Joan Clave Morell

   Enguany que per l’amenaça de la pluja, l’esmorzar de Sant Isidre de la Cooperativa Agrícola de Vila-seca, s’ha fet a l’antic cobert de la màquina de batre, darrerament habilitat com a magatzem transitori de les garrofes, m’ha fer recordar quan en aquest mateix cobert si havien fet multitudinaris dinars de socis i amics.

   També era per Sant Isidre i en aquest mateix lloc, que resultava petit per donar cabuda a tots els comensals, i per això també es posaven taules al descobert com es veu a les fotografies del llibre del centenari. Era a principi dels anys 80 del segle passat, i era un temps de canvis. Al cap de pocs anys el tancava el celler per manca de vinyes, i es transformava el trull amb la introducció polèmica de la “maquina” que substituïa les premses tradicionals.

   Val a dir que, aleshores com ara, el Sindicat és un ens fortament arrelat entre la gent del poble, malgrat que les produccions agràries vagin sent cada cop més escadusseres però la festa de Sant Isidre, per a mí sempre serà la festa del Sindicat.

   No crec pas que la festa de Sant Isidre estigui massa arrelada en el temps, al menys jo no la recordo dels anys de la meva primera infància. Al llibre “Abans” tampoc hi ha referències anteriors a l’any 1960.

   Al decurs dels darrers cinquanta anys, la festa de Sant Isidre ha estat també vinculada a la dansa. Ja a l’any 1960, precisament en aquesta diada va fer la primera ballada l’Esbart Sant Esteve, que va anar repetint al llarg dels anys següents fins a la seva dissolució, i tanmateix per Sant Isidre del 1975, també va fer la seva primera actuació l’Esbart Ramon d’Olzina. El de Sant Esteve, sempre va ser un únic grup juvenil, amb un cos de ball amb titulars i reserves. El segon, amb els seus 38 anys de vida, ha tingut temporades de tota mena, però amb gran tenacitat dels seus dirigents per a fer-lo perdurar en el temps, tenint presència a les festes populars vila-secanes, com aquesta, el Dilluns de Pasqua, Sant Jordi, 11 de setembre, etc. Tinc a la ma el programa que va fer l’Esbart pel Sant Isidre del 1982 en el qual hi ha una relació de dansaires, en la que consten 15 nens i 26 nenes a la secció infantil, i 15 joves i 16 noies a l’esbart juvenil, alguns dels quals avui encara hi dansen.

   Els esbarts doncs, han estat estretament vinculats a aquesta festa de Sant Isidre, i jo mateix no sé ben bé, si és la institució dansaire o si és la pagesa l’eix central d’aquesta festa, en tot cas, des de l’any 1960 van junts.

   En canvi hi han hagut altres ens o activitats, que han coincidit amb la celebració de Sant Isidre, durant uns anys i després s’han fet fonedissos. El més aparent va ser la Fira, que es va començar l’infaust any de 1989 i va perdurar com a tal, fins l’any 2000. La Fira va comportar la implicació de l’Ajuntament com a principal organitzador del conjunt atès que la Fira va esdevenir en ser la part principal del conjunt, altrament les tres organitzacions pageses Cooperativa Agrícola, Cambra Agrària i Unió de Pagesos, venien a ser-ne col·laboradors com l’Agrupació Cultural, suposo que per l’Esbart. La Fira també va comportar l’existència d’una comissió organitzadora, que encapçalava Josep Pijoan, al qual se’l veia a les fotografies de les inauguracions, al costat de l’Alcalde i les autoritats convidades, com el president de la Diputació, que també va participar en el finançament durant un temps, el president del Consell Comarcal o de l’Ajuntament de Tarragona que no subvencionaven res, i no en recordo altre de foraster ni de major ni menor rang.

   Segons les cròniques, tot anava molt bé, cada anys hi havia més expositors i més visitants, es va arribar a més de 70 expositors, 9.000 m² de superfície ocupada i 25.000 visitants, tot un èxit i, de sobte, després de la 12a edició es va acabar l’invent. Per cent, que al poble del costat, a Cambrils, enguany compleixen la 56a. edició de la seva fira.

