Joan Clave Morell

Recentment, hi ha unes paraules o expressions que sovintegen en el llenguatge dels mitjans de comunicació, repetint els que fan servir els personatges, que diuen, diuen, diuen... coses relatives al món de la gestió dels afers públics, és a dir els polítics. Entre aquestes, sovint sentim parlar dels “protocols”, del “full de ruta”, de les situacions “transversals”, etc. termes que o bé no s’empraven al segle anterior, o bé els hi donàvem un altre significat.

   Per exemple el “protocol”. Com la immensa majoria de la gent, sempre havia cregut que, el protocol era la norma que regulava qui s’havia de seure al costat del rei, quan anava a Barcelona, si el president del govern o el de la Generalitat, el conseller o el delegat del govern. O en el cas més proper i recent, el que regulava on s’havien de seure els “encorbatats” a l’enterrament de l’Estevet Blasi a l’Església de Santa Maria del Mar de Salou, on, tot i que ja hi havia uns bancs reservats, un xicot, també encorbatat, indicava on s’havia de col·locar cada ú, si al primer, segon o tercer banc, a la dreta o a l’esquerra, segurament segons el grau d’autoritat, no pas segons el nivell auditiu o visual.

   Recentment però, sovint sents dir, quan passa algun aldarull com el del frare afectat de l’ebola, i de l’infermera que en va tenir cura, com els responsables de la sanitat madrilenya, assegura, que s’han complert tots els protocols, el que vol dir que s’han fet les coses bé, al menys segons la seva versió.

   Com sents a dir al conseller de Governació, que en el procés del rescat dels dos nois que es van quedar enfangats a la muntanya, s’havien complert tots els protocols, encara que als dos xicots els van rescatar morts. Queda clar doncs, que seguir al peu de la lletra els protocols no vol dir necessàriament que les coses surtin be, però serveix d’excusa.

   Es veu doncs que, els serveis públics, deuen tenir un reguitzell de protocols, donant les instruccions a seguir davant que qualsevol eventualitat que se’ls hi pugui presentar, ja sigui establint el procediment de revisió que s’ha de fer als voluntaris de la Creu Roja, o quan un dron, detecta que surt fum vora el Tossal de la Baltasana.

   Els protocols doncs, en la seva nova manera d’entendre’ls poden tenir àmbits molt amplis, dels del Protocol de Kyoto, que ve a ser in conveni internacional per a prevenir els desgavells del canvi climàtic, fins al protocol de l’escola Tramuntana, indicant les normes que s’han de seguir quan una criatura porta polls al cap. En el primer cas, sovint els estats es passen les normes establertes per l’engonal, i no passa res, i en canvi, si una criatura arriba a casa amb llémenes als cabells, els pares foten un sacramental de ca l’ample, tot i que, en un cas s’havia incomplert manifestament el protocol, i en canvi en l’altre s’havia seguit estrictament, ja que deia que calia avisar als pares quan al pelatge del seu fill hi corren bestioles.

   Estic per fer un protocol sobre com i quan les mosques de la fruita puguin pondre ous a la polpa dels préssecs, així se em cauen corcats, podré quedar-me tranquil sabent que no és pas culpa meva, sinó de les mosques no han seguit el protocol.

   A Vila-seca en dèiem menestrals a tots aquells que treballant per compte pròpia, tenien un ofici artesanal, que exercien en un taller normalment situat als baixos de casa seva. Parlant dels carros hem nomenat els tres carreters que hi havia al poble, i també hem fet esment als ferrers, tot i que no els he anomenat, i dies enrere també feia referència als fusters en tant que constructors de taüts.

   De carreters, ja he dit que al poble n’hi havien tres, però en realitat n’hi havien quatre, ja que m’havia deixat l’Eleuteri Saladié, que estava situat al Passeig o carrer de Monterols, a l’infront de les Peixateries públiques, en aquella casa molt antiga, que diuen era ca Graset, on hi vivia aquella noia que, segons la llegenda va ser segrestada pels sarraïns el dia mateix del seu casament justament quan entrava a l’església.

   Els que ja havia esmentat, eren el carreter del Sindicat, Joan Cabré, que tenia el taller davant de la Font Vella, fent cantonada amb la Riera, era un espai relativament petit i malgrat la situació, a la mateixa carretera general, quan acabava els carros els havia de muntar a fora. Al davant mateix hi havia l’Emili Nadal, que tanmateix com l’anterior, també treballava sol, en el taller que més endavant ha ocupat el bar La Fuente, i finalment, el tercer carreter de Josep Carreté Pasqual, que del meu record, treballava amb el seu pare, i de tots quatre, cap va tenir continuïtat, que potser tampoc l’haurien tingut de no haver-se extingit l’ús dels carros, ja que tres, només tenien filles, i llavors era impensable que una dona pogués tenir una carreteria o qualsevol altra activitat semblant, i l’Eleuteri no tenia fills ni filles.

   Els carreters per a la seva feina sovint necessitaven els ferrers, que a Vilaseca n’eren cinc, dos a la plaça de Flix, en Ramon Estradé i en Joan Marcelo, un davant de l’altre pràcticament, al carrer de Sant Pere hi havia Josep Benach, al carrer del Carril, Antonio Mas i a la Riera el ferrer del Sindicat, en Pere Martorell. Els ferrers, a més d’altres, feien feines relacionades directament amb la pagesia i la més peculiar era la de ferrar els animals, feina que es feia sempre a primera hora del matí, abans de marxar cap el tros. Els ferrers tenien unes anelles enganxades a les façanes on es lligaven els animals que s’havien de ferrar, d’entre els quals, n’hi havia de tota mena, des dels que eren mansos i s’ho deixaven fer sense posar-hi impediment, fins els que, tot lligant-los-hi tres de les quatre potes, feien tot el possible per a deixar-se retallar les peülles i clavar-hi tot seguir les ferradures noves.

   Altres feines relacionades amb la pagesia eren les de llussar les retlles de les arades que naturalment es gastaven molt, i que un cop llussades, diverses vegades, s’acabava per ajuntar-ne dues per fer-ne una de llarga o de mida normal, vaja. Una feina semblant es feia amb les aixades de qualsevol mena quan se’ls hi gastaven els cantons per l’ús, per tal de no perdre l’amplada de cada cavegada, i com que les puntes de les aixades estaven acerades, quan havien passat diversos caps per cal ferrer i l’àrea acerada havia desaparegut, es gastava el xapo en un tres i no res. Un altra apanyo sovintejat era soldar les baules de les cadenes, fossin de la sínia de catúfols o la de lligar el gos. No cal dir que els ferrers a més de les feines per la pagesia, també feien  baranes pels balcons, o retxes per tancar el que convingués.

   Hi havia un altre ferrer, el Mingo Boquera, que tenia la ferreria al final del carrer de la Font, exactament a la darrera casa abans de l’Hort de Torrell, però es dedicava més a la serralleria, i no recordo haver-hi vist bestiar esperant per a ferrar el Mingo treballava amb el seu fill, al que li dèiem Maymone, que era el seu segon cognom i que els dies festius tocava la trompeta al “Conjunto Rio”. Al carrer del Pou, també hi havia un serraller que es deia Joan Ciurana, tot i que a casa seva si veia poc moviment, el Joan era fadrí i viva amb sa germana també fadrina a la mateixa casa que tenien el taller i que a més del carrer del Pou, també donava al carrer del Racó.