Joan Clave Morell

   Tal dia com avui s’escau l’aniversari de les eleccions municipals que, sense que aparentment hi tingués res a veure, van provocar la proclamació de la Segona República.

   En aquelles eleccions a Vila-seca, que estava repartida en dos districtes, s’havien d’elegir 11 regidors, que era el nombre que li pertocava pel voloum d’habitants que era al voltant de 3.100. Tenien dret a vot els homes, majors de 25 anys.

    Tot i que al poble hi havia una certa moguda política, aplegada a l’entorn de les societats i algun cafè, amb diverses opcions, aleshores encara no s’havien configurat alguns dels partits que més endavant assoliren major protagonisme. Per això es va confegir una candidatura única, inequívocament republicana, com a coalició de diferents tendències aplegades a l’entorn de les societats de l’Ateneu Pi i Margal i la Societat d’Obrers Agrícoles, Arts i Oficis.

   A les cròniques periodístiques es va parlar d’una elevada participació, i compto que el nombre de votants devia ser a redós dels 570, i atès que cada elector podia votar fins als dos terços dels candidats de cada districte, els vots, es varen repartir així:

 Districte 1r.

 Districte 2n.

    En molts dels municipis de l’estat, aquesta va ser la única  elecció municipal del període republicà, però als municipis on només hi hagué una candidatura, com el cas de Vila-seca, les eleccions municipals van haver de repetir-se l’any 1933.

   A rel d’aquestes eleccions, el dia 14, el president Macià proclamà la República Catalana i també, a l’estat espanyol van fer el mateix. El rei se’n va anar.

   El dia 15 es va constituir el nou Ajuntament amb caire de provisionalitat i unes setmanes més enllà, de forma definitiva.

   En aquests dies que per mor dels aldarulls amb els estudiants per les retallades, o amb els infiltrats a les manifestacions sindicals de la vaga general del passat dia 19, es parla molt de l’actuació policial i els mitjans emprats pels mossos per impedir o reprimir els violents. Un dels mitjans que es qüestiona és l’ús de les anomenades bales de goma, que ha donat peu al moviment “stop bales de goma”.

    Així que m’he recordat d’una vegada, ja fa molts anys, que me’n va petar una a l’esquena, corrent davant de la policia nacional a Tarragona en una manifestació pacífica, insisteixo, totalment pacífica.

   Va ser el març de 1974, en una mobilització de protesta pacífica per l’execució de Salvador Puig Antich, i que a Tarragona fou completada, com a “torna”, amb la d’un tal Chez Heinz, polac de Polònia, que en un atracament havia mort un guàrdia civil.

   No és que hi hagués una gran multitud, ans al contrari, érem ben pocs concentrats a la Rambla, quan de sobte aparegué un escamot de la policia nacional, amb tot el caire de que anaven a repartir llenya o “madera” en el seu argot.

   Així que per evitar rebre, vam començar a fugir, pels carrers laterals, i quan corria amunt pel carrer de Sant Francesc, me’n va petar una a l’esquena. Com que no era qüestió d’anar a dir-ho a ningú, (eren altres temps) entre els mateixos ex-manifestants, ja hi havia algú entès, que en veure’m el nyanyo a l’esquena, va dictaminar que no havia estat un cop directe, sinó que la pilota venia rebotada després de tocar a terra o a una paret.  

   Efectivament, la cosa diguem que es va poder curar amb unes fregues d’esperit de romaní i un pegat d’herba fam, com hauríem fet uns quants anys més enrere.