   La Fira pròpiament no és que vagi fondre’s, senzillament és va transformar en l’aplec que sota la crida de Terra i tradicions, va acollir durant un parell d’anys les cases regionals del nostre voltant i amb arrels a l’Aragó, Astúries, Castella i Lleó, Extremadura, Múrcia, la Manxa, Galicia, i en el context del qual representava a Vila-seca el grup folklòric de la Virgen del Rocío.

La cosa va durar dos o tres anys, i també es va dissoldre. Val a dir que en aquestes celebracions la Cooperativa Agricola hi constava com a col·laboradora i ja havien desaparegut del mapa la Cambra Agraria i la Unió de Pagesos, l’una per imperatiu legal i l’altre per manca de militants. En contraposició hi va aparèixer el suport de la Federació de Cases Regionals.

   Mentrestant durant aquest període firal, terrer i tradicional, s’introdueixen al programa de festes, actes i activitats, totalment marginals i alienes a la pagesia:

  Es va inaugurar el pont sobre el Barranc de Barenys, dues vegades el mateix pont, una l’any 1992 i l’altre el 1995, i també es van inaugurar l’arranjament dels carrers Nou i de Sant Antoni

   Es van fer presentacions de llibres que res tenen a veure amb l’agricultura, i a l’àmbit gastronòmic, es van presentar en societat la sepinada un any i la costellada marinera un parell d’anys més tard, i a més a més es va recuperar el mondongo, que des d’aleshores ençà, son plats que mai falten a les taules vila-secanes en les dates assenyalades, i que naturalment, es troben a les cartes de tots els restaurants locals.

   Els concursos de tir al plat, la cacera de la guineu, els correfocs, els Xiquets de Vila-seca van ser fites obligades en el programa i fins i tot un any, en Justo Molinero envoltat d’una gran multitud, un any va inaugurar la Terra i les Tradicions.

   Abans hi havia una dita que feia així: Sant Isidre favater, menja faves qui no en té. I diuen que es referia a que a mig maig hi havia tal quantitat de faves, que els pagesos en repartien a tothom. Ara per Sant Isidre ja només queden frares. Per això si la natura fa canvis, la pagesia també n’ha de fer, i per això ara s’han introduït a la festa, una conferència, una excursió a vegades tècnica a voltes lúdica o turística i, sobretot, l’esmorzar popular pels socis i els que la Junta convida.

   També s’ha introduït amb el suport de l’entitat Amics del cavall, una sèrie de feines que anys enrere feien els cavalls, que substitueixen als anteriors concursos de destresa en el maneig dels tractors, potser per recuperar el record de la tracció de sang tant emprada anys enrere, llaurar, replanar, etc. i sobretot, arrossegar carros, amb els que es fan una mena de demostració  al matí i una passejada pels carrers amb la canalla de després faran l’oferiment dels fruits i productes de la nostra terra.

    Un altre esdeveniment afegit i que no té res a veure amb la pagesia, és la caminada popular de Vila-seca a la Pineda i tornar, que enguany compleix la desena edició. No tinc constància de gaires pagesos que la facin, però tampoc se li ha de donar més importància, atès que, un dels actes centrals i inamovible des de l’any 1960, és la missa en honor del sant i l’oferiment de fruits i altres productes del camp, en la qual, per exemple enguany, sense anar més lluny, si dels assistents, en traiem els membres de l’Ajuntament i les famílies del la canalla que fa l’oferiment, potser no en quedaria ni una dotzena, però la tradició és la que és, i aquesta de l’oferiment a la missa en tinc un bon exemple a casa, ja que la meva muller, la Fina, vestida de pubilla ja hi va anar el primer any, després hi han anat els nostres fills, i ara hi van els nostres nets. Voleu més tradició que aquesta?

   He llegit en un diari d’avui, que l’Agència Catalana del Consum veu minvar les reclamacions que se li fan. Això vol dir que hi ha menys queixes dels consumidors, però no vol dir pas que, hagin disminuït els motius pels quals s’hauria de reclamar.

