Joan Clave Morell

   Quan érem canalla i havíem d’anar a Barcelona, sempre hi havia algú que ens deia: compte que no et facin besar el cul del negre! A mi també m’ho van dir i no us podeu imaginar el mal de cap de em van posar al damunt. Hi vaig donar més tombs que les pedres del trull durant tota la campanya.

    Ja m’imaginava que a l’andana de l’estació de França, hi havia plantat un home negre, gran con un Sant Pau, amb els pantalons als talons i ajupit esperant que els que hi anaven arribant complissin l’obligació. Tan m’hi vaig capficar, que així que s’atansava el dia del viatge que tan havia somniat, vaig acabar dient-li a la mare, que no hi volia anar de cap manera, ni cuit ni cru.

    Quan va saber el perquè, em va explicar, que això de besar el cul del negre, es deia en sentit figurat, és a dir que no volia dir el que es deia, sinó que era una mena d’avís, de que a l’anar a Barcelona, els de poble, calia que anéssim amb els ulls ben oberts perquè ens podien engatussar o donar gat per llebre.

     Aclarit el dubte vital, doncs cap a Barcelona falta gent! I ull viu a que ningú ens fes el Sant Pere baixa la llàntia.

    En canvi avui, a les meves velleses, després d’haver-hi viscut quatre anys i escaig, d’haver-hi anat, centenars de vegades, he besat el cul del negre.

    No me l’he trobat a l’Estació de França a l’arribar, sinó pel carrer quan ja estàvem a punt de tornar, i en forma d’una noia molt deseixida, la qual, al sortir d’un establiment públic, sense que em podés refer del cop de sol, se’m planta al davant demanant-me si li podia signar en un cartipàs que es traginava, en un full al qual hi havia quatre columnes, una per la signatura, una altra pel codi postal, un altre pel nom del poble, i la darrera pel donatiu.

     El primer que m’ha passat pel cap, ha estat  que si era per organitzar un “Barcelona decideix”, però tot seguit he vist l’encapçalament del full, que hi posava quelcom semblant al nom d’una associació de protecció als nens sords i muts, en canvi la noia no portava cap penjoll identificatiu com solen portar els que capten pel carrer per alguna causa justa.

     Després de signar calia fer el segon pas, l’aportació voluntària, i com que ja se m’anava fent present a la ment, el cul del negre, l’òbol ha estat més aviat escarransit, i com que me’n reclamava més li he dit que no s’ho esperés, que de sobte m’havia semblat que els nens ja hi sentien i fins i tot cridaven. Uns xicots que eren a la vora, i havien seguit l’entabanada en directe, li han dit, que avisarien a la policia, i aleshores la mendicant i una altra que hi havia per la vora, s’han posat a córrer carrer amunt com esperitades.

     Quan em torni a trobar un cas semblant, miraré que sigui per una associació en defensa de que no ensibornin als vells despistats, i si és així, els hi faré un bon donatiu.  

   Això de parlar sol és una cosa que sempre m’ha xocat, quan era petit em quedava badant al sentir al Ton de la Piulera o a la Pepa Boja, com anaven pel carrer amunt i avall parlant sols. És clar que ambdós estaven una mica faltats i potser la seva mancança ho justificava.

    Ara però, veus a molta gent pel carrer que sembla que parlen sols, tot i que a la majoria, porten una ma vora l’orella que ho explica.

    N’hi ha d’altres que també aparenten que parlen sols, però no és el cas, com per exemple, pel davant de casa en passen molts que ho sembla, però si guaito una mica més cap a fora sovint veig que estan parlant amb el gos que treuen a pixar i cagar. Altres vegades a les cases o a les feines et trobes algú que parla sol, però tampoc és el cas, perquè el que ho fa, es pensa que té algú al costat que se l’escolta, per la senzilla raó que feia només uns segons que hi era allí a la vora.

     Tinc un amic, que té les cendres de son pare enterrades sota el garrofer de la roba del seu tros, i quan hi va, el primer que fa és anar-hi a parlar per explicar-li com li van les coses i el que passa pel poble. Tampoc no és dels que jo crec que parlen sols, per la senzilla raó de que parla amb el seu pare.

    A vegades quan a algú li van malament les coses, sigui a la família, a la feina o potser perquè ha fet mal temps o perquè no té la salut que voldria, la gent que el coneixem, a vegades pronostiquen que aviat parlarà sol.

     Però no és a cap d’aquestes versions a les que em refereixo, sinó en altres supòsits i que en el seu conjunt s’apleguen en dos grans grups:

    El primer és els d’aquells que fan, com un company de la feina (ara ex-company), que moltes vegades que anava o tornava de parlar amb el director, el veies gesticulant més que no pas el senties parlar, ja que ho feia molt fluixet, i així que et clavaves davant seu, perquè ni et veia venir, s’enrojolava avergonyit i tractava de justificar-se, per deixar clar que tenia tots els bulls. La veritat és que jo també ho he fet molt escadusserament, però parlant i gesticulant sobre tot després d’haver tingut una topada amb una forta discrepància d’opinions amb algú, i encara més si era el cap.

    El segon, és com fa un veí, se se’n fa un fart de parlar sol, per carrer que és on me’l trobo, tant si està caminant, com si el trobo assegut en un dels bancs que hi ha per la contrada. Si al creuar-nos per la vorera el saludo, em respon com cal, sense que li sàpiga greu, i dos segons més tard, segueix amb la xerrameca. En canvi, si està assegut al banc i m’assec al seu costat, llavors, tampoc sense sufocar-se, m’explica que estava parlant amb “un” que no podia entendre el motiu d’haver deixar perdre la collita de les olives, perquè si les hagués fet arreplegar, encara hi hauria perdut quartos. I aleshores, m’ho explica a mi altre cop.

     Si li pregunto el per que del parlar sol, diu que ho fa molt sovint i no és que ho tingui previst, sinó que li surt espontàniament i no fa res per evitar-ho. Diu que parlar és bo, i en general en els temps que vivim la gent cada cop parla menys, i que tot parlant fas anar el magí, per tant és saludable.

    Segurament té raó.