Joan Clave Morell

   És habitual que la gent gran no coneguin la canalla. Ara, en els temps de corren, a ningú li passa pel cap saber qui és aquella criatura que passa sovint per davant de casa. En el temps de la nostra infància era ben normal que la gent gran que et trobaves pel carrer, et preguntés: de qui ets tu? o també, de quina casa ets?, pregunta feta com si la criatura fos propietat d’alguna persona o d’alguna casa.

   Arribat el cas, jo responia: de Tonet Clavé, o de ca la Sumpta, segons fos la pregunta. I aleshores la persona gran que t’havia fet la primera pregunta, no en solia tenir prou i insistia en saber si tenies més germans i si tu eres el gran, o com estava la padrina i si ta mare va al tros.

   Aleshores, la gent gran, normalment coneixia a tothom, a tot el poble, de la mateixa manera que nosaltres també coneixíem a tota la canalla de l’edat escolar. Tothom sabia on vivia cadascú i tot el parentiu que tenia i fins i tot s’estava al corrent de si alguns parents, no es feien, que era la forma habitual de dir que estaven barallats.

   Per a la mainada, això solia ser un inconvenient, perquè sovint a l’arribar a casa, et trobaves que et deien que, algú t’havia vist caminant pel damunt de la paret del costat del rec de les vinasses, o enfilat al lledoner de l’estació o ruixant-vos aigua a l’abeurador de la Riera. Això sí, no descobrien mai qui havia estat l’informant, i nosaltres també teníem la picaresca de dir que segurament ens havien pres per altre.

   El fet de preguntar, de quina casa ets?, es deu al que era normal de conèixer les cases pels renoms, que moltes vegades eren cognoms d’avantpassats o noms poc habituals, que donaven nom a la casa, o be, la provinença d’un altre indret, sigui poble o masia d’on havien vingut els propis. En tenim una bona relació de les cases al llibre de Ramon Amigó sobre la toponímia del nostre municipi. Aquesta mena de renoms tothom els tenia per bons i ningú s’enfadava si era identificat com a tal. Però altres renoms, especialment quan podien identificar-se amb alguna malifeta d’algun avant-passat o era clarament de caire mofeta, no agradaven gaire als seus titulars, però la gent els seguia emprant sempre que no hi hagués el titular al davant. En aquests cassos però la canalla si recreava aprofitant per fer-ne mofa i escarni del mal nom, quan el que n’era titular ens havia fet una mala jugada.

   El cert és que, en aquella vila de vora els tres mil habitants, ens coneixíem tots. Aquesta coneixença de tot el nostre veïnatge, és una de les coses que, els més grans, per no dir vells, trobem més a faltar i ens fa sentir enyor dels temps passats, que no vol dir que siguin millors, els temps, que les persones, sí que ho érem, encara que només sigui perquè teníem pocs anys. 

            L’Escola Nacional Graduada de Vila-seca estava ubicada en un edifici de la Plaça dels Estudis, que tenia tres nivells, als baixos hi havia el parvulari, a la primera planta l’escola de nens, amb tres aules i tres mestres, el senyor Roig, el senyor Jimeno i el senyor Garriga. A la segona planta hi havien les nenes, i crec que orgànicament anaven cada u pel seu compte, potser per això, fins i tot, des del carrer s’hi accedia per portalades diferents. Aquest edifici avui es conserva tal com era en el seu exterior, i allotja diferents estaments de servei públic municipal. L’escola però, era molt més que un casalot on anàvem tots a aprendre coses, era la nostra segona casa, dins la qual hi trobàvem uns companys amb qui compartíem una part molt important de les nostres vides, i per això, al llarg del temps en retenim la memòria d’aquella convivència intensa, en uns temps difícils per a tothom, en que estàvem enfaixats per les mancances de quasi tot. Els companys de l’escola i la seva perllongació amb les juguesques del recreo i al sortir van ser molt importants a les nostres vides.