   Ve a ser com quan la guàrdia civil o els mossos d’esquadra diuen que cada any hi ha menys denúncies, tot i que és evident que cada any hi ha més robatoris, més agressions i més motius per denunciar a les autoritats, però com que la denúncia no sol servir de res, la gent opta per no perdre el temps.

   Doncs jo, puc molt ben dir el mateix de l’Agència Catalana del Consum, a la que hi he reclamat en un parell d’ocasions, amb la seguretat de que estava carregat de raó, front els abusos primer d’una companyia de telefonia, i més recentment, els de l’empresa que gestiona el servei municipal d’aigües.

   Aquesta darrera reclamació era tant evident, que no puc entendre, com no em van donar la raó. Ho explicaré en poques paraules:

   Es tracta d’un contracte fet fa quasi quaranta anys. En tot aquest temps, ni un sol trimestre, el consum ha arribat al mínim establert. En un moment determinat, em fan la factura sense haver llegit el comptador, és a dir comptant la darrera lectura i constant com un de 0 metres cúbics i facturant els 45 que son els mínims trimestrals. Al període següent inexplicablement torna a passar el mateix, i es repeteix la mateixa operació, consum 0, i es facturen i naturalment es paguen, els 45 metres cúbics corresponents als mínims.

   Al trimestre següent, es fa la lectura, que resulta ser de 102 metres cúbics, que naturalment, corresponia a tres trimestres, i a la factura em cobren una morterada per un excés de consum de 57 metres cúbics amb la penalització corresponent, això que en els dos trimestres anteriors ja me n’havien cobrat 90, és a dir que no s’esqueia el cobrament d’un producte ja facturat.

   Em queixo a les oficines de Sorea, i, ni cas. Per això vaig a l’Agencia Catalana del Consum, que després de marejar la perdiu fent-me aportar justificants de tota mena, acaben resolent que la companyia subministradora, els hi diu que tenen tota la raó i han actuat conforme a la seva pròpia normativa. I s’ha acabat el bròquil, a pagar i a callar, que és el que ens toca fer als ciutadans.

   Si per comptes de tractar-se d’aigua que és un bé escàs i de tots, s’hagués tractat d’un producte que fabriqués aquesta empresa, m’haurien agafat ganes de obrir les aixetes i arribar cada trimestre al límit dels mínims establerts, i tant que sí.

   Al llibre Publicat justament fa poc, sobre el camp d’aviació de la Pineda, es deia que la seva mare havia sigut entrevistada, ja que el seu marit i pare de l’Esteve Benach era un dels antics propietaris dels terrenys que va ocupar el camp d’aviació. A l’Esteve, no li consta que sa mare, la Palmira, que viu amb ell i que ara té 94 anys fos entrevistada per l’autor del llibre, només s’ha assabentat que les seves nebodes de Salou n’hi van parlar. (1)

   L’Esteve recorda haver sentit dir que, el seu pare, quan va poder recuperar la seva finca al Prat tot i que el conjunt era una gran esplanada sense cap punt de referència, va poder identificar-la amb exactitud.

   Amb seguretat, que per aquesta finca, venia a tomb aquella cançoneta que li dedicàvem al canalla a l’Esteve, i que tot i cantar-la tot seguit, venia a resultar ser, com aquesta conversa:

-       Benach xic xac. D’on vens? 

-       Del Prat a collir carxofes.

-       Què son molt grosses?

-       Com el teu cap

Ningú recorda l’origen de la cantada. Ves a saber si ja venia d’una o dues generacions anteriors.

   Però no volia pas parlar d’això en relació a l’Esteve Benach, que sent com és, company de quinta, en trobem cada any, o al menys la majoria, a les excursions primaverals dels del 43. El que vull dir, per deixar-ne constància, és per   la llàntia del darrere i els aplics posats a les columnes, de l’ermita de la Mare de Déu de la Pineda, que va fer ell mateix i va regalar al santuari.

