Joan Clave Morell

    Seguint la tradició, el diumenge passat, una cada cop més petita part de vila-secans varem anar a Mas Calvó on tingué lloc el que és costum, una missa i una actuació folklòrica, enguany tocava als gegants de Vila-seca i uns quants de Reus, així com la nova colla de trabucaires, que per no desdir del conjunt, també només n’hi van anar uns quants.

    Entre el final de la missa i l’actuació gegantera, hi hagué el que també és costum, la veneració de la relíquia de Sant Bernat Calvó, i que enguany va ser objecte de prevenció sanitària, és a dir, que el senyor rector de Vila-seca va avisar a qui tingués por de contagi de la grip del porc, que per comptes de fer un petó al vidre, fes una reverència que ve a ser una salutació a la japonesa.

     Jo no vaig veure a ningú que prengués aquestes mesures profilàctiques, ni aquestes, ni les del petoneig protocolari de la família anfitriona amb els seus convidats, que aviat seran més aquests, que el poble fidel de Reus o de Vila-seca que segueixen la tradició de cada tardor.

     De feligresos de Reus, ni havien bastants, això que a la ciutat veïna també celebren la diada, a la parròquia que porta el nom del Sant. De fet ja que he fet esment al reliquiari hem de recordar que aquest embolcall d’un dit de Sant Bernat, va ser regalada l’any 1817 per un ciutadà de Reus, tot i que resident a Barcelona, a la parròquia de Vila-seca.

     Això fou degut a que la primera relíquia que tingué la nostra parròquia, que la van portar de Vic dos vila-secans de pro, l’any 1774 i que consistia en un os de la cama del Sant, per això, el reliquiari devia ser molt gran. Tant és així, que els rectors de Vila-seca en devien tenir malfiança que els hi prenguèssin i el van dur a Tarragona per garantir-ne la seguretat. I ves por on, durant la guerra del francès, el 1811, se la van emportar, no se sap si els gabatxos o algun espavilat de les rodalies. El cas és que va desaparèixer.

    Des d’aleshores ençà, segurament que en moltes altres ocasions s’han hagut de prendre mesures preventives per evitar el contagi de malalties, fossin del còlera, del paludisme endèmic o de la mortaldat esgarrifosa de l’any 1809.

    Sembla que els fidels tenim poca fe en que el Sant ens ha de protegir de les malalties. Per si de cas ... 

   Llegia fa una estona que el jutge Garzón s’ha passat emmanillant i tractant de manera “vexatòria” fent dormir vestits, a personatges tant importants, sobretot quan encara no han estat inculpats de res, i que de moment no més estant “presumptament” implicats en una trama de corrupció urbanística.

    Jo no sé avui, en quins fets es basa el jutge per fer detenir a Macià Alavedra, suposo que deuen ser d’un pes suficient com per no fer el ridícul i haver de donar-li la llibertat al cap d’uns quants dies i ... fins i tot demanar-li disculpes.

     Passa sovint que a personatges importants, que son presumptament implicats en fets delictius, sobretot perquè tenen la possibilitat de disposar d’advocats patums, capaços de capgirar les acusacions greus en fets irrellevants, i ... quan no es pot capgirar l’acusació no sé com s’ho munten però son capaços d’aconseguir que passi el temps i el delicte hagi prescrit. Cosa que no vol dir que el delicte ho era, però per culpa (o gràcies a) de defectes procedimentals, la infracció no té condemna.

     Tinc totes les meves dubtes de que els advocats patums siguin més espavilats que la resta de professionals del dret. Més aviat penso que tenen una aureola social que els permet intimidar fins i tot a jutges i fiscals. Dit d’una altra manera que tenen un poder de sotamà capaç de poder tenir influència sobre “vides i hisendes” de qui els gosi contradir.

    Ja fa bastants anys vaig tenir ocasió de conèixer l’advocat que ara té l’ex-conseller Alavedra, en unes accions judicials, que no van arribar a ser judici, precisament per això, pel seu poder coactiu. Era als jutjats de Tarragona i jo havia estat cridat com a testimoni de l’acusació. Aquest lletrat, era l’advocat de l’acusat. Va arribar al despatx de la jutgessa, que per cert estava embarassada, acompanyat de quatre o cinc ajudants, formant una mena d’escamot que avançaven pel passadís, picant de talons a terra talment com he vist al cinema que ho feien els milicos de les SS. Així que arribaren davant la porta del despatx de la jutgessa, hi van entrar sense trucar, per descomptat.