            Al parvulari, que era mixt, amb prou feines apreníem a conèixer les lletres i els números, tenint en compte el munt de canalla que hi érem. El record més clar que en tinc, és el xivarri que hi havia sempre, interromput de tant en tant per un cop de puntero que donava donya Manuela sobre la seva taula tot cridant “basta”. Aleshores tornàvem a cantar les lletres que ens assenyalava escrites a la pissarra de la paret del cantó del carrer de Sant Pere. El mobiliari de l’aula era vell i de diverses contextures i procedències, repartits al voltant d’una estufa protegida amb una gàbia que hi havia al mig del recinte.

            Al complir els sis anys pujàvem al primer grau de l’Escola Graduada, passant per la portalada del carrer de Sant Pere, al capdamunt del ram d’escales. Era la classe del mestre Cosme Anton Roig, i aleshores tots érem de la mateixa edat amb unes quantes excepcions de nens que repetien curs, no com la barreja del parvulari. Ja teníem un llibre, el primer grau de l’Enciclopedia Dalmau Carles Pla, que era un compendi de totes les diferents matèries objecte d’ensenyament, gramàtica, aritmètica, història, etc. també empràvem quaderns de cal·ligrafia i uns altres de sumes i restes. Llegíem a la taula al costat del mestre, en un llibre seu, i ens anava orientant. També ens posava coses a la pissarra per a copiar i comptes per a que els féssim a les nostres llibretes. Crec que vaig aprendre molt en aquest curs.

            El senyor Roig era de Tarragona i es desplaçava a Vila-seca amb el tren, sempre anava molt ben vestit, i dinava a l’Escola, sovint es feia el dinar en una mena d’estufa amb fogons que hi havia a la classe, i segons quina menja s’havia de fer, la començava a coure cap al final de la classe del matí. A vegades si havia de sortir per anar a parlar amb algun dels altres mestres, aprofitàvem per misserejar-li la panera del menjar, i de sobte, vam descobrir que tenia unes llaunes d’una cosa que es deia foie gras i que segons algú havia sentit dir es tractava de fetge d’oca. Nosaltres només coneixien les llaures de sardines i de tonyina de cal Benedicto del Serrallo de Tarragona.

            Tinc molt bon record del pas per aquesta classe, que esteticament era la pitjor de totes, i bastant fosca ja que només tenia dues finestres que donaven al carrer de la Verge de la Pineda,  tot el contrari de la del Sr. Jimeno que era més gran i tenia dos balcons encarats a la plaça. Al balcó del mig hi havia una bandera d’Espanya que cada dilluns al matí penjaven mentre la canalla cantava el caralsol i el dissabte la plegava sense cantar res. Igualment pel que fa al meu pas per aquella classe, al revés que a l’anterior, no en tinc gaire bon record. Tinc la sospita que el senyor Jimeno no era mestre, sinó un d’aquells que, per ser addicte al règim i tenir uns certs coneixements, els deixaven fer de mestre. No recordo haver aprés res, al contrari del que recordo de les altres dues classes i per més afront, és l’únic mestre que em va pegar. Potser això passava a altres companys i aleshores aprofitaven l’avinentesa per anar a l’escola del senyor Bastida.

            El senyor Jimeno no s’ho feia pregar, quan li demanàvem per anar al “campo” cosa que solíem fer els dijous a la tarda, i el campo era l’antic camp de futbol del Fènix, on jugàvem a tot el que era possible, sota la seva vigilància. El senyor Jimeno es veu que no li arribava el sou a final de mes i s’espavilava per obtenir altres ingressos, com per exemple fent-nos fotografies, que els pares havien de comprar. També es dedicava a la cria d’abelles de mel, que després posava a la venda als pares d’alumnes de l’escola. Recordo que una vegada el van avisar, que en un d’aquells plataners tant alts que hi havia a la plaça de Flix, n’hi havia anat a parar un eixam, de manera que, va deixar la classe, i cap a buscar el vol d’abelles, i tots els seus alumnes darrere, anant cap a ca l’Hostaler a buscar una escala llarga, i tot abillat amb careta, guants i demés proteccions, es va enfilar a l’arbre aconseguint ficar les abelles en un cove, rebent l’aplaudiment enfervorit de tots els seus alumnes.

