre part de la setmanada.

   No he pogut pas esbrinar que hi pot haver de cert o fals en aquesta influència sobre la fisiologia vegetal, en tot cas, potser també hi té a veure que els cellers on produeixen el vi kosher pels jueus, ni als cellers, ni a les vinyes hi poden treballar dones.

   També hi havien uns altres menestrals relacionats amb l’activitat pagesa, com els basters, que tenien cura d’apariar els guarniments dels animals, cosir els forats de la civadera o les llongues quan es trencaven. De basters n’hi havien dos, l’Esteve Mestres al carrer del Carril, que seguia l’ofici del seu pare, que tenia el mateix nom, i l’altre, el Pere Rovira, que s’havia fet càrrec del taller d’Esteve de ca Cantí, canviant de costat del raval del Mar, des de ca Cantí a ca Gustavo. Aquest baster és el protagonista del relat novel·lat, al meu modest entendre, molt desafortunat, que en va fer el seu fill Pere recentment.

   El boter, Anton Llunas, més conegut com Anton Boteret, era l’únic del poble, i pel seu obrador a la plaça de Flix, a la cantonada del carrer dels Ferrers amb el de Sant Antoni, hi

havien de passar totes les botes, bocois, portadores i barrals que es malmetien, de les que s’havien de canviar les dogues que es feien malbé, els cèrcols que es trencaven i més sovint les cornaleres que, de vegades, s’havien de reparar amb caire d’urgència, quan estàvem veremant. A la canalla ens feia gràcia veure com treballava, ja fos quan torçava les dogues per a les botes, o quan brandava l’aixa, eina de tall que cap altre menestral feia servir. Anton Llunas Garcia durant la 2a República era militant del PSUC i va ser alcalde de Vila-seca uns mesos, durant la guerra.

   En canvi, els fusters treballaven menys per la pagesia pròpiament, només en feines escadusseres com fer o reparar les escales, mànecs d’aixada, empostissats i no massa cosa més. Només l’Esteve Magriñà, que a més de fuster, tenia una serra, amb la que trossejava la llenya, deixant a punt els rolls per a fer-ne ascles els dies de pluja. La “serra” era a la Riera als afores del poble, i tenia un pati molt gran on els pagesos hi descarregaven els troncs, que al cap d’uns dies recollien tallats. Un altre fuster era Josep Maria Carreté que tenia dos tallers, un al carrer de Sant Antoni que era l’habitual i un altre al raval del Mar molt a prop de l’Escola, on hi tenia la maquinaria més gran pròpia de l’ofici i que, quan brandava, en patíem el soroll estrident a l’escola, deixant sense veu als mestres. Sovint ens cridava l’atenció que, davant la botiga del carrer de Sant Antoni hi havia una mena d’olleta sobre uns fogons amb foc d’encenalls, on el senyor Jaume, marit de donya Manuela, hi escalfava una mena de pega que empraven per ajudar els engalzes.

   En Josep Morell que tothom el coneixia com “el gatillo”, tenia el taller al carrer del Carril, i era qui treballava menys, és a dir sense massa clientela, i compaginava la seva feina de menestral amb la pagesia especialment la vinya, i fins i tot tenia a casa seva una premsa com les del Sindicat per axafar la verema. A cal Gatillo hi va aprendre l’ofici en Josep A. Ràfols que després va obrir un taller propi a la plaça de Flix. Recordo que l’oncle fuster, com li dèiem a casa, solia convidar-me a fer d’aprenent del seu ofici, i jo si responia que no, perquè els fusters havien de posar els morts a la caixa.

   En Josep Cañellas i despès el seu fill Albert tenien el taller al carrer de Santa Bàrbara, però no eren els típics fusters, sinó que més aviat feien d’ebenistes, és a dir que construïen i apariaven mobles. Els últims anys es van traslladar al carrer del Bou, a ca Cervelló.

   En Miquel Carreté, més conegut com Miquel llauner, estava instal·lat al capdamunt del carrer del Pou i es dedicava a apariar ferrades, barrenyos, safres, etc. eines, que duraven molts anys i que de tant en tant es foradaven i calia reparar. Crec recordar que, pel seu compte o per encàrrec, en construïa alguns d’aquests estris de llauna, coure o zenc, i potser finalment de ferro galvanitzat. El cert és que va tancar la botiga abans de l’adveniment dels plàstics, que haurien estat els seus majors contrincants. Durant un temps va compartir l’ofici de llauner amb el d’electricista.

   A ca alguns dels menestrals, als vespres, especialment a l’hivern, que eren molt llargs, si aplegaven pagesos i els caçadors, que hi anaven a passar la vetlla abans de sopar, de manera que obligaven al titular de l’establiment a tenir-lo obert més enllà del que seria un horari normal. Potser hi anaven per estalviar-se la consumició que haurien de fer als cafès.

   Els menestrals moltes vegades eren els únics homes que quedaven al poble i de tant en tant els hi tocava haver d’assistir en alguna de les eventualitats accidentals que passaven. Molts pagesos els envejaven perquè sense moure’s de casa guanyaven més diners.