     Quan era el meu torn, em van cridar a declarar, i no he vist mai actuar una persona de forma tant barroera i mal educada, i ... el més sorprenent de tot, la jutgessa no solament el deixava fer, sinó que a més a més es va treure un flascó de tint i es va posar a pintar-se les ungles. De veritat, em podeu ben creure. Ja n’havia vist prou, per això vaig demanar a la seva senyoria per a marxar i, inexplicablement em va autoritzar a fer-ho. També és cert, ho certifico. No recordo si vaig donar una excusa per a la petició de fugir però si que tinc ben present que havia sentit allò que diem en aquest poble: set, caguera i basca.

     Ves el que son les coses, també vaig conèixer el senyor Alavedra quan era conseller de Governació de la Generalitat de Catalunya, i el vaig anar a veure al seu despatx després d’haver demanat cita amb unes quantes setmanes a l’avançada, i recordo que em vaig atansar al seu despatx amb un respecte o reverència com la que deu tenir un seminarista que va a veure el bisbe.

     En el tracte fou molt amable però distant, com s’escau en un personatge d’estirp davant d’un home de poble, suposo és clar. En tot cas, tant a ell com molts altres de semblants, sempre me’ls he mirat amb respecte com es mereix qui té un alt càrrec o l’ha tingut.

     I ara que? Doncs, mireu, de moment no faig pas cap escarafall per haver-lo vist emmanillat per la TV, i a més a més, tot sabent que no tots son iguals, estic segur que endavant, no me’ls miraré amb els mateixos ulls, a tots plegats.

   En sóc contrari, menys en tots aquells cassos en que hi ha perill per la mare, per les malformacions fetals, o pel risc de parir criatures deficients. Crec que hi ha suficients mitjans de prevenció de l’embaràs per que no calgui arribar a l’avortament. En tot cas mai no aniria a la manifestació del 17 d’octubre a Madrid, i no pas perquè és lluny, tampoc hi aniria encara que la fessin a Vila-seca.

    Dit això, he de fer constar que em costa molt entendre aquesta moguda promoguda per un nombre d’entitats, la immensa majora de les quals, no conec, ni tampoc sé de ningú, de les persones amb qui habitualment em relaciono que en sàpiga qui son ni què fan, a més de convocar manifestacions.

   Una cosa que sempre m’ha xocat, és poder escatir perquè determinades persones o sectors d’opinió, s’oposen a que altres, puguin fer el que creuen que els hi convé, o que els hi interessa. Això passa amb molts aspectes de la vida (i de la mort) com amb el divorci al seu dia, l’eutanàsia, i fins i tot en quelcom tant elemental com el dret a l’autodeterminació.

   El fet que es reconegui per llei, el dret a unes determinades persones, no vol dir que sigui obligatori per a tothom. La llei de l’avortament que ara es pretén modificar no obliga a ningú que no ho vulgui, a fer-ho. Per això faran molt bé els dirigents d’aquestes associacions  a recomanar als seus associats, afiliats o feligresos, que no facin ús del dret a avortar, però que deixin tranquils a la resta de les persones humanes.

    He fet esment a que la conferència episcopal no és convocant d’aquesta manifestació, però tinc la malfiança de que hi haurà algun bisbe en lloc destacat. Com és que determinats sectors de l’Església Catòlica i en concret l’església oficial son tan bel·ligerants en aquest assumpte i d’altres semblants? Que no es donen compte que s’estan quedant sense “clients”?

    Una cosa és recomanar al col·lectiu de creients que acudeixen (que hi anem) a les esglésies que no facin ús d’aquest dret legal, però als demés, no son (no som) ningú per impedir l’exercici de les seves llibertats.

       Hi ha però una cosa que no tinc tant clara, i és el dret a l’objecció de consciència que puguin al·legar els metges davant una petició d’avortament, se suposa que per raons d’ètica o creença religiosa, i ho comparo amb que, si hi ha un metge que és “testimoni de Jehovà”, que estan en contra de les transfusions de sang, no m’agradaria pas, que si a un familiar o amic li convingués, no li fessin la transfusió tal com ho recomanarien el 99% de la resta de metges. Entre altres motius, perquè he estat donant de sang tota la vida.

    La fotografia, ben dolenta per cert, que encapçala aquest escrit, la vaig fer fa uns dies, a la façana principal i al costat de la porta d’entrada d’una coneguda basílica sevillana, és a dir que en aquest cas l’Església catòlica si implica en la convocatòria, encara que la conferència episcopal pròpiament no en sigui convocant. En aquesta mateixa basílica el passat dilluns, diada a la hispanitat, en acabar la missa major, l’orgue va interpretar l’himne nacional espanyol, està clar.

    Déu n’hi dó!