            La classe del senyor Jimeno tenia una cambra addicional amb dues finestres al carrer de Sant Pere. En aquesta dependència durant el parell d’any que va durar l’esdeveniment, si guardaven pel seu repartiment al moment oportú, la llet en pols i el formatge que els americans ens havien enviat per a contribuir a l’alimentació dels espanyols famolencs de la postguerra, també havien enviat mantega i fesols, però a les escoles no hi van arribar. La llet es repartia a mig matí, posant-la en els gots que portàvem de casa (aquí van aparèixer els primers gots de plàstic), amb una mica de sucre o cacau. El repartiment es feia coincidir amb el recreo i així podíem anar a omplir el got amb aigua de la font de la plaça. El formatge, que venia enllaunat en envasos de cinc quilos, un cop desenllaunat, es tallava primer a rodanxes i després en triangles com els caserius, i es repartia per a berenar. Jo el formatge el trobava bo però la llet, no me la podia empassar.

            Els de la meva edat ja vàrem gaudir d’aquest complement alimentari quan érem a la classe dels grans, que era com dèiem, a la del senyor Garriga. Aquesta classe a més de ser la dels grans era la més promíscua. Jo hi vaig entrar quan només tenia vuit anys, i allí, t’hi podies estar fins als catorze que era l’edat màxima d’escolarització, encara que molts plegaven abans per anar a ajudar als seus pares al camp. Alguns d’aquests, tornaven als vespres al repàs dels grans. Molts pocs plegaven per anar a alguna acadèmia de Reus o Tarragona o als “hermanus” de les ciutats veïnes i excepcionalment a l’Institut.

            Naturalment que la classe del senyor Garriga era la més gran i ocupava la cantonada de la plaça amb el carrer de la Verge de la Pineda. Els alumnes estàvem separats en dues seccions segons l’edat, i ens manejàvem amb l’enciclopèdia del segon i tercer grau del Dalmau Carles Pla i per llegir, el llibre Europa que estava escrit a mà amb diferents tipus d’escriptura i que, de tants anys de llegir-lo, arribàvem a aprendre’l de memòria.

            Durant tots els anys que vaig passar per l’Escola, no vaig veure mai estrenar cap mena de moble, ni taules, ni armaris ni cap altre estri. Segurament que la darrere vegada que es van comprar mobles va ser durant la República, temps en que tinc constància que l’Ajuntament n’havia comprat. Majoritàriament les taules eren de dues places, i constituíen una sola peça, el tauler d’escriure estava lleugerament inclinat, menys la part més allunyada del seient que tenia una llenca plana, amb una ranura per deixar-hi el llapis, la ploma i el tinter, amb un calaix per sota, i dos seients que es plegaven cap enrere, tot això muntat sobre una plataforma enllistonada on hi posàvem els peus, i com que solíem portar les sabates enfangades per sota els llistons si acumulava una gran quantitat de terra. Les taules on escrivíem tenien un color indefinit degut a les dotzenes i potser centenars de tinters que hi havien vessat el seu contingut al llarg de molts anys.

            A la classe del senyor Garriga, també hi havien alguns pupitres unipersonals i en aquest cas, el tauler on s’escrivia es podia aixecar gràcies a unes frontisses, deixant veure el calaix. Com que la taula del mestre estava molt atrotinada, s’aprofitava per posar-hi al seu voltant aquestes taules unipersonals, i així l’apuntalaven. Si solien asseure aquells alumnes que necessitaven una vigilància especial i així quedaven més prop del mestre.

