Joan Clave Morell

   Ahir, en Rajoy i el rei van parlar del nou conflicte amb Gibraltar pels blocs de formigó que van tirar al mar. No fa pas gaire, els espanyols i el seu govern es van enfadar perquè Gibraltar tenia una selecció nacional de futbol. Temps enrere també van protestar perquè un princeso anglès hi havia anat a passar uns dies al penyal. El cert és que, cada dos per tres, el “conflicte d’Espanya amb Gibraltar, surt a la palestra (que segons els grecs ve a ser l’escenari), no se sap ben bé, si és pel conflicte en si mateix, cosa que dubto, o per distreure l’atenció d’altres afers que couen més.

   Com que al Marroc, fan el mateix amb Ceuta i Melilla, aleshores, és el mateix govern espanyol, qui acusa al rei halauita o el govern marroquí d’emprar idèntica tramfulla.

   Vaig saber que existia Gibraltar, quan l’any 1957 vaig entrar a la Universitat Laboral Francisco Franco, on tenien cura de l’educació dels alumnes, uns senyors del Frente de Juventudes, que ens ensinistraven, entre altres matèries, en el coneixement del cançoner propi de la seva institució. De les moltes cançons que ens van ensenyar, n’hi havia una que començava més o menys així: “Ya tocan a rebato por el peñón de Gibraltar. Sobre tierras hispànicas erguido ...” i que acabava prometent que “... però torres más altas han caído rendidas al valor espanyol”.

   D’aleshores ençà, el greuge gibraltareny, l’he anat sentint de forma recurrent, així que hi ha una ocasió escaient. I la torre segueix dempeus, potser perquè no hi ha hagut prou valor espanyol, o ves a saber, si son els propis ciutadans d’aquell enclavament anglès en territori espanyol, que en sa immensa majoria son d’origen andalús, els qui més s’estimen ser anglesos que hispànics. No fa gaires mesos , que mitjançant uns comicis, tingueren ocasió de manifestar-ho, i ho van fer en un 99% favorables a ser ciutadans del Regne Unit.

   Potser que deixin de marejar aquesta perdiu, i assumeixin que el dret a la autodetermina-ció, és un dels principis fonamentals de la democràcia, i que com ho poden fer els britànics gibraltarenys, també ho podem fer aviat els catalans.

   L’amistat diuen que és un sentiment que lliga a dues persones humanes, que no ho estan per vincles de sang. És o hauria de ser un vincle recíproc, és a dir entre dos i en tots dos sentits. És un valor molt important a les nostres vides i potser per això cal reconèixer que és escàs. Sovint se sol dir, que els bons amics es poden comptar amb els dits d’una sola mà, i segurament que és veritat.

   Al llarg de la vida tenim i gaudim de diferents nivells d’amistat. Els amics de la infància són importants perquè son els primers, i és quan descobrim que, persones alienes a la nostra família, són també molt importants per a nosaltres. A vegades però, aquesta amistat no és del tot veritable, ja que esperem de l’amic infant, que deixi de jugar amb els altres per fer-ho només amb nosaltres, una mica egòlatra.

   Els de l’adolescència, solen ser els més profunds, son els amics amb qui compartim els descobriments que anem fent a cada moment, a qui només confiem els majors secrets que son molts, i de quina noia ens hem enamorat, i qui sovint ens ajuda a poder-hi contactar a vegades renunciant a llurs propis interessos. Sovint, no els hi agraïm com cal i no corresponem en la mateixa mesura i generositat que hem rebut.

   Quan som més grandets i comencen a treballar, a la feina hi fem amics, amb qui compartim, les inquietuds pròpies d’aquesta nova etapa de la nostra vida, per la llarga convivència que comporta la vida laboral. En aquest període ens solem casar, i a la cerimònia hi convidem als “amics” que ho solen ser de nom, de la colla, però difícilment ho son de veritat.

   A la maduresa, ve a ser un període de les nostres vides en que menys importància tenen els amics. Estem a plena dedicació a la família, els fills que creixen, que cal encarrilar. És l’època en que compartim amb persones del nostre entorn els problemes de la feina, els dels fills, però a l’arribar a casa, tanquem la porta, i tot el qui no és dins, tampoc hi té cabuda en els nostres sentiments.

   Quan ja ens fem més grans, per no dir vells, ens apareixen tot un seguit de problemes nous, és quan ens comencen a mancar les forces, les físiques i les mentals o psíquiques, i tornem a tenir necessitat d’amics, amb qui compartir les nostres mancances, que cada dia en son més, i entre elles, les malalties pròpies o de la nostra parella, les senzilles i les més complicades, les que donen malestar o les perilloses, les que s’expliquen i les que s’amaguen.

   Ens convenen amics amb qui compartir aquests neguits i angoixes, i en trobem, però pocs. En canvi tenim la sensació que en retrobem alguns que, tenen tantes ganes d’ajudar-nos, de compadir-nos i potser fins i tot, donar-nos el condol, que dona la impressió que els hi agradaria que ens toqués la rifa d’una malaltia incurable o com a mínim de llarg patiment.

   És fotut això que dic, però tinc la sensació d’haver-ho viscut de prop.