   Va ser una mena d’agraïment per haver-se’n sortit bé d’una greu malaltia que va patir de ben jove, casat feia poc i amb dues criatures de llençolets.

   La llàntia no és solament un estri de suport d’uns fanals que fan llum, és essencialment una obra d’art, o si es vol, d’artesania, força valuós, feta a base de milers i milers de cops de martell sobre el ferro calent, donats pel braç d’un ferrer, que rep l’embranzida del fons del seu cor.

   L’Esteve que va néixer i créixer a Vila-seca i ara viu a Montmeló, avui ja no té cap lligam físic que l’uneixi al poble, ni la casa, ni la terra. Això sí, hi té i manté els vincles familiars i dels amics, i les arrels, que per comptes d’endinsar-se a la terra per aferrar-s’hi, es giren cap al cel, en forma d’una llàntia penjada al Santuari de la Mare de Déu de la Pineda.

   Que el teu record perduri per molts anys.

 (1) Passat un temps, el senyor Pedro Otiña, m'ha dit que, efectivament, havia parlat amb la Palmira Ferré, i per això cal que, en honor a la veritat, en deixi constància. 

   No em refereixo als fans d’aquell licor espirituós de color groc i dolç, que convidaven a beure’l a l’estiu, barrejat amb un got ple de gel picat, no. Ho faig pensant amb els que vam néixer l’any 1943, i que precisament enguany, complim la setantena.

   Igual que altres lleves, la nostra, l’any que en fèiem cinquanta, vam començar a trobar-nos any rere any per fer una excursió, els primers anys d’un dia, però aviat ens vam afegir al cap de setmana, i en aquests vint anys ens hem passejat per una bona part dels indrets, que es poden fer sense que el viatge s’allargui massa pel que fa a les hores d’autocar.

   Malgrat aquest entrebanc, ens hem atrevit a allunyar-nos fins a Pamplona, Donostia, Burgo de Osma i l’any passat fins a Sigüenza, que son unes quantes hores d’autocar, i tot i que, les hores enclaustrades al vehicle serveixen per fomentar la convivència, l’encaixonament, no és bo per l’ossamenta, en molts casos, una mica malmesa.

   Des que vam començar, entre els viatgers, ja teníem a en Joan, que ben jove va patir una feridura, un “ictus” que en diuen ara, i sempre va acompanyat d’una crossa. No sé si la cosa és simptomàtica, però enguany ja portàvem quatre bastons.

   Així que han anat passant els anys el nombre d’excursionistes ha anat variant, i malauradament a la baixa. Vàrem assolir el màxim l’any 1994 anant a Morella i Penyíscola, anant i tornant en un sol dia, però també va ser quantiosa l’assistència a la de Navarra, l’única que hem fet de tres dies.

   Recentment, els tres anys darrers, la baixa ha sigut més greu, de manera que l’any passat ja vàrem ser socorreguts per gent de la quinta anterior, i com que la cosa s’ha agreujat, enguany ja ens hem hagut de fer acompanyar per cinc parelles d’altres lleves. Val a dir que, molts anys enrere, quan anàvem a estudi, a la classe del senyor Garriga o del senyor Bastida, també ens hi aplegàvem canalla de diverses, quintes, fins i tot masses. Eren els anys del “cara al sol”, la “formación del espíritu nacional” i “l’evangeli del diumenge” que ara el ministre Wert s’entesta en tornar-hi.

   Fent un repàs de les baixes sofertes en aquests darrers anys, puc ben bé assegurar que en la immensa majoria, vaja, exceptuant un cas, tots els demés, no venen per culpa de la manca de salut, en tot l’ample ventall de circumstàncies que l’envolten. Alhora aquest fet, també és un esperó per apuntar-ser, per allò de que, aprofitem enguany que ens trobem bé, que l’any vinent ... ja ho veurem.

   Això doncs, d’una o altra manera hem de seguir, i els de les altres quintes, també ho haurien de fer, que si tens una hora bona, s’ha d’aprofitar. Ànims!