            A més d’aprendre els continguts de les respectives enciclopèdies, i de llegir al llibre únic, i d’uns quaderns de comptes de les quatre regles i excepcionalment un d’arrels quadrades i cúbiques, que només arribaven a emprar una minoria, la resta de la feina que passava per l’escriptura, que es feia de forma duplicada, en brut i en net. La llibreta del brut, solia ser petita, de pocs fulls, ja que si era massa gruixuda, les orelles que si arribaven a fer esdevenien sorprenents, si escrivia amb llapis. Tot el que s’escrivia en brut es passava a net, i aleshores s’emprava una llibreta amb tapes de cartró dur que servia per a planxar les orelles. Hi escrivíem amb tinta, amb una ploma composta de mango i tremp, que sucàvem d’un tinter amb una tinta que fèiem amb aigua i una pastilla de tinta concentrada, i, segons els volums de la barreja, la tinta quedava més intensa o més aigualida. Alguns tenien sort i els Reis els hi portaven tinters de tinta xina petitons i quadradets, que anaven solts o be aplegats amb un estoig amb una renglera tant llarga com colors hi havia. Era molt habitual que els tinters s’aboquessin baixant pel tauler inclinat fins als pantalons o l’enllistonat de posar els peus. Van aparèixer uns tinters de plexiglàs, de forma esfèrica que incorporava un tub que quedava a la part de dalt i s’endinsava camp el fons, de manera que si el tinter queia, la tinta no es vessava per la taula. No sé ben bé que que, però no van tenir gaire èxit. De tremps n’hi havien de diferents formes, models i mides i cadascú emprava els que més li convenien. Les tintes de colors tenien sentit, en tant que, de cada tema sobre el que escrivíem, hi fèiem uns títols tant vistosos i artístics com podíem. Alguns tenien plomes estilogràfiques, de les que hi hagué una temporada, que es podien assolir amb sorteigs d’unes cartolines que facilitava Antonet de ca Magí, en canvi els bolígrafs encara no havien arribat. Jo vaig tenir el primer Bic quan ja no era a l’Escola.

            Aquesta duplicitat del brut i el net era una bona forma d’ocupar el temps, ja que mentre un grup passava a net, l’altre llegia, o el mestre li prenia la lliçó. El que escrivíem provenia dels dictats que ens feia el senyor Garriga i quasi sempre amb texts del Quijote. Hi hagué un temps en que el senyor Garriga ens dictava d’un llibre sobre les peripècies d’en Juan Clemente, un noi orfe, amb les quals el mestre s’emocionava tot dictant, i nosaltres també somicàvem tot escrivint. També hi passavem altres escrits que, be el propi mestre o algun alumne amb bona lletra, escrivia a les pissarres. Els dissabtes era obligatori escriure a la pissarra gran, l’evangeli de l’endemà, i en aquesta pissarra, en un racó de dalt a l’esquerra si escrivia una consigna, que els mestres treien de la revista Mandos del Frente de Juventudes i que venien a dir coses com “vale mas honra sin barcos que barcos sin honra” o “por el imperio hacia Dios”.

            Una de les coses que exercitàvem molt, era la memòria, recitant tot cantant els rius, les muntanyes, les capitals, etc. i això, igual que les taules de multiplicar et quedaven gravades per sempre més. A vegades memoritzàvem coses intranscendents com les ciutats del mon, en ordre de la més gran fins arribar a Barcelona, i que aleshores eren, Nueva York, Londres, Tokyo, Moscú, París, Shangai... que ara mateix podria recitar com si fos llavors.

            Hi havia gent que criticava el funcionament de l’escola i en especial la classe dels grans, però s’ha d’entendre que, amb tota aquella gardunyada de diferents edats, el sol fet d’aguantar-nos ja tenia un valor excepcional. Per cert que vaig trobar molt malament i fora de lloc les critiques del Pere Baster en el llibre que fa poc va publicar. Al contrari, jo n’estic pregonament agraït, no solament perquè el respecte als mestres era quelcom que m’havien imbuït els pares, sinó perquè gràcies al senyor Garriga vaig sortir de l’Escola als tretze anys, per anar a la Laboral de Tarragona, que va ser determinant a la meva vida.

Aquest escrit l'he fet per a la web deles Aules de la Gent Gran